No s'hi val a desplegar tot un aparell legislatiu a base de fotos i titulars i grans fotos amb entitats de dones (socialistes) a la porta del Congrés apuntant-se la feina de la resta de grups, sí a l'hora de la veritat el nostre programa electoral a les properes eleccions ha de portar per obligació la proposta d'augmentar el nombre de jutjats especialitzats en violència de gènere i la seua dotació perquè superen en molts casos la ràtio de feina acumulada, per la poca voluntat del PSOE de dotar del contingut i del finançament necessari allò que aprova.

És ben cert que tots tenim un ideòleg dins. Al capdavall treballem mentalment sobre uns fonaments. M’he proposat de començar fent un repàs d’algunes idees bàsiques tot posant-les en ordre… en la mesura del possible. No voldria pas semblar pretenciós.

Benviguts! Passeu, que veureu la cuina…

Anàlisi

Una cosa és el dret de decidir, i una altra el poder de decisió (equivalent a sobirania).

1. La nostra visió parteix de l'axioma que el dret de decidir és consubstancial a cada nació. Entengui’s "decidir sobre qualsevol cosa que l'afecti, ser-ne l'última instància, ser sobirana". És a dir, tota nació té el dret de ser sobirana, o dit d’una altra manera, tota nació té dret a l’autodeterminació. Totes aquestes formulacions són equivalents. Si no vaig errat, a més, aquesta mateixa idea està recollida amb alguna d’aquestes formulacions en més d’un tractat internacional (dels quals, paradoxalment, l’estat espanyol n’és subscriptor). També es podria dir que aquest és el principi democràtic fonamental (i no pas nacionalista). És difícil no estar d’acord amb això. Però, què és nació? Qui n’és?
2. Som una nació, car una nació és des del moment en què hi ha consciència i voluntat. La qualitat i la quantitat d'ambdues determinarà la força d'aquesta nació. Concretament, un referèndum d'independència (que és el que tenim al final del trajecte, en tant que màxima expressió de l'exercici del dret de decidir d'una nació), és en certa manera una mesura d'aquesta consciència i d'aquesta voluntat.

Aquests dos punts, òbviament, no són compartits per tothom a la nostra (PPCC) societat. Entengui’s aquí per societat el conjunt de tota la població. D’aquí es desprèn que la nació no equival al conjunt de tota la població; ni en el cas català ni en l’espanyol ni, probablement, en cap cas. Però el percentatge de població que constitueix la nació en cada cas és sensiblement diferent.

Així, hom detecta quatre conceptes fonamentals:

1.      Dret de decidir, consubstancial a tota nació (democràcia)

2.      Els Països Catalans són una nació (consciència i voluntat)

3.      Sobiranisme (1+2=3, silogisme)

4.      Independentisme (o romandre a la unió, però des de la voluntat)

(Potser mancaria estudiar la possiblitat d’afegir un nou principi a aquest esquema que donés resposta sistemàtica a la pregunta “Quin conjunt de ciutadania?”, pregunta ben natural en els casos de solapament de nacions en una mateixa societat. Aquest principi-resposta seria “Precisament, aquell àmbit territorial amb solapament.” Si no hi ha solapament (el cas d’Escòcia, per exemple), és evident. Tot el territori dels Països Catalans té solapament, excepte Andorra.)

A partir d’aquí sorgeix una

Casuística d’ideologia de l’individu:

(Manca reflexionar encara sobre cadascuna de les configuracions i examinar si són significativament incongruents).

Sembla que algunes configuracions són manifestament incongruents i que els quatre conceptes fonamentals estan en ordre de construcció, és a dir, cadascun d’ells està fonamentat sobre l’anterior. Estaríem parlant de quatre nivells de consciència. Fent neteja dels casos incongruents quedaria:

Consideracions

Aquestes qüestions no són dirimibles per l’única via de la raó, com succeeix amb tot allò que no és purament lògic, em temo. Les raons donen força a aquells que les comparteixen, però el fet és que diferents parts (col·lectius de persones) tenen sengles conjunts de raons, molt possiblement coherents en i amb sí mateixes. M’estic referint aquí al fet que, per exemple, Espanya o França poden ser perfectament una idea coherent, legítima i defensable per un espanyol o un francès que, lògicament, no voldrà que “una part se separi del tot”. I això ho defensarà amb una varietat d’arguments que poden ser molt vàlids.

Per què dic això? Doncs simplement per a que tinguem clar que no podem anar amb la flor a la mà. Som en un escenari de conflicte. És a dir, no és únicament qüestió de raó (ens en sobren de raons), sinó també de lluita.

L’objectiu final és, al meu entendre, moure tants individus de la nostra societat com sigui possible en la direcció creixent del quadre anterior (casuística), és a dir, despertar, somoure, fer augmentar el nivell de consciència de la societat en conjunt: tants com es pugui del 0 a l’1, de l’1 al 2 i, finalment, del 2 al 3. Del 3 al 4, ja ho tractaré un altre dia.

Consideracions al detall de “a qui ens adrecem” (permeteu-me que usi aquest plural, feu-vos a la idea que estic pensant en veu alta):

• Del 0 a l’1. Crec que el nivell 0 (“No crec que una nació tingui el dret de decidir.”) ja és en si mateix força rar. En tot cas, no crec que sigui aquest el blanc del nostre treball.
• De l’1 al 2. Aquesta és la frontera més important. Crec que quan algú fa aquest pas, resumint, és quan diem que s’ha integrat. Això és realment així? (Queda obert.) En tot cas, estem parlant que hom passa a reconèixer l’existència de la nació (catalana en el nostre cas, s’entén), cosa que no és excloent, no implica cap renúncia (a les arrels). Crec que aquest és el segon gran blanc del treball.
• Del 2 al 3. Aquest deu semblar el més senzill, és clar: 3 es dedueix de manera natural de 1 i 2, per coherència. Però el fet és que hi ha individus a 2 que no passen a 3, a saber:
  • Per falta de consciència o per falta de reflexió, els que podríem anomenar els adormits. Aquest és el primer gran blanc del treball.
  • Per por, per instint primitiu de negació de l’altre, per voluntat d’imposició, per odi. Amb aquests no hi hem de fer res directament (sí indirectament). Cal deixar-los de banda. Com diu en Til Stegmann en el seu decàleg, mutatis mutandi, No vulgueu perdre temps i nervis lluitant contra els enemics declarats de la llengua del país. Deixeu-los de banda.

Consideracions sobre la transversalitat

Aplicar criteris de maximització de la transversalitat de manera indiscriminada porta indefectiblement a la dissolució, a la pèrdua de sentit i de raó de ser de la iniciativa original. La pedra filosofal que anomenem transvesalitat s’ha de referir únicament a tot allò que es mogui en el nivell 3 com a mínim, de manera irrenunciable (i l’objectiu és arrosegar/seduir tanta gent/entitats com sigui possible al nivell 3). Això hauria de ser evident (l’extrem absurd de la transversalitat seria pretendre aglutinar la ideologia de C’s, que nega l’existència de la nació). Els actors de nivell 3 i 4 haurien de ser aliats naturals i fer maniobres de coordinació, d’aproximació, de fusió o de convergència, segons s’escaigui i segons es pugui (compte amb els personalismes!). L’acte co-convocat d’ahir amb el Lehendakari, seria un primer pas en una bona direcció? La transversalitat s’hauria de veure com l’antítesi de la quasi endèmica fragmentació que hem patit durant tota la història recent.

• Que el nostre denominador comú sigui el nivell mínim 3.
• Que la nostra diversitat/transversalitat consisteixi en tota la resta: dreta/esquerra,…

Bé, espero de tot cor que us hagi resultat suggeridor almenys algun dels elements que heu pogut veure aquí. Ara, amb el vostre permís, seguiré posant ordre a la cuina. Fins aviat!