Just quan fa un any que Mestre Xiri es va deixar morir, i quan donava voltes a com sumar-me al col·lectiu de blocaires que se n'han fet ressò, ensopego amb una perla que desconeixia: un reportatge penjat a la xarxa enregistrat a Girona just després de trobar-se el cos d'en Xiri i amb la veu en off de Jaume Arnella cantant un romanço que li va dedicar quan la darrera vaga de fam del Mestre a la plaça de Sant Jaume de Barcelona l'any 2000. Serveixi aquest enllaç com a testimoni que no l'he oblidat.

Reportatge i romanço, els podeu trobar aquí.

Per cert, aprofitant l'avinentesa, una dada per als admiradors de Jaume Arnella, que no sé si és molt coneguda. Allà per les darreries dels anys 60 i començaments dels 70 del segle passat, Jaume Arnella –que anava per capellà, i em sembla que havia arribat a la categoria de diaca– era un fix de les misses de Mossèn Josep Bigordà a Sant Medir, on tocava la guitarra per encoratjar el poble fidel a la pregària. No sé si ja es dedicava a la recerca de les arrels musicals nostrades, però en aquells temps era un dels al·licients –el principal eren els sermons d'en Bigordà, entranyable capellà periodista conegut per les seves cròniques un pèl heterodoxes i conciliars (del Vaticà II) a "El Correo Catalán"– que atreia una colla de la colònia estudiantil lleidatana a Barcelona, crec que era cada diumenge a la tarda, que ens traslladàvem puntualment a la parròquia de Sant Medir, al barri de la Bordeta (districte de Sants), des del punt que fóssim de Barcelona o els seus entorns. Vull creure que ve d'aquells temps que coincidim amb Jaume Arnella en l'admiració –crítica, que no cega– per Mestre Xiri i els seus ensenyaments.

A la foto, el pacifista i antimilitarista català Pepe Beúnza amb el recordatori de Xirinacs al Fossar de les Moreres el dia del funeral multitudinari per Mestre Xiri, el 16 d'agost de l'any passat.

Els qui seguiu aquest bloc sabreu que el passat 14 d'abril vaig participar en un acte col·lectiu al bisbat de Lleida –on vaig ser batejat– en què una quarantena de persones, convocades per ANIM, vam intentar presentar la nostra petició de donar-nos de baixa a l'església catòlica, apostòlica i romana. I coneixereu el periple que alguns de nosaltres vam haver de recórrer pel fet de no viure ara a la diòcesi de Lleida. Com que, en el meu cas, sóc empadronat a Barcelona, vaig haver de cursar la petició a l'arxidiòcesi corresponent.  

Però això de donar-me de baixa de l'església catòlica m'està costant més que si volgués fer-ho de la Telefònica. Quan creia que ja podia declarar-me "defecte" o "desafecte" de l'església romana –segons la peculiar denominació del meu acte: "defecció", que es feia en la comunicació que vaig rebre de l'aquebisbat de Barcelona–, ara resulta que encara no em puc declarar "apòstata", segons em diuen des del bisbat de Lleida.   Joan R. Ezquerra, vicari general, em diu que, des de Barcelona, "ja fa dies, he rebut la nota de la teva apostasia, que nosaltres hem d'anotar a la partida del teu baptisme". Però, ai las, resulta que no saben com trobar-la. El motiu d'aquesta carta –afegeix el mossèn– és per dir-te que no vas ésser batejat a Sant Joan, tal com indicaves. Ni tampoc al Carme o sant Pere, parròquies veïnes". I acaba demanant-me que els aclareixi on em van batejar, per poder seguir el procés "que ja serà ben senzill".  

He escrit als d'ANIM per demanar-los consell, perquè ja en començo a estar tip, de tanta curioburocràcia. Ara resulta que la santa mare església catòlica, apostòlica i romana no sap on van batejar un dels seus fills, tot i que segueix cobrant per ell com si ho sabés. Als seixanta-tres anys, i quan els meus pares ja no són entre nosaltres, ¿com volen que sàpiga on em van batejar? Jo –en consciència– no hi era.   

Segons la meva mare, vaig néixer petit petit, setmesó –un mes menys que la vuitmesona de la nostra néta Zaïra–, a casa i sense incubador, on em van haver de mantenir amb comptagotes i amb estufes a tot drap, en ple hivern lleidatà. I em van batejar d'urgència –no fos cas que me n'anés al llimb si no superava la prova–, a casa, una torre –crec– de la carretera de Torrefarrera, que vés a saber on para, amb el creixement urbanístic de Lleida.   Sembla que em va batejar un mossèn que crec que es deia Narcís –pel que vaig saber, em va posar el seu nom, com tenia per costum, darrera de l'Humbert, heretat del meu pare, nom republicà a Lleida, que no sé com se'ls va passar...–, i que després va arribar a tenir càrrecs destacats al bisbat (la meva mare sempre li deia doctor: em sembla que es tractava del doctor Narcís Tubau).  

Com ja vaig explicar, vaig passar uns anys, als seixanta del segle passat, al seminari de Lleida, estudiant per capellà. També als arxius del seminari hi poden trobar constància de la meva filiació catòlica romana. No em puc creure que els resulti tan difícil.  

En fi, que encara no he aconseguit apostatar. Un serial del qual seguiré informant.

Txema Auzmendi, jesuïta i director d'Herri Irratia, ràdio catòlica basca, és un dels dotze imputats en els dos sumaris contra directius del diari basc "Egunkaria", tancat pel jutge instructor de l'Audiència Nacional espanyola Juan del Olmo ara fa cinc anys. Auzmendi, euskaldun i home de gran prestigi en el món de la comunicació de masses al País Basc –un dels fundadors, entre d'altres iniciatives, de la iniciativa Elkarri per la pau–, era secretari del Consell d'Administració de l'editora Egunkaria SA. Li demanen un total de 40 anys de presó (14 al sumari polític i 26 a l'econòmic). Se suposa que –com els altres acusats– hauria actuat al servei d'ETA i, com els directius que hi tenien responsabilitats econòmiques, hauria defraudat la hisenda basca. Un cas, aquest darrer, que –si fos veritat, i la mateixa hisenda basca ho nega– no hauria de ser jutjat per l'Audiència Nacional espanyola sinó per la jurisdicció ordinària. Aquesta setmana el web euskonews.com, de la històrica institució Eusko Ikaskuntza –Societat d'Estudis Bascos, creada el 1918– publica una entrevista a Txema Auzmendi. Pràcticament no parla d'Egunkaria sinó de les seves altres dedicacions. Sobretot de Loiolaetxea, un projecte d'inserció social que ajuda les persones que han estat a la presó –els malanomenats presos comuns– o que estan en perill de marginació social, amb especial atenció per les d'origen immigrant. Convido a llegir aquesta entrevista, que dóna la justa mesura de la personalitat d'aquest sant baró. I –de retruc– és un testimoni més de la barrabassada jurídica que va ser el tancament del diari i les detencions dels seus directius –incloses les tortures a alguns d'ells, com el mateix director Martxelo Otamendi–, i que pot culminar, si no aconseguim aturar-ho, en els ja propers judicis contra els dotze d'"Egunkaria". Poden acabar un altre cop a la presó. I, aquesta vegada, per molts però que molts anys.

Cuando oímos clamar a la Conferencia Episcopal Española (CEE) contra los excesos laicistas del Gobierno de España de Rodríguez Zapatero empezamos a intuir que la reacción que tuvo durante la república era igualmente desproporcionada. En realidad Rodríguez Zapatero ha aumentado del 0,5% al 0,7% el dinero de la Iglesia. ¿Dónde está el laicismo radical de Zapatero?

No entendemos por qué las elites políticas de la izquierda española aun piensan que sus votantes son reos de la CEE. Pensamos que la sociedad ya no es católica o lo está dejando de ser a marchas forzadas por muchos tópicos que se repitan. Veamos. La CEE dice que el 90% de españoles son católicos. El CIS rebaja estas cifras al 76%. Ciencia y religión en España nunca han ido de la mano. Pero si preguntamos a los españoles si son religiosos sólo nos dicen que lo son un 41% (se sitúan entre el 0 y el 4 en una escala de 10), por lo que deducimos que muchos españoles –un 35%– que se consideran católicos porque los bautizaron sin preguntarles, se consideran no religiosos. ¡Sorprendente! Spain is different. Pero además, si profundizamos vemos cómo sólo se declaran católicos practicantes un 36% y si preguntamos cuántos van a misa regularmente veremos que sólo lo hace un 15%. (Por cierto, ¿Unos socialistas no practicantes serían Carlos Solchaga y David Taguas?)

Si hacemos el mismo ejercicio con los jóvenes españoles nos daremos cuenta de las causas del nerviosismo de la CEE. Sólo un 49% de jóvenes se declara católico (Fundación Santa María). Que se declaren católicos practicantes un 10% y que asistan semanalmente a misa, menos del 4%. Qué lejos están estos datos de la idea tan extendida de una España católica.

Pero hay más. Si analizamos cuánta gente pone la crucecita en la Iglesia católica en la declaración de la renta, vemos que son sólo un 22%. Aprovechamos para denunciar como anticonstitucional que en un documento público se haga declarar sobre la conciencia individual: el artículo 16 de la Constitución dice que “Nadie podrá ser obligado a declarar sobre su ideología, religión o creencias”. Y se te hace declarar ni más ni menos en la declaración de la renta. Pero hay más, si pones las dos crucecitas significa no que se reparte el 0,7 la mitad para otros fines y la mitad para la Iglesia, sino el 0,7 a cada opción. Un escándalo. Más escándalo, que un 20% del dinero destinado a “Otros fines sociales” va a parar también a la Iglesia católica a organizaciones tan curiosas como “Juventudes Marianas Vicencianas”, “Mercedarios provincia de Castilla”, “Ministros de los Enfermos Religiosos Camilos orden en España”, “Adoratrices Esclavas del Santísimo Sacramento y de la Caridad”, “Asociación Católica Internacional de Servicios a la Juventud Femenina”, “Compañía de las Hijas de la Caridad de San Vicente de Paúl” por poner sólo las más chocantes. Parece ahora que hay quien quiere colarnos la idea que poner más casillas para todas las confesiones es laicidad. No. Laicidad, separación real de la Iglesia y el Estado, es que los creyentes de cada religión se paguen a sus funcionarios al margen de los presupuestos generales del Estado. Además o se va al laicismo o vamos al sistema belga, esto es, que hartos ya de tanto privilegio a las confesiones religiosas al final, los laicos, querremos una casilla en la declaración de la renta que diga “a fines laicos de verdad”. Que quede claro que no nos gusta este modelo, pero la falta de decisión acerca de cuestiones de valores nos puede conducir al desastre.

Pero que nadie crea que esta minoría de ciudadanos que se declaran católicos practicantes sean seguidores de la CEE, la mayoría no les hace ni caso en su vida cotidiana y muchos de ellos están más próximos a la iglesia de San Carlos Borromeo de Vallecas y al obispo Pere Casaldàliga. ¿Sobre cuanta gente tiene poder pues la CEE? Solamente sobre los votantes del centro… de la extrema derecha. ¿Un 10%? Podemos afirmar que por mucho que la CEE pida el voto para la extrema derecha no tiene ningún impacto sobre la mayoría de la población. ¿Por qué hay tanto miedo? El problema de España no ha sido nunca espiritual sino el poder de la Iglesia. Carles Cardó, quien fue secretario de Vidal i Barraquer uno de los pocos obispos que no quiso colaborar con la cruzada, escribió en el libro El gran refús: “La turbas no quemaron las iglesias sino después que aquellos sacerdotes hubieran quemado la Iglesia”.

Lo que hay que hacer es denunciar ya el concordato de 1953 firmado por el ministro Martín Artajo en nombre de Francisco Franco y los acuerdos concordatarios de 1976 y 1979. Acuerdos que nos asemejan más a países teocráticos como Irán o Arabia Saudita que a un país civilizado. Sin este requisito, la anunciada modificación de la ley de Libertad Religiosa es un engaño total.

Defendemos la asignatura Educación para la Ciudadanía porque entendemos que el estado tiene que educar en los valores democráticos, ahora bien, esto no nos puede hacer perder de vista la idea de que hay que acabar de una vez con la asignatura de religión en las escuelas, pero para ello hay que derogar el concordato de 1953 y los acuerdos concordatarios de 1979.

¿Aprenderemos de nuestro pasado e intentaremos de una vez la separación de la Iglesia del Estado? ¿Nadie escuchó las demandas de los votantes en los mítines? No tendremos una democracia verdadera sin tutelas mientras los diputados que representan a una amplia mayoría en el país no se atrevan a derogar el concordato. ¿La soberanía no residía en la voluntad popular?

 Com vaig explicar, el periple per aconseguir-ho va començar el 14 d'abril –aniversari de la proclamació de la República–, en un acte col·lectiu convocat per l'organització lleidatana ANIM al bisbat de Lleida, on una quarantena de persones hi van entregar la seva petició d'apostasia. A aquells que no tenim el nostre domicili a Lleida, però, tot i haver estat batejats a la diòcesi de Lleida –i variant en això les normes que fins ara tenia la curioburocràcia–, ens van dir que ho havíem de presentar al lloc on tenim el domicili en l'actualitat. Ho vaig presentar, doncs, a les oficines de l'arquebisbat de Barcelona i, en un termini força breu –segons ens van dir els d'ANIM, l'església té deu dies per respondre–, he rebut l'escrit confirmant la meva "defecció".

El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans defineix defecció com  

f. [LC] Acció d’abandonar una persona o una causa a la qual hom està lligat per un pacte, un deure.

Però enlloc no diu com ens hem d'anomenar els apòstates que hem fet "defecció"; ¿serem "defectes", "defectors" o "desafectes"? No us ho sé dir. Potser el meu admirat doctor Joan Solà –per cert, fill de Bell-lloc d'Urgell, al Pla d'Urgell– o l'escriptor i enigmista Màrius Serra podrien dedicar un dels seus articles al suplement de Cultura del diari "Avui" a esclarir-ho. O, atès que podríem dir que entrem en l'àmbit de les terminologies especialitzades, les meves amigues del TERMCAT –Rosa Colomer, Glòria Fontova...–, m'hi podrien donar un cop de mà, com quan fèiem les fitxes lingüístiques per a la revista LA TERRA, d'Unió de Pagesos, ara ja fa molts anys.

De tota manera, què voleu que us digui, ja em va bé "apòstata". Tot i que sembla que, en el món de distingos a què tan afectes són els canonistes catolicoromans, hi ha diferències en els conceptes. Si no, llegiu aquesta comunicació del Pontifici Consell per als Textos Legislatius, o aquest article de Valentí Fàbrega, publicat a Església Plural. Després de fer-ho, què voleu que us digui, m'ha entrat més d'un dubte sobre si la meva "defecció" produirà al final l'efecte que hi he buscat: que m'hi donin de baixa d'una vegada i que no compti als efectes d'atribució de diners a la santa, catòlica i romana església. 

Espero que els companys i companyes d'ANIM vetllaran perquè així sigui. Una vegada més, he d'expressar el meu reconeixement a aquesta gent de Lleida per haver emprès la campanya. A veure si, una rere altra, a les nostres "defeccions" en segueixen més i més, per posar l'església catòlica en el seu lloc, ni més ni menys, en una societat que es mereix gaudir d'un laïcisme públic, real, fructífer i lliure, lluny dels privilegis de religió d'Estat que encara hi té avui aquesta religió.

D'altra banda, dimarts passat, 6 de maig, vaig participar, com a membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils, també a Lleida, en el taller pel Dret a la Informació, en el III Congrés de Convivència a la Ciutat. L'Ajuntament de Lleida es va comprometre a tenir en compte el que s'hi va dir, a l'hora de fer les propostes per a la Carta de Drets a la ciutat, que es debatrà a la tardor. Al taller sobre Dret a la Informació hi van participar també l'Enric Bastardes de la Federació de Sindicats de Periodistes, i la Dolors Comas, del Consell de l'Audiovisual de Catalunya. De moderador en feia el president del Col·legi de Periodistes a Lleida, Ramon Mesull. En un proper article, intentaré fer-ne una referència més detallada. L'endemà. en un seminari molt interessant –entre moltes altres experiències–, hi va exposar la seva l'exregidora del PSN a l'Ajuntament de Pamplona Ainoha Aznárez, una de les valentes dones basques/navarreses d'Ahotsak, que segueixen amb discreció i constància la seva lluita decidida per la pau.

Deixeu-me recomanar-vos, aquest Sant Jordi, tres llibres i dues exposicions, a banda de la lectura meditada –i compromesa– del que ens diuen els firmants del manifest d'enguany impulsat per la Plataforma per la Llengua i que porta per títol "El català, llengua comuna". Cada vegada estic més orgullós d'aquest país nostre, on encara –i cada vegada més– la llengua és reivindicada com un element d'inclusió social i no de confrontació, en contra del que voldrien els predicadors i perpetradors de genocidis culturals i lingüístics. Conveïns i conveïnes nostres –molt d'ells, injustament, encara privats dels drets de ciutadania– equato-guineans, bolivians, senegalesos, marroquins, xinesos, amazics, afrocatalans, pakistanesos, palestins, andalusos, gallecs, americans, equatorians d'origen, orgullosos de les més de 250 llengües que es parlen al nostre país en l'actualitat, firmen juntament amb la Plataforma una declaració manifestant que "el català és la llengua que ens uneix a tots i a totes", "l'idioma –diuen– amb el qual volem construir la societat i que tothom pot compartir, per això volem que sigui la llengua comuna". Ells, a canvi, ens ofereixen allò més íntim i preuat que han portat de les societats d'on van partir, "les nostres llengües i cultures d'origen per enriquir aquest país, i aquest oferiment –afegeixen– creiem que la societat catalana l'ha d'aprofitar". "La defensa del català –ratifiquen– és la defensa de totes les nostres llengües", i s'uneixen a la reivindicació comuna: "Volem viure en català!", precisament perquè no volen ser discriminats.

Tres llibres, ara: 

"Dietari final", de Lluís Maria Xirinacs. Impressionant testimoni dels dies finals de Mestre Xiri, en què ens ofereix el seu estat d'ànim i les seves reflexions dia a dia, mentre  s'atansa la data que va triar per deixar de viure entre nosaltres. Entreteixit amb un text paral·lel, també escrit per ell els mateixos dies: una acotació personal al "Llibre d'amic e amat" de Mestre Ramon Llull –de fet, una reescriptura–, amb qui s'identifica i alhora se'n distancia, embolcallat d'un misticisme panteista enlluernador. A pocs dies de presentar la meva declaració d'apostasia –que pel que veig ara hauré de tornar a repetir a l'arquebisbat de Barcelona, on visc, i no en el bisbat de Lleida on em van batejar, perquè les normes de la burocràcia catolicoapostolicoromana van canviant al gust dels curioburòcrates de torn–, deixeu que, una vegada més, expressi la meva admiració per qui va ser lluitador per les llibertats del nostre país, conseqüent fins al darrer dels seus actes. La caverna espanyola pensava que l'insultava quan deia que estava boig. Ben boig, com el foll Ramon. Tots els bojos del món com ell.

"La indirecta. Una entrevista a l'esquerra". Recull de 38 entrevistes publicades originalment al setmanari "Directa". No l'he llegit encara, però sí que recordo algunes de les entrevistes que s'hi reprodueixen i que vaig llegir primer al setmanari. L'ha coordinat un antic company del setmanari "El Triangle", Sergi Picazo. Espero que el trobeu per Sant Jordi, perquè els personatges entrevistats s'ho valen; Carlos Taibo, Naomi Klein, Mirent Etxezarreta, Arcadi Oliveres, Pepe Beúnza, Víctor Alexandre, Juanra, Miquel Gil, Fermín Muguruza, Julen Madariaga, Dolors Bramon, Neus Català, Carles Fontseré, Paco Ibáñez, Leo Bassi, Eudald Carbonell, Noam Chomsky, Pere Casaldàliga... i així fins a 38. La presentació, però, la fan divendres vinent, a dos quarts de set del vespre, a la Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, a l'edifici de les Rambles de la UPF. Amb un cartell de luxe: Martxelo Otamendi, director de Berria i ex director d'Egunkaria, a punt de ser jutjat per l'Audiència Nacional espanyola si els déus de Mestre Xiri no hi poden més que el del generalot; Xavier Giró, director de l'Observatori de la Cobertura de Conflictes i professor de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Jordi Garcia, periodista de la revista mensual Illacrua.

"Estraperlo y tranvía". El darrer còmic d'Alfons López, genial ninotaire lleidatà, vell amic i company de fatigues en més d'una guerrilla de paper, que fa còmics majoritàriament en espanyol perquè fins ara cap editorial s'arrisca a editar còmics en català. Es tracta de la seva peculiar visió de la família Ulises –les entranyables historietes de Joaquim Buigas i Marino Benejam al TBO de la nostra infància comuna–, en què el context de la realitat social i política de l'època és el teló de fons d'un escenari d'on els imperatius de la censura l'havien literament esborrat. L'Alfons ja ens havia ofert abans una aventura semblant amb el Capitán Trueno, al seu àlbum "Silencios, la juventut". Però, en aquell cas, parlava de l'actualitat tot reinventant com a pretext metafòric la joventut de l'heroi imaginat per Víctor Mora. Perquè no sigui pres com un elogi interessat, aquí teniu què en deia, el desembre passat, quan va sortir "Estraperlo y tranvía", l'especialista en còmics Toni Segarra al bloc elmondelcomic:

Finalment, una obra mestra! Parlem de l'àlbum Estraperlo y Tranvía d'Alfons López, editat per Ediciones B, un homenatge i, al mateix temps, una revisió de les historietes de LA FAMILIA ULISES. En altres espais d'El món del còmic s'ha parlat de la importància que aquestes pàgines d'historietes nascudes de la ploma de Joaquim Buigas i el pinzell de Marino Benejam han tingut no només per entendre la història del còmic fet a casa nostra sinó també per seguir d'una manera visual, senzilla i directa el desenvolupament econòmic del país i l'ascens d'una classe social treballadora de camisa blanca, catalana i barcelonina que passà d'una situació de supervivència en un entorn antàrtic a gaudir dels estris propis de la societat de consum de nivell semblant a l'europeu.
Ara el lleidatà Alfons López, bon dibuixant i excel·lent guionista, ens ofereix una visió del que haurien pogut ser les aventures dels Ulises si la censura hagués permès expressar-se lliurament. Perquè és veritat que davant de personatges de la seva competidora Pulgarcito, els que sortien a les pàgines del T.B.O. poden ser qualificats de dolços, poc crítics i gens compromesos amb la realitat del moment. Cal, però, saber llegir entre línies. I aquesta lectura mostra a qui sàpiga veure-la el pessimisme, la tristor, la grisor i la repressió lingüística - potser la més clarament expressada i la que més es troba a faltar a la versió actual- d'una societat que havia perdut una guerra i vivia en un règim doblement opressiu: el de la dictadura i el de privació del sentiment nacional.
Alfons López recull aquest elements i ens recorda que, en aquells moments les empreses que gaudien dels favors del règim eren corruptes, que hi havia maquis lluitant a la clandestinitat, que la gent passava gana i que molts articles només es podien tenir adquirits en el mercat negre pels qui disposaven de prou diners per a fer-ho.
I tot això ho fa en un àlbum admirable, retratant a la perfecció edificis i carrers de Barcelona i reproduint els estris i mobiliari propis de l'època. Tot fet a base de pocs traços però ben definits, de una gamma visual atractiva a base de tons pastels molt encertats, amb taques de color en els punts precisos i amb sentit de l'humor, poesia i desbordant humanitat aconseguint una simfonia visual envejable.
El petó d'agraïment que li fa a la galta l'Aurorita a l'Ulises li fa també El món del còmic a l'Alfons López per haver-nos regalat amb un còmic tant extraordinari.

I per qui vulgui conèixer millor la trajectòria de l'Alfons –que, entre d'altres coses, té l'honor d'haver estat el primer a intentar l'aventura d'una revista d'historietes en català, després de la mort del generalot: "Cul de sac"–, a la Bibliotea Jaume Fuster, a la plaça de Lesseps de Barcelona, fins al 28 de maig, hi ha l'exposició "Per no deixar-se d'històries. Gust i passió d'Alfons López per la historieta, les històries de la gent i la història". De visita obligada per als amants del còmic i pels interessats pel periodisme gràfic català contemporani, i el que va representar la ja mítica revista "Butifarra!" i l'equip que la feia possible, encapçalat per l'Alfons. Jo encara no l'he vista i penso anar-hi aquest Sant Jordi.

Aprofitant la visita, i al vestíbul de la mateixa Biblioteca, s'hi pot veure també fins al 29 d'abril una segona exposició –"Ramon Barnils, periodista de referència" que el Grup de Periodistes Ramon Barnils dedica al mestre de periodistes i company enyorat que va compartir aventures del gènere periodísticogresca també amb l'Alfons, entre tants d'altres. Aprofiteu per veure-la, si no l'heu vista encara, perquè la seva itinerància podria acabar just passat l'estiu.

Dijous vaig firmar el Manifest per l'Apostasia que impulsa ANIM, una organització de Lleida que convoca per al 14 d'abril vinent, aniversari de la proclamació de la República, a les 12 del migdia, una Trobada al davant del Palau Episcopal. El Manifest és prou explícit de les raons que m'han portat a firmar-lo, seguint la seva convocatòria. La vaig conèixer llegint el diari lleidatà Segre, ara que passo uns dies a casa de la meva filla, a Alcoletge, a la vora de la ciutat on vaig néixer i em van batejar fa més de 63 anys. 

Entre d'altres raons, n'afegeixo una: no vull que els diners que pago en impostos al Regne d'Espanya vagin a subvencionar una religió concreta, i menys encara aquesta església espanyola que es caracteritza per oposar-se a qualsevol mesura que suposi avenços socials o en l'alliberament nacional.    Fins fa poc, em pensava que, quan a la declaració de renda posava la creueta a les organitzacions no governamentals, volia dir que cap dels meus diners anava a l'Església. Doncs, aixó no és veritat. Resulta que el finançament de l'Església Catòlica al Regne d'Espanya està en relació al nombre de catòlics i que aquest es calcula segons el nombre de batejats. Només l'apostasia t'allibera que els teus diners hi vagin a parar. I és que la creueta només es refereix a una petita part d'aquest finançament.  

  La darrera gota que ha fet vessar el meu vas han estat les declaracions majoritàries dels bisbes en contra d'una sortida negociada per als conflictes nacionals que viu el Regne d'Espanya. Res tan allunyat dels meus objectius com aquest, com saben els qui segueixen aquest bloc. Tot i que reconec el paper positiu que han jugat en la recerca de la pau al País Basc alguns representants i institucions de l'església, com els jesuïtes de Loiola, els bisbes Setién i Uriarte, els franciscans d'Arantzazu o el redemptorista Alec Reid. I fins i tot el mateix Vaticà, contradient així els bisbes espanyols.  

Això d'apostatar remou, però, ressorts que em semblaven molt amagats en el meu subconscient. Havent estat educat en el nacionalcatolicisme, la paraula "apostasia" m'evoca tots els dimonis i els càstigs de l'infern. No en debades un dels personatges històrics més denostats aleshores era "Juliano, el apóstata" (dit així, en espanyol, que era com l'estudiàvem), emperador romà que va gosar voler recuperar els déus dels seus avantpassats, després que Constantí els substituís pel déu dels cristians. Com que vaig ser de missa i comunió diària en la meva adolescència i vaig estudiar cinc anys –dels 15 als 20– al Seminari de Lleida, i no vaig deixar de ser catòlic fins tenir-ne 28, podeu comptar com el tinc, d'interioritzat, aquest ressort.  

   El 14 d'abril, si res no m'ho impedeix, penso anar a la trobada davant del Palau Episcopal. Potser m'ensopegaré amb algun capellà dels que en aquells temps eren joves i ara ja deuen vorejar la setantena. Fins i tot algun company del seminari, dels pocs que van acabar ordenant-se capellans i no ho van deixar després. Penso en Ramon Prat, un molt bon amic des de la infantesa, que va entrar al meu curs un any després que jo, va acabar i es manté com a capellà. És un dels teòlegs més brillants –pel que sé– del nostre país i em consta que no ha deixat de ser fidel a la nostra llengua comuna i als ideals del catolicisme social, com ho era quan, acabat de sortir del seminari, va exercir un temps a Fraga, on vivia precisament en una casa en què havia viscut abans la família de la Mati, la meva dona, durant alguns anys.  

     Espero no haver de donar massa explicacions per aquesta decisió. Sense conèixer-les personalment, admiro les persones que han impulsat el Manifest per l'Apostasia a Lleida. Tot i que la ciutat on vaig néixer ha canviat molt des que la vaig deixar ara fa 40 anys, encara hi perviuen alguns tics, en les famílies d'arrels més antigues. Força descreguda abans de la guerra –amb enfrontaments entre clericals i anticlericals com a moltes poblacions catalanes–, el franquisme la va convertir en una ciutat de militars i capellans. El bisbe Aurelio del Pino Gómez, confessor de "la collares" –és a dir, la dona del dictador–, que va ser el meu bisbe mentre vaig ser al seminari– va saludar el generalot, en una ocasió en què va visitar Lleida, i que vaig viure personalment, dient; "Hic est digitus Dei", és a dir, "Aquí hi ha el dit de Déu". Podeu comptar, doncs, el pa que s'hi donava, en aquells temps.  

       I això no va passar en debades. L'estiu passat, encara vaig veure l'escut feixista de la gallina a les velles casernes de Gardeny, tot i que ja fa anys que l'Ajuntament va pagar els seus milions –diner públic– per comprar les instal·lacions a l'Exèrcit espanyol. Tot plegat deixa pòsit, i em temo que, en alguns àmbits, encara perviu. Per això admiro els impulsors de la campanya.  

       Com en tantes altres coses, però, la meva estada al seminari de Lleida em porta records agredolços. Tot i dependre del bisbe Del Pino, alguns professors que vaig tenir eren gent inquieta en les matèries que explicaven: història de la filosofia, filosofia de la ciència, literatura, art, música... Allí vaig sentir explicar per primera vegada la teoria de l'evolució –que enfrontava, d'altra banda, dos professors: l'un evolucionista, en la línia del jesuïta Theillard de Chardin; l'altre, creacionista estricte–, vaig escoltar lectures de textos teatrals de Ionesco i Beckett o vaig assistir a representacions –que fèiem els mateixos seminaristes per Nadal, en què no podíem anar a casa– d'obres d'Alfonso Sastre i Buero Vallejo.  

     No puc queixar-me, doncs, en aquest aspecte, en uns temps en què l'obscurantisme regnava a la majoria de centres de Batxillerat de Lleida, tots ells, excepte l'institut, en mans de congregacions religioses. Només la qüestió de l'ús públic de la llengua i el seu ensenyament, la recordo com un buit. No tinc esment que, a redòs del Concili Vaticà II, que va permetre introduir reformes litúrgiques, algun capellà dels qui ens deien missa hi incorporés el català, però el que sí tinc ben present és com vaig aprendre a escriure la meva llengua: per correu. Ho dic sovint, quan algú pretén negar que el català hagi estat perseguit: vaig aprendre'l gràcies a una institució que portava el nom de Francesc Eiximenis –fins molt temps després no vaig saber qui era aquest franciscà i escriptor moralista medieval gironí– i que es dedicava, entre d'altres coses, a facilitar l'aprenentatge de la llengua a tothom que els ho demanés, fins i tot corregint els exercicis per correu.  

    Fins aquí m'han portat els ressorts que ha despertat en mi la decisió d'adherir-me al Manifest per l'Apostasia. Comprendreu, doncs, per què he dit que són arrelats ben a fons.