Deien els profes andalús i valencià que això de les balances fiscals és una pamema, que molt poca gent al món ha demanat un sistema fiscal amb uns diferencials condicionats pels territoris, que la petició d'unitat tributària no té sentit perquè també podrien demanar-la les provincies, etcètera. I l'Oliver i en Tremosa atacaven per la via del dèficit fiscal existent si es compara la bossa de tributs recaptada i el retorn obtingut en matèria d'inversió de l'Estat a Catalunya i de pressupost de les nostres administracions. En aquest debat, hi havia números per a tots els gustos, i per això em va interessar molt la part que l'Àgora dedica a l'opinió dels espectadors; ells són els que van aportar el sentit comú de què parlo i que sovint trenca els empats tècnics entre converses excessivament econòmiques.

No necessito dades, percentatges, milions d'euros,... Amb el sentit comú ja en tinc prou per evidenciar la situació de vexació greu que ha patit Catalunya en matèria de finançament públic des de la recuperació de la democràcia. Prou de demagògia numèrica. És ben cert que una persona que viu aquí, i per tant paga els impostos aquí, tributa el mateix que una persona amb els mateixos ingressos que visqui a Toledo. Però la persona que viu aquí ha de fer front a uns costos de la vida diària notablement superiors, no ha tingut connexió AVE amb Madrid fins fa uns mesos, té un aeroport menyspreat, segurament no té plaça per portar el seu nen a un parvulari públic, paga l'impost de circulació més car de l'Estat -si és de Barcelona-.  

A Catalunya, per anar de Barcelona a Girona o a Tarragona per autopista s'ha de pagar, mentre que de Còrdoba a Sevilla, per exemple, hi ha una autovia espectacular que no té pràcticament trànsit i és gratuïta; a Extremadura, cada nen disposa d'un ordinador al cole, mentre que aquí encara hi ha escoles amb barracots rollo Saigon; a Madrid, el metro arriba a l'aeroport fa ja un munt d'anys, mentre que aquí amb prou feines arriba la RENFE (i per a la L9, encara queda). I etcètera, etcètera, etcètera. Perquè podríem continuar. No sé de números, però sí de sentit comú. Hi ha coses que són evidents.     

(Agence Science-Presse) – Vous n’avez pas à donner de votre plein gré à des organismes charitables pour vous déculpabiliser. Il semblerait que même ceux qui donnent involontairement se sentent bien. C’est la conclusion à laquelle en arrive une recherche inédite menée par un regroupement tout aussi inédit —des neurologues et des économistes. Ceux-ci ont recruté 19 étudiantes et ont analysé ce qui se passait dans leurs cerveaux, au moyen de l’imagerie par résonance magnétique, tout particulièrement les régions associées au plaisir, tandis qu’elles étaient invitées à donner de l’argent, par ordinateur interposé. Et le résultat, c’est que le fait de « se sentir bien » était déclenché même quand c’était l’ordinateur qui retirait de l’argent à leur place pour le donner à l’organisme charitable. Une découverte qui va à l’encontre des théories économiques courantes.

És interessant de saber qui hi ha al darrera de decisions importants que afecten a gairebé tot el món. De manera que deixo aquí uns enllaços a la biografia del senyor Bernanke sota diferents aspectes i, com que és un professor conegut i autor de manuals utilitzats a la nostra escola, l'enllaç al catàleg per si us fa gràcia de contrastar la teoria amb la realitat.

Ben Bernanke a la Wikipedia anglesa, president de la Reserva Federal i com a professor de la Princeton University. La informació de la universitat és una mica endarrerida però molt rica.

Catàleg UAB, cerca Bernanke.

Dr. Töpfer’s key message was that - in the near future - prosperity (and peace) will require economic development of the heavily populated and economically underdeveloped countries of Asia, Africa and Latin America, and that the huge scale of this goal will require much more energy- and material-efficient resourcing - i.e., “green” approaches. Therefore, he says, “Green IT” (and “green”, overall) is not just about the environment: “it is much more - it is economically necessary”.

Klaus Töpfer: Green IT - Fashion or Challenge?

Sigui el que sigui que t'hagi suggerit aquesta frase, és molt problable que hagis encertat amb el contingut de la revista, perquè els diferents articles parlen de diferents tipus de riscos en relació amb el món empresarial. Aquest dossier és un recull d'escrits d'orígens diversos.

El primer article parla de la vessant financera del risc. El segon es refereix al risc que suposa ocupar un càrrec, degut a les responsabilitats relacionades amb aquest. Segueixent diferents articles relacionats amb els riscos de les operacions internacionals, incloent un sobre els problemes de l'euro en les operacions on predomina el dòlar. A continuació s'ocupen del risc de conflicte social dins de l'empresa. Després inclouen un article the The Economist sobre el perill terrorista. El següent és sobre riscos informàtics i després passem als riscos inherents a l'activitat industrial envers el medi, incloent el debat sobre el paper de l'Estat en la prevenció d'aquests tipus de riscos. L'últim dels textos del dossier parla del desenvolupament sostenible com a mitjà per prevenir possibles riscos sobre la reputació de les multinacionals.

Com de costum, et facilitem l'enllaç amb el nostre catàleg, i amb la versió electrònica de la revista Problèmes économiques

Els números d'aquesta revista són monogràfics. Dòna un cop d'ull a la prestatgeria i trobaras més coses interessants.

En tot cas, ja feia dies que aquesta definició em tornava a l’esperit, amb motiu de tantes “turbulències” (un altre eufemisme com els dels ‘danys col•laterals’ d’en Solchaga?) en els mercats financers com hem vist i/o llegit en les darreres setmanes.

Però m’he decidit a escriure la i comentar-la just després de llegir les primeres planes de “El economista camuflado”, un llibre de Tim Harford, periodista econòmic del Finantial Times , i que es presenta com un best-seller que ens ha d’ajudar a entendre aquest gran demiürg del món modern que tot ho governa i que anomenem – o que ens anomenen-- ”Economia”.

Fa uns anys, quan vaig començar a treballar a l’Àrea de Tecnologia del Departament d’Economia i Finances, vaig proposar-me intentar entendre, ni que fos una mica i per sobre, com funcionava tot això de l’Economia.

Per tant, vaig començar amb un llibre que vaig trobar per casualitat en una prestatgeria d’Abacus, i amb un títol que ni pintat: “Economia liberal per a no economistes i no liberals”, d’en Xavier Sala Martín. Efectivament, un llibre planer que explica els fonaments bàsics. Tanmateix, vaig trobar que l’anàlisi d’en Sala-i-Martín s’aturava just quan et feies la pregunta “i això, ¿és bo per a les persones?”.

D’aquí, vaig saltar “L'Économie sans tabou” de Bernard Salanié (Bloc) . El vaig trobar una excel•lent obra de divulgació, que, per exemple, em va permetre argumentar el que jo ja intuïa per sentit comú: que la Política Agrària Comuna de la UE és una vergonya que caldria abolir per insolidària, ja què principalment se’n beneficien rics terratinents, sobretot francesos --per tant, objecte d'un pols de Chirac als alemanys--, i perquè perjudica els agricultors modestos. Malauradament per a qui no llegeixi francès, és clar, no em consta que del llibre se n’hagi fet cap traducció ni al català ni al castellà. Crec sincerament que és una mancança.

Més en la línia de la globalització vaig digerir amb alguna dificultat “El proximo escenario global” de Kenichi Omhae, professor de la Universitat de Tokio i assessor d’empreses multinacionals; he arribat fins a mig “El fin de la pobreza” de Jeffey Sachs i també tinc a mitges l’espès però ben documentat i amb propostes coherents “Como hacer que la globalización funcione” de Joseph E. Stiglitz, Premi Nodel d’Economia 2001, ex assessor de Bill Clinton i ex-Economista en cap i vicepresident del Banc Mundial. Però com que el post d’avui no pretén entrar en aquest temes, només faig la cita i deixo el tema per més endavant.

Vaig descartar Freakonomics perquè, fullejant-lo a l'Ona, em va semblar massa superficial –una valoració feta també superficialment, ho confesso--, però he ‘caigut’ en comprar aquest “Economista camuflado”. Comença amb el tot ‘superficial’ que em va fer renegar de Freakonomics, però li vull concedir el benefici del dubte... Ja us ho explicaré.

Claudi

Referències:

Wikipédia. Raymond Barre (en francès)

Eumed.net. Grandes economistas: Raymond Barre (Universidad de Málaga)

Catàleg UAB. Cerca per autor: Barre, Raymond