Eren les 2 del migdia i era el meu, torn després de les diferents sessions podia parlar en una classe i era per despedir-me, en la sessió es van tractar temes sobre el que significava la droga i el sentit d’estimar, enllaçant amb aquest temes els vaig dir que per mi la droga era una forma de autodestrucció, però ells estaven al centre perquè estimaven la vida. Vaig agrair les estones i els moments compartits en les diferents sessions. D’ells havia aprés a què la gent pot sortir-se’n de les adversitats que dóna la vida, i esperava veure’ls en un altre moment de la seva vida on hem poguessin dir que s’havia realitzat tot allò que havien somiat. Tots ells, hem van despedir amb unes grates paraules, que acabes la carrera, i que hem desitjaven lo millor a la vida, la veritat que en aquest moment vaig trobar el verdader sentit de la meva formació universitària, m’agrada treballar amb persones i tot el que comporta, no serveixo per fer feina de despatx si no que vull interactuar , aprendre y ensenyar dels diferents col·lectius de l’àmbit social.

L'Eva reclama atenció i adquisició i ampliació de coneixement.

Avui per això, m’ha sobtat la confiança que la Montse m’ha abocat, ja que mai explica res efectiu i avui, al tornar del metge, que i em hagut d’anar a buscar un justificant per la no assitència al treball degut a vòmits, migranya i malestar general; l’educadora ha hagut de marxar ràpid, ja que havia d’anar a fer un suport extra i he aprofitat per acompanyar la Montse a casa. Ha sigut llavors, quan la Montse m’ha començat a explicar que el seu pare es despreocupava molt d’ella, però que ell tenia 11 germans amb els quals hi tenia una bona relació. La Montse es mostra afectada pel poc interès que reb del pare, però no li agrada fer-ne comentaris, prefereix ignorar la poca afectivitat que li mostra per no sentir-se resentida al saber que res pot canvia la mentalitat del seu pare. Li he estat molt agraida que m’expliques tot allò que cada dia li afectava en el sentir més sensible.

Bé, doncs mentre dinàvem, ella estaba aseguda al meu costat, i es queixaba tota la estona de que  es trovaba malament, i per fi m'ha dit el per que:

- Es que tengo la regla- em diu només bocalitzant sense que l'escoltés ningú.

I en aquell moment li he comprés totalment; coses de dones, jejeje; llavors he pensat que quina edat tenia, per que jo pensaba que tenia 10 o 11 anys, i efectivament, li he preguntat i tenia 10.

Li he dit que si seguia trobant-se malament li digués a l'educador, i que li donés algo pel dolor (per que les dones ja sabem com son els dolors menstruals, ejejej), i em diu: no no, yo no le digo nada.

Li donava vergonya dir-li a l'educador, ja que es home, i sembla que ells no ho entenguin; però la comprenc perfectament, a aquesta edat sol passar, i elles confien més en les educadores, o en les dones que en els homes; llavors se m'ha quidat mirant com esperant una reacció meva, que jo ja pensaba tenir des d'un principi, i li e dit: vols que li digui jo? i ha semblat com si s'hagués obert el cel; i em diu:si si si us plau.

Després li he explicat: que no pasa res per explicar-li a l'educador, que ell ho entendria perfectament, perque es una persona adulta, però igualment confien més en nosaltres, les dones.

Dir que després ja se li ha passat per que ja no s'ha queixat de res; i he pensat, seria una "trola"?jejejejeje, suposu que no, jejejeje.

Avui precisament he intentat en especial posar-me a la pell d'una d'aquestes noies, pensar en les seves il·lusions, en el que fan dia a dia, en com veuen el seu propi futur. He intentat esbrinar com em sentiria jo en el seu lloc. De vegades no entenc com poden ser felices, han tingut la major part una vida molt dura, i les que se'n adonen, en molts casos un futur poc esperançador! L'altre dia una d'elles, m'explicava el temps que portava a la llar Guru, ara té 27 anys i en porta allà 15!! Ha passat per la residència de nens i ara està al pis de noies! I em deia que ara no pot fer res perquè ha de seguir normes, que no pot sortir de festa, que no pot anar a cap concert,...i que quan surti d'allà tampoc ho podrà fer perquè ja serà vella! I jo vaig pensar; "Tinc molta sort!"

… us ho vaig comentar a classe però no ho vaig fer explícit per aquí. El dia en que un altre incident va ser present en les meves 5 hores al CADES. 

Després de dinar, com ja sabeu, els estirem a les màrfegues i els hi canviem el bolquer perquè puguin descansar un estona fins l’hora de marxar a casa i jo mentre amb una altre educadora canviàvem un noi, per sorpresa em vaig veure implicada en una estirada de cabells. Va ser molt ràpid la manera d’actuar d’ell però l’estona que va estar estirant-me va ser eterna… jo no vaig poder fer res, només esperar a que les seves dues mans s’allunyessin, respirar fons i amb l’ajuda dels educadors, parlant amb ell suaument, tranquil·litzant-lo, intentant que es distreies amb qualsevol cosa per deixar-me anar… finalment al cap d’una bona estona en Pol em va deixar anar però ell va continuar “girat” intentant mossegar i esgarrapar a l’educador. Al final li vam haver de fer una contenció tirant-lo al terra fins que es tranquil·litzés.

Ell a part de tenir paràlisis cerebral també té trets psicòtics i en moltes ocasions l’hem d’apartar d’algunes persones perquè sinó poden prendre mal.

El que més em va sorprendre és que quan ja tot havia passat, en Pol es va asseure al terra, en una cantonada i només feia que riure amb cara de satisfet tot i no saber que allò que havia fet estava malament, per això no pots castigar-lo o dir-li que allò no es pot fer perquè quan un d’aquests nois té un brot psicòtic l’últim que pots fer és cridar-lo i dir les coses de mala manera perquè ells no ho entenen i la reacció pots ser molt pitjor.

Això ha estat una de les tantes experiències que viuré dins el CADES…

Això demostra que si les activitats que organitzes les fas pensant amb els nois i noies, coneixent com són i què els hi agrada, sembla que funcionen i fan que ells mateixos vulguin formar part del projecte.

Ara calia contactar amb la comissió de festes, amb l'Ajuntament per si podien aconseguir alguna subvenció,... Però el J. em va explicar que l'ajuntament havia invertit en el barri uns diners per a la seva recuperació i que una part d'aquests diners havien anat al centre, és a dir que els gestionava el director, i que els educadors havien parlat amb el director i els havia dit que el centre posaria els diners si calia.

En Dani, definitivament, decideix destinar l'economia disponible amb un cotxe i per tant, el fill torna a quedar en segon terme.

L'Eva es manté callada, ja que li és molt dificil acceptar la realitat de la situació. Per ella és un gran desitg, però prefereix cedir a en Dani i mantenir-se el marge, fent veure que no se n'adona.

Al final van decidir que es posarien en contacte amb els Serveis socials i Centres de planificació familiar per assessorar-se de com s'havia de fer, quins passos havien de seguir per tal de que la situació sigui el millor possible tant per la nena com per als educadors. Jo crec que el primer que s'hauria de fer es parlar amb aquesta nena seriosament, que la seva educadora se l'emportés a un lloc tranquil i parlés amb ella, fer-li entendre que la situació pot tenir conseqüències greus i no es pot prendre de broma. Els educadors s'han implicat amb aquest tema, encara que la nena ho negui, "antes prevenir que curar". Ja veurem com acaba...

 Hi havia dos educadores que deien que no es podia esperar més, elles volien fer-li la prova el més aviat possible. Crec que això podia ser un dilema ètic, ja que a vegades has de frenar-te allò que faries per a prevenir problemes futurs, has de seguir els passos corresponents (burocràtics) i esperar a fer el que pots fer.

Bé, explico una mica com està el tema de la noia suposadament embarassada. Quan pregunto als educadors sobre el tema sembla com si despistéssin una mica, però bé, la veritat és que ara han organitzat una sèrie de xerrades sobre sexualitat pel grup dels joves. Ho faran separant nois i noies perquè creuen que així la cosa funcionarà millor. Volen trencar amb tots els tabus i les llegendes sobre sexualitat, resoldre dubtes i informar una mica més profundament sobre el tema, els riscs, etc.

Penso que és bo que es facin aquestes xerrades, a més, les faran els educadors mateixos, és a dir persones que senten properes i amb confiança, no un extrany que els ve a explicar com es posa un preservatiu! D'aquest manera els nois i noies podran consultar el que vulguin amb més facilitat, a més també han fet una papers anònims on cadascú a posat les preguntes que té i l'educadora intentarà resoldre, etc.

La idea que el seu pare no sigui a casa, la fa sentir sola i a la vegada és un fet que l'angoixa cada dia, però ella mai t'hi voldrà posar en evidència, ja que vol demostrar que ella és capaç i valenta. Va ser aquest dia que l'educadora va prendre una consciència real de la situació a la que es trobava la Montse.

També remarcar la naturalitat que flueix entre la parella i la manera com t'expliquen aquest xoc que per ells ha representat, al passar d'un centre en el que hi vius com a resident a un pis on tu mateix t'organitzes i t'administres la teva pròpia vida. El més sobtant, és la sencillesa, com et dònen a entendre el seu progrès, com amb el temps es van abstinguen de preocupacions i la lluita interior per la recerca d'una pau estabilitzada en les seves persones.

l'Educador sempre està controlant que tot estigui correcte sobre el que fa la gent de pràctiques i sobretot utilitzen molt l'empatia en primers dies de pràctiques tot i jo portant temps allà perquè no poden haver-hi errors greus com el tema de la medicació i els que porten sonda per menjar.