En l’anterior post hem pogut conèixer l’existència de l’International Museum of the Horse. Es encomiable que una institució publica com la Kentuky Horse Park promoguda pel govern d’aquest estat, la seva fundació i amb el suport de la Smithosian Institution hagin promogut tot un espai dedicat al cavall amb atraccions dedicades a nens, activitats de tot tipus per passar-hi tota una jornada i també, un museu. Museu que es, a més, l’únic que en tinguem constància que esta dedicat a un animal domèstic. Potser n’hi ha d’altres, que no coneixem i que, si algun lector del blog ens ho vol precisar, estariem molt satisfets de poder donar la noticia.

En qualsevol cas podem dir que es tracta d’un museu amb un dinamisme fora de qualsevol dubte. Fins l’actualitat el museu ha promogut exposicions temàtiques com: Horse Breeds of the World, Legacy of the Horse, Horse in Sport and Recreation, Buffalo Soldiers, Draft Horse in America, Horse Racing in Japan, Calumet Farm: Five Decades of Champions i d’aqui a dos anys en prepara una que preveiem de molt interessant: “A Gift from the desert: The Art, History and Culture of the Arabian Horse”. Exposició que formarà part dels actes que es celebraran en motiu de la FEI World Equestrian Games 2010.

El IMH també ha promogut exposicions en línia com: Imperial China, All the Queen's Horses i Sculpture at the Park. Darrerament n’ha dedicat una al famós campió “Affirmed”. El museu promociona també material educatiu, una selecció de webs especialitzades i un tenda amb diferent material.

En l’actualitat es troba en obres. Pero segur que si us passeu per Lexington (google maps), estat de Kentucky als USA, a tots aquells a qui estimeu i valoreu els cavalls, valdrà la pena que hi poseu els peus. Encara que sigui només per donar una ullada a aquest santuari dedicat al cavall.

Al blog  “Vetblog.co.uk” ,dels millors blogs veterinaris del 2006 segons "The Fun Times Guide" i que es subtitula “The web magazine for pet owners”, Scott, l’autor dels posts, també veterinari, fa una particular dissecció de la història veterinària en tres grans eres.

La primera, titulada “Temps foscos”[Dark Ages] vol abarcar des de la Perhistòria fins el segle XVII. Fa una petita incursió per la prehistòria i l’imperi romà per citar a continuació l’obra de Carlo Ruini, sobre l600. Acaba amb l’aparició de la primera Ecole de Véterinaire a Lio (França).

La segona “Desenvolupament, descobriment i matances” [Development, discovery and carnage] des del XVIII fins la II GM. Continua amb les escoles de veterinària de diferents països europeus, aturant-se amb la primera escola anglesa, el Royal Veterinary College, a Camden Town, fundada pel francès St. Bel el 1792. Continua amb l’impuls que suposa la creació de la Bristish Royal Army Veterinary Service el 1796 per l’expansió de la veterinària anglesa. Els invents de l’agulla hipodèrmica, l’estetoscopi, l’us de l’anestèsia en operacions seran elements que fan evolucionar força la veterinària del XIX. Ja en el segle XX, la veterinària també forma part de l’horror de les guerres mundials i els animals de companyia hi tenen reservat un paper gens secundari –s’han escrit llibres sobre el tema que algún dia haurem de comentar en aquest blog. Entre altres, la Veterinary Corps hi te un paper destacat i que serà reconegut a la fi de la Ia GM. La següent guerra, tambe tindria un paper bastant mes sanguinari pel que fa a l’us dels animals domèstics, especialment per les forces russes amb els gossos detectors de mines .... El paper dels gossos en la guerra ha estat una constant en la història. Res mes a dir, a no ser pel comentari sobre l’estatus i reconeixement dels veterinaris de postguerra.

La tercera i última, de moment, “L’Edat d’Or”, la [Golden Age] ,on tot avença i evoluciona ràpidament. La tecnologia ho abarca tot i el progrés tecnològic sembla ser el nord de la civilització contemporània. A partir del 1950 l’us dels antibiòtics i els nous procediments quirúrgics enceten una nova era de canvis. El 1960 ja arribaran els raigs X. James Herriot crea una gran afició per la veterinària amb els seus llibres. Entre el 1980 i la dècada dels 90 la tecnologia envaeix tots els camps científics: escàners, laboratori automatitzat, internet ... també la feminització de la professió i el declivi de la pràctica amb grans animals paral.lament amb l’evolució agrària. Què ens depararà el futur ...

Podem o no estar d’acord amb els comentaris que el nostre amic Scott ens deixa en el seu blog. El que si creiem es que es necessari que mes veterinaris i professionals deixin la seva petjada amb la seva opinió i punts de vista històrics. Com deiem en el nostre anterior post, la història veterinària no ha de ser un tema de “feliços jubilats”. Serà capaç l’ “homo ciberneticus” ,amant i depenent de la tecnologia, de ser conscient del nostre passat per evolucionar cap a un futur millor ?

"Hark! hark! The dogs do bark!" (London, G.W. Bacon & Co. 1914)

Hark! hark! the dogs do bark! // Hark! hark! els gossos borden!
The beggars are coming to town // Els captaires estan venint a ciutat
Some in rags and some in jags // Alguns en draps i altrse en abrics
And one in a velvet gown // I un en un vestit de vellut

Així es com es titula el mapa que acompanyem en aquest post i que servei per il.lustrar les tensions que van tenir lloc al començament de Ia Ia Guerra Mundial. Ens ha semblat oportú extreure aquest mapa satíric, del bon i recomanable blog Bibliodissey, si sou amants o curiosos de l’art i la historia, per veure com inclús un animal domèstic, com el gos, en les seves diferents races, es pot arribar a manipular per exemplificar les tensions humanes i la guerra.

"Els Gossos de Guerra estan perduts a Europa, i quin bonic soroll que estan fent!". Aquesta frase era engegada per un Dachshund que es pensava tenir-ho tot fet. En alemany el Gos és Hund. L'anglès per a alemany és Hun. Dachshund significa engrapa teixons. Aparellat amb el Dachshund, per be o per mal, un gos Mestís. Per una llei no escrita del mon dels gossos, els grans mai ataquen als petits. Tot i així, incitat pel Dachshund, el Mestís començava a intimidar una mica el Serbi. Aquest tenia un gran amic gran en forma d'un os rus, que el defensava. I allò era què volia el Dachshund. Esperava que resultaria una gran guerra, i en la confusió pretenia robar un os (calci) o dos en els quals tenia posat l’ull feia temps. Aconseguia el que volia - i una mica més. Perquè l'os rus també tenia amics. Hi havia un Griffó belga, un Gran Caniche francès, i un elegant Bulldog. Un paio força adormilat aquest últim. El Dachshund el menyspreava perquè no es queixava i no caçava. Però el Bulldog té el costum de dormir amb un ull, i, quan se'l provoca, t'agafa i no deixarà anar-se'n.

El Dachshund començava atacant el belga Griffó, al ser el més petit, i estomacava la pobra criatura cruelment, però era incapaç de matar-la. Pero els càlculs no eren del tot acertats. L’estirat Caniche podia lluitar, el Bulldog no havia perdut la traça, i que Rússia, després de tot, era temible, i aviat la idea d'os feia el Dachshund tremolar. Fins i tot el petit Serbi donava algunes mossegades al mestís austrica.

El Dachshund ara començava a buscar amics, però semblaven estranyament escassos. Havia confiat en un Galg italià, anomenat pura sant, però aquest ocultaria les seves preferències de forma estranya tot i afirmant que la guerra era un luxe que no es podia permetre ara mateix. Si be, l’italià carregava la seva pistola, i qui sap a on podria anar. El Dachshund, a la seva irritació, trobava només un amic, i aquest era un gos de Constantinopla. Una raça menuda ...

Mentrestant la resta de la família europea observava. Qui dirà com s'estendrà la baralla? Hi havia el grec amb el seu ganivet preparat per prendre un tall de Turquia; als Balcans cadascú te el seu propi joc d’ambicions; l'espanyol afectuós entretingut amb la festa dels braus; hi ha el portuguès que només es fa mal una mica ; hi ha el sofriment dels petits suÏssos; hi ha l’holandès, que continua somrient amb dificultat. I, cap al nord, el noruec, el suec, i el gran Danés emmirallats a veure que passa. La veritat es que aquest tipus de mapes son força interessants i, personalment, pensem que es troben a faltar avui dia.

Un cop feta aquesta descripció del mapa que ens ha copsat l'atenció, ens hem de situar doncs en el periode de l'aparició de la nació moderna. Seguint les revolucions de segle XIX a Europa proporciona un bon material geopolític perquè l’explotin els il·lustradors satírics. Si be l’origen de les caricatures en mapa de còmic es podrien trobar a la Geographica de Munster cap meitat del 1500, arriben al seu cim cap a la Ia Guerra Mundial

Els mapes podien presentar estereotips regionals, animals i imatges simbòliques assortides, i xifres mítiques i històriques associades amb països particulars que es convertien en un vehicle de comentari humorístic i polític. La cartografia propagandística i humorística impulsava el fervor nacionalista, en què un es burlava i minimitzava els enemics, servint inclús als estudiants com a eina perquè s’assabentessin del mon en que vivien. L'estil no era l’important sinó la popularitat. Mentrestant la guerra continuava i la pel·lícula i els cartells es convertien en els mitjans de comunicació més dominants de propaganda. A principis de segle XX la premsa satírica floria a Alemanya i impulsava les tensions internacionals. Amb el començament d'hostilitats el 1914, la premsa satírica llançava tota la seva força contra l'esforç de la guerra del país i a favor de l’ajut d'una pàtria que es veia amenaçada.

Aquest post ha estat redactat en base a la font: Dogs of War : Satirical Maps of the First World War (3/08/2008)

Pixiu, criatura de la mitologia xinesa es un dels cinc animals de la bona sort en que confia aquest poble. Acompanya al drac, el fènix, la tortuga i el kirin . Segons les banyes que tingui es coneix també com a “Tianlu o Pi-Xen” (una banya) o com a “Pi-ya o Bixie” (dues banyes).

Es una bèstia híbrida que te un aspecte de lleó alat, amb cap de drac, cos de cavall i les cames d’un kirin ó quilin (girafa en el mon oriental). A part de capacitat de volar, es caracteritza per la seu poder i ferocitat, per la qual cosa sol tenir tasques de vigilància i seguretat dels cels, resistint contra tot tipus de forces del mal. Sol representar-se amb un sol sexe a l'igual que el fènix i amb ulls prominents i dents afilades. D'acord amb el seu aspecte sol confondre's també amb els lleons imperials (Fu dog) tradicionals de la Xina.

Per altre costat, es una figura que els xinesos tenen amb molta estima ja que creuen que porta bona sort i alegria a la gent, i te a mes funcions d’exorcitzar. El kirin i el drac també tenen aquestes funcions però el Pixiu te una important funció protectora davant el seu amo o propietari. Per aquest motiu molts xinesos porten una peça de jade amb la seva imatge com a penjoll o amb estatuetes a casa seva.

La mitologia xinesa explica que el Pixiu te 26 figures i 49 reencarnacions. Es el nové fill del Rei Drac i te la capacitat d’alimentar-se de tot tipus de tresors: or, plata, joies. Això li infringeix un temperament noble que va fer guanyar-se l’estima de l’Emperador de Jade i el Rei Drac. El Rei Drac va tenir nou nens: Qiuniu, Yazi, Chaofeng, Pulao, Suanni, Bixi, Bi’an, Fuxi i Pixiu. Segons la mitologia xinesa es creu que els dracs tenen poders sobrenaturals per canviar el temps i governar els oceans. D'acord amb la tradició els dracs son símbols de poder i dignitat i es per això que molts xinesos s’autoanomenen “descendents del drac”.

Diu la llegenda que un dia, Pixiu va menjar massa i va defecar al palau de l’Emperador de Jade. Aquest, enfadat, el va golpejar i va remoure el seu anus, la qual cosa fa que en la mentalitat xinesa, aquest fet es consideri com un bon auguri i sigui una criatura que ajudi a tenir bona sort i diners.

Els experts en Feng-Shui, utilitzen també el Pixiu per ajudar a protegir cases, exorcizar dimonis i incrementar la fortuna de l’amo. Segons la dita podeu saber que “tocant un Pixiu un cop obtindràs bona sort, dos cops i aconseguiràs diners i tresors, i al tercer cop obtindràs poder i posició social”. Les seves figures en bronze solen posar-se en les vuits direccions cardinals del Feng com a eina de protecció.

Les estatuetes per fabricar les seves imatges solen ser de bronce, fusta i jade (pedra mítica oriental d'igual valor que l'or en occident). Les fustes solien utilitzar-se tradicionalment per esculpir figures a les bigues de les cases grans perquè no entrés la mala sort. Ara es el jade el que s’utilitza mes com a figura dins les cases. Cal seguir pero uns consells alhora de col.locar una imatge de Pixiu. En primer lloc no s’ha de col.locar el cap cap a la porta del davant ja que aquesta funció correspon a un altra deïtat. Els miralls tampoc han de reflectir la imatge del Pixiu ja que pot molestar la pau de la criatura. I finalment, no hem de posar el Pixiu contra el llit ja que podria ocasionar mal a un mateix.

Mes info a:

- Pixiu (ChinaCulturemall.com)

- Pixiu (Cultural-China.com)

- Pixiu (Reference.com)

- Pixiu, llegada de la fortuna (Spanish.China.org.cn)

- The Pixiu (Chinahistoryforum.com)

]]> http://achv.wordpress.com/?p=110 Sat, 17 May 2008 12:47:26 +0000 achv http://achv.ca.wordpress.com/2008/05/17/darwin-vida-i-obra-diseccionada-a-internet/

El Dr John van Wyhe, Director de The Complete Work of Charles Darwin Online. University of Cambridge, ens envia la informació sobre la creació del portal dedicat a la vida i obra de Charles Darwin, fins ara reservat durant dècades només per a investigadors a la Biblioteca Universitària de Cambridge.

Amb aquesta fita es posen a l’abast per primer cop uns 20.000 doucuments i gairebé 90.000 imatges electròniques com mai s’havia fet amb Charles Darwin, científic cabdal en la història de la humanitat. Aquest àmpli arxiu de documents variats inclou el primer esborrany sobre la seva teoria de l’evolució, el bitllets i notes per viatjar amb el Beagle i, el llibre de cuina d’Emma Darwin, entre d’altres curiositats.

Darwin Online ha estat finançat pel Consell d'Investigació d'Arts i Humanitats i es basa en la tasca feta per la University of Cambridge's Centre for Research in the Arts, Social Sciences and Humanities (CRASSH), i amb el recolzament del Charles Darwin Trust entre d'altres instititucions.

Podeu també consultar Bibliografia sobre Darwin a les Bibliioteques Universitàries Catalanes

L’estat de conservació dels esquelets animals era excelent, podent-se trobar inclús teixit i pel que ha permes analitzar l’ADN. A partir d’aquest anàlisi s’ha pogut comparar aquests ossos amb els dels ases salvatges africans (somalis i nubis) així com amb altres fòssils trobats anteriorment i amb 53 exemplars d’ases moderns d’altres continents.

S’ha detectat que els únics senyals anatòmics de la transició de l’ase salvatge al domèstic són canvis a l'os metatarsià de la cama més petita, que la feia més compacta, segurament com una adaptació per afrontar les càrregues imposades a aquests animals .

Dels resultats obtinguts, que tenen l'origen en un estudi publicat a PNAS citat mes avall, es pot concloure de forma gairebé definitiva que l’origen dels ases domèstics egipcis es africà i que la seva domesticació es bastant anterior a l’evolució genètica i morfològica que els ases egipcis anirien experimentant amb els segles. Un tret característic d’aquests ases es que s’han identificat lesions en vèrtebres causades pel pes i altres patologies associades a l’estabulació forçada. La interpretació de que les lesions s’hagin pogut produir pel pes de dignataris (farons) al llarg de la seva vida es un factor totalment conjuntural ja que mes endavant aquesta espècie seria relegada a un paper gens favorable.

D’acord amb Germond – Livet els ases son originaris de Nubia i aparaixeran cap el 4500 aC en el nordest d’Africa en el Vall del Nil en el periode Naqada. Aquesta espècie jugaria un paper trascendent com a animal de transport en les caravanes d’or entre el Mar Roig i Nubia, o portant carregues des de les tribus nòmades d’Asia fins les terres del Nil.

Segons algunes fonts l’us dels ases per part dels egipcis es atribuïble ja anteriorment pels primers ramaders/agricultors fa uns 6000 anys quan es comença a agreujar l’aridesa del Sahara, donat que permetia a aquests pobladors carretejar grans pesos de collites en llargues distàncies. Per altra part,segons Strouhal, tots els camperols tenien ases per les feines de treball diàries del camp, mentre que no era tant fàcil tenir-los com a animal de transport pel fet de necessitar farratge i aigua en els trajectes pel desert i que erem de tracció bastant lenta.

Els estudis sobre ases a Egipte no es pas un element novedós. Ja al 2004, Albano Beja-Pereira de la Université Joseph Fourier a França, publicava un estudi a Science en que arribava a la mateixa conclusió: despres d’analitzar l’ADN de l’ase domèstic i salvatge per tot el mon es confirmava que els ases salvatges del nordest d’Africa eren els ancestres dels actuals ases. Fins i tot arribaven a concretar que dues poblacions d’ases salvatges van ser les primeres en ser domesticades pels humans i que al viatjar amb ells es van expandir per tot el globus

La importància dels ases es crucial pels arqueòlegs degut a ser un símptoma de la transició entre societats sedentàries a mes itinerants: “The history of donkeys is tied to human history. Archaeologists have been intrigued by where and when donkeys were first used by people because it marks a shift from agrarian to more mobile, trade-oriented society.”

Ara bé, el fet de trobar-los en tombes juntament amb els faraons, dona també idea del paper preponderant que els ases van tenir en les primeres dinasties egipcies, i que encara tenen en el nord d’Africa i en bona part de l’anomenat Tercer Mon. No obstant, d’acord amb Germond – Livet ,els ases van caure en desgràcia al identificar-los com a l’encaranció del deu Seth, enemic implacable de Horus i Osiris i també del Sol (Ra), que dificulta el seu diari recorregut. Escrits tardans comenten com 77 ases que formaven una força del dimoni. En el decurs del Periode Tardà s’arriba a escriure “Let de donkey perish, and with him his wife and children”, mentre que una fòrmula màgica conminava als enemics a marxar tot llençant-los un cap d’ase que representava el deu Seth. Relats contemporanis tambe expliquen com el rei persa Artaxerxes III, furiós per ser apodat “l’Ase”per part dels egipcis com a expressió del seu odi per ells va cometre un gran sacrilegi en servir-se per dinar un bou Apis, objecte de gran veneració pel poble del Nil. L’argument que identifica l’ase amb Seth es confirmat per l’arqueoleg espanyol Andrés Diego Espinel, fet que queda igualment demostrat perque, en endavant, ja no es trobarien esquelets en cap tomba faraònica pel paper negatiu que se’ls havia atribuït, segurament com a animal del desert, i que els egipicis veien en molts dels seus habitants els portadors de la desgràcia a la seva comunitat.

Els ases salvatges seran caçats juntament amb altres animals salvatges com la hiena (cofre de Tutankamon, Tebes, XVIII dinastia) i no seran utilitzats com animals de sella com ho feien els pobles veins del Proxim Orient o els egipicis en l’actualitat. El que si que està confirmat per Dunand - Lichtenberg es que el paper de l’ase domèstic com a bèstia de càrrega i transport que es perllongarà en testimonis documentats al llarg del periode clàssic durant l’Imperi Romà en les muntanyes de Porphyrites i Claudianus, al desert oriental, i al ports de les costes del Mar Roig.

Bibliografia:

Rossel, Stine; Marshall, Fiona; Peters, Joris; Pilgram, Tom ; Adams, Matthew D. and David O'Connor Domestication of the donkey: Timing, processes, and indicators .- PNAS : March 11, 2008 , vol. 105 , no. 10 : 3715-3720 (accés a text complet per xarxa univ públiques catalanes i altres autoritzats)

Beja-Pereira, Albano et al. African Origins of the Domestic Donkey. Science 304, 1781 (June 18, 2004). (accés a text complet per xarxa univ públiques catalanes i altres autoritzats)

Ruder, Kate.- Out of Africa: The Origin of Donkeys.- Genome news network (Posted: June 17, 2004)

Strouhal, Evzen. La vida en el Antiguo Egipto.- Barcelona : Folio, 2005

Dunand, Françoise; Lichtenberg, Rogser. Des animaux et des hommes: une symbiose égyptienne.- Paris : Editions du Rocher, 2005

Germond, Philippe; Livet, Jacques.- An Egyptian bestiary : animals in life and religion in the land of the pharaohs .- London : Thames & Hudson, cop. 2001

Nascut a Vilafranca del Penedès el 1927 forma part d’una generació de la historiografia catalana molt destacada, juntament amb Joan Reglà, Jordi Nadal i Josep Fontana, els quals van veure de les fonts de Ferran Soldevila, Ramon Abadal, Miquel Batllori i Jaume Vicens Vives, que en va ser mestre directe. Giralt es centrà en estudis d’històia agrària, economia i societat de l’edat moderna i contemporània, començant una tasca docent a la Universitat de València, de la que va ser catedràtic d’Història Moderna i Contemporànica del 1965 al 1971. Des de llavors exercí la seva activitat acadèmica a la mateixa càtedra de la Universitat de Barcelona on arribaria a ser director de Dpt d’Història Contemporània. També va arribar a ser degà de la Facultat de Geografia i Història i vicerector d’Ordenació Acadèmica. Des del 1981 fins el 1983 exerciria com a professor associat a la Universitat de la Sorbona i a partir del 1992 el nomenarien catedràtic emèrit de la UB.

En qualevol cas, i sense deixar de banda el vessant docent, Giralt destaca sobremanera per activitats com la direcció i promoció del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI) de la UB, embrió alhora dels Col.loquis d’Història Agrària, que portarien a la creació i direcció simultània del Centre d’Estudis d’Història Rural amb la seva revista Estudis d’Història Agrària. Finalment va dirigir i promoure la seva monumental Història Agrària dels Països Catalans en quatre volums, refererència de la historiografia agrària a Catalunya per tothom que investigui sobre el tema, tot i que també compta amb una extensa bibliografia publicada.

Giralt va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans dins la seva secció Històrico-Arqueològica i en va ser director des del 1987 fins el 1995. Un mandat en el que es va renovar la institució, recavant reconeixement i suport econòmic per impulsar el seu nivell cientific a tot el país i a l’exterior. Per la seva catalanitat va obrar també com a impulsor del nou Diccionari de la Llengua Catalana.

L’historiador Emili Giralt ens ha deixat als 81 anys, amb un bagatge d’una fecunda trajectòria com a investigador, docent i persona.

Fa poc que ens ha caigut a les mans el llibre “Mitologias Amerindias” un llibre editat per Alejandro Oritz Rescaniere, per l’editorial Trotta dins la col.lecció Enciclopedia Iberoamericana de Religiones, edicions molt cuidades que donen una perspectiva profunda sobre el mon religios i mitològic d’Iberoamèrica, i en el nostre cas de la tribu xerokee.

Concretament aquesta monografia esta feta per col.laboracions. I en una d’elles hi trobem la participació de Carrie A. McLachlan (Ph D. en Native American History per la University of California, Riverside) amb el títol “El perro en las mitologias cheroqui y amerindia”(pp. 289-312). Sembla ser que es la traducció d'un original publicat al Journal of Cherokee Studies vol 23 amb el títol:"Gili, The Dog in Cherokee Thought" . Un estudi cuidat sobre el mon mitològic dels pobles indígenes de centre i nordamèrica i la seva vinculació amb altres cultures. Comença tot dient que “Para el pensamiento cheorqui, los animales son personas que piensan y actuan”. I continua tot comenant el caracter “liminal” del gos com a mediador entre el mon humà i l’animal. Aquest fet es un element clau per l’atribució que s’ha fet del gos en la major part de les cultures conegudes “guardianes de los hombres frente a sus enemigos invisibles durante su vida y compañeros de los muertos en los mundos celestial y subterraneo” tot citant les tesis de White, David Gordon en la seva obra The Myths of the Dog-Man (University of Chicago, 1991).

En la mitolgia cheroquee el gos ocupa un lloc rellevant en els terrenys còsmic i terrenal, no tant pel seu nombre sino millor per les seves funcions. Els gossos apareixen en diferents contexts mítics: Relats de creació i recreació, guardiants o intercessors i també com a caçadors o destructors d’esperits indignes. L’autora agrupa les tradicions gos-home en tres etapes: creació del mon – existència terrenal – viatge cap a la vida a altres mons.

En el primer cas existeixen connexions entre la mitologia xerokee i l’azteca: La deïtat canina Xolotl i el seu germà Quetzalcóatl viatgen a l’inframón restaurant la vida amb la barreja dels morts i la seva sang, donant inici a la Cinquena Era (l’actual). La sang tindria el poder de resucitar els morts. I així amb altres tradicions indígenes americanes on el factor creador i regenerador dels gossos es una constant.

Després de la creació els gossos es converteixen en companys dels homes. En la tradició xerokee, els Ani Wahya (gent llop) domestiquen el llop i agafan les seves aptitituds, es perfeccionaren en les tècniques de caça. Al continent americà, abans del contacte amb Europa, hi havia diferents tipus de gos: de caça, de menjar, de càrrega, i gossos mitològics. Kanati i Selu son el primer home i dona en els Myths of the Cheroqui de James Mooney. Kanati es el gran caçador que es sol fer acompanyar per gossos. Es aquesta una de les seves princpals funcions, tant a nivell físic com espirtual (per invocació de l’esperit del gos com a vinculat al llop com animal molt podeós). També hi ha versions de gossos com aliats en les relacions amoroses i sexuals. I finalment, el gos es objecte de sacrifici com a guardià i guia de l’ànima en un altre món i, també, per assegurar el benestar dels guerrers en vida. El consum de carn de gos abans de la batalla era un fet habitual en moltes tribus indigenes americanes. Un altre cas de sacrifici del gos es el del ritual pel qual aquest sacrifici serveix com un element substitutiu d’un membre del clan destinat a morir. En aquest context el gos actua com a intercessor i missatger d’una mort inminent. El terme xerokee de gos “gili” te a veure amb el concepte d’animal sacrificable, segons "A Grammar and Dictionary of the Cheroqui Language / Duane King”.

Finalment, el gos segueix sent company, protector i guardià. El fet de la percepció del gos per sobre de la humana, també coneguda com a “sisè sentit” es valorada especialment per les tribus i els fa ser uns éssers idonis com a guardians de les ànimes abans i després de la mort. Es creu que el fet de trobar gossos enterrats en tombes humanes -tant en Amèrica com en Euràsia- es una prova mes d’aquesta teoria que fa extensiu el paper del gos en la vida terrenal a l’etapa del trànsit amb la mort. Els gossos també guiarien els esperits dels homes a l’altre món, com es descriuen en altres tribus. I serien també garants dels quatre punts cardinals del Cosmos (Nord-Sud-Est-Oest). En la mitologia xerokee el gos creua també la Via Làctia, que per moltes cultures es el camí per on les ànimes van a l’altra vida. En xerokee, “Gili Utsvstanvyi” -Via Làctia- significa “per on va correr el gos”. Les fonts xerokees relacionen explícitament el cami de les ànimes amb el riu celestial i, implícitament amb aquest gos mític. En la mitologia d’aquesta tribu, el camí de les ànimes dels morts es el mateix que el que van seguir els éssers humans mítics. L’aigua i el riu són elements clau en aquest procés de trànsit cap a un món idilic en que els gossos adquireixen un protagonisme en la seva comparació amb cert grup de dones. Hi ha uns gossos celestials que, segons la seva tradició, creen el camí de les ànimes i ajuden al viatge final a aquells que s’ho mereixen i eviten el pas als que no. Aquest doble paper es assimilable al rol que juguen els gossos en aquest mon: companys de treball i caça i defensors contra els instrusos (teoria que ja defensa White en el seu llibre citat mes a munt). També es significatiu el paper dels estels en la cosmovisió cheroquee on se li atribueix certes característiques canines. Aixi es el cas de l’estel Sirio de la constel.lació d’Orion, que ja en la mitologia grega representa al “gos d’Orion”. Aquesta associació de l’estel cànic amb el camí que porta al regne dels morts també es una constant en Euràsia i Mesoamèrica i part del sudest del continent americà.

Acabem amb el paragraf final de l’article: “Como animales domésticos, los perros viven muy cerca de los hombres y en varias mitologías de todo el mundo son considerados los progenitores de los seres humanos. A lo largo de toda América, los mitos sobre canes vinculan de manera uniforme el papel que cumplen en la vida diara con sus funciones sobrenaturales. Desde la creación de la vida humana hasta su muerte o renacimiento en la siguiente vida, los perros guian y protegen a los hombres. Por medio de su propia muerte o sacrificio, los canes proveen de sustento y poder espiritual. Cuando son consimidos, ritualmente o no, sanan la vida, resucitan a los muertos y sirven como guías y guardias del reino celestial o sobrenatural. Aunque los mitos sobre canes no son muy abundantes, el papel de los perros en la mitología és significativo. Los canes cuidan de los puntos cardinales y de la encrucijada celestial. Devoran los corazones de los hombres sin valor o los hacen precipitarse en enormes torrentes de agua. Sin embargo, gracias a sus funciones como destructores y creadores, contribuyen a la continuación de una vida humana domesticada y cultivada, una vida posible en la Tierra y en el mundo por venir”.

Per saber-ne mes podeu consultar:

Myths of Paradise Lost in Pre-Hispanic Central Mexico [and Comments and Reply]
Michel Graulich, Doris Heyden, Ulrich Köhler, Berthold Riese, Jacques Soustelle, Rudolf Van Zantwijk, Charles R. Wicke and Karl A. Wipf
Current Anthropology, Vol. 24, No. 5 (Dec., 1983), pp. 575-588 (accés per xarxa universitats catalanes o amb altres amb drets d'accés)

A Dog’s Life Among the Teenek Indians (Mexico): Animals’ Participation in the Classification of Self and Other /Anath Ariel de Vidas
Journal of the Royal Anthropological Institute 8 (3) , 531–550 doi:10.1111/1467-9655.00121 (accés per xarxa universitats catalanes o amb altres amb drets d'accés)

Dog: Ally or Traitor? Mythology, Cosmology, and Society among the Beng of Ivory Coast
Alma Gottlieb
American Ethnologist, Vol. 13, No. 3 (Aug., 1986), pp. 477-488 (accés per xarxa universitats catalanes o amb altres amb drets d'accés)

Hot dogs: comestible canids in Preclassic Maya culture at Cuello, Belize / Clutton-Brock, Juliet
Hammond, Norman
Journal of Archaeological Science 21(6):819-826 1994 (accés per xarxa universitats catalanes o amb altres amb drets d'accés)

The Dragon and the Dog: Two Symbols of Time in Nahuatl Religion / Franke J. Neumann
Numen, Vol. 22, Fasc. 1 (Apr., 1975), pp. 1-23 (accés per xarxa universitats catalanes o amb altres amb drets d'accés)

Form and meaning of Maya and Mississippian dog representations / Schwartz, Marion
In Dogs Through Time: An Archaeologfical Perspective. Susan J. Crockford, ed. pp. 217-226 (2000) International Series, 889. British Archaeological Reports; Archaeopress,
Oxford, England (Catàleg Biblioteques Univ. Catalanes)

Dog / Flannery, Kent V. In Archaeology of Ancient Mexico and Central America: An Encyclopedia. Susan T. Evans and David L. Webster, eds. pp. 221-222 Garland (2001), New York (Catàleg Biblioteques Univ. Catalanes)

Perro como legado cultural / Raúl Valadez Azúa,Velia Mendoza España (Arqueobolivia.com)

El perro como símbolo religioso entre los mayas y los nahuas / Garza, Mercedes de la
Estudios de cultura náhuatl 27:111-134 (1997)

El perro prehispánico andino: función y tipos a partir del análisis arqueozoológico.
Velia Mendoza España, Raúl Valadez Azúa

La Zootecnica antigua en el Mexico antiguo y su relación con el Mexico actual
Raul Valadez Azua, Alicia Blanco Padilla, Bernardo Rodriguez Galicia
Primera Jornada de Historia de la Medicina Veterinaria y Zootecnica UNAM: memorias 24/25 agosto 2000

Mythological dogs (Wikipedia)

Animals in mythology (Mythencyclopedia)

Algunas anecdotas de chames siberianos / por Dark Crow

I bibliografia sobre mitologia ameríndia a les biblioteques universitàries catalanes i sobre mitologia dels gossos

Volem fer difusió ara d'una obra que als mitjans no se'n va fer molta promoció però que es important que els professionals del sector la tinguin en compte. També els historiadors. Es tracta de:

Diccionari de veterinària i ramaderia. 4
Barcelona: Enciclopèdia Catalana: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2002.
XXXIII, 698 p. (Diccionaris de l'Enciclopèdia. Diccionaris terminològics)
ISBN 84-412-0903-0; 84-393-5857-1

Des de fa un temps consultable també en línia en format pdf. Es tracta d'un Diccionari amb uns 6.000 termes catalans amb definició i equivalències en castellà, francès i anglès, relatius a disciplines pròpies de la veterinària (fisiologia dels animals, malalties que els afecten, clínica animal i inspecció veterinària de granges i escorxadors) i d’altres àrees relacionades, com la genètica, la bromatologia i la ramaderia (cria i explotació, nutrició, tècniques reproductives, etnologia, morfologia, colors i particularitats dels animals, i sistemes d’identificació). La seva importància be donada perque és l'únic diccionari especialitzat fet no tant sols a Catalunya sinó a Espanya amb fonts especialitzades del pais, i no pas sent una senzilla traducció de l'anglès. Una mostra mes de quin nivell tenim en quant a la publicació científica en termes especiaitzats. Molts professionals de la veterinària i ramaderia hi heu participat com a consultors i podreu refrendar el que estem dient.

Aixi mateix cal dir que forma part de la col.lecció d'altres diccionaris especialitzats en l'ambit sanitari: Diccionari d'oftalmologia, Diccionari d'otorinolaringologia, Diccionari d'immunologia, Terminologia de la sida,i la seva obra estrella com es el Diccionari Enciclopèdic de Medicina que podeu trobar a la web del Dep de Salut de la Generalitat de Catalunya.

Aquest diccionari, com la major part de diccionaris especialitzats que publica el govern català ha estat possible gràcies a la tasca d'una institució de gran prestigi en l'àmbit terminològic com es el Termcat que ha fet i fa una tasca importantíssima en la normalització de la llengua i en la creació i manteniment de diccionaris especialitzats, així com un servei de consultes en línia (Cercaterm), un servei de banc de dades de termes normalitzats (Neoloteca) ara acaba de treure també una aplicació informàtica perque poguem crear els nostres propis diccionaris especialitzats (Gesterm)

Volem aprofitar des d'aqui, fer un petit homenatge al nostre associat i vell amic Jaume Gratacós i Masanella, autor de l'obra Diccionari d'exterior del cavall, un gran treball terminològic que ha rebut els elogis ben merescuts de tots els companys de professió.

Altres diccionaris de veterinària els teniu a l'abast a la Biblioteca de Veterinària UAB

Si teniu mes interés sobre saber quelcom d'aquesta raça mil.lenària podeu visitar:

The History of the Mastiff

Mastiff Dog Breed Origin and History

Mastiff Dog - A History Course

Mastino History

The Origins of the Dogs (Naturhistorische Museum Bern)

Historia del Bullmastiff
de Lima-Netto, Christina

El origen de los mastines ibéricos: La trashumancia entre los pueblos prerromanos de la Meseta
Luis Gerardo Vega Toscano, María Luisa Cerdeño Serrano, Belén Córdoba de Oya
Complutum, (Nº 9, 1998) , pags. 117-136

Asociación Española del Perro Mastín Español

Complementem l'anterior post sobre l'exposició etrusca a Bcn amb aquest video que analitza la composició i restauració d'una de les mes belles mostres escultòriques de l'art etrusc: "Il Cavalli Alati di Tarquinia" (Museo Etrusco Vila Giulia 9-20 Setembre 2006) . Aquest grup escultoric de terracota va ser descobert per l'arqueoleg Pietro Romanelli el 1938, ara fa setanta anys; formant part d'un dels temples mes importants coneguts fins ara de la civilització etrusca. Sorpren la seva execució detallista i la similitud al coneixement de les factures de l'escultura grega que demostra l'artista d'aquest grup escultoric datat entre finals del s. V i principis del IV a.C.

Es va voler promoure la sol.lictud de la cetreria com a Patrimoni Inmaterial de la Humanidad al simposi d'Abu Dhabi al setembre de 2005, sota el títol Falconry: A World Heritage. A partir d'aquell moment les organitzacions de ceteria i tots els particulars interessats en el tema han estat convidats a participar en aquest portal dedicat a recopilar fonts sobre la historia de la cetreria iberoamericana. I en particular

# Catalogar i digitalitzar els manuscrits i els impresos, antics i moderns, que tracten de falconeria
# Catalogar i digitalitzar els articles científics i de divulgació que s'hagin publicat
# Localitzar, catalogar i publicar transcripcions electròniques de tota la documentació antiga que d'una o una altra manera es refereixi a la falconeria
# Localitzar, catalogar, fotografíar i digitalitzar totes les obres d'art el motiu de les quals sigui cetrer
# Localitzar totes les mencions que a la falconeria es faci a qualsevol obra literària i acumular-la en una antologia
# Oferir edicions electròniques dels texts medievals i clàssics a qualsevol de les llengües iberoamericana

Per aquest motiu hi trobem edicions digitals o transcrites de textos clàssics com:
"Libro de la caza" del Infante Juan Manuel; "Libro de la caza de las aves" de Pero López de Ayala; "Libro de los animales que cazan (Kitab al-yawarih)" de Muhammad ibn 'Abd Allah ibn 'Umar, "Libro de cetrería de caza de azor" Fadrique de Zúñiga y Sotomayor, per citar-ne nomes alguns.

AIC fa una tasca encomiable que val la pena que es conegui i es consulti.
Si esteu interssats en la història de la cetreria consulteu l'article A Brief History of Falconry (IAF: International Association for Falconry and Conservation of Birds of Prey) i una bibliografia: Bibliotheca Accipitraria – J. E. Borch sobre aquesta disciplina

Ceballos també es autor del llibre titulat: “Soltando Pihuelas. Conocimiento y práctica de la cetrería” (Caïrel ediciones, 2002) lamentablement exhaurit

Ha estat un dels promotors de la proposta de declaració de la cetreria com a Patrimoni Inmaterial de la UNESCO entre altres activitats i una extensa bibliografia.

Si voleu saber-ne mes sobre aquest tema consulteu Facsimils cetreria (biblioteques universitàries catalanes); Tesis cetreria ; Historia cetreria; Cetreria a laUCM

Fa poc una estàtua grega ha estat noticia a la premsa. No es habitual. Es tracta de l'Esculapi d'Empuries, que ha estat exposada a la seu del Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC) al llarg de l'any passat. Ara, torna als seus origens, l'Empordà. Primer farà un viatge itinerant pel Museu de Badalona del 19 al dia 28 de febrer. I després es podrà veure al Museu de Mataró de l'1 a l'11 de març. Pere Izquierdo, director del MAC a Barcelona, manté un blog arqueològic : A l'ombra de Bosch Gimpera en el que apàreix en el vídeo que mostrem aqui titulat "Esculapi. El retorn del déu" on es mostra el procés de restauració i difusió que ha tingut darrerament l'estàtua més emblemàtica de l'Edat Antiga a Catalunya i de la Mediterrània Occidental. El procés de restauració de l'estàtua de l'Esculapi d'Empuries es el pretext per mostrar els inicis de l'arqueologia a aquest enclau clàssic gironí que va sortir a la llum el 1909; i desvetllar part dels seus secrets. Podem llegir també un article de Arturo San Agustin a "El Periodico" dins la secció 'Quadern del diumenge' del (09/03/08) "El somni sagrat d'Esculapi : l'estàtua del déu de la medicina torna a Empuries".

Un equip d'investigadors interdisciplinar han treballat amb l'Esculapi. Com a conseqüència de les troballes de restes de serp en el temple d'Empuries i la seva aparença similar a altres estàtues es considera que es tracta del déu grec Asclepi (déu grec de la salut). No obstant també podria representar al déu egipci Serapis (déu de la salut i la navegació) . Per això se'l seguirà considerant l'Esculapi d'Empuries. On s'hi s'han posat d'acord es en la datació de l'estàtua: darrer quart segle II aC, fabricat possiblement a l'Illa de Delos (Mar Egeu), i amb uns marbres similars als que van crear el Partenó i la Venus de Milo.
L'Esculapi es mostra amb una inscripció que apareixia al temple d'Apolo de Delfos "coneix-te a tu mateix" una màxima grega que afecta tant a l'estàtua com a tots els visitants de l'exposició i a la humanitat en general. El 15 de març torna defintivament ¿? a Empuries (Emporion en grec, que vol dir centre comercial, una premonició per l'esdevenidor ...?), fet que servirà per celebrar el centenari de l'inici de les excavacions d'aquell enclau grec.

Amb pocs mitjans es poden fer produccions força interessants. Aquest es el cas de l'Emma, des de Tours (França), que com a aficionada als cavalls ha enviat a Dailymotion aquest video que ens dona una visió dels cavalls a través de la història força original

Cada any es fan celebracions pel traspas d'any en que es conmemora la llegenda del lleó, subjugat per l'enciam, va perdre la ferocitat i això va propiciar una bona collita i un bon any per tots els habitants d'una comunitat pretèrita. Les danses del drac i el lleó i del lleo i l'enciam les porten a terme grups dançaires per tot el planeta, i donen la benvinguda a la primavera xinesa

Es tracta d'un assentament on consten per primer cop blat i civada domèstics, a l'igual que restes de d'ovelles i porcs. Aquesta segona espècie es l'aspecte mes intrigant, segons l'arqueologa Melinda A. Zeder, ja que el porc "no es un animal característic del moviment nomada, per la qual cosa, tenir una quantitat de porcs podria parlar de si aquesta gent es traslladava dins i fora de Faiyum o si es quedava alli tot l'any".