L’ aprovació de la proposició de llei del Estatut Valencià per part d’una majoria molt ampla de les Corts Valencianes ha estat un punt de partida i d’inflexió en les ambicions autonòmiques del poble valencià.

L’èxit de l’autonomia i de l’Estatut del 82 –malgrat les insuficiències i també moltes crítiques superficials- ha aconseguit una millora real del pais, un avanç en el desenvolupament econòmic, en l’aument de les infraestructures, en la recuperació lingüística i cultural, en tot el que ha significat treure energies latents d’una societat que abans no tenia un marc institucional propi.

És ben cert que en la transició i en el mateix moment de l’aprovació de l’Estatut foren molts el que desconfiaren de l’autonomia i més el que profetitzaren tota mena de desgràcies per a Espanya i per a l’estat de les autonomies que naixia. Curiositats de la vida: aquells que ara abraçen amb més força la inmovilitat del actual model són els que aleshores eren els més reticents. Eixa és, sense dubte, una de les conseqüències més positives en la creació d’un major consens polític i social a favor del autogovern.

L’acord en les regles de joc de la convivència en una societat democràtica avançada, l’establiment de lligams profuns de país per damunt de visions partidàries és un valor clau d’estabilitat com condició bàsica del progrés de la societat.

El Estatut aprovat obri noves expectatives competencials i garantix nous drets als ciutadans. Es tracta d’un estatut social amb un contingut que pensa en els ciutadans com centre de la mirada col·lectiva al temps que reforça tots els instruments per aprofondir en la valencianització i l’autogovern.

El paper dels ajuntaments com garants finals del principi de subsidiaretat determina un horitzó de major capcitat económica i també política a través de l’ impuls estatutari que mandata un desplegament legislatiu per posar a la pràctica els principis municipalistes tantes vegades proclamats com oblidats en la concreció. A l’igual que es reafirma l’obligació del govern valencià de garantir la superació dels desequilibris territorial i la cohesió social.

Este nou d’octubre és, per tant, especial. El compromís d’avançar no pot fer-nos oblidar que dependrà de la voluntat de les majories parlamentàries anar més avant o aturar-se només en un desplegament propagandístic.

El curs de les reformes territorials no potser l’agenda exclusiva però tampoc pot produir-se una onada de nacionalismes centralistes o perifèrics que envoltant-se amb la bandera –cada ú en la seua- produeixquen un debat absent de rigor i amb molt més sentiment que pació per la veritat i per l’entesa.

L’Espanya plural és la Espanya possible. Passa com amb l’eclipse, des de cada indret es veu d’ una manera. Si volem que l’arquitectura institucional construida no sofreixca una aluminosis prematura caldrà abandonar els discursos de l’única veritat i pensar amb les raons dels altres parlen com parlen o vegen com vegen el sol que a tots ens escalfa.

Això o el principi d’un temps de greu incertesa.