[e]l público no protestó la dirección de escena, cuando otras veces la abucheó por menos»^*

una posada en escena que ha situat dins l'escenari un segon escenari: un teatre de titelles amb quatre nivells per on es movien, d'esquerra a dreta, els cantants, convertits en titelles —mitjançant el maquillatge i, sobretot, mitjançant unes cametes de roba que els penjaven dels vestits per sobre les baranes que separaven els quatre nivells i que amagaven les cames dels cantants. Posada en escena que va provocar que algun aficionat d'aquests que en saben tant tant tant i que han vist de tot i tot millor deixés anar comentaris com ara «jo no he vingut a veure titelles». Una posada en escena, tanmateix, original i divertida, amanida amb uns jocs de llum (com em va fer notar un conegut present a la mateixa funció) molt encertats i els moviments dels cantants, que anaven canviant de lloc formant figures aprofitant els quatres nivells —gairebé com les coreografies dels musicals nord-americans dels anys trenta, però més estàtics— i que gesticulaven com si fossin titelles. Potser algú em recordarà les vegades que m'he queixat de posades en escena que no tenen en compte el text i descontextualitzen tant l'obra que acaba perdent el sentit. En el cas d'Ariodante passa el mateix, però se solucionava amb la llum i els colors de l'escenografia.

Quant als cantants, Sara Mingardo (en el paper de Polinesso) va cantar molt bé i amb molta energia al primer acte, però al segon va semblar que perdia una mica de força i es va esvair una mica; Vesselina Kassarova (Ariodante), en canvi, va mantenir el tipus durant tota l'òpera i va ser un dels punts forts de la representació; l'Ofèlia Sala (Ginevra) va cantar bé, i canta molt bé, però sempre m'ha fet l'efecte que es queda una mica curta de veu. La soprano Elena de la Merced (Dalinda) i el tenor Steve Davislim (Lurcanio), amb Kassarova, van ser, però, els que van oferir els millors moments de la funció. No parlo del cor ni de l'orquestra perquè sembla que darrerament s'han posat d'acord per oferir unes interpretacions excel·lents i no convé que els pugin els fums, no sigui que s'ho creguin massa i baixin la guàrdia.

Tanmateix, no sé si sóc gaire objectiu: amb Händel vaig convençut que m'agradarà (com més música escolto d'aquest compositor més m'agrada) i que gaudiré com un ximplet del reguitzell de magnífiques àries da capo i amb els lleugers recitatius de les seves òperes, independentment de com me les serveixin. La propera vegada, però, podrien tornar-se a arriscar a contractar contratenors pels papers originalment escrits per a castratti, com van fer amb Giulio Cesare, que, si no millorar, sí que donarien una sonoritat diferent a l'òpera.

I un cop llegida la nota, passeu-vos per can Wimsey i intenteu endevinar a quina de les «Tribus operístiques» que descriu pertanyo. I no val fer-ho després de llegir els comentaris!

^* Roger Alier. «Händel en versión concierto». La Vanguardia (17.05.2006), p. 38.

PS. Acabo d'adonar-me que els enllaços a òperes d'altres temporades del Liceu no porten a les pàgines originals. Aniré canviant-los de mica en mica.

Technorati tags: òpera — Ariodante — Georg Friedrich Händel — Gran Teatre del Liceu — temporada 2005-2006

Tot i ser una opera seria, en aquest muntatge hi ha una sèrie d'elements que li donen una certa comicitat (l'aparició continuada de cartells en què s'explica què passarà a continuació, per exemple; o el cocodril, símbol d'Egipte, que apareix durant tota l'obra i va seguint els personatges). És, a més a més, una adaptació del Giulio Cesare original, amb algunes àries de Rinaldo, Orlando i Tolomeo afegides i algun recitatiu modificat. Tota l'acció transcorre sobre una gran pedra de Rosetta que fa de terra, amb una rèplica a sobre que fa les funcions de sostre, de cel, de paret, segons la distància a què està de l'altre. A part d'això, només uns fragments d'obelisc al primer acte i un laberint al segon formen part del decorat.

Quant a les veus, només destacar que potser el baix Oliver Zwarg, en el paper d'Achilla, va cantar regularment. Els contratenors Flavio Oliver i Jordi Domènech, com a Cèsar i Ptolemeu, així com la mezzosoprano Maite Beaumont (Sesto), i les sopranos Elena de la Merced (Cleòpatra) i Itxaro Mentxaca (Nireno), van cantar molt bé, sense irregularitats. Domènech va semblar el preferit de bona part del públic, si ens hem de guiar per la ovació del final, però tots dos van cantar molt bé; no obstant això, a mi em va agradar més el timbre més agut d'Oliver. Però qui va ser realment l'estrella de la nit fou la contralt polonesa Ewa Podlés, que té una veu magnífica, greu i potent, plena, però alhora molt flexible i àgil.

Només se'n faran cinc representacions, però; tanmateix, crec que si us agrada Händel i us agrada l'òpera, no seria una mala idea que l'anéssiu a veure. Afortunadament, encara queden força entrades a la venda.

De fons, Um amor infinito, de Madredeus.