Parlarem de les activitats que es faran al Cadí Moixeró, a Prades, al festival del mar de Sant Feliu de Guíxols i al bosc de Poblet. Tinta Xinesa ens proposa la lectura d'Ébano; un recull de cròniques de Kapuscinski sobre la diversitat a l'Àfrica. A l'Alt Urgell podrem veure Grizzly Man, la història de l'home que convivia amb els óssos d'Alaska. Internet ens oferirà, d'aquí poc, poder veure els oceans per dins! I us avançarem el que serà la pel·lícula més ecologista del director del Sexto Sentido: The happening

Primera part:

Segona part:

Tercera part:

L'Elmer

L'àlbum, publicat per primer cop l'any 1989 i dirigit a infants de fins a cinc anys, és una altra de les obres mestres de la literatura infantil.

El llibre constitueix un pas més en la trajectòria de Mckee, un pas més en el tractament que l'autor fa de la diferència i la diversitat com a tret inherent de les societats.

Si ja el 1985, amb Els dos monstres, Mckee dedicava un espai a tractar aquest tema i a transmetre als infants que tots som diferents i que havíem d'intentar conèixer aquesta diferència abans de rebutjar-la, el 1989 estira el fil del tema i ens ofereix la primera peripècia de l'Elmer; fil que continuarà estirant el 2005 amb Tres monstres.

En aquesta obra ens trobem amb l'Elmer, un elefant que, en lloc de ser de color elefant com els seus companys, és de coloraines diverses i variades. Encara que la resta d'elefants no troba cap problema en què l'Elmer sigui diferent, i el tenen per un dels elefants més estimats del grup, l'Elmer no vol ser diferent; ell vol ser un elefant com tota la resta: un elefant de color elefant.

Ara, el problema ja no és el rebuig de la diferència abans d'haver-la conegut, sinó que la qüestió és la por d'algú diferent a no ser acceptat, el veure la diferència com quelcom dolent perquè pot fer que ens rebutgin.

Però això no és així, i Mckee ho té molt clar. Amb una història senzilla i amena l'autor transmet sense cap problema que ser diferent és bo i que, lluny de veure-ho com un defecte, hem de saber apreciar-ho com la millor de les qualitats.

Les il·lustracions també juguen un gran paper, accentuant la qualitat de L'Elmer. Mckee acompanya la història amb uns dibuixos senzills però molt cridaners. Utilitza uns colors molt vius al llarg de l'àlbum que obliguen a parar atenció, a aturar-nos i mirar les il·lustracions.

L'Elmer: color, alegria i un gran ensenyament.

El Líban (ja ho he dit en moltes ocasions) és una barreja de cultures, religions, races, llengües i tot el què volgueu. La coexistència d'aquests diferents grups no sempre comporta convivència, però si que es pot dir que és molt més habitual que en la majoria de països occidentals. Aquí tothom té coneguts de diferents religions i de diferents cultures, malgrat que la situació actual ja no és la que hi havia abans de la guerra civil (els esdeveniments, com en diuen aquí). Ara hi ha més desconfiança, i cadascú s'ha reagrupat en zones on hi ha una concentració més elevada de cada comunitat.

Quan parles amb la gent d'aquí, tots es refereixen a la dificultat d'aquesta convivència, als problemes reals que comporta, i la incertesa de cara el futur. Moltes coses han canviat de l'època anterior a la guerra: ha aparegut el terrorisme a escala internacional, la situació a Israel s'ha anat tensant, els problemes econòmics han continuat provocant moviments de població... No és el mateix. Per a molta gent d'aquí la situació actual no sembla fàcil de canviar, i ha portat a un cert pessimisme en relació a les possibilitats d'èxit d'una veritable convivència entre comunitats cristianes i musulmanes (sunnites i xiïtes, i fins i tot podríem posar-hi els drusos).

Sovint pregunten si hi ha musulmans a Europa, i se sorprenen quan saben que n'hi ha, i que no tenen diferent tracte a l'hora d'aconseguir permisos de treball o de residència. Cal recordar que el Líban és un país legalment no confessional, però segurament és un dels països més confessionals que es poden veure actualment, precisament per la presència (o fins i tot l'estructuració de l'estat) multi-comunitària.

Algun dels problemes actuals vénen, en part, pel fet que tot està repartit en comunitats: el President del país, cristià; el Primer Ministre, sunnita; el President del Parlament, xiïta; el cap de l'exèrcit, cristià; els ministeries es reparteixen també entre comunitats... I la temptació de repartir els pressupostos en comunitats és molt gran. En el fons no és tan diferent com pot semblar del sistema espanyol, per exemple, canviant comunitats basades en la religió, per comunitats basades en el territori...

No he arribat al punt que anunciava al començament, però és que a mesura que escric (i que hi penso) me n'adono de la dificultat d'explicar-ho sense que sembli que aquí són una colla de racistes (que no és el cas, ja que sovint són de la mateixa raça) o xenòfobs (que tampoc, ja que tots són libanesos) o intolerants (que potser ho són una mica...). Seguirem en els propers escrits.

del 14 al 30 d'abril de 2008

Reptes del segle XXI. Exposició conjunta amb les biblioteques de Girona, organitzada per Caixa de Manresa i Unescocat.

[espais on es pot veure l'exposició]

Aquesta exposició vol ser una síntesi del complex i profund debat que té plantejada la societat moderna a l'entrada del nou mil·lenni i del nou segle, el XXI.

Textos de síntesis, frases contundents, fotografies, audiovisuals, activitats didàctiques, un procediment amable i entenedor per parlar dels Drets Humans i la Diversitat Cultural, de Educació, de la Diversitat lingüística, de la Preservació del Patrimoni Cultural, del Diàleg antireligiós, i un món sostenible, en definitiva dels Reptes del segle XXI.

.

Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.

La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.

Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
des de les oliveres,
l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
«Diverses són les parles i diversos els homes,
i convindran molts noms a un sol amor».

.

(Poema XXX de La pell de brau. La imatge l'he trobada aquí.)

Fixeu-vos en les llengües que encapçalen els rànquings d'articles, i el nombre de parlants que tenen. Us n'he fet una taula-resum (amb data de consulta d'avui):

A més a més, també mostra la següent informació:

D'altres llengües amb més de 100.000 articles: català, noruec (estàndard escrit bokmål), rus, romanès, finès, turc, volapük i xinès simplificat.

La resta de llengües ja estan classificades per “llengües amb més de 10.000 articles”, i “llengües amb més de 1.000” articles, i no les incloc en aquesta anàlisi perquè la cosa s'allargaria una mica massa.

El tema es torna interessant si incloem en la matriu de dades la variable “nombre de parlants” de cadascuna d'aquestes llengües (la font és Ethnologue i Linguamundi. Si sabés fer anàlisi de correlacions, de components principals, o el què pertoqui en aquest cas, ho faria, però com que no en sé ho deixo en un parell de taules.

Per una banda, la separació llengües europees / no europees sembla força explicativa, especialment si la relacionem amb el nivell de progrés o benestar dels països en qüestió. Dins d'Europa mateix, però, casos com el neerlandès i el suec criden l'atenció per la posició alta que encapçalen en el rànquing i el nombre mitjà de parlants que tenen, allunyat de llengües com l'anglès, el portuguès, l'espanyol o l'àrab i el xinès (que ni tan sols han arribat a entrar en aquesta llista).

Aquí el ball de xifres és encara més espectacular. El català es dóna la mà amb llengües que gaudeixen de plena normalitat, com el noruec o el finès, i a més juga a la mateixa divisió que gegants com el xinès i el rus.

No sé gaire com posar negre sobre blanc tot el què em passa pel cap. Però tot i que en una primera lectura, la Wikipedia sembla una bona plataforma per promoure el multilingüisme i les llengües minoritzades més enllà de les limitacions i restriccions polítiques, també sembla un clar reflex de la manca d'accés a les noves tecnologies per un nombre escandalós de persones.

En tot cas, em quedo amb ganes de treballar-hi més. Un dia que enxampi l'amic de les xarxes fent el gandul (costa, però, és l'home multitasques que desmenteix allò que els homes no poden fer dues coses a la vegada) potser li insisteixo perquè m'ajudi a analitzar-ho d'una manera més explicativa.

De tots els estímuls sensitius que la visita a un país musulmà forneix, pocs se'm presenten més subjugadors que aquesta fórmula musical que convoca els fidels cinc vegades al dia. Els muetzins, dalt dels seus minarets i orientats cap a La Meca, reciten la professió de fe que recorda que Al·là és el més gran i Mahoma el seu enviat. Després es giren a esquerra i dreta perquè tots puguin sentir-ho.
Encara que el contingut de la cançó sigui inflexible, cada muetzí té la seva entonació particular, les seves pauses, els seus ornaments. Es tracta d'un cant melismàtic, en la mesura que les síl•labes es poden allargar i contenir diverses notes. En ocasions, escales completes. Els afeccionats al flamenc no podem deixar de sentir un estremiment per la manera en la qual aquesta tècnica recorda als ayeos del cante jondo.

L'habilitat en l'execució de l'adan ha estat motiu de prestigi i orgull per a les mesquites. Tenir a un bon muetzí era tradicionalment el millor reclam per a fer-se amb una abundant parròquia. Existeixen, a més a més, diversos estils, de les prosòdies monòtones de l'islam purità a les exuberants recreacions de certes tendències i escoles. És un patrimoni ric i variat, però que en essència ens ha arribat gairebé inalterat des dels seus orígens i que ens remunta com per eixarm a les acaballes del segle VI.
Observo, malgrat tot, que també això, una de les coses més segures en les darreres catorze centuries, és susceptible de canviar. Si més no, en algunes grans ciutats sarraïnes, tals que Istanbul o Damasc, bona part de les mesquites compten ja amb equips amplificadors, que difuminen la importància de la potència vocal del muetzí. Però encara percebo una altra substitució més insidiosa: l'ús de cintes pregravades. Encara que el seu ús no s’hagi estès completament, és preocupant, car es tracta d'una alta bastida enderrocada. L'estandardització i desnaturalització d’allò que en un altre temps va ser autèntic i original sembla no conèixer límits. I sembla una marea disposada a inundar-ho tot. La vida s'assembla cada vegada més al seu simulacre.

En aquest enllaç hi podeu escoltar alguns recitats d’adans notables. Potser el dia de demà ja només es puguin sentir en aquest format.

Arran d’una conversa recent vaig refermar la meva percepció d’una situació paradoxal. A diferència de tants conflictes i litigis oblidats del món (Nagorno-Karabaj, Colòmbia, Birmània, Argèlia i etc.), de l’àrabo-israelià gairebé qualsevol persona amb un mínim d’interès per l’actualitat se sent amb esma per formular-ne un judici o donar-ne una opinió i, si més no, pot afirmar-se que és aquell del qual se’n reben més informacions regulars (no entrarem a discutir-ne la qualitat). Però aquest fet no acostuma a coincidir amb una idea mitjanament acurada de la societat israeliana i, per tant, dels contorns d’aquest problema. La noció més pregonada es correspondria amb la d’una societat homogènia i que de manera molt unitària recolza les polítiques i orientacions del seu estat. Però aquest concepció està completament allunyada de la veritable naturalesa d’un país tan excepcional en la seva configuració i tan divers en la seva composició com Israel.

No pretenen aquestes línies discutir assumptes d’una complexitat tan gran i dissuasòria com són els orígens del conflicte o els arguments de cadascuna de les posicions (que en tot cas són moltes més de dues) i els fets en què es fonamenten. Tracten simplement d’introduir la idea d’una societat formada per molts fragments i sensibilitats i amb un encaix extremadament enrevessat.

Per prou conegudes circumstàncies històriques, durant el segle XX el territori actual d’Israel va rebre successives onades immigratòries que es sobreposaren a la població autòctona de Palestina, àrab en part molt important, antics súbdits de l’imperi otomà i sota règim de protectorat britànic després, però també de jueus que mai havien format part de la diàspora. ¿Però qui són aquest immigrants jueus que arriben primer a l’escalf de la encara minoritària ideologia sionista i, ja després de l’holocaust, com a remei al desarrelament que provoca la destrucció de les seves comunitats a Europa, empentats per la seva precària situació en les democràcies populars de l’òrbita soviètica o per la seva posterior desintegració, fugint de les dictadures sud-americanes o de la creixent inseguretat que senten en els estats àrabs o senzillament engrescats per les favorables condicions de retorn i les garanties que els ofereix la seva nova ciutadania? De fet, aquesta pregunta ens portaria a un problema previ en absolut menyspreable ¿Què és ser jueu? ¿Una condició religiosa, ètnica, cultural, nacional? ¿Una barreja de tots o alguns d’aquest elements? ¿Una resta més que no pas una suma, com deia Musil dels austrohongaresos?

La resposta es troba en la pluralitat aclaparadora d’identitats particulars que han confluït en el gresol israelià. Els seus membres poden venir de les comunitats que primer s’instal•laren a la Península Ibèrica i després de l’expulsió s’estengueren pels dominis otomans i altres ciutats de França, Itàlia i Holanda, anomenats sefardites; els ashkenazis o jueus germànics i orientals supervivents de la Shoah i vinguts dels shtetls o ciutats de Rússia, Polònia, Hongria, Lituània, Romania, Ucrania i etc., qui també arribaren després dels 60 en periòdiques fornades; els mizrahis, o jueus amb arrel en països musulamans com el Iemen, Siria, Iraq, Iran o el Marroc (i que sovint refusen que els encabeixin en un mateix sac), jueus nord o sud-americans de tota mena i fins i tot alguns grups escadussers com els falashes o Beta Israel d’Etiòpia, els gruzim de Geòrgia, els darrers residus del criptojudaisme de Mallorca o Portugal i altres comunitats de fantasmagòrica filiació amb les tribus perdudes de l’antigor com els Bnei Menashe indis. En total s’identifiquen fins a 71 divisions ètniques en el judaisme, la majoria presents a Israel en major o menor mesura. A més a més, cada procedència suposa un grau diferent d’assimilació: d’aquells jueus qui abans del nazisme no tenien ni de bon tros aquesta condició per sobre de la d’ésser alemanys, italians o txecs (per exemple) a aquells per qui el judaisme havia estat sempre el seu tret fonamental d’identificació. I, és clar, també diferents mentalitats religioses: de l’ultraortodòxia, el hassidisme o el caraïsme als corrents liberals i reformistes o directament laics. I cadascún d’aquests respectius grups i subgrups amb les seves particulars tradicions, ritus, modes de relació i codis de valors.

Lingüísticament les coses tampoc són senzilles: malgrat l’extraordinària adopció i aceptació de l’hebreu com a llengua comú, encara avui queden moltes persones a Israel per a les quals és una segona llengua o una llengua apresa en edat adulta. I la disparitat d’accents possibles així ho delata. A això cal afegir el pes d’altres idiomes lentament minoritzats però encara conreats en determinats àmbits: aquells considerats propis, como el jiddisch o el ladí, altres vigents per la continuitat del seu ús entre qui els han tingut com a llengues mare -el rús i el romanès principalment- o la plètora de llengues semites o africanes portades per diversos contingents d’emigrants.
Per si no fos prou, el ventall d’opcions polítiques i ideològiques també és inusualment ample. A l’actual Knesset o parlament nacional hi tenen representació 12 partits polítics, sense comptar els religiosos radicals per qui l’estat secular d’Israel és una mena d’heretgia que es neguen a reconèixer.

En darrer terme, existeixen també subtils distincions entre aquells ja nascuts dins d’Israel -els sabres, “figues de moro”- o fora d’ell, entre els qui arribaren abans, durant o després de la guerra d’Independència, entre els qui són fills de les granges col•lectives Kibbutzim o colons dels assentaments o etc. i etc.
I si hom creu que, per alguna mena de fraternitat primària, una superposició d’estrats tan complexa no ha generat infinitat de divergències i tensions s’equivoca de mig a mig. Els prejudicis, els sentiments de discriminació d’alguns grups, les discusions sobre la separació efectiva o no del poder civil i el religiós, les acusacions a l’Estat de voler uniformar aquesta societat segons el model ashkenazi majoritari o de relegar les opinions que discrepen amb el sionisme oficial han estat a l’ordre del dia.
I tot això sense tenir en compte l'omnipresent i virulent debat sobre les polítiques que cal seguir en el conflicte amb els palestins i països veïns o deixant de banda els àrabs amb ciutadania israeliana que sumen la gens menyspreable quantitat d’un milió cent mil habitants (aproximadament 1/7 part del total de la població).

De manera que la propera vegada que es tingui la temptació d’associar l’Estat d’Israel a alguna mena de realitat compacta es farà millor de tenir en consideració aquestes circumstàncies i d’evitar les sempre traïdores generalitzacions. En pocs casos funcionen amb una lògica tan deficitària com en parlar d’aquest gòlem de mil fangs distints, d’aquest fet polisèmic anomenat Israel.

De tota manera, els orígens dels maronites cal buscar-los entre els ciríacs, anterior a la dominació àrab. Per això alguns maronites t'expliquen que no són àrabs (en l'origen).

La convivència entre cultures i entre religions és al Líban un fet, però això no significa que no hi hagi problemes (com es pot comprovar!). Sovint la gent t'explica que no tenen cap problema amb els de les altres religions (i és gent amb amics d'altres creències) però al mateix temps afegeixen que són diferents, i que no es comporten de la mateixa manera.

Per a mi va ser sorprenent escoltar música àrab acompanyada per cants de la gent que hi havia en un bar del port de Tir, i veure que el local estava ple d'imatges de sants i de la Verge. I és que els cristians, a Tir, són els pescadors de la ciutat.

Una altra cosa sorprenent, veure musulmans al santuari de la Mare de Déu de Harissa, la patrona del Líban, o veure imatges dels sants libanesos en locals de persones de religió musulmana...

Superfície del Líban: 10.452 km2
Superfícies de Catalunya: 32.114 km2

Població al Líban: 4.099.000 (estimada a juliol 2007)
Població a Catalunya: 7.134.697 (2006)

Mediterrani per un costat (important!), muntanyes per l'altre (important). Calor durant l'estiu, neu durant l'hivern. Poblacions de muntanya, i poblacions de costa, amb una àmplia plana a l'interior. Hi ha una muntanya considerada amb un pes important dins l'identitat del país... Serveix (més o menys) pels dos casos.

A partir d'aquí les diferències i similituts són menys clares. Hi ha un idioma propi en els dos casos, però tothom coneix un segon idioma perfectament... Hi ha molta gent que ha vingut de fora durant els últims anys, fet que provoca una diversitat considerable. Però al Líban la diversitat és un element gairebé d'identitat nacional: diversitat racial, de fe, de cultura...

Aquí (Líban) la gent s'estima el país, molt. Ningú vol marxar, però molts dels que poden marxen... Allà (Catalunya)... no em sembla que la gent es plantegi marxar del país, o com a mínim no per necessitat.

Bé, no vull perdre les visites que he començat a rebre últimament, o sigui que per avui ho deixo aquí... La fotografia és del Mont Hermon (on hi ha desenes de temples de totes les èpoques)

Malgrat que la diferència pugui semblar una subtilitat, la talvera és allò oposat a la frontera. Aquesta ens parla de la demarcació estricta, sense confusió, la que estableix sense equívoc on comença una cosa i on acaba una altra, la que no consent que zones establertes arbitràriament com a discretes es puguin comunicar sense interferències. I la història europea del segle XX és massa sovint l’afany neuròtic i criminal de destruir les talveres per a plantar-hi fronteres. L’horror ideològic dels estats-nació purs, bastits a força de liquidar la diversitat. És Lwow i Salònica, Vílnius i la persecució lingüística francesa, Esmirna i la deportació nazi, els Sudets i les guerres dels Balcans, Gorizia i el franquisme, Txetxènia i Gdunsk. La infame pretensió de tornar granític el que fou heterogeni.

Si tenim present aquest fet, veurem que amb la seva poesia Bodon no només reivindica desafiant la condició marginal del poble occità que xifra simbòlicament sobre la talvera, ans fa un exercici de gran audàcia intel•lectual: proposa un model de desenvolupament de la seva gent que va més enllà d’aquell que ells han patit i que aspira a transcendir-lo, no a imitar-lo. Sense caure en dubtoses positures multiculturalistes, que acostumen a amagar una intenció dissolutiva, però sense voler reproduir els mecanismes racistes i d’exclusió amb els quals l’estat francès escanya a qui no considera francesos com cal.

(PD: Aquesta anotació va especialment dedicada al company Samuel, que ben aviat explicarà coses molt interessants sobre les fronteres a aquells afortunats que puguin assistir a la seva xerrada al Café del Círculo de Bellas Artes de Tenerife.)

Potser per aquest motiu m’ha interessat tant la teoria mai sistematitzada de Bruce Chatwin, segons la qual el desplaçament és beneficiós per sí mateix. Un dia, Chatwin va deixar la seva ben remunerada feina com a taxador de la casa de subhastes Sotheby’s per anar-se’n a conviure amb una tribu errant del Sudan. En endavant, va sentir una vocació irresistible per allò que va denominar com l’alternativa nòmada. Pel gran andarec britànic, la vida dels pobles nòmades d’arreu del món no representava un estat de civilització més endarrerit que la vida sedentària, sinó més aviat el contrari. El triomf del sedentarisme com a opció dominant en l’espècie equivalia a la derrota d’un model de més altes virtuts morals i espirituals, més just en la seva organització social, més saludable, més respectuós amb el medi i més capaç de proporcionar felicitat als seus seguidors. Chatwin va dedicar-se tenaçment a recollir indicis i proves que recolzessin la seva pretensió. Mantingué que el nomadisme estava inscrit en la memòria genètica de la humanitat, que la Gran Dolença, com l’anomenava Baudelaire, “l’horror a la llar”, o l’impuls continu de moure’s que afecta a molts nadons, eren residus d’aquesta herència. Rastrejà en mitologies i cicles religiosos de diversos pobles la condició privilegiada que atribuïen a la vida en ruta, al pasturatge. Fou adepte a predicar amb l’exemple, com demostra la seva carrera de viatger incansable, i deixà magnífics testimonis de totes aquestes perquisicions en llibres que no puc estar-me de recomanar, com The songlines (sobre els aborígens australians) o What am i doing here? (antologia dels seus articles)

De ben segur, hagués estat d’acord amb aquestes línies d’un altre famós rodamón, Ryszard Kapuscinski: “Pel nòmada, el pas a la vida sedentària fou sempre el darrer recurs, una derrota vital, una degradació. Al nòmada, només per la força se’l pot obligar a portar una vida sedentària: a través d’un imperatiu econòmic o polític.”

No obstant això, aquests imperatius són cada dia més apressants i més severs. És evident que el nomadisme no es pot compatibilitzar fàcilment amb el sedentarisme. Ambdós sistemes es regeixen per lògiques distintes i tenen interessos sovint enfrontats. Governs i poders econòmics de tota classe no tenen massa miraments en practicar polítiques dissuasives del nomadisme i en legislar de manera que sigui difícil o impossible per aquestes comunitats continuar amb les seves maneres tradicionals de guanyar-se la vida. A vegades, la sedentarització induïda per tots aquests obstacles arriba a ser presentada com un èxit. Però pregonada eufemísticament com a integració, no és cap altre cosa que una assimilació aconseguida mitjançant el xantatge i altres formes de violència directa o encoberta.

En voldria parlar sovint en aquestes anotacions. Els mètodes per apagar i les estratègies per a mantenir encesa aquesta flama que esmenta el gran poema èpic finès, el Kalevala: Foc interior…febre de transhumància.

Die friedensstiftende Relevanz der (globalen) Allmende, macht gerade heute am Beispiel der Atmosphäre, kurz vor der entscheidenden Phase der Klimaverhandlungen in Bali, Schlagzeilen: Dort, wo Allmende erodieren drohen Konflikte und Krieg.

Hans Joachim Schellnhuber, Direktor des Potsdamer Instituts für Klimafolgenforschung und die Mitautoren der Risikoanalyse des WBGU (Wissenschaftlicher Beirat für Umweltfragen), formulieren das Konfliktpotential des Klimawandels schon seit Jahren. Hier ein paar Zeilen aus der Studie "Welt im Wandel, Sicherheitsrisiko Klimawandel":

"der Klimawandel (wird) ohne entschiedenes Gegensteuern bereits in den kommenden Jahrzehnten die Anpassungsfähigkeit vieler Gesellschaften überfordern.... Daraus könnten Gewalt und Destabilisierung erwachsen, die die nationale und internationale Sicherheit in einem bisher unbekannten Ausmaß bedrohen. ...weil er bestehende Umweltkrisen wie Dürren, Wasserknappheit und Bodendegradation verschärft, Landnutzungskonflikte verstärkt und zusätzliche Umweltmigration auslösen könnte. Die globale Temperaturerhöhung wird die Existenzgrundlage vieler Menschen, insbesondere in den Entwicklungsregionen gefährden.... Der steigende Meeresspiegel sowie Sturm- und Flutkatastrophen könnten zukünftig die Städte und Industrieregionen an den Küsten Chinas, Indiens und den USA bedrohen. Das Abschmelzen der Gletscher würde die Wasserversorgung in den Anden- und Himalayaregionen gefährden.... Dadurch können die bestehenden Mechanismen zur Konfliktlösung überfordert werden. "

Heute sagt Schellnhuber „Das menschliche Leid wäre im wahrsten Sinne grenzenlos: Bei einem Meeresanstieg von sieben Metern, müssten 10 bis 20 Prozent der Weltbevölkerung umgesiedelt werden. Der Kampf ums Trinkwasser würde zu riesigen Konflikten führen.“

UNO-Generalsekretär Ban betonte anläßlich der Vorstellung des jüngsten und letzten Klimaberichtes des IPCC in Valencia vor drei Wochen: "Die schlimmsten Szenarien des IPCC sind so angsterregend wie ein Science- Fiction-Film." Ich zweifle daran, dass das ein treffender Vergleich war. Science Fiction, das klingt so nach einem höchst aufregenden Blick in die Zukunft, den man -mit schlotternden Knien zwar- aber doch neugierig riskiert. Ist ein bisschen wie zugucken; in der Hoffnung, dass es schon die Anderen treffen.

„Wenn wir nichts tun, wird die Klimakatastrophe ökonomisch gesehen so teuer wie die beiden Weltkriege zusammen.“ äußert Schellnhuber: Ob das ökonomische Argument zieht?

Der Klimawandel hat dramatische Folgen für Wasser, Böden, Biodiversität uvm. Er bedroht als Folge sich verschärfender Auseinandersetzungen um diese Ressourcen oder als Folge der Migration die Sozialstrukturen selbst.

Das Fazit ist daher ein doppeltes: Ohne global commons keine local commons. Und ohne lebensfähige local & global commons kein (sozialer) Frieden.

http://www.diversitat.org.au/

Diversitat Training is an established Registered Training Organisation in the Geelong region that was established in 1998 to deliver accessible learning opportunities in community settings, for adults to gain employment, move into further education, and realise personal growth.

In 2004, Diversitat took over the operations of Geelong's Community Radio Station 94.7 - The Pulse. Diversitat Training works closely with The Pulse to develop and deliver accredited radio broadcastings, screen and multimedia training programs [more from CBAA].

Diversitat is a trading name for Geelong Ethnic Communities Council Inc, a Registered Training Organisation (RTO); see NTIS ref 5819, and Diversitat's list NTIS accredited National Qualifications.

Ahir un antic company de l'escola (d'una de les escoles) em deia que els problemes del Líban són els mateixos que hi ha allà, però amplificats. Pensant-hi m'ha semblat que no només tenia molta raó, sinó que es podria dir que els problemes que hi ha aquí són els que hi haurà allà si no es fan millor les coses.

No em sembla exagerat. Si es busca l'origen dels problemes libanesos s'arriba a una tensió entre grups -ètnies, comunitats, minories...- que ve de fa molts anys (segles, a vegades), que tot i tenir moltes coses en comú les que els diferencien es potencien fins a límits gairebé surrealistes, i mentre s'organitzen actes per ajudar els necessitats de l'altra punta del món amb els altres no en volen saber res. Us sona? Si a això hi afegeixes uns polítics que el què fan és dedicar-se a donar corda a la gent i poca cosa més, comences a tenir una bona imatge del Líban gris que a vegades et trobes.

Per salvar les diferències només cal afegir-hi (i això és el què diferencia l'aquí de l'allà) una guerra de 25 anys en la que es van cometre tot tipus d'animalades (i no té res a veure amb les guerres de religió, per si algú encara té al cap alguna cosa similar), i la radicalitat d'alguns subgrups: penso especialment en algunes organitzacions xiïtes (com Hezbollah) o sunnites (com Al Qaeda), ja que els grups militars cristians al Líban fa uns anys que han reduït la seva presència d'una manera considerable.

Ah, me n'oblidava, cal tenir en compte també un petit detall: els veïns, que poden servir per fer la punyeta, o com a eterna excusa per a les teves incompetències... i que consti que parlo del Líban ; )

]]> http://vestigis.wordpress.com/2007/09/19/mesures-i/ Wed, 19 Sep 2007 22:04:48 +0000 suberna http://vestigis.wordpress.com/2007/09/19/mesures-i/

Dissabte 12 de maig

A les 10:30h visita a la Fira de la Ràpita, amb intervenció de Joan Saura i Amparo Pérez.

A les 12h intervenció de Joan Saura i Àngel Porres a la Plaça Cecília Carvallo d'Amposta.

Diumenge 13 de maig

A les 12:30h al mercadet del Coll de l'Alba de Tortosa, i a les 18:30h al cafè pub Andrògina de Ferreries, presentació de les polítiques d'atenció a la diversitat amb Raül Romeva i Jaume Forcadell.