En realitat es diuen Ous Nevats però la meva germana i jo dèiem que eren com unes illetes surant damunt la crema catalana i per això les vam rebatejar. Com es fan? Simplement es monten les clares dels ous, es van agafant amb una cullera i es passen per la llet amb sucre que tenim escalfant-se a foc lent a un cassó. Només volta i volta. Després posem una mica de canyella per sobre i ja està.

El que veieu a la següent foto són les famoses (a casa meva ho són!) illes amb la canyella i al fons la crema catalana. Es poden menjar soles, però per tal d'aprofitar els rovells que havien quedat, la meu mare feia la crema. Aleshores, en un bol posava una mica de crema i al damunt una, dos (o tres!) illes flotants. 

Feia tants anys que no en menjava! Això és un plaer dels grans!!!!

kisumenja

"La" coca de Sant Joan: a Vinaròs no se'n menja de llardons...
Al nostre trocet de cel (com diem els vinarossencs al nostre poble) només es menja un tipus de coca: la de fruita confitada i pinyons farcida de crema. Com a molt, la mateixa però sense el farcit. Aixó esdevé, clarament, un fet diferencial respecte al Principat, on també és menja la de llardons. El segon fet diferencial, crec que solament parcial, és que la crema es posa a dins de la coca, i no a fora com es fa a d'altres part del país. Pel cap baix, així s'han fet sempre al forn de la meva familia, el de ca Massita que ja he emprat per fer altres posts. Les fotos, com quan vaig parlar de les farinades, són de les que van fer per al passat pont.

En aquest cas, i a diferència que com passa amb les farinades frikies, la gent no demana farcir-les de coses estranyes de com xocolata o coses que no són les tradicionals. En aquest cas, la variació consisteix en no farcir-la de crema. Però, per exemple, no es coneixen casos de gent que demani treure la fruita confitada, una de les gràcies del dolç. Com podeu veure a les fotos, el més habitual es posar cireres, carabassat (dolç de carabassa) i troços de meló (els verds i els vermells). També, encara que no és habitual a tots els comerços, també es posen trossos de taronja, els millors des del meu punt de vista: li donen un contrapunt amargós a la dolçor tan bèstia, tan contundent, del conjunt. De la mateixa manera, és cert, que els pinyons donen el contrast tostat i cruixent...

A Vinaròs, de coca se'n menja força i als forns de pa és un dels dies forts de l'any: a casa de la meva germana, en dos dies n'han fet i venut més d'un centenar (de grans i de petites). No és, ni de lluny, el fregao que es monta per Setmana Santa i les farinades. Però és una de les fites de l'any forner, probablement el segon de - i seguit a molta distància pel rosco de reis. Per a que vegeu la significació social, la nit de Sant Joan la gent menja coca de postres. A ca ma germana regalen coca als restaurants que són clients, com a gest d'agraïment. Als restaurants, també, la nit de Sant Joan la inclouen a les cartes com a postres. La cosa, doncs, està molt implantada com a dolç col·lectiu.

I ara farem la coca...
Certament, l'elaboració de la coca  no és precisament un secret gastronòmic. En el nostre cas, però, la gràcia està en que s'ha de fer farcida i això aporta un punt de complicació. Com podeu veure a la foto, es necessiten dues planxes de pasta de la mateixa mesura. La primera, la base, és la que aguantarà la crema -ben farcideta, ben cremosa, ummmmmm- i la segona ens servirà de tapa. Es sobre aquesta que posem la fruita confitada, els pinyons i, quan ja estigui cuita, la carreguem ben carregadeta de sucre. És llavors quan l'enfornem, d'una en una i amb la pala de forner, com podeu veure a la foto corresponent. Joer que bona: de veure la foto del tall on es veu el farcit em moro de ganes de pillar un altre tall!!!

Per cert, una recomenació de tast: estic d'acord amb la meva mare quan diu que la coca està més bona al cap d'unes hores que quan està acabada de fer. A banda de perdre temperatura (la crema calenta no és sant de la meva devoció...), la pasta agafa el regust de la crema i es mulla una mica, també amb el sucre que ha assoltat la fruita confitada. Al mateix temps, hi ha parts de dalt que també s'han fet un pel sequetes i el contrast és... brutaaaaaaaaaaaaal!!!!

Ni idea de l'origen, tu!
Com en altres posts, he mirat de buscar quin és l'origen de menjar coca de Sant Joan i les fonts habituals no m'han sabut dir res. Solament el Gremi de Pastisseria de Barcelona diu que al principi les coques eren rodones i amb un forat al mig, com imitant el disc solar -evident el lligam amb el solstici. També diu que eren cassolanes fins que van començar a fer-les els forners.

Posteriorment, segons el Gremi, va ser quan les van començar a fer els pastissers i llavors es van "enriquir" (olé el gremi, escombrant cap a casa!) amb les fruites confitades. En tot cas, i com a hipòtesi meva gens fonamentada, un pastís que evoca el sol i que porta fruites no deixa de ser una exaltació pagana de la plenitut del camp al final de la primavera i l'inici de l'estiu. O sigui, el paissatge al plat que deia aquell...

Massitet

P.S.: Per cert, aquest és el nostre post número 100!!!!

Apple crumble de la Mey Hofmann, amb crema anglesa
Jo  havia sentit a parlar diverses vegades de l'apple crumble, però no sabia molt bé ni que era ni com es feia. I resulta que al número de maig del Descobrir Cuina surt una recepta de l'Escola d'hosteleria i restaurant Hofmann, de Barcelona, Vaig veure que encaixava perfectament en el pla de postres que hem dissenyat i ens hi hem posat. Amb les indicacions que es dono han sortit quatre racions, partint de la base que és un postre força potent.

• Per a la poma:
• 1 poma golden, que es més dolcenca (uns 250 grams, que era grosseta)
• 1 mica de canyella en pols
• 50 grams de sucre
• 20 grams de mantega, aproximadament
• Per al crumble (la pasta, per entendre'ns)
• 50 grams de farina
• 50 grams d'ametlla ratllada
• 50 grams de mantega
• 50 grams de sucre

Agafem la poma, la pelem i la tallem a daus. La passem per la paella, on estarà la mantega ja desfeta. Quan la posam comensi a soltar el seu suquet, posem el sucre i la canyella i ho anem removent. La textura la podeu decidir una mica vosaltres. Hi ha qui diu que ha de quedar com una mermelada. Nosaltres hem optat per deixar la poma una mica grossa, que es noti. Quan ho tinguem al punt que volem, ho posem en un motllo per anar al forn.

Per fer la pasta, posem els quatre ingredients junts en un bol de treball i els amassem amb la ma tots junts, tal com raja. La idea és que quedi una massa rugosa, com de sorra de la platja i apilotonada, com petits grumolls. Quan els tinguem, els posem per sobre de la poma i ho enxufem tot al forn a 180 graus uns quinze minuts. També es pot parar quan porta deu minutets i posar el gratinador per a donar-li color.

Per acompanyar-lo, es veu que el més habitual és crema de llet o gelat de vainilla, que contrasta amb la tibior amb que es serveix aquest postre calentó. Nosaltres, en plena tasca investigadora, vam decidir provar de fer una crema anglesa per acompanyar-lo, que trobem que queda molt bé amb un postre tan british com l'apple crumble. Amb les mides que us dona va sortir uns 150 grams de crema:

• 250 grams de llet
• 4 rovells d'ou
• 2 cullerades soperes de sucre
• 1/2 tija de vainilla   

 Posem la llet al foc amb la vainilla i quan arranqui el bull li baixem el foc al mínim. Apartem part de la llet i l'altra la mantenim al foc calenta. Batem en una cassola els rovells amb el sucre i quan banqueji, hi afegim la llet reservada i refredada. Quan estugui ben barrejat, anem tirant a poc la llet que em mantingut calenta i quan la tinguem tota a dins, apropem la cassola al foc sense parar de batre. La idea és no parar de batre en tot el procés. Ho mantenim a prop del foc sense que arranqui el bull (això és clau: si bull es talla la crema!) fins que tingui la textura que volem. Ja la veieu a la foto, cremoseta, liquida però densa...

Us ho dic de veritat, queda bo bonic i barat. En farem més i el posarem de postre als propers convidats que tinguem a casa. No trigues ni mitja hora en fer-ho i el resultat és molt més espectacular del que pugui semblar per un procediment, de veritat, tan simple. A més, adment variacions amb altres fruites, com una molt atractiva que proposa el Gourmet de Provincias amb préssec. Lligat amb aquesta, se m'ha acudit fer-lo amb albercocs. I posats a ser golosos, penso fer una prova amb platan, que a Kisumeja li agrada molt. 

Per cert, que el post de Gourmet que dedica al crumble m'ha fet estimar una mica més aquest postre. Segons explica, l'origen està lligat a la Segona Guerra Mundial, quan les mestresses de casa no disposaven dels ingredients habituals i es van empescar aquest postre a partir del que tenien. M'agrada, aquesta història. És admirable...

Massitet

L'escalforeta del pandurmiendo i el frito dels Ports
Parlant amb la meva mare mentre ens mengavem alguna que altra mona i algun que altre tros de farinada / farinà, em va descobrir noves dades sobre el pandurmiendo (la pasta base de mones, micos i farinades) i d'algunes pràctiques que es fan cap a l'interior de la comarca, quan el tros de paìs ja agafa el nom dels Ports (de Morella). Resulta que el pandurmiendo no solament es deixava reposant tota la nit, si no que es posava al costat d'un llit per a que l'escalfor del cos que hi dormia l'ajudes a fermentar. Cal pensar que fins ben entrat el segle XX el llevat artificial no era habitual ni a cal forner. Per tant, en una època de l'any on les nits encara són, s'havia d'impulsar la masa d'alguna manera...

Així mateix, als Ports era habitual posar a sobre de les mones trossos de frito, nom amb el qual es coneix la conserva de carn de porc fregida i conservada en pots de vidre o ceràmica dins del mateix greix en que s'havia fregit, tant podia ser manteca del propi porc com oli d'oliva. Dit així pot sorprendre, però cal tenir present que el pandurmiendo, ben fet, és neutre (ni dolç, ni salat com el brioix francés) i la forma tradicional de consumir-lo és acompanyat dels ous bollits que decoren les mones i els micos. A més, hi ha zones del país que se'ls mengen amb llonganissa de pasqua, un embotit de porc curat llarg i prim molt gustós. Jo en sóc un fervent seguidor, d'aquesta pràctica.

Entre el retorn als orígens i les farinades frikis (amb perdó...)
De mones, de micos i de farinades també n'he menjat xarrant amb la meva germana. La conversa, però, no ha estat de tipus històric com amb la meva mare, si no més aviat sobre les tendències actuals. En aquest sentit, hi ha dades que semblen contradictòries però que prefereixo entendre com a indici de la complexitat dels temps que ens ha tocat viure. D'una banda, ma germana ha notat un estancament amb lleuger augment de la venda de farinades. Al mateix temps, però, en els darrers anys ha notat un augment significatiu -enguany diu que espectacular - de la venda de mones i micos: sembla que molts padrins de nova generació han tornat als orígens i regalen als seus fillols el dolç més tradicional.

Com a contrapés d'aquestes dues tendències més conservadores, n'hi ha una d'innovadora que jo, francament, no aconsegueixo entendre: augmenta la demanda de farinades farcides de crema, xocolata o boniato. Fa molts pocs anys eren directament innexistents i ara van fent forat, encara que solament són per encàrrec. Tan bones com són les de cabell d''angel de tota la vida! Jo, francament, les farinades aquestes les trobo una mica (per no dir molt) frikis: roïnes no estan, però fan mal a la vista!

La reina de la festa: la farinà

Com que una de les sorpreses que em vaig endur fent el primer post sobre el tema va ser que no trobava fotos de les farinaes per internet, aquesta Pasqua m'he passat una mica fent-los fotos a les que fan al forn familiar. Aquí us en passo tot just dues per que en veigeu la forma i l'interior, però aquí he penjat totes les fotos que tinc sobre les farinades, tradicionals i frikis. Les que veieu són les tradicionals, farcides amb la confitura de carabassa blanca coneguda com cabell d'àngel. Ben farcidetes, a casa ens agraden més a l'endemà: la pasta s'ha assecat una mica i al mateix temps s'ha empapat del suc de la confitura. La dolçoreta melosa de la confitura, la pasta una mica cruixent... Fuuuààààààààààà, que bó...

La mona, el dolç per les nenes
Aquí teniu les fotos del dolç de Pasqua que al meu poble els padrins compren a les filloles. Com podeu veure, és un zero fet amb pandurmiendo i un ou bollit tancant el cercle. Clarament és menys amorosa que les farinades, ja que no van farcides de res i en ser poc gruixudes la pasta queda una mica menys esponjosa que els seus germans grassonets, els micos (vegeu més avall). Com podeu veure, i com passa amb tots aquests dolços, a casa es fan artesanalment una a una i s'acaben amb un decoració de sucrets de colors que li donen una mica d'alegria. En aquesta foto es veu el meu pobre cunyat decorant una de les gairebé 200 que van fer entre ell i el treballador de la casa, Nasio, el dissabte de Pasqua, el dia més fort de l'any al forn...

Els xicots fan el mico
Mireu quins micos més llustrosos fan el meu cunyat i Nasio! La pasta es tan flonja, tan suau, que pobra tot sovint no aguanta el pes de l'ou bollit que el corona. Fixeu-vos, tot comparant les dues fotos, com augmenta de volum aquest dolç. És amb diferència el més esponjós, el més subtil de tots els que es fan per Pasqua a Vinaròs. Personalment, aquest és el que més m'agrada menjar amb la llonganissa de Pasqua: el contrast de textures i sabors és descomunal; i forma part de la gràcia de la menja conjunta de totes dues coses.

Tot fet a mà, solament amb màquina per pastar...
Em permeto acabar aquest àlbum de fotos amb una composició de quatre imatges on podeu veure com es fan a mà totes les mones, micos i farinades, inclosa la creu de pasta que encercla els ous quan s'escauen. Hi ha coses que canvien, però hi ha d'altres que es mantenen. A les quatre fotos d'aquí a sota podeu veure a Nasio estirant la pasta, donant-li la forma a la mona, fent la creu de pasta a l'ou i un bon grapat fermentant just abans d'anar al forn de quatre en quatre.

Tingueu pressent que el passat dissabte, al llarg de 22 hores de feina ininterrompuda, el meu cunyat i Nasio van fer més de 250 farinades, unes 150 mones i més de 100 micos, sense comptar el pa del dia i altres pastes. Totes fetes i enfornades a mà, tretes amb la pala de forner llanda a llanda després d'haver fermentat a la cambra. Que voleu que us digui, m'ha emocionat una mica fer aquest post...

Massitet

Nota al peu: una selecció de les millors fotos que vaig fer al forn de ma germana, incloses aquestes i moltes més, les podeu trobar aquí.

Un entrant del Mas Bascus (aka Mas Saloni)
Feia dia que havia comprat un Muntanyola, un dels meus formatges madurat de cabra preferit i, per extensió, un dels catalans que més m'estimo. També feia dies que havia comprat codonyat a la botiga del meu estimat Luciano (prometo, per segon cop, un post sobre la botiga: s'ho mereix). Així que la vena creativa i el record del sempre enyorat (no hi vagi tant com voldria) Mas Bacus m'ha portat a fer un pintxo que vaig descobrir en aquesta botiga - casa de menjar ben particular: montadito de formatge de cabra amb codonyat. Simple, efectiu, sabrós... te'l menges sense adonar-te'n! (per més informació sobre el Mas Bacus, vegeu el nostre apartat Tapes, pintxos i platillos).

Cassola de rap al forn estil Hoffman
La darrera vegada que vam anar a sopar a l'Escola Restaurant Hoffman (només em anat dos cops: no imagineu coses que no són i, a més, no poden ser!), la meva demana es va demanar una cassoleta de rap que em va robar el cor. Des de llavors, i ja fa gairebé mig any, tenia ganes de recrear-la a casa. Casualitats de la vida, dimecres li vaig comprar a Maria Lluïsa Sanz Gaña (per mi, la millor peixateria de la Boqueria, al parada 783) una cua de rap que va convertir, amb precisió quirúrgica, en dos filets dignes de ser rostits. No he dubtat ni dos segons: a la foto teniu el resultat i ara us detallo els ingredients i el procés.

Ingredients per a dues persones:

2 filets de rap ben macos, que s'han de rostir

2 cebes petites

2 dents d'all

1/4 de kilo de fesolets (orientals: mongeta) del ganxet cuits

1 nyora no gaire grossa

1 vaset de vi fino de Montilla - Moriles

un polsim de sajolida, pebre negre, sal i oli d'oliva verge extra

El procés d'elaboració no pot ser més simple, us ho prometo. Agafeu dues cassoletes de fang individuals i posseu a cadascuna una ceba tallada en juliana fina, un dent d'all esclafat amb el ganivet, un polsim de sajolida, la meitat del vi, un bon rajolí d'oli i un glop d'aigua. Ho poseu tot junt al forn no gaire fort (jo el tenia a uns 120 graus) i ho deixeu fins que el líquid s'hagi reduit a la meitat.

Mentre es va fent, haureu posat la nyora a remulla i un cop humida li treieu la polpa amb la punta del ganivet. En un bol, la barrejeu amb les mongetes cuites. Llavors, treieu les cassoletes del forn (recordeu, amb el líquid reduït aproximadament fins la meitat) i poseu el llegum i la nyora sobre la ceba; i sobre de les mongetes el tall de rap, que quedi al capdamunt. El salpebreu i li tireu un rajoli d'oli generòs a sobre del peix. H deixeu uns quinze minuts més i tindreu un rap al dente i un acompanyament que haurà agafat el gust del suc que solta el rap en coure. És un peix al forn excel·lent, de veritat.

De postres, rostit de maduixes
Per fer els postres, ja feia temps que em rondava una idea pel cap i aquesta setmana vaig veure un post a Bcn mon amour que em va acabar d'animar a provar-ho: la combinació no era tan boja; només calia veure com quedava el tema del rostit... He agafat unes fresetes ben boniquetes i les he tallades a trocets. Llavors, les he saltades a la paella amb una mica de mantega i els he molt una mica de pebre per sobre. De seguida, hi he tirat un cullarada generosa de sucre moré i una altra de vinagre Fòrum de Cabernet Sauvignon. Ho he deixat tot fins que s'han reduit els sucs i ha quedat un caramel. Llavors ho he passat tot a un pot de vidre de iogurts i ho he cobert de formatge mascarpone barreat amb unes gotes de llet, per fer-los més líquid. Postre tebi - fred, textures diferents, contrast agredolç - acid... No per res, però és una combinació brutaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaal!!!!

Ens ho hem crospit tot amb l'ajut d'ampolla de Mareny (vegeu-ne els comentaris a Verema), un vi de Cellers Espelt de l'Alt Empordà que ens va regalar la nostra estimada amiga Ester i que ha acompanyat força bé, amb la seva senzillesa frutal i un pel dolcenca, el pintxo i el rap rostit.

Massitet

Imagino que tot plegat és signe dels temps que estem vivint, tant la rapidesa promocional de les mones (encara queden força dies de menjar bunyols, redéu!) com per l'oferta basada en imatges importades, concretades, des dels mitjans de comunicació de masses. I una altra cosa que també deu ser el signe dels temps: no n'he vist cap amb base de pa de pessic... Estan, de nou, bojos aquests catalans? Primer botifarres grogues, després bunyols i brunyols; i ara mones solament de xocolata???

Una mica d'història, tot just per situar-nos
Buscant per internet una mica d'història sobre la mona i com la xocolata s'ha convertit en hegemònica els nostre dies, trobo que el mestre Jaume Fàbrega ens dóna un cop de ma erudit, brillant i entenedor. Primer ens explica que l'origen de la paraula podria venir del grec munus, que significa regal. Però també apunta un possible origen àrab, que aquí ens expliquen amb més precisió: muna era un cistell ple d'ous que els serfs regalaven als seus senyors. Aquesta mona primigènia, i que seria la tradicional dels Països Catalans, és la que es feia amb pasta de pa de pessic i es decorava amb ous per tal que els padrins la regalessin als seus fills el diumenge de Pasqua. La tradició diu que s'ha de posar tants ous com anys tenia el fillol o fillola, fins que la criatura feia la comunió (primera versió) o feia dotze anys (segona versió que he trobat).

I així va ser durant segles, ja que sembla clar que la xocolata no irromp en la mona fins al segle XIX, quan alguns pastissers de Barcelona van començar a decorar el tortell de pa de pessic amb una figura de xocolata en comptes d'ous. Fins i tot, aquí s'apunta que la primera en fer-ho va ser la pastisseria Massana, del carren de Ferran del cap i casal. D'aquesta entrada discreta i tardana n'ha derivat una eclosió de la xocolata que ha arribat a ocupar tota la mona, sense deixar espai per al pa de pessic ni els ous i, com diu Fàbrega, per allunyar-se cada cop més de l'original.

Al meu tros de país, les mones eren de pa de pessic...
Acusar els catalans, en genèric, de menjar solament mones de xocolata és falaç. Estic segur que, encara que no n'he sabut trobar, a Barcelona hi ha pastissers o forners que encara fan la mona de Pasqua més tradicional (dir que la de xocolata no ho és després de més de 100 anys és mentir...). A més, a les Terres de l'Ebre és força viva la tradició de fer mones amb pa de pessic i ous, l'original, l'ancestral, la de sempre, tal com es pot veure en aquest llibret. I també cal dir que al Maestrat fa uns pocs anys les mones eren solament de pandurmiendo o panquemao(vegeu més avall...), però ara ja fa una temporada que les fetes solament de xocolata, inclosa la base, s'estan imposant. O sigui que la cosa negra aquesta mana per bona part del país (desconec la situació a les zones més meridionals) mentre que al bell mig del nostre mapa es mantenen amb vigor mones, micos i farinades a l'estil de les que es veuen en el llibret esmentat.

Les tres categories
Els lectors més espavilats, que en sou la majoria, ja haureu notat que tota l'estona parlo de mones, però en canvi el titol del post porta dos noms més, micos i farinades. Doncs sí, al Maestrat mengem tres coses diferents per Setmana Santa, depenent de l'edat i el gènere dels comensals. Així, tal com sona. De tota manera, no us penseu que som l'òstia d'originals: la base de totes tres és la mateixa pasta i canvia la forma en els mones i les micos i, en el cas de les farinades (també dites farinoses), que van farcides de confitura de carabassa, el mític cabell d'àngel.

La mona de Pasqua és un tortell circular com el que podeu veure a la foto de la dreta. En tot cas, a la nostra zona no es posa res més que sucre i pelets de sucre de colors per decorar-la. Sobre el nombre d'ou, ara la cosa ja va al gust del consumidor i se'n posen tants com en demana. Originàriament, aquesta era la que els padrins regalaven a les filloles, però ara sol ser habituals que colles d'amics i families les demanen per menjar en grup i amb tants ous com comensals.

El mico és aixó que veieu a la vostra esquerra i es la versió masculina de la cosa; aquesta era per als xicots. Aquí no hi ha mides variables i sol ser d'un 15 centímetres de diametre i porta un sol ou. Per a que us feu una idea, és com un pa de pessic individual al qual se li ha escaxuflat (pren dialectalisme!) un ou al damunt.

La farinda, de la qual no he trobat fotos per internet, és un pastís allargassat d'un 30 centimetres fet de la mateixa pasta però facit de cabell d'àngel. Aquesta seria la versió senior del pastís, ja que era la base del berenar que les colles d'amics ja més grandets i les families feien el diumenge de Pasqua al camp.

Per cert, que gràcies a la nostra estimada Maria hem pogut saber que la manera normativa d'escriure la paraula és farinada segons el Diccionari català - valencià- balear de l'IEC. Mai n'havia trobat el terme correcte i sempre ho haviém escrit tal com raja, farinà. De fet, en la versió original d'aquest post renegàvem de l'accepcció que el DIEC donava de farinada . Per cert, que si consulteu farinada al Diccionar Català - valencià - balear veureu que ens explica que a Vinaròs les farinades s'omplen de confitura. M'ha fet tanta festa veure que el diccionari fa servir la tradició vinarossenca per definir la paraula! Encara ara estic emocionat, tu! [Aquest paràgraf l'hem escrit el 06 - 03- 08 després de rebreu la comunicació de Maria]

I la pasta quina és? La resposta, a Ca Massita...
Doncs la pasta és una que s'empra per fer uns panets dolços que, amb l'amor que tenim a la meva terra pels barbarismes, coneixem com a panquemao o pandurmiendo (ho escric junt perquè trobo que encara queda més salvatge, més bàrbar... no?). Total, que aqui van les mides que es fan servir al forn de la meva familia, Forn de pa Massita, a Vinaròs (Baix Maestrat):

• Dos mides d'aigua
• Una mida d'oli
• Una mida de sucre
• Una mida d'ous
• Farina la que entre
• Llevat natural, una mica

Si amiguets, a la meva familia les mides són heretades de l'àvia i això de les quantitats mesurades amb grams no és gaire habitual. En tot cas, es tracta de mantenir una proporció en funció de la quantitat que es vulgui fer de pasta, i sempre tenint present que es mesura volum, no pas pes. Així que si feu la recepta mesureu-ho tot amb el mateix vas, pot o el que sigui! I la farina... Ai, eixa gran expressió "la que entre"... Que què vol dir? Tan simple i tan complicat com la que calgui per a que la consistència de la pasta sigui la suficient per poder-la treballar i donar-li forma. És com al beixamel de les croquetes: és a base de fer-me -o mirar com les fan- que s'identifica la textura correcta. A més, heu de tenir present que segons la força de la farina en caldrà més o menys. Amb aquesta pasta es fan tots tres dolços.

Pandurmiendo?
Per cert, quan aquesta tarda he parlat amb ma mare per saber la recepta de la pasta, no he pogut evitar fet una pregunta sobre el nom del pandurmiendo, que fins llavors m'havia passat per alt. La resposta no podia ser més poètica: "Es diu pandurmiendo perquè se l'ha de deixar en repòs una nit abans de fer les mones". O sigui, la massa es queda una nit dormint. Antigament, la pasta es preparava el Dijous o el Divendres Sant abans de la processó de rigor, i es deixava fins a l'endemà, que era quan les dones els donaven forma i les portaven al forner més proper o de confiança per coure-les. Encara ara, aquesta Setmana Santa, acudiran dones a coure'n al forn de la familia. És tot un espectacle que ja explicaré en un altre post... Ara, la cosa és molt menys poètica: a la pasta se li posa llevat quimic i impulsor, de manera que puja en poca estona i de seguida a donar-li forma i cap al forn. El signe dels temps també arriba a les formes més tradicionals...

Massitet

P.S.: Les fotos les he tret del bloc Drosi del Raval ( de Castelló de la Plana) i Festes.org, perquè no en tinc dels productes de ca ma germana. Com em fa molta festa i a ella també, per Setmana Santa posaré un post amb fotos de totes tres coses per lluir de familia fornera i poder il·lustrar millor els productes. Sobretot de les farinaes, que flipo que no hi hagi ni una sola foto a Internet...

[Actualització 25-03-08: aquí trobareu un post amb noves informacions sobre les mones, els micos i les farinades al Maestrat; i també les fots que prometia aquí sobre. Aquí hi ha un àlbum amb moltes més imatges que les empredes en aquest segon post]