Ara ho podem afirmar amb rotunditat: De la casa dels morts és la millor òpera de Leos Janacek, i una de les dues o tres més grans del segle XX. Si no us ho creieu, podeu anar a buscar aquest DVD.

L'opció que va triar Janacek per la seva darrera obra era arriscadíssima: adaptar el text de Dostoievski sobre els seus anys en un presidi de Sibèria. El resultat és una òpera on hi manquen dos dels elements fonamentals del gènere, els personatges i la trama. Durant noranta minuts veurem petites escenes de la vida quotidiana dels presoners, les seves misèries, els conflictes. La massa humana és la protagonista, i només de tant en tant alguns condemnats emergeixen com a solistes durant una estona, per tornar a ser absorbits pel cor ràpidament.

Hi ha, tot i això, alguns personatges reconeixibles. Gorjancikov, el presoner polític, és el teòric protagonista perquè la seva arribada obre l'òpera i la seva marxa la tanca. El jove Aljeja ràpidament es fa amic seu, i també hi ha un vell presoner, però cap dels tres canta més de vint línies. Llavors hi ha els quatre homes que ens explicaran què hi fan a Sibèria en un monòleg. Són el psicopàtic Luka, l'embogit Skuratov, el vagabund Sapkin i el tràgic Siskov.

La música de Janacek és magistral, va al moll de l'os, però també té molts moments d'una extraordinària bellesa. L'òpera amaga grans sorpreses, com la pantomima que en cinc minuts explica la història de Don Giovanni, naturalment només representada per homes.

La producció que preserva aquest DVD, enregistrat a Aix-en-Provence, manté el nivell magistral de l'òpera, i alhora que és fidel al llibret n'accentua molts dels seus aspectes.

Chéreau situa l'acció en una presó intemporal, i no cal que recordem la història del segle XX per saber el què això significa. El francès, com a moltes altres produccions seves, aposta per l'element físic, corporal. A l'escenari hi trobem solistes, cor i actors, però som incapaços de distingir qui és qui: el treball actoral és excepcional.

A tot el repartiment només hi ha dos noms coneguts. Olaf Bär, gran liedeista, és Gorjancikov, i un veteraníssim Heinz Zednik, antic company d'aventures (va ser Loge i Mime a l'Anell de Bayreuth), és el vell presoner. La resta de solistes ignoro d'on han sortit, però el nivell és altíssim. He de mencionar els quatre que tenen a càrrec els monòlegs, tres tenors i un baix, perquè estan excepcionals en tots els aspectes: veu, cant i interpretació, en una simbiosi poques vegades vista en un DVD, i menys per (semi)desconeguts. Apunteu-ne els noms, sobretot els dos primers: Stefan Margita (Luka), John Mark Ainsley (Skuratov), Peter Hoare (Sapkin) i Gerd Grochowski (Siskov).

I Boulez, en la seva darrera intervenció en un fossat d'òpera, simplement ens fa un regal ajudat de la Mahler Chamber Orchestra. Tota l'agressivitat que té la canònica versió de Mackerras desapareix per oferir-nos una bellesa i un lirisme extrems.

M'estic excedint en les lloances? Doncs una més. El DVD inclou allò que tots haurien de tenir de sèrie: quaranta minuts de making off, incloent llargs assajos de Chéreau, Boulez i el coreògraf.

Tot plegat simplement imprescindible.

Herzog, famós sobretot per la seva obra cinematogràfica, va fugir de les lectures polítiques tan de moda en aquella època. Junt amb el seu escenògraf, Henning von Gierke, va crear algunes de les imatges més belles que s'han vist sobre l'escenari del festival: els paisatges nevats, la llum blava que envolta lohengrin, l'aparició del nen...

Lamentablement la part musical convenç molt menys. Studer i Schnaut encara estan prou bé, però els protagonistes masculins simplement no donen la talla. I Schneider ja sabem que és un director eficient i poca cosa més.

Es pot recomanar un DVD que fascina per la imatge però decep per la oïda? No n'estic segur. Però si en teniu, l'oportunitat, veieu aquest Lohengrin ni que sigui una vegada.

Ara m'agradaria molt aconseguir The Transformation of the World into Music, un documental que va fer Herzog el 1994 i on va retratar els preparatius del Festival d'aquell any. Concretament es va centrar en tres produccions: L'Holandès de Dorn/Sinopoli, el Parsifal de Wagner/Levine i el Tristany de Müller/Barenboim. Crec que pot valer molt la pena.

El que no ha estat una sorpresa és que tot plegat s’hagi acabat editant en DVD.

Tots sabem que el públic tolera com a màxim dos autors europeus posteriors a 1945, Britten i Poulenc, però cal recordar que Henze va ser sempre boicotejat per la vanguàrdia ortodoxa (Boulez, Stockhausen) i que les seves inquietuds van per altres camins. Boulevard Solitude mira cap a la tradició alemanya, i qualsevol espectador acostumat a obres com Cardillac o Wozzeck no tindrà cap problema amb ella.

L’òpera em sembla excel·lent, amb un llibret que adapta la coneguda història de Manon Lescaut situant-la als anys cinquanta, condensant la trama i augmentant la seva sordidesa. L’acció està dividida en set escenes, totes separades per interludis musicals. Hi ha moments més àrids, altres de molt lírics (com la lectura de la carta de Manon), influències de Gershwin i fins i tot alguna escapada còmica.

La proposta escènica de Nikolaus Lehnhoff, el mateix que ens va oferir un discutible Parsifal, em sembla magistral. Per començar l’escenografia és impactant, una estació de tren que apareix a la primera i darrera escenes i a tots els interludis, però que amb petits canvis de decorat i il·luminació es transforma en una mansió, un bar o una biblioteca. Lehnhoff fa moure constantment els figurants, transportant-nos al bulliciós París de la postguerra, i respecta de forma escrupulosa les indicacions de l’autor.

Molt bé la parella protagonista. Els dos donen perfectament els papers, tot i que es veuen superats en moments puntuals per la vocalitat dels personatges. Tom Fox crida una mica, però el seu Lescaut entra directament a la llista de grans malvats del Liceu. De la resta d’intèrprets vull destacar la gran actuació de Hubert Delamboye com a Lilaque pare.

No m’atreveixo a valorar la direcció i l’orquestra perquè no en tinc referents, però sí he d’assenyalar la millora que s’ha aconseguit en la realització televisiva respecte els primers DVD editats al teatre. La tasca de Xavi Bové és excel·lent.

En resum, us animo que descobriu aquest Boulevard Solitude a partir d’un enregistrament magnífic.

Primer, perquè Peter Grimes és la seva obra més coneguda i representada. I no és difícil endevinar-ne els motius: seixanta anys després de la seva estrena continua tenint una força irresistible i una enorme capacitat de provocació.

Peter Grimes té dos protagonistes, i el segon és la comunitat sencera de The Borough. En aquest lloc idíl·lic no importa que gairebé tots els personatges masculins siguin uns puteros, o que la respectable senyora Sedley sigui una drogoaddicta i el farmacèutic Ned Keene el seu camell. Tots formen part de la comunitat i com a tal són protegits. Però quan algú decideix viure al marge del grup, com és el cas de Grimes, llavors és perseguit i finalment destruït.

És tanta la injustícia i la hipocresia que presenciem, que això ens permet empatitzar amb un personatge tan desagradable com Grimes, qui a més és culpable de la mort accidental de dos orfes. I aquesta és una de les grandeses de Britten.

El DVD que comento prové del justament cèlebre enregistrament de 1981. La posada en escena d'Elijah Moshinsky, tot i que avui sembla un pèl clàssica, ens atrapa de seguida pel seu regust anglès. La direcció musical de Sir Colin Davis és extraordinària, amb uns interludis brillantíssims.

Però aquest DVD és fonamentalment el testimoni del gran, de l'enorme Jon Vickers. Tots coneixem tant les limitacions (timbre lleig, accent estrany) com les seves virtuts: una tècnica prodigiosa, una capacitat actoral i dramàtica fora de sèrie. El 1981 ja es trobava a la darrera fase de la seva carrera, quan Peter Grimes era definitivament el seu personatge insígnia. És sabut que Britten no suportava la seva versió, i que preferia la molt més lírica de Peter Pears. Però qui pot resistir-se a una creació tan descomunal? Un Grimes a vegades animal, altres completament desvalgut, frenètic, al·lucinat. Els que van tenir la sort de veure'l en directe, sobretot a l'escena final, coincideixen que va ser una de les grans experiències operístiques de la seva vida.

La resta del repartiment és tan cohesionat com només els anglesos ho saben fer. He de destacar per força la magnífica Ellen Orford de la veterana Heather Harper, i si algú se sorprèn que el traginer Hobson estigui tan ben cantat, que torni a mirar la fitxa: és un jove John Tomlinson.

En resum, una versió referencial d'una de les grans òperes del segle XX. Ni més ni menys.

El somni d'una nit d'estiu no és segurament l'obra més accessible de Benjamin Britten, títol que donaria a Peter Grimes i El pas de rosca. Sempre he pensat que té un inici massa lent i alguns passatges “morts”, però tot i això no deixa de ser una òpera excepcional.

Britten i el seu company Peter Pears van saber adaptar perfectament la comèdia original de Shakespeare, i el compositor va definir mitjançant la música els tres grups de personatges: les fades, els enamorats i els rústics (els nobles, en canvi, reben un tractament molt més secundari). Algunes de les seves decisions no deixen de ser sorprenents: donar a Oberon la veu de contratenor (paper escrit expressament per Alfred Deller), convertir Puck en un personatge parlat i fer que el grup de fades sigui un cor de veus blanques.

El cop de geni definitiu va ser convertir l'obra que representen els rústics, originalment una crítica al teatre d'aficionats, en una paròdia de l'òpera italiana belcantista. Com és ben sabut, el personatge de Flute/Thisbe té fins i tot una “escena de bogeria” a l'estil Donizetti, que Peter Pears va convertir en el moment de l'estrena en una imitació de Joan Sutherland.

El Liceu va programar El somni fa un parell d'anys, en el marc d'aquest informal cicle “Tot Britten” del qual gaudim des de la reobertura del teatre. L'enregistrament va ser publicat per Virgin Classics al cap d'uns mesos, i no només va rebre excel·lents crítiques, sinó també un dels Midem Classical Awards (al millor DVD), i va ser finalista dels Gramophone Awards.

La producció és la clàssica del canadenc Robert Carsen, estrenada al Festival d'Aix-en-Provence i que s'ha pogut veure a molts teatres d'Europa. Els elements són ben coneguts: els llits (enormes o voladors), els colors blanc, verd i violeta, la perfecta direcció d'actors, el Puck madur i la separació de les atmosferes. Una posada en escena magnífica que, lamentablement, també sembla tenir el rècord de fractures, esquinços i contusions entre els cantants (degut a les superfícies toves i les baralles frenètiques).

El repartiment està dominat per la parella de fades formada per David Daniels i Ofèlia Sala, vocalment sensacionals, i ajudats pel fet que el DVD dissimula alguna manca de volum. La resta de cantants tenen un nivell alt i molt homogeni, però s'ha de destacar necessàriament el fantàstic Bottom de Peter Rose. Harry Bicket i l'Orquestra del Liceu, magnífics, i el Cor de l'Escolania de Montserrat et deixa literalment amb la boca oberta, i això que els requeriments que posa Britten al cor infantil són altíssims. Tampoc no vull deixar d'indicar que l'escenificació de l'obra teatral del tercer acte és un dels moments més hilarants que trobareu en qualsevol òpera.

En resum, un molt bon DVD per una obra que requereix una mica de dedicació, però que amb paciència segur que dona els seus fruits.