Die starke Vorstellung der "Primadonna assoluta" trübte in keiner Weise den Glanz, den Elina Garancas Adalgisa dem Abend bescherte. Ich hatte schon zur Vorstellung letzter Woche geschrieben, wie auffallend schön und kultiviert ich Garancas Stimme fand. Im Duett mit Pollione dramatisch, etwas reserviert zunächst bei dem Geständnis, der Zusammenklang mit Edita Gruberova beim "Mira o Norma" ganz innig und warm - viele Attribute der Stimme einer Sängerin, die wir hoffentlich nach diesem Auftakt noch oft in anderen Rollen in München hören werden.

Zoran Todorovich als Edita Gruberovas Pollione vom Dienst mache ich heute ein ehrlich empfundes Kompliment. Nach protzig durchgebrüllten und durchgeschluchzten, unsensiblen Abenden war schon letzte Woche zu bemerken, dass er auch zu empfindsameren musikalischen Momenten fähig ist. Offenbar handelt es sich um eine dauerhafte Entwicklung seiner Gesangstechnik und so fand ich seinen Pollione gestern aussergewöhnlich gut. Ich hoffe, dass er diese Richtung fortsetzt.

Einmal mehr erfreulich war die Begegnung mit Roberto Scandiuzzi als Oroveso, der die Zweifel und Leiden, die er als Normas Vater durchzustehen hat, mit stimmlichen und darstellerischen Mitteln bewegend verkörperte.

Markus Herzog sang einen guten Flavio und selbst Cynthia Jansen in der Rolle der Clotilde darf bei der glanzvollen Sängerschar nicht unerwähnt bleiben.

Solide, aber auch nicht mehr, das Staatsorchester unter Stefan Reck.

Die Festspiele sind zwar eine musikalische Veranstaltung, die allerdings auch weiteren Zwecken dienlich ist. Nicht zuletzt bieten sie den Rahmen, die unverzichtbaren Sponsoren aus der Wirtschaft angemessen zu würdigen, was durch das Bereitstellen von Eintrittskarten geschieht. Ob Horst Köhlers Besuch einem solchen Anlass diente weiss ich natürlich nicht. Er und seine Frau besuchten die Vorstellung jedenfalls, und sie schwitzten ob unzulänglicher Klimaanlage wie unsereins und fächelten mit dem Abendprogramm vergeblich um etwas kühlere Luft. Der unaufdringliche Auftritt der beiden Personen, von denen die eine immerhin das Staatsoberhaupt meines Landes ist, liess mich daran denken, welch in Brimborium man darum hätte machen können und woanders auch macht und dass ich ganz zufrieden bin mit dieser Repräsentation Deutschlands (zumindest am gestrigen Abend).

Als Brimborium entpuppt sich hingegen mehr und mehr der Auftritt einer Fangruppe von Edita Gruberova, die nach der Vorstellung wieder ein buntes Transparent vor der Bühne entrollte. Als Hinweis auf die mangelnde Würdigung des von der Bayerischen Staatsoper verschlafenen Bühnenjubiläums von Frau Gruberova fand ich die Plakat-Aktion ganz adäquat. Ob man allerdings der Künstlerin Edita Gruberova bei aller Verehrung mit solchen und ähnlichen Groupy-Aktionen gerecht wird, erscheint mir doch fragwürdig.

Nach einem vielversprechenden ersten Akt wurde die Pause um mehr als eine Stunde verlängert, da laut Ansage "eine Sängerin" einen Schwächeanfall erlitten habe und behandelt würde. Wie vermutet hatte es Frau Gruberova erwischt, kein Wunder bei der Hitze und ihrem Norma-Kostüm. Ihre Entscheidung, die Vorstellung zu Ende zu singen, wunderte mich nicht. Den Ausdruck "alter Haudegen" will ich hier mal erwähnen, aber natürlich nicht anwenden. Ich halte sie jedenfalls für zäh und pflichtbewusst, und ich wünsche ihr und uns Musikfreunden natürlich sehr, dass dieses Weitersingen die richtige Entscheidung für ihre Gesundheit war.

Nach der langen Pause, die ein Ende der Vorstellung gegen Mitternacht erwarten liess, sang Edita Gruberova weiter, zunächst etwas zurückhaltend, das Duett mit Elina Garanca "Mira o Norma allerdings ohne hörbare Beeinträchtigung.

Danach habe ich die Vorstellung verlassen, denn meine eigene Entscheidung, mein Auto jotwehdeh stehen zu lassen, liess mich befürchten, dass ich möglicherweise nur mit längeren Verzögerungen nach Hause kommen würde. Mit der Gewissheit, eine Karte für die nächste Norma-Vorstellung zu haben, die dann hoffentlich regulär und mit Edita Gruberova ablaufen wird, fiel die Entscheidung leicht.

Mein unvollständiger Eindruck der Vorstellung reicht nicht aus, den Abend zu beurteilen. Festspielwürdig war Elina Garancas Adalgisa, deren Ausdruckstärke, Präzision, Klangvolumen und Klangfarbe mich zwar angesichts des Hörensagens nicht überraschte, aber trotzdem erfreute. Edita Gruberovas Norma kann ich nur im Ganzen angemessen kommentieren, da die Partie bekanntermassen für sie eine stimmliche Grenzpartie ist, deren gewichtiger darstellerischer Teil erst im zweiten Akt enthalten ist. Vielleicht irre ich mich, aber nach meinem Eindruck arbeitet sie häufig an "Casta Diva", die für meine Ohren zunehmend besser wird. Da ist nichts mehr artifiziell, es klingt auch nicht mehr ganz so "rein" - nicht weniger kunstvoll, aber "mit mehr Fleisch" als bei den ersten Vorstellungen der Inszenierung. Gefällt mir sehr gut.
Das Orchester unter Stefan Reck spielte nicht sonderlich inspiriert, störte aber auch nicht.

I la veritat és que veure actuar la Gruberova és un espectacle, encara que ja no s'arrisqui tan com abans —coses de l'edat, suposo— i malgrat que faci amb els papers que canta el que li doni la gana per ajustar-los a la seva manera de cantar. Al seu costat, els altres cantants corren el risc de quedar eclipsats, però afortunadament ahir això no va passar: Josep Bros, Ewa Podles i Ildebrando d'Arcangelo es lluiren i foren, al meu parer, superiors a Gruberova. He de dir, de repetir (perquè ja ho he dit sovint), que les veus greus cada vegada m'agraden més, sobretot mezzos i barítons; i ahir, entre Podles i D'Arcangelo en vaig tenir una bona dosi: de fet, són amb Bros els que més em van agradar.

Peròs i malgrats a banda, va ser una nit d'aquelles que segur que no oblidarem cap dels que hi vam assistir.

Apunt frívol: visca els baix-barítons! (amb tots els respectes per la resta...)

Feu clic a la imatge per veure una biografia del cantant i la imatge més gran.

Nit històrica al Liceu, per l'èxit assolit per tota la companyia que han cantat la versió de concert de la Lucrezia Borgia de Donizetti.

Teatre amb les entrades esgotades i públic internacional, majoritàriament del àmbit germànic, per assistir al debut d'Edita Grubrerova en aquesta rol. El Liceu l'ha envoltada d'un companys d'extraordinària categoria, Josep Bros, Ilderbrando d'Arcangelo i Ewa Podles. Llàstima que el director musical no hagi estat algun director expert en el repertori belcantista, és clar que això després dels resultats obtinguts, era el de menys.

Avui s'havia decidit prèviament que, anés com anés el concert seria un èxit històric i clamorós en la història del teatre. Jo des de 1975, any del meu debut al Teatre, he viscut pocs èxits com els d'avui.

La Lucrezia Borgia és una òpera que requereix un quartet solista important, soprano dramàtica d'agilità, tenor líric, contralt i baix baríton. En el Liceu la soprano ha estat Edita Gruberova, que ni en somnis té el registre vocal original de la part. La va estrenar Henriette Méric-Lalande, la mateixa soprano que va estrenar Il Pirata de Bellini. Amb això vull dir que malgrat que la Gruberova no té els mitjans que la part demana, no és una novetat que la cantant ha adaptat a la seva vocalitat i estil, rols tan dramàtics com l'Anna Bolena o la Norma, obtenint el reconeixemnet del públic.

La prodigiosa tècnica vocal de la Gruberova és el seu pricipal aliat per obtenir els resultats musicalsde les seves interpretacions i és amb ella que ha centrat, juntament amb un balcanto sui generis, tota la brillantíssima carrera operística, seguida i defensada per una allau de seguidors que la idolatren.

Ja en la seva entrada "Tranquillo ei posa"ha posat totes les cartes sobre la taula i l'estil gruberovià, la marca de la casa, ha aparegut per a goig i gaudi dels seguidors que esperen justament això i per a desesperació de pocs. La Gruberova no arrisca com abans i ha cantat quasi tota l'opera en constants pianíssims i mezza voce, restant a la part de tota la càrrega dramàtica. La interpretació que fa de la Lucrezia està allunyada del dramatisme i càrrega malèvola que Donizetti, basant-se en l'obra de Victor Hugo, va vestir a aquest personatge, molt més refinat i culte del que la llegenda ens ha deixat. Però l'òpera de Donizetti és la que és i l'estil en que va estar escrita, també és el que és. Si la senyora Gruberova ha decidit que el belcanto és el que fa ella, està bé, per a ella i per tota la legió de seguidors, per a mi no. La seva cabaletta final, aquella que Donizetti va tenir que escriure contra la seva voluntat "Era desso il figlio mio", per tal de satisfer a la diva que no li va deixar oportunitat de mostrar les seves agilitats i virtuosismes pirotècnics, ha estat la cosa més amanerada i anti dramàtica que he escoltat en anys, amb alguns petits problemes, segurament deguts al cansament i a la manca de rodatge amb el rol.

Alentir les frases per tal de recrear-se fins a la sacietat amb els sons perduts entre l'afinació dubtosa, els portaments aspirats i algun que altre agut (pocs, doncs la veu ja no està per les exhibicions d'anys enrere) ratllant el crit, son alguns trets de l'actuació d'aquesta nit passada. És cert que el seu cant té un no se què d'eteri i d'encanteri, que fa que el temps s'aturi i el públic enlluernat pel prodigi vocal, es deixí seduir, com per l'art d'un il·lusionista en l'artifici més amanerat, però aquesta és precisament la gràcia d'aquesta cantant, jo ja us la regalo. M'avorreix soberanament.

Al seu costat, Josep Bros, amb una veu de volum cada cop més gran i consistent ha obtingut també, un grandíssim èxit, però anem en compte, doncs el tenor està forçant molt la veu i el resultat d'aquest esforç és, un centre important però una pèrdua de color i consistència en el registre agut i sobreagut. La veu comença a oscil·lar i el que ara s'apunta com un signe de fatiga vocal, si no va en compte, esdevindrà aviat un problema seriós.

Bros és molt valent, ho ha demostrat sempre, acceptant rols de grandíssim compromís, però si hagués mantingut el repertori més líric i no hagués forçat tant el registre extrem, avui no s'hagués trobat amb els problemes en el pas de la veu, en la col·locació excessivament cranial dels aguts i en la bellesa del timbre. Ha tingut la valentia de cantar l'ària que sempre és talla "T'amo qual s'ama un angelo" i que va tornar a posar en circulació Alfredo Kraus. On m'ha agradat més és en el duet final, on Bros, ha recollit la veu i ha cantat tot el fragment amb frases líriques molt controlades i amb veritables lliçons estilístiques de com cantar la part. No cal que ens demostri que té tanta veu, doncs és quan fa aquestes demostracions d'expansió vocal, quan la veu es ressenteix i es deixa d'emetre de manera natural i bella. Cuidat Josep.

Per cantar el Don Alfonso, el Duc de Ferrara, rol no gaire llarg però d'importància dramàtica, escènica i musical, hem tingut la gran fortuna de tenir al baix baríton italià Ildebrando d'Arcangelo, per a mi, el veritable triomfador de la nit. Veu homogènia, línia impecable i emissió segura. La veu és contundent si bé no estem davant d'un baix rotund, la seva joventut ens fa preveure que encara té camí per arribar a ser-ho, de moment i amb una carrera molt important i molt seriosa, ens ha ofert una ària i cabaletta de manual i un duo amb Lucrezia d'autoritària musicalitat. Llàstima que el rol no dona per més, però veient l'èxit assolit, potser s'animarà a tornar.

El cas d'Ewa Podles, la contralt polonesa és únic en la història vocal dels darrers anys. És una veritable contralt coloratura que ens ha captivat en el repertori barroc i belcantista, però que també ha cantat Verdi i Wagner. El volum de la seva veu i la contundència del registre l'ha fet triomfar per tot el món. Ara, ja amb la veu no tan homogènia i amb tres colors ben diferenciats, ha perdut força en el greu i la zona aguda no és tan enlluernadora com fa uns anys. To i així, després d'un inici una mica massa tenebrós, semblava més la Ulrica del Ballo que el Orsini, s'ha anat centrant, fent un bon duo amb Bros i un millor brindis en el darrer acte. Ha obtingut un altre èxit grandiós.

Lucrezia Bogia té molts rols petits i que en cap justificant la contractació de dos cantants hongaresos i un italià, sobretot si el resultat és més aviat mediocre. Millor donar-los tots a cantants del país.

Stefan Anton Reck, ha triomfat i en altres circumstàncies, estic segur que no hagués estat així. Direcció poc refinada i molt mediocre amb una especial dedicacio al tempo que li convenia a la diva. Si l'orquestra hagués estat al fossar i la Gruberova no hagués cantat, algú l'hagués xiulat, però ahir estava escrit que havia de ser una gran nit i a fe de Déu que ho ha estat.

El cor correcte i prou.

Mentre els aplaudiments i la cridòria inacabable, amb la pluja de flors i les pancartes exhibides de manera massa prudent com a homenatge a la diva de la casa, m'han vingut al cap moments gloriosos en els que jo participava de la festa i he pensat en la sort han tingut tots aquests que avui han gaudit amb la seva diva en una comunió en la qual jo no he participat.

Ara després d'escriure el post me'n aniré a dormir escoltant el belcanto que m'agrada, potser amb la Caballé, la Gencer, la Sills, o fins hi tot la Sutherland, que també era avorrida però estilístacament irreprotxable, aquell belcanto que sense sacrificar la part de creació personal i variacions vocals, no oblida la línea, l'afinació i les regles bàsiques de l'escola italiana, on està prohibit portementejar i deixar de banda l'expressivitat dramàtica del text per a exhibicions circenses.

Before I write anything else, I will acknowledge from the start that Edita Gruberova' s soprano is hardly the Meric-Lalande-type of voice and, if you' re used with Montserrat Caballe' s recording of this role, you' ll certainly miss the extra weight, colour and richness in the low notes. That said, differently from what she did in her recording of Rossini' s Semiramide,  she didn' t invariably  resort to upward variations (unless in repeats, when she were more or less "entitled" to do so, so to speak). To do her justice, I should add that she was particularly adept in managing her naturally ungenerous low register. Although one wouldn' t hear spacious sounds in that area of her voice, focus was always there.

As in her Norma or Elisabetta (in Roberto Devereux), the amazing girlishness of her voice makes it a bit difficult for her to be truly convincing in these maternal roles, but if you like bel canto in the grand style, her Lucrezia has unending supply of high pianissimi, dictionary-perfect messa di voce, perfectly articulated divisions etc. For example, hearing the sequence of trills in the end of Com' `e bello done to perfection live at the theatre was like witnessing a miracle. As expected, she chose the showpiece Era desso il figlio mio to close the opera - and it was fascinating to see her weighing with Swiss-clockmaker precision the expressive and technical demands of this difficult scene (here made following the composite ending with the tenor' s death and then the soprano' s big aria).

Although the title role in Lucrezia Borgia is fearsome, this is truly an ensemble opera and Gruberova had fellow singers who left nothing to be desired and could never be overshadowed even by such an admirable prima donna.

As Gennaro, Josep Bros sang with unending graciousness, seamless legato and apollonian ease with top notes. Apart from one or two forced acuti in  T' amo qual s' ama un angelo (the aria written for Nikolai Ivanov), there is absolutely nothing less than exemplary in his stylish and sensitive performance. Although Ewa Podles' s contralto has more than a splash of throatiness  these days (what makes her sometimes inaudible in ensembles), her graphical account of Orsini' s narration in the Prologue was truly hair-raising and the panache displayed in Il segreto per esser felice (ornamented with a Spanish flavour, maybe as a tribute to the audience) was simply irresistible. Ildebrando d'Arcangelo's bass should be a bit more flamboyant in order to make his Don Alfonso more dangerous, but he sang with firm tone and knowledge of style throughout. The minor roles were all splendidly taken.

Conductor Stefan Anton Reck was truly a positive surprise - his sense of theatricality is praiseworthy, especially the way he produced his effective orchestral effects without ever drowning his singers. He was also able to drive his orchestra through an unusually polished performance even when the dramatic situations required swift tempi.

Quant a les òperes, he de reconèixer que n'hi ha alguna que ni tant sols havia sentit anomenar i moltes que no he vist mai —de fet, Turandot és l'única que he vist. Entre elles, hi ha una curiositat: Tiefland, del compositor alemany Eugen d'Albert, basada en Terra baixa d'Àngel Guimerà i òpera que agradava molt a Hitler, dada no sé si gaire important o significativa que destaquen força els mitjans. És, a part d'això, l'única òpera d'aquest compositor que se segueix representant, segons la Viquipèdia. També una reposició: Turandot, de Puccini, que torna fora d'abonament amb la posada en escena de Núria Espert amb què es va reinaugurar el Gran Teatre del Liceu i que ja serà la segona o tercera vegada que es representa.

Per si us interessa ampliar la informació, aquí teniu els enllaços d'on he tret bona part de la informació i d'algunes valoracions de la temporada:

• «Liceu: Avanç de la temporada 2008-2009» i «Primera valoració» a In Fermen Land
• «Avance de la temporada 2008-2009» a GTL Torn T
• «Nova temporada al Liceu» a Dietari operístic
• «Michael Boder se estrenará como director musical del Liceu la próxima temporada», a Ópera Actual
• «El Liceu abordará a final de año su proyecto de ampliación», a La Vanguardia

I'm a wee bit obsessed, but I love it.

They include these soprani as Violetta Valery, Verdi's famed courtesan.

Angela Gheorghiu, Anna Moffo, Anna Netrebko, Anna Rosza, Beverly Sills, Cheryl Studer, Edita Gruberova, Eteri Gvazava, Eleanor Steber, Hjordis Schymberg, Ileana Cotrubas, June Anderson, Joan Sutherland, Licia Albanese, Montserrat Caballé, Maria Callas, Mirella Freni, Pilar Lorengar, Rosanna Carteri, Renée Fleming, Rosa Ponselle, Renata Scotto, Ruth Ann Swenson, Tiziana Fabbricini, Teresa Stratas, Victoria De los Angeles, and...Virginia Zeani.

Yes, Zeani.

Romanian.

You don't know her?

But you must!

"Ms. Zeani is the most underrated soprano that ever lived. She had the voice Callas never had, amazing artistry and was just as great of an actress. She had the technique that allowed her to sing every soprano role under the sun. She is the absolutissima primadonna."

She was Violetta.

E Strano!...Ah! Fors'e Lui...Sempre Libera
La Traviata, Giuseppe Verdi

Tenesta La Promessa
La Traviata, Giuseppe Verdi

Però ve’t aquí que en començar les representacions s’anuncia que la soprano està malalta i fins abans d’ahir no es va saber amb certesa qui faria el paper en el seu lloc. La substituta va ser Mariola Cantarero. Em sembla que l’he sentit en algun paper secundari, però no en tenia un record gaire ferm. Suposo que tots els que havíem d’assistir a la representació d’ahir estàvem igual: expectants. No sé si per saber si ho faria tan bé com la Gruberova o només per si no ho faria gaire malament. I ens va sorprendre a tots, vaja si ho va fer.

Ja des de la primera escena en què apareix Lucia, al segon quadre del primer acte, va deixar anar una veu potent, controlada, de nets i bells aguts i greus suaus, amb una agilitat fora de dubte. Cada ària del personatge es va tancar amb una ovació, afavorida per les pauses entre quadres per modificar l’escenari, que feia sentir el públic més lliure per aplaudir. La prova de foc, però, era l’escena de la bogeria, plena d’ornamentacions, i la va superar amb nota. Amb molt bona nota. De fet, encara haurem de dir que va ser una sort que no cantés la Gruberova...

La resta del repartiment no va desmerèixer l’actuació de Mariola Cantarero. Josep Bros (Edgardo) va fer gala d’una veu sensacional, malgrat que cap al final de l’òpera li sortís una mica enrogallada. Anthony Michaels-Moore (Enrico) també semblava que tenia algun problema al coll, però va defensar el personatge i es va lluir en força moments (com al duet amb Edgardo al tercer acte). Giacomo Prestia (Raimondo) va brodar el seu paper amb uns greus potents i en algun moment va semblar que allargava les notes finals com dient «mireu què sóc capaç de fer».

La posada en escena és una mica freda, de color gris, amb un cub inclinat per marcar l’espai, al qual s’afegien elements per darrere per donar sensació de profunditat o se li canviava la paret del fons segons l’escena. Gens de mobiliari, només un llit i un mirall en la primera escena de Lucia (que no transcorre als jardins del castell, com és habitual, sinó a la cambra de Lucia), i una taula amb una cadira al començament de l’acte segona. El vestuari, gris per a tothom excepte el negre d’Enrico i Raimondo, el blanc de Lucia i el blau d’Edgardo, i el sangonós i premonitori granat d’Arturo. Tanmateix l’absència d’elements escènics i de colors vius feia més viva encara la presència dels cantants i més vives les seves emocions, amb els dos punts culminants de l’òpera: la bogeria de Lucia i la mort d’Edgardo.

Només quedava una manera d’acabar de fer rodona una nit magnífica: saltar-me la dieta al Viena amb un zipizape amb ceba i formatge...

Technorati tags: música ; òpera ; Lucia di Lammermoor ; Gaetano Donizzeti ; Gran Teatre del Liceu ; temporada 2006-2007

Edita Gruberova juga amb avantatge: gran part del públic del Liceu va a sentir-la cantar convençut que va a sentir a una de les grans. I si sempre canta tan bé com va cantar dijous a la nit, no és estrany que tingui el públic guanyat per endavant. L'any passat, a Ariadne auf Naxos, en el paper amb què es va fer més coneguda (Zerbinetta) va demostrar que tot i l'edat encara és capaç d'emocionar i fer estremir el públic amb la seva veu. I dijous a la nit ho va tornar a demostrar en el paper de Maria Stuarda a l'òpera homònima de Gaetano Donizetti, òpera que el Liceu ofereix en aquesta temporada en versió concert.

Sobre l'escenari, el cor al fons, l'orquestra i, davant de tot, sis cadires i sis faristols per als protagonistes: la gran diva, Edita Gruberova, en el paper de Maria; el tenor de moda, Juan Diego Florez, en el paper de Leicester; la mezzosoprano Sonia Ganassi com a reina Elisabetta; el baríton Simón Orfila com a Talbot; el baríton Ángel Ódena com a Cecil; i la soprano Ana Nebot com a Anna, la dama de companyia de Maria Stuarda. Sis veus excel·lents per a un nit memorable des de bon començament, només enterbolida pel concert alternatiu d'estossecs, esternuts i alguna melodia de mòbil amb què una part del públic del Liceu demostra el seu respecte envers els cantants i músics i envers la resta del públic, i no només en aquesta representació, tot s'ha de dir.

La funció va tenir moments molt emocionants des del començament, servits amb les magnífiques veus dels sis cantants. Si bé els tenors no són els meus preferits (si més no els que he sentit al Liceu, amb poques excepcions), he de reconèixer que Flórez em va sorprendre i em va emocinar, amb la seva bella veu i amb la força i amb la sensibilitat amb què va enfrontar-se al personatge de Leicester, igual que Sonia Ganassi magnífica i molt creíble durant tota la representació, fins i tot en l'enfrontament amb Maria en l'escena final del segon acte, en què es diuen de tot menys guapa.

Ganassi va ser la protagonista de l'anècdota de la nit, no sé si provocada per ella o pel director de l'orquestra. En acabar la cabaletta «Dal ciel discenda un raggio...», Ganassi va aprofitar la sortida del cor per sortir i deixar l'estola que havia portat fins aquell moment, però l'orquestra va començar a tocar abans que ella tornés a l'escenari, i tornar a sortir recitant «Fra voi perché non veggo Leicester», morta de riure. Però un cop al seu lloc, el director va tornar a començar i la funció va seguir endavant sense cap interrupció... excepte la provocada pel públic, que va aplaudir amb ganes després de pràcticament cada ària, duet, tercet i concertant.

I encara vam aplaudir amb més ganes al final, després d'haver assistit a una representació tan emocionant. I molta gent encara continuava aplaudint vint minuts després d'acabar la funció, mentre molts ja baixàvem a buscar abrics i bosses per tornar a casa.

Maria Stuarda, de Gaetano Donizetti. Tragèdia lírica en tres actes. Llibret de Giuseppe Bardari basat en la traducció italiana d'Andrea Maffei de Maria Stuart de Friedrich von Schiller. Música de Gaetano Donizetti. Amb Edita Gruberova (Maria Stuarda), Sonia Ganassi (Elisabetta), Juan Diego Flórez (Leicester), Simón Orfila (Talbot), Ángel Ódena (Cecil), Ana Nebot (Anna). Direcció musical de Friedrich Haider. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Direcció del cor de William Spaulding.