Sarajevo, Bosnia i Hercegovina

(clic per ampliar)

 Sembla a punt de caure a trossos. Oxidada i vella. Però resisteix. Persisteix com aquells records que mai deixaran les ments de les víctimes de la guerra de Bòsnia, un país ple d'edificis que aguanten drets, insultants.  

Perduda era la mirada d'Amra, la noia musulmana que amb 19 anys protagonitzava una de les fotografies que representen l'horror de la guerra de Bòsnia. La jove era a Mostar, la seva ciutat natal, quan un obús la va ferir a l'any 1993. Amb un posat indeterminat entre vida i mort, jeia amb el cos ple de metralla a l'hospital on la fotoperiodista Sandra Balsells la va trobar per primera vegada. Uns anys mes tard, la fotògrafa es va retrobar amb una Amra de 32 anys i unes ferides, si mes no externes, mes cicatritzades.

Avui ha estat el meu primer dia a Mostar i la sort ha volgut posar-me fàcil el camí per trobar aquella noia que encara mira perduda mes enllà d'una fotografia gravada a la meva ment. Em mirava amb els ulls cansats i tristos, sempre amagant un misteri que podia arribar a intuir: el que ha viscut no s'oblida.

Així m'ho han confirmat les seves paraules mes tard, al dir-me que intenta no mirar la fotografia que m'ha portat a ella per esquivar la tristesa que sembla perseguir-la. Després d'una conversa de cafè intensa, he constatat que l'abast de la brutalitat de la guerra resulta rabiosament incomprensible per aquells que ens hi aproximem des de lluny.

Parlant de la relació que te amb l'autora del seu retrat, m'emociono a l'entendre en que consisteix l'actitud d'un bon periodista. Amra es plenament conscient de l'utilitat de fotografies d'una duresa intensa com la que ella protagonitza. Això, observo d'entre les seves paraules, es gracies a la relació que es va forjar entre l'una i l'altra. Un exemple mes de la necessitat d'aproximar-nos al màxim a aquelles histories que volem explicar per tal de, fent-les una mica mes nostres, aproximar-les al màxim a aquells que estiguin disposats a escoltar-les.

(Disculpeu les faltes, els teclats estan fets per escriure en serbo-croat i ha estat complicat anar copiant accents d'Internet.)

Doncs bé, quan estàs a prop dels polítics i descobreixes la realitat de l'interior del partits polítics, que és la cosa més mesquina, la cosa més sectària... descobreixes que per ser polític no cal ser bo. O millor dit, cal ser-ho, però en sectarisme i acostament al poder, el que a l'escola en dèiem els pilotes.

Jo tenia una amiga que deia que si ets lletja has de ser simpàtica. Ella deia que era lletja, i no pas, però s'ho creia, i la veritat és que encara avui és una persona realment simpàtica (i amb uns ulls preciosos, tot i que ella encara no s'ho creu ara).

A la vida, passa quelcom semblant al que aquesta amiga deia: si ets un inèpte i a l'empresa privada ja veus que no faràs mai res, perquè allà els resultats compten, si ets sectari i maliciós, et fas polític.

Per això els sous dels que parla l'editorial de la Veu. La política ja no és per aquells que volen aportar coses. Aquests, fan associacions sense lucre o fundacions, i creen coses.

També he de dir, que em retracto de les meves paraules sobre la participació i tal i pasqual que ""teoritzava"" en els posts sobre democràcia. Això els collaria més de prop, però el que s'anomena en anglès "accountability" i que podem dir que vol dir "passar comptes davant del ciutadà" a la nostra política no existeix.

De tota manera, a la política, no crec que només hi hagi inèptes, per sort. Hi ha gent que té ganes de fer coses pels altres, això si, no els he vist mai arribar gaire lluny!

Ho he fet! Ho he comprovat a la meva feina, als nous d'ahir els vaig dir: i benvinguts, nous catalans! -amb un somriure a la boca- i el somriure que em van tornar, em sembla que va ser molt sincer.