Permeteu-me que després de les frivolitats estiuenques d'ahir avui us proposi un dels moments més colpidors i bells de tota la història de la música (ximo's dixit, és clar).

Sergei Prokófiev va escriure la banda sonora d'Alexander Nevski de Eisenstein, planificant plegats les escenes i el ritme del muntatge, amb una simbiosi perfecte de creativitat en equip per tal de fer una obra total.

Escoltant aïlladament la música, sense veure les imatges, no l'associem a una banda sonora. Té tanta força que per si mateixa podria viure sense la part visual. Malgrat això, la simbiosi d'ambdues és perfecte i hom troba a faltar aquesta comunió artística en la majoria de bandes sonores, on la música no té vida pròpia.

Després de la fabulosa batalla sobre el gel, esdevé aquest moment musical que us deixo. Colpidor, intens i alhora de bellíssima serenitat, on la veu més obscura que mai, de l'eminent contralt polaca Ewa Podles, emociona fins al moll del os.

No us posaré el vídeo de la pel·lícula per tal de que us deixeu endur tan sols per la música, la Podles i una inspirada OBC dirigida per Ernest Martínez Izquierdo.

[audio http://ximo.files.wordpress.com/2008/07/podles_nevsky.mp3]

Si voleu baixar-vos tota l'obra, premeu aquí. El concert en directe va ser gravat per Catalunya Música a l'any 2004.

La Fitxa artística és:

Serguei Prokófiev

Alexander Nevski

Orquestra Simfònia de Barcelona i Nacional de Catalunya

Orfeó Català - director Josep Vila

Ewa Podles - contralt

Director: Ernest Martínez Izquierdo

I Rússia sota el jou mongol

II Cant sobre Alexander Nevski

III Els croats a Pskov

IV A les armes, poble rus

V La batalla sobre el gel

VI Els camps dels morts

VII Entrada d'Alexander Nevski a Pskov

Què ho gaudiu!

I have a lot of catching up to do (have to finish writing my last chapter next week! :shock: ) so just a short entry today: while searching the internet for other interesting interviews, I found a rather uninteresting old one with Ewa Podleś. Uninteresting, save for one astounding revelation:

"I don't have problems interpreting the music - never," she said. "When I'm warmed up and ready to sing, it comes. I don't need to practice, unless it's a cadenza or something technical like that. Never for interpretation."

Huh? :-o And didn't Zimerman say something similar in one or two of the interviews I linked to earlier? That he didn't really play the pieces at all until the final concert...? A pattern seems to be emerging... :twisted: :lol:

You can read the whole Podleś interview here. But it really isn't much - so don't say I didn't warn you.

I la veritat és que veure actuar la Gruberova és un espectacle, encara que ja no s'arrisqui tan com abans —coses de l'edat, suposo— i malgrat que faci amb els papers que canta el que li doni la gana per ajustar-los a la seva manera de cantar. Al seu costat, els altres cantants corren el risc de quedar eclipsats, però afortunadament ahir això no va passar: Josep Bros, Ewa Podles i Ildebrando d'Arcangelo es lluiren i foren, al meu parer, superiors a Gruberova. He de dir, de repetir (perquè ja ho he dit sovint), que les veus greus cada vegada m'agraden més, sobretot mezzos i barítons; i ahir, entre Podles i D'Arcangelo en vaig tenir una bona dosi: de fet, són amb Bros els que més em van agradar.

Peròs i malgrats a banda, va ser una nit d'aquelles que segur que no oblidarem cap dels que hi vam assistir.

Apunt frívol: visca els baix-barítons! (amb tots els respectes per la resta...)

Feu clic a la imatge per veure una biografia del cantant i la imatge més gran.

Nit històrica al Liceu, per l'èxit assolit per tota la companyia que han cantat la versió de concert de la Lucrezia Borgia de Donizetti.

Teatre amb les entrades esgotades i públic internacional, majoritàriament del àmbit germànic, per assistir al debut d'Edita Grubrerova en aquesta rol. El Liceu l'ha envoltada d'un companys d'extraordinària categoria, Josep Bros, Ilderbrando d'Arcangelo i Ewa Podles. Llàstima que el director musical no hagi estat algun director expert en el repertori belcantista, és clar que això després dels resultats obtinguts, era el de menys.

Avui s'havia decidit prèviament que, anés com anés el concert seria un èxit històric i clamorós en la història del teatre. Jo des de 1975, any del meu debut al Teatre, he viscut pocs èxits com els d'avui.

La Lucrezia Borgia és una òpera que requereix un quartet solista important, soprano dramàtica d'agilità, tenor líric, contralt i baix baríton. En el Liceu la soprano ha estat Edita Gruberova, que ni en somnis té el registre vocal original de la part. La va estrenar Henriette Méric-Lalande, la mateixa soprano que va estrenar Il Pirata de Bellini. Amb això vull dir que malgrat que la Gruberova no té els mitjans que la part demana, no és una novetat que la cantant ha adaptat a la seva vocalitat i estil, rols tan dramàtics com l'Anna Bolena o la Norma, obtenint el reconeixemnet del públic.

La prodigiosa tècnica vocal de la Gruberova és el seu pricipal aliat per obtenir els resultats musicalsde les seves interpretacions i és amb ella que ha centrat, juntament amb un balcanto sui generis, tota la brillantíssima carrera operística, seguida i defensada per una allau de seguidors que la idolatren.

Ja en la seva entrada "Tranquillo ei posa"ha posat totes les cartes sobre la taula i l'estil gruberovià, la marca de la casa, ha aparegut per a goig i gaudi dels seguidors que esperen justament això i per a desesperació de pocs. La Gruberova no arrisca com abans i ha cantat quasi tota l'opera en constants pianíssims i mezza voce, restant a la part de tota la càrrega dramàtica. La interpretació que fa de la Lucrezia està allunyada del dramatisme i càrrega malèvola que Donizetti, basant-se en l'obra de Victor Hugo, va vestir a aquest personatge, molt més refinat i culte del que la llegenda ens ha deixat. Però l'òpera de Donizetti és la que és i l'estil en que va estar escrita, també és el que és. Si la senyora Gruberova ha decidit que el belcanto és el que fa ella, està bé, per a ella i per tota la legió de seguidors, per a mi no. La seva cabaletta final, aquella que Donizetti va tenir que escriure contra la seva voluntat "Era desso il figlio mio", per tal de satisfer a la diva que no li va deixar oportunitat de mostrar les seves agilitats i virtuosismes pirotècnics, ha estat la cosa més amanerada i anti dramàtica que he escoltat en anys, amb alguns petits problemes, segurament deguts al cansament i a la manca de rodatge amb el rol.

Alentir les frases per tal de recrear-se fins a la sacietat amb els sons perduts entre l'afinació dubtosa, els portaments aspirats i algun que altre agut (pocs, doncs la veu ja no està per les exhibicions d'anys enrere) ratllant el crit, son alguns trets de l'actuació d'aquesta nit passada. És cert que el seu cant té un no se què d'eteri i d'encanteri, que fa que el temps s'aturi i el públic enlluernat pel prodigi vocal, es deixí seduir, com per l'art d'un il·lusionista en l'artifici més amanerat, però aquesta és precisament la gràcia d'aquesta cantant, jo ja us la regalo. M'avorreix soberanament.

Al seu costat, Josep Bros, amb una veu de volum cada cop més gran i consistent ha obtingut també, un grandíssim èxit, però anem en compte, doncs el tenor està forçant molt la veu i el resultat d'aquest esforç és, un centre important però una pèrdua de color i consistència en el registre agut i sobreagut. La veu comença a oscil·lar i el que ara s'apunta com un signe de fatiga vocal, si no va en compte, esdevindrà aviat un problema seriós.

Bros és molt valent, ho ha demostrat sempre, acceptant rols de grandíssim compromís, però si hagués mantingut el repertori més líric i no hagués forçat tant el registre extrem, avui no s'hagués trobat amb els problemes en el pas de la veu, en la col·locació excessivament cranial dels aguts i en la bellesa del timbre. Ha tingut la valentia de cantar l'ària que sempre és talla "T'amo qual s'ama un angelo" i que va tornar a posar en circulació Alfredo Kraus. On m'ha agradat més és en el duet final, on Bros, ha recollit la veu i ha cantat tot el fragment amb frases líriques molt controlades i amb veritables lliçons estilístiques de com cantar la part. No cal que ens demostri que té tanta veu, doncs és quan fa aquestes demostracions d'expansió vocal, quan la veu es ressenteix i es deixa d'emetre de manera natural i bella. Cuidat Josep.

Per cantar el Don Alfonso, el Duc de Ferrara, rol no gaire llarg però d'importància dramàtica, escènica i musical, hem tingut la gran fortuna de tenir al baix baríton italià Ildebrando d'Arcangelo, per a mi, el veritable triomfador de la nit. Veu homogènia, línia impecable i emissió segura. La veu és contundent si bé no estem davant d'un baix rotund, la seva joventut ens fa preveure que encara té camí per arribar a ser-ho, de moment i amb una carrera molt important i molt seriosa, ens ha ofert una ària i cabaletta de manual i un duo amb Lucrezia d'autoritària musicalitat. Llàstima que el rol no dona per més, però veient l'èxit assolit, potser s'animarà a tornar.

El cas d'Ewa Podles, la contralt polonesa és únic en la història vocal dels darrers anys. És una veritable contralt coloratura que ens ha captivat en el repertori barroc i belcantista, però que també ha cantat Verdi i Wagner. El volum de la seva veu i la contundència del registre l'ha fet triomfar per tot el món. Ara, ja amb la veu no tan homogènia i amb tres colors ben diferenciats, ha perdut força en el greu i la zona aguda no és tan enlluernadora com fa uns anys. To i així, després d'un inici una mica massa tenebrós, semblava més la Ulrica del Ballo que el Orsini, s'ha anat centrant, fent un bon duo amb Bros i un millor brindis en el darrer acte. Ha obtingut un altre èxit grandiós.

Lucrezia Bogia té molts rols petits i que en cap justificant la contractació de dos cantants hongaresos i un italià, sobretot si el resultat és més aviat mediocre. Millor donar-los tots a cantants del país.

Stefan Anton Reck, ha triomfat i en altres circumstàncies, estic segur que no hagués estat així. Direcció poc refinada i molt mediocre amb una especial dedicacio al tempo que li convenia a la diva. Si l'orquestra hagués estat al fossar i la Gruberova no hagués cantat, algú l'hagués xiulat, però ahir estava escrit que havia de ser una gran nit i a fe de Déu que ho ha estat.

El cor correcte i prou.

Mentre els aplaudiments i la cridòria inacabable, amb la pluja de flors i les pancartes exhibides de manera massa prudent com a homenatge a la diva de la casa, m'han vingut al cap moments gloriosos en els que jo participava de la festa i he pensat en la sort han tingut tots aquests que avui han gaudit amb la seva diva en una comunió en la qual jo no he participat.

Ara després d'escriure el post me'n aniré a dormir escoltant el belcanto que m'agrada, potser amb la Caballé, la Gencer, la Sills, o fins hi tot la Sutherland, que també era avorrida però estilístacament irreprotxable, aquell belcanto que sense sacrificar la part de creació personal i variacions vocals, no oblida la línea, l'afinació i les regles bàsiques de l'escola italiana, on està prohibit portementejar i deixar de banda l'expressivitat dramàtica del text per a exhibicions circenses.

Before I write anything else, I will acknowledge from the start that Edita Gruberova' s soprano is hardly the Meric-Lalande-type of voice and, if you' re used with Montserrat Caballe' s recording of this role, you' ll certainly miss the extra weight, colour and richness in the low notes. That said, differently from what she did in her recording of Rossini' s Semiramide,  she didn' t invariably  resort to upward variations (unless in repeats, when she were more or less "entitled" to do so, so to speak). To do her justice, I should add that she was particularly adept in managing her naturally ungenerous low register. Although one wouldn' t hear spacious sounds in that area of her voice, focus was always there.

As in her Norma or Elisabetta (in Roberto Devereux), the amazing girlishness of her voice makes it a bit difficult for her to be truly convincing in these maternal roles, but if you like bel canto in the grand style, her Lucrezia has unending supply of high pianissimi, dictionary-perfect messa di voce, perfectly articulated divisions etc. For example, hearing the sequence of trills in the end of Com' `e bello done to perfection live at the theatre was like witnessing a miracle. As expected, she chose the showpiece Era desso il figlio mio to close the opera - and it was fascinating to see her weighing with Swiss-clockmaker precision the expressive and technical demands of this difficult scene (here made following the composite ending with the tenor' s death and then the soprano' s big aria).

Although the title role in Lucrezia Borgia is fearsome, this is truly an ensemble opera and Gruberova had fellow singers who left nothing to be desired and could never be overshadowed even by such an admirable prima donna.

As Gennaro, Josep Bros sang with unending graciousness, seamless legato and apollonian ease with top notes. Apart from one or two forced acuti in  T' amo qual s' ama un angelo (the aria written for Nikolai Ivanov), there is absolutely nothing less than exemplary in his stylish and sensitive performance. Although Ewa Podles' s contralto has more than a splash of throatiness  these days (what makes her sometimes inaudible in ensembles), her graphical account of Orsini' s narration in the Prologue was truly hair-raising and the panache displayed in Il segreto per esser felice (ornamented with a Spanish flavour, maybe as a tribute to the audience) was simply irresistible. Ildebrando d'Arcangelo's bass should be a bit more flamboyant in order to make his Don Alfonso more dangerous, but he sang with firm tone and knowledge of style throughout. The minor roles were all splendidly taken.

Conductor Stefan Anton Reck was truly a positive surprise - his sense of theatricality is praiseworthy, especially the way he produced his effective orchestral effects without ever drowning his singers. He was also able to drive his orchestra through an unusually polished performance even when the dramatic situations required swift tempi.

Caldria preguntar al «respectable públic» que ja en un dels entreactes va començar a escridassar el director de l'orquestra per què ho feia, ja que diria que va ser l'únic que cridava. Si ens ho expliqués, potser els més llecs en la matèria, els que no vam sentir res estrany o discordant, sabríem a què aternir-nos.

Perquè la resta de públic semblàvem més aviat impressionats —jo almenys ho estava— pel conjunt de veus que hi havia sobre l'escenari a la representació de La Gioconda de dijous. Qui és la Gioconda? És una dona veneciana pobra que canta pels carrers per guanyar-se la vida, acompanyada de la seva resadora mare cega —anomenada, en un gran esforç d'imaginació, la Cieca. Barnaba, confident del cap de la Inquisició, està enamorat de la Gioconda, que està enamorada d'Enzo —un príncep dàlmata— que està enamorat de Laura, muller del cap de la Inquisició, Alvise. Per aconseguir la Gioconda, Barnaba decideix para una trampa a Enzo i Laura, i segrestar la Cieca, després d'un intent de fer-la cremar per bruixa frustrat per Laura. La Gioconda salva Laura, que pot fugir de Venècia amb Enzo, i se suicida per no haver d'anar a parar a les mans de Barnaba, amb qui havia fet un pacte per alliberar Enzo de les masmorres d'Alvise. És a dir, que la Gioconda fa el préssec, perquè hauria d'haver viscut per venjar-se de Barnaba i de la bruixa que li ha pres l'amor de la seva vida. Però és clar, llavors en lloc d'una òpera tindríem una d'aquestes telenovel·les que tan d'èxit tenen a televisió i no és el cas.

La soprano Deborah Voight interpreta el paper de Gioconda i és una delícia sentir-la cantar, encara que en alguns moments canti massa fredament per un personatge tan intens. Elisabetta Fiorillo fa una Laura molt més emotiva que la Gioconda de Voight, però no pas menys brillant: el duet que canten al segon acte va ser impressionant. Ara, per impressionant, Ewa Podles, en el paper de la mare cega: les seves intervencions van aconseguir que se'm posés la pell de gallina. Carlo Guelfi va fer un Barnaba potent i brillantment dolent. I el més fluixet va ser Richard Margison en el paper d'Enzo... bé, és injust dir que va ser fluixet perquè va cantar molt bé, però el final de «Cielo e mar» al segon acte li va sortir una mica escanyat, i hom té tendència a quedar-se amb l'últim error... I el cor, com sempre, potent.

Però segurament el millor moment de la nit va ser la Dansa de les hores, interpretada per Letizia Giuliani i Ángel Corella com a solistes. Ella, que va ballar amb els pits descoberts ballava molt bé; ell... ell... jo en vull un com ell per Reis! Quin cos, quina manera de ballar, quin «de tot»... En veure'l vaig entendre perquè la senyora que seia al meu costat em deia que li interessava molt veure'l... coi, i a mi! I quan Corella acabà de ballar, la senyora, tan senyora ella, es va fer un fort de cridar-li bravo, bravo!

I, per acabar, una mica de crítica. Estem acostumant-nos a les escenografies minimalistes, amb pocs elements escènics i poc color, que estan tan de moda, però n'hi ha de millors i de pitjors. La de La Gioconda no és lletja, perquè encara que només consisteixi en unes estructures grises de ponts i canals per on passen góndoles, tot gris, o una escala amplíssima que fa de palau, tot gris, és Venècia. Ara, el que no pot ser de cap manera és que no es vigili que el públic no pugui veure què hi ha darrere de les escenografies. M'explico: tots sabem que és tot artifici, i que les góndoles no són góndoles, ni el vaixell d'Enzo és al mar, però caldria que els responsables del Gran Teatre de Liceu s'asseguressin que el públic no pugui veure els mecanismes que fan que les góndoles es moguin dins dels falsos canals; que no pugui veure els actors i els membres del cor als laterals de l'escenari esperant per sortit; que no pugui veure els tramoistes —si encara se'n diu així— dintre dels falsos canals o pels laterals; que no pugui veure el cor i el seu director al fons de l'escenari; ni el monitor per on segueixen què passa al davant; ni una d'aquelles tanques metàl·liques grogues que veiem sovint a les obres i que hi havia para allà dins... Doncs bé, tot això, era perfectament visible des de gairebé qualsevol punt del teatre... per sobre del primer pis, és clar.

Fauna liceista

Pensament espontani d'Un que passava a l'entreacte: qui coi li ha dit a aquest paio que els pantalons de color rosa són elegants?

Un que passava: Doncs sí, avui el protagonista de la fauna no és l'espavilat que es va asseure a la butaca de la senyora del Meu Veí de Butaca (MVB) sense ni preguntar si estava ocupada, ni la senyora corelliana i el seu senyor marit —la cara que feia el pobre davant els excessos declamatius que ella va dedicar al ballarí seminu—, sinó el mateix Un que passava, que després de gairebé quatre anys de coincidir amb ell va tenir una veritable conversa amb l'MVB, una conversa que va anar més enllà del «bona nit», «passi», «gràcies» habituals.

Actualització 22 d'octubre de 2005: com indica en Francesc als comentaris, Enzo Grimaldo no és un príncep dàlmata, sinó genovès. Es fa passar per dàlmata, però, per poder entrar a Venècia.

PD completament fora de tema: als que feu servir els Catapings, hi veieu el meu avís d'actualització? Jo fa temps que no el veig, i els administradors de l'invent no han respost cap dels missatges que els he enviat preguntant què passa.