How to present a work as intense as Tamerlano to modern audiences largely unaware of the  code of affetti employed by baroque composers to portray feelings and sensations is always a challenge out of the context of specialized festivals and the Washington National Opera must certainly be praised by its boldness, largely explained by the fact its General Director and this production's star tenor happen to be the same person.

Adapting an opera house orchestra into a baroque band is always something of a challenge, especially in what involves producing light textures that allow singers to project tricky vocal lines into a large auditorium without any loss in clarity. In order to achieve that, British conductor William Lacey apparently decided to play safe. The comfortable tempi were very helpful to all involved, but the sense of sameness was inevitable: arie d'affetto and arie di furie had basically the same sound. To make things more problematic, the orchestra played on the same plummy sunny sound that usually makes baroque music sound gentle and lovely - precisely what you don't need in an opera such as this one.  If this performance finally achieved some animation, this is uniquely due to the excellent cast gathered here.

Unlike most reviewers, I had no preconceived idea about what Plácido Domingo's Handelian venture would be like. First of all, I consider it impossible to intend to make a blind listening and disregard this tenor's past achievements and present age. I must say right away that it is almost miraculous that a singer almost in his 70's should be able to retain such beauty and freshness of tone. Although the part of Bajazet is not really high (baritone Tassis Christoyannis has just recorded the role for George Petrou - not in modern pitch, truth be said), its writing requires a great deal of flexibility. The problem in Domingo's performance is precisely that he had to concentrate on the notes and the result was dramatically quite tame. Even on purely musical terms, he struggled a bit with passagework and large intervals felt also really large. Only in the closing scene, he seemed somewhat plugged-in. However, the question my ten readers are curious to ask has to do with stylistic matters and I must answer that a musician as refined as Domingo naturally has an intuitive grasp of how baroque phrasing is. His singing was generally clean and his attempts at decoration were discrete but not misguided. I really didn't feel as if he would sing Nessun Dorma in the next minute. I would rather blame his seniority the occasional clipped high note or reluctance to scale down.

In the title role, David Daniels proved to be in excellent shape. Compared to his performance in the concert with Lisa Saffer in Barcelona, he seemed tonight a different singer. The voice was fuller, more generous in the lower and upper extremes and even more powerful. He must be praised by his variety and imagination in recitative too. Only a laboured A dispetto d'un volto ingrato (paced rather fast by the conductor) stood between him and complete success. I have to confess I am a partisan of Bejun Mehta in this role. Although he is still unrivalled, Daniels is a very commendable number two.

In the key role of Andronico, Patricia Bardon proved again why she is listed among the greatest Handelian contralto of our days. Her excitingly dark and forceful and extremely ductile and flexible voice was at home either providing caressing lyrical singing or sparkling bravura. She was positively partnered by the lovely-looking and -sounding Sarah Coburn. Her fruity creamy soprano is far richer than we are used to hear in this role - and this is all for the best. A role tragic as this requires more tone colouring than what an oratorio soprano generally offers - and Coburn never lets the audience down - she is dramatically engaged, floats high mezza voce whenever this is required, has easy trills and divisions and is also a convincing actress.

Although the part of Leone was pratically reduced to comprimario, Andrew Foster-Williams seized the moment with his only remaining aria, Nel mondo e nell'abisso, to showcase all the capabilities of his incisive and supple bass. His acting talents are also praiseworthy.

I know Irene is an ingrate role and the casting of yet another mezzo is always tricky. That said, I cannot consider Claudia Huckle in the level of her colleagues. She sang her aria di furia in a most placid state of mind and sounded contrived with her fioriture even in the very slow tempi provided by the conductor. She fared considerably better in the beautiful Par che mi nasca in sen.

Probably in order to compensate the uneventful conducting, the edition adopted in this production involves the loss of a significant number of arias and the reduction of some others to the A-section alone. I have the impression that the two orchestral interludes performed tonight non-existent in the score are arrangements of deleted arias, not to mention other small liberties.

Director Chas Rader-Shieber staged the opera in a hall vaguely 1940's-like. Tamerlano is some kind of military dictator who has deposed local aristocracy and reduced them to the status of political prisioners. I couldn't understand why Bajazet and Asteria are dressed as if they were characters of The Abduction from the Seraglio while the others have contemporary costumes. There was nothing like a feast to the eyes going on there, but what was shown on stage is neither ugly nor contrived. I should say that the direction of actors was mercifully economical and discrete, unlike most Handel stagings these days.

* Maybe the theme of suicide particularly inspired Handel, for the Lucrezia cantata is certainly one of his most gripping works.

Eigentlich hatte ich geplant, nur bis zur Pause zu bleiben, denn schliesslich muss ich morgen wieder arbeiten, aber dann war's doch so schön und so gut, dass ich bis zum Ende blieb. Nach der Pause nutzte ich ausserdem die Gelegenheit eines freien Parkett-Sitzplatzes in der sechsten Reihe und konnte so gleich die Aussage des Kritikers der AZ nachprüfen, dass man für den vollen Tamerlano-Inszenierungsgenuss sein Konto für einen Parkettplatz plündern müsse, wenn man mit dem Auge hört, da der Regisseur das Nationaltheater mit den Kammerspielen verwechselt habe.

Nun, man muss nach meiner Ansicht nicht in eine Parkettkarte investieren, denn eine missglückte Inszenierung wird nicht besser, wenn man nahe an der Bühne sitzt. Ich jedenfalls habe keines der ach so essentiellen Details der Personenführung in der sechsten Reihe sehen können, die ich nicht auch im dritten Rang gesehen hätte. Soviel zur Inszenierung. Etwas nachgearbeitet hat man aber seit der Premiere: Ich hatte den Eindruck, Ainsley war beim Singen nicht mehr ganz so gebeugt, war also nicht gezwungen "in den Boden" zu singen und war ausserdem etwas weiter vorne platziert bei den Arien. Dadurch schluckten die Kulissengänge weniger und seine Stimme kam weit besser rüber als bei der Premiere.

Dem Publikum wird mit Tamerlano eine musikalische Händel-Glücksdroge verabreicht. Der Klangteppich, den das Orchester unter Ivor Bolton entfaltet, ist farbenprächtig und stimmungvoll, niemals langweilig, trotz der vielen Wiederholungen. Bolton dirigierte auch heute wieder häufig lächelnd, ganz entspannt. Ich wünschte ihn mir häufiger am Pult.

Das Sängerensemble ist hochkarätig und homogen. Wie erwähnt, hatte John Mark Ainsley heute keine akustischen Probleme mit der Rolle des Bajazet. Seine Gestaltung dieser Rolle ist das Beste an der Inszenierung. Seine lyrisch leichter Tenorstimme funktionierte mühelos, die Phrasierung gelang gut und bei mir hat er heute insgesamt den stärksten Eindruck hinterlassen. Auch David Daniels Tamerlano klang befreiter als in der Premiere. Grossartig wie eh und je ist er in der Gestaltung seiner Rezitative und vor allem in der Wutarie "Ah, dispetto", obwohl dank seiner Positionierung auf der Bühne und der Kulissengassen die tieferen Töne seines Koloratur-Feuerwerks nicht bis zur sechsten Reihe drangen (und das Orchester war nicht zu laut!). Vito Priante brillierte heute geradezu bei seinen beiden Arien mit beweglichem Bass. Ihn sollte man sich unbedingt für weitere Aufgaben sichern, denn er hat eine tolle, gut geführte, nicht alltägliche Stimme.

Meine Nummer Eins bei den Damen ist auch beim zweiten Hinhören Mary-Ellen Nesi. Sie ist mit ihrer androgynen Erscheinung die perfekte Sängerin des Andronico, den sie mit warmem klangschönen Mezzo sehr geschmackvoll gestaltet. Maite Beaumont ist eine sehr bestimmt auftretende Irene mit etwas kälterer Stimmnuance, sehr rollendeckend. Bekannt vibratofrei und glockenklar sang Sarah Fox die Asteria, die darüber hinaus mit ihrer Stimme durchaus auch ausdrucksvolle dramatische Farben gestaltete.

Um Händeloper derart mitreissend zu hören, muss man wahrscheinlich sehr lange suchen. Die Bühne dazu hätte man sich sparen können, und dafür gab es auch heute wieder ein paar heftige wohlverdiente Buhs.

Musikalisch sah die Sache glücklicherweise besser aus. Nach langer Zeit mal wieder am Münchner Pult: Ivor Bolton, dem zuzusehen die reine Freude war. Sein Orchester spielt und atmet Händels Musik, Bolton selbst scheint für die Dauer der Oper vollkommen darin aufzugehen. Die Gestik seiner linken Hand ist einfach phantastisch. Das Wechsel- und Zusammenspiel Orchester-Bühne ist kongenial. Es war eine äusserst ausgewogene Vorstellung, bei der ich alle Rollen als gleichwertig empfand.

Richtig vorbereiten konnte ich mich aus Zeitgründen leider nicht auf den Tamerlano, der mir bis vor kurzem sogar ganz unbekannt war. Händels Oper hat eine zwar schlüssige Handlung, dann aber doch ein ungewöhnliches Ende. Neben dem Beziehungsdrama zwischen zwei Paaren gibt es spannende Verhältnisse zwischen Vater und Tochter und zwischen besiegtem Herrscher und Sieger. Dank der dieses Mal ausserordentlich gut lesbaren Übertitel konnte man der Handlung sogar folgen.

Gesungen wurde grandios. David Daniels, Münchens Countertenor vom Dienst, sang die Titelrolle. Ich selbst kann Countertenören nicht allzuviel abgewinnen, deswegen nicht mehr dazu. Seine Koloraturen jedenfalls sind nach wie vor sensationell. John Mark Ainsley gab einen markanten Bajazet, der vor allem in der Sterbeszene durch intensive Darstellung überraschte. Stimmlich fand ich seinen Tenor etwas zu klein. Geradezu euphorisch berichten kann ich von den Damen des Abends: Sarah Fox mit blühendem Sopran als Asteria; Maite Beaumont, die als Irene vom ersten Takt ihres Auftritts für sich einzunehmen wusste; aber vor allem Mary-Ellen Nesi, die mich als Andronico begeisterte. Ihre Arie "Bella Asteria, nur begleitet von Chitarrone, Cello und Cembalo war für mich eines der schönsten Stücke des Abends. Keine Dame, aber nicht zu vergessen, Vito Priante in der Rolle des Leone mit solidem stilsicheren Bass.

Das Buhkonzert am Ende für die Regie war keine Überraschung aber in der Einstimmigkeit und Lautstärke doch unerwartet. Musikalisch war der Abend für mich eine echte Entdeckung, die ich vielleicht noch etwas vertiefen kann.

El concert constava de dues parts iguals: introducció orquestral a càrrec de l'Orquestra de Cambra, quatre àries (dues per cantant) a cada part i un duet com a tancament (el de Rodelinda i Bertarido a la primera part; el de Cèsar i Cleòpatra a la segona). Com a bisos, el duet de Theodora i Dydimus («To thee, to thee») de l'oratori Theodora i el final de L'incoronazione di Poppea de Monteverdi. En Ximo en va fer un llarg i complet comentari en ocasió del primer concert: «Händel en majúscules: Daniels i Saffer al Liceu». El concert m'ha agradat, i totes les prevencions que pugués tenir contra Daniels han desaparegut, no per art d'encantament, sinó per l'art de la seva veu. Ja des de la primera ària que ha cantat («Va tacito e nascosto», de Giulio Cesare) ha demostrat el domini i la bellesa de la seva veu, encara que sens dubte els dos millors moments del contratenor han estat «Dell'ondoso periglio... Aure, deh, per pietà» i a la pirotècnica «Furibondo, spira il vento». Lisa Saffer m'ha agradat, és una cantant expressiva i amb bona veu, però m'ha deixat una mica fred quan ha cantat «Lascia ch'io pianga», una ària si es canta bé s'ha de ser de suro perquè no et provoqui ni una mica de pessigolleig: doncs res. És la primera vegada que escolto aquesta ària sense que em provoqui una mica d'emoció. Almenys he rigut una mica amb «Myself I shall adore», gràcies a la seva expressivitat i gesticulació. En canvi, als duets han estat ben cordinats i les seves veus combinaven perfectament; fins i tot diria que es notava una certa complicitat entre els dos cantants.

En resum, ha valgut la pena anar-hi i espero que no triguem gaire a tornar a gaudir de la veu de Daniels al Liceu.

Un concert dedicat a Händel i amb un contratenor al Liceu, com a principal reclam, no deixa de ser un repte, un risc que es pot saldar amb un fracàs, al menys això hagués succeït no fa gaires anys, però els temps estan canviant, de fet no en deixat de canviar mai, i ves per on, tot i tractar-se de un torn d’abonament tradicional, d’aquells de liceistes de tota la vida, el concert d’avui, a part de ser una autèntica i meravellosa filigrana musical, ha estat un autèntic èxit de públic.

Gran part de que el resultat hagi estat tan positiu és per la direcció de Bernard Labadie, director canadenc que debutava al teatre i que ha fet sonar la orquestra de Cambra, el programa no deia que era la del Liceu, però ho hem de suposar, de manera nítida en tota la gama de dinàmiques utilitzades i amb un so bonic i molt en estil. Fa goig veure que l’orquestra que tantes vegades em fa patir, pot tocar de manera molt satisfactori el repertori barroc.

La Sala gran del Liceu no és la més idònia per la música barroca, però els resultats obtinguts avui, demostren un cop més que si els cantants son de categoria i l’orquestra està dirigida per mans expertes, les dimensions de la sala són un mal menor.

El programa dedicat integrament a Händel constava de dues parts que s’iniciaven amb una suite d’Alcina (Oertura més fragments del ballet, en la primera part i la Suite nº 3 de la Water Music, la resta àries i un duo per finalitzar la primera part i un altre per acabar la segona, desprès la resposta sincera del públic ha motivat dos duos més.

La primera impressió que he tingut al escoltar la Lisa Saffer ha estat dir, mira, està bé però noi guanyaria mai el primer premi del Viñas. Ha començat amb una ària de Partenope “Voglio amare insin ch’Io moro”. La veu corra bé i es projecte de meravella, no és de gran bellesa però l’estil handelià hi és. Expressiva i amb una legato i molt convincent. En la regió aguda la veu guanya en color, però no m’ha acabat de semblar una cantant per acompanyar a David Daniels al Liceu en un concert.

Tot seguit David Daniels, el veritable reclam del concert ha començat amb el “Va tacito e nascosto” del Giulio Cesare. És una llàstima que gran part del concert s’hagi centrat en la música d'aquesta òpera, obra que hem vist dues vegades en els darrers anys i que no s’hagin escollit àries de la producció ingent del gran músic alemany. Daniels ens ha demostrat de seguida per que és el millor contratenor del moment (ximo’s dixit). Ja sabem que el volum no és el seu fort, però avui, tot i trigar una mica a projectar la veu de manera adient per les dimensions de la sala, ha mostrat tot l’arsenal de tècnica, bellesa vocal i amplitud de registre, que la veu privilegiada d’aquest gran i sensible contratenor posseeix.

Tot seguit Lisa Saffer ha cantat de la mateixa òpera, l’ària “Non disperar, che sa?. Potser massa igual i poc variada de registres expressius, les àries escollides de per la primera part, però ja en aquesta segona ària l’he trobada una mica més expressiva. Les dues darreres peces de la primera part han estat de l’òpera Rodelinda, amb un “Pompe vane di morte...Dove sei?” on Daniels ha estat magistral en el fraseig i amb una demostració de legato i fiato impressionant. La veu vellutada amb una zona central bellíssima i amb una sorprenent zona greu, ens fa oblidar molts cops que és una veu masculina, doncs sembla talment una mezzosoprano. Qui cregui que en el repertori barroc no es poden demostrar sentiments és que no ha escoltat mai a Daniels.

En el duo “Io t’abbraccio”, les veus dels dos cantants s’han ajuntat de manera perfecte i tan sols un duo més vibrant s’hagués agraït per tal de donar una certa varietat dinàmica.

En la segona part, la Saffer ha començat amb un bombó com és l’ària de l’Almirena del Rinaldo “Lascia ch’io pianga, d’acord que seguíem amb la mateixa tensió expressiva de la primera part, però davant d’un ària com aquesta, hom no pot quedar-se indiferent i ella ha fet tot el que havia de fer per tal de que no fos així.

Daniels ha tornat al Giulio Cesare amb l’ària “Dall’ondoso periglio...Aure, deh, per pietà” i ha estat un altre regal digne de ser recordat. Amb aquest cantant mai sé que valorar més si l’elegància del cant o la prodigiosa tècnica, que fa que el cant no resulti ni artificiós, ni els sons ridículs i lletjos, com si passa en els altres cantants de la mateixa corda. Cap nota sona forçada i la veu sempre és emesa de manera mòrbida i amb extrema elegància.

La darrera ària de la Saffer ha estat de virtuosisme vocal, ja era hora i llàstima que no ho hagi fet abans, doncs la quantitat de recursos emprats per atacar la difícil “Myself I shall adore” de la Semele, ha estat notable. Molt bé les coloratures i els atacs nets i polits a la zona sobreaguda. Aquí ja m’ha acabat de demostrat que valia la pena la seva presència en aquest concert.

Daniels també ha acabat la seva intervenció en solitari amb l’espectacular “Furibondo, spira il vento”, l’ària d’Arsace de l’òpera Partenope. Magistral és poc. Extraordinària prestació vocal i exhibició sense embuts d’una tècnica majúscula. Un autèntic fora de sèrie.

El concert oficial ha acabat amb el duo que tanca el Giulio Cesare “Caro...Bella!Più amabile beltà”. Un cop més les veus s’han maridat de manera perfecte i han fet possible que el públic del Liceu, hagi gaudit de manera extraordinària un concert que originalment semblava tan sols per paladars molt gourmets i en canvi ha demostrat un cop més que els gran artistes poden fer assequible qualsevol repertori. Tot és qüestió d’utilitzar de manera correcte els ingredients al abast.

Dos duos, un de Theodora i l’altre, el final de la Incoronazione di Poppea de Monteverdi (gràcies Mei), han hagut de ser regalats al públic commogut, per la insistència d’aplaudiments i mostres de sincera satisfacció vers tots els participants, en especial per Daniels i Saffer.

Gran concert que es repetirà el proper dijous 28 i que jo de vosaltres no em perdria per res d’aquest món.

A whole generation of admirers of Handel operas have first listened to many famous arias with Saffer in Nicholas McGegan' s pioneer recordings. Her  soprano has lost a bit of its former sheen - and maybe that is why she has been kept away from the gramophone since long. On listening to her opening item in the program, Voglio amare, from Partenope, this idea seemed very clear to me. She squeezed her way up in an uncomfortable way and much of the charm she projected was confined to her extremely likeable charismatic stage presence. Cleopatra' s Non disperar only confirmed this first impression - strained high notes hardly suggest the nonchalance this aria requires. By then, I was truly sorry, for Saffer is a most intelligent and stylish singer. Fortunately, the intermission proved to be most healthy to her voice. Her Lascia ch' io pianga from Rinaldo was exquisitely sung in warm and lovely voice. Semele' s Myself I shall adore is a fearsome aria requiring true virtuoso quality - and even if the voice could be a bit more radiant, she tackled her divisions with impressive accuracy. More than that: she is a singer who masters the art of transmitting emotion in her coloratura - a rare talent today,

I have in my Ipod two Giulio Cesares with David Daniels - one from 1999 (if I am not mistaken) when he sang the part of Sesto and one from last year in which he had the title role. It is impossible not to notice that much of the brightness in his tone has declined considerably in these eight years. And this impression was confirmed in his first aria in the program, Va tacito e nascosto. His voice was rather pale and did not carried very well into the hall -  low notes were virtually inaudible. This first impression was quickly dismissed by a more lyric aria, Dove sei from Rodelinda, in which his legato and sensitive phrasing were shown to advantage. It seems that the intermission was also most positive for Daniels - his Aure, deh, per pieta was even more smoothly and touchingly sung. Even if his voice does not suggest heroic quality, he proved capable of producing the right sense of bravura in Furibondo spira il vento from Partenope through the fearlessness of his runs - a genuine tour de force. 

Both duets (Io t'abbraccio from Rodelinda and Più amabile beltà from Giulio Cesare) showed absolute congeniality between these singers, but the encores were actually the greatest moments in the evening. Theodora' s To thee, thou glorious son of worth awakened in Saffer the bell-toned quality of her old recordings and both singers'  voices blended scrumptiously. Monteverdi' s final duet from L' Incoronazione di Poppea was a showpiece of erotic mezza voce; that was truly a memorable moment.

I have always had a good opinion of Bernard Labadie, but tonight he proved to be a masterly Handelian. His sophisticated sense of dynamics and rhythm brings welcome variety to repeats and he made his chamber orchestra (a handpicked group of musicians from the house band, if I am not mistaken) play with enthusiasm and discipline in the orchestral items of the program (a suite made of the overture and dance numbers from Alcina and highlights from Water Music, suite no. 3.

Whether you are a small business run from home, or a large corporation with hundreds of employees, you need to be doing public relations. In this article, I will show you a 9 step process for planning your public relations to ensure it is most productive. Here are the steps you need to follow:

· Select your target audience- No matter what your business is, you are not going to be able to sell to everybody. Yes, it would be nice to be able to reach all 6 billion people but it's not just going to happen. Tailor your messages to the right target audience.

· Survey them to check their current knowledge levels- You may not have to survey them directly but the internet search engines help you to gauge your target audiences beliefs. A quick Google search and checking forums related to your business should enable you to understand their current levels of knowledge.

· Look at how they are reacting with their current knowledge- Your target audience doesn't just know something, they formulate opinions based around this 'knowledge.' What does your target public think about the situation?

· Set your goals for the campaign- Just like in business, if you are going to do public relations, you need to plan your campaign. This involves setting goals of what you'd like to achieve- increased web hits, changing government regulations etc.

· Select your public relations strategy- Once you have set your goals, your strategy is your overall plan to reach your goals. This is what you need to achieve to reach your goals.

· Decide on what your persuasive message will be- Once you have developed your goals and strategies, you need to work out what you need to tell those people you are targeting. What will you tell them to reach your goals.

· Decide on what tactics and tools you could use- What will you do to fulfil your strategy. Will you write press releases? Will you write a blog? What about participating in forums or will you combine many of these tactics?

· Monitor for changes in knowledge and beliefs- Public relations goals and messages can generally be defined as either reputation building or belief changing. You need to monitor what is being said to see if your reputation has been enhanced or people are being swayed to your beliefs.

· Monitor for behavior change- It's not good enough to have changed someone's beliefs, you want to see a change in behavior, whether that mean acting like you want them or purchasing more of your product. This is the end result we are looking for.

A sound Public Relations plan is something that all businesses should have, however it is often sadly underutilized by business owners as they have no knowledge of public relations planning. This article has given you a basic understanding of public relations planning and hopefully it will be the stepping stone to bigger and better things.

To know more about Reputation Management visit Online Reputation Management. ]]> http://onlinereputation.wordpress.com/2008/02/13/public-relations-counselors/ Wed, 13 Feb 2008 10:12:10 +0000 onlinereputation http://onlinereputation.ca.wordpress.com/2008/02/13/public-relations-counselors/ Posted By: David Daniels

Author: Ross Bainbridge

The aim of Public Relations is to maximize support and minimize opposition for your enterprise among the various stakeholders and general public. A PR campaign consists of two distinct elements -- strategy and execution, i.e. what to do and how to do it.

The role of a Public Relations Counselor is to suggest strategy, i.e. advocate “what to do”. A Public Relations Counselor would typically be involved in defining the PR policy of your enterprise, analyzing problems and opportunities, identifying the stakeholders or publics you need to reach, recommending the key messages for each public, and allocating responsibilities to the team.

Given the criticality of this position, here are some qualities you need to look for in your Public Relations Counselor:

Good Judgment

Good judgment is the single most important quality of a good PR counselor. She needs to correctly interpret the strength and longevity of public opinion, and must know what to react to, and when and how to react. This calls for superior judgment.

Research and analytical capabilities

A responsible public relations program is based on the understanding of its publics. This comes through patient research, quantitative and qualitative measurement and insightful analysis. Without these qualities, a public relations counselor cannot hope to succeed.

Thinking on her feet

PR counselors are invariably called on to deal with crisis situations when hostile publics demand swift and sensitive action. Imagination, quick reactions, and sensitivity to the public’s view will help your PR counselor deal effectively and efficiently with these adversities.

Persuasive Communicator

Communication is critical to all public relations functions. Well-planned, effectively handled communication is the key to the success of every PR program. Your PR counselor must also be persuasive in order to gather information and opinions from people, often in times of trouble when most people don’t want to talk.

Honesty

Above all, you want a PR counselor who will always be honest with you. Your PR counselor needs to be a mirror of the public opinion, helping you see an honest picture of what the public thinks of your enterprise.

To know more about Reputation Management visit Online Reputation Management.

[splashcast CBPD2013WW]

La primera, i no és per una casualitat, és "Scherza infida" del Ariodante de G.F.Händel.

En les òperes barroques sovintegen els andantes, lamentos, adaggi i altres temps musicals emprats pels compositors per tal d’expressar les queixes, els temors i els estats d’ànims més aviat dolorosos pels que estan passant els personatges. Händel, com Vivaldi, en son uns mestres amb els temps lents, i en les seves òperes trobem joies com aquesta d’avui, que potser és la que més m’agrada.

Scherzo infida in grembo al drudo, és l’ària que canta Ariodante en el segon acte de l’òpera del mateix títol de Georg Friedrich Händel amb llibret ànonim, basat en el que va escriure Antonio Salvi per l’òpera de G.A.Perti, Ginevre, principessa di Scozia.

Ariodante canta l’ària desprès d’un intent de suïcidi motivat per una falsa creença de la infidelitat de la seva estimada Ginevra. Malgrat el text ple d’ira i furor, l’ària és d’una melangia colpidora, marcada per uns silencis, que si es saben fer, donen un sentit i profunditat a la música sorprenent. La música també està feta de silencis i aquí en teniu un exemple bellíssim.

L’ària està situada al bell mig de l’òpera i podríem dir que tot en Ariodante passa abans i desprès d’aquesta ària. El temps es detura, no hi ha grans explosions vocals, ni coloratures vertiginoses que ens faran quedar bocabadats. El lament d’Ariodante arriba tan directament al cor, que és impossible que els que ho escoltem ens quedem igual. La melodia portada pels violins amb sordina i acompanyada pel cant lamentós del fagots, flueix serenament.

L’excel·lent interpretació que us proposo és la de la mezzo Magdalena Kožená. La Kožená canta aquesta ària donant tot el sentit dramàtic de les paraules, per sobre del virtuosisme, que també posseeix, però que en cap moment és la clau del seu cant.

El rol d’Ariodante va ser escrit per un castrat, Carestini. Avui en dia ja sabem que els rols escrits per aquests cantants sortosament desapareguts, estan cantats o be per els contratenors o be per les mezzos agudes.

La magnífica interpretació no prové del extraordinari CD gravat per la mezzo polaca i que s’acaba de posar a la venda, si no que gràcies al Ceph, he obtingut aquest enregistrament ( i les altres dues opcions que podreu escoltar a sota) provinent d’un concert celebrat al Théâtre des Champs-Elysées de Paris, sota la direcció de Paul Goodwin, el 23 de novembre de 2005, on jo m’atreveixo a dir que encara està millor que al disc.

Espero que ho gaudiu.

Us deixo quatre enllaços més per escoltar o descarregar altres versions del ària.

• Philippe Jaroussky, contratenor
• Lorraine Hunt, mezzo
• Joyce DiDonato, mezzo
• David Daniels, contratenor

(gràcies un altre cop, Ceph)

I vaig demanant, a qui sigui que s’encarrega d’aquestes peticions, que no m’agafi un atac de tos enmig de la representació. No és broma, no: que porto un refredat a sobre que m’ha convertit en una arma biològica amb potes, i que en aquest punt de la seva evolució es manifesta en: una percepció atenuada dels sons, una considerable pèrdua líquida per les fosses nasals i tos de gos. O cavernosa. De fet, l’estat ideal per cantar el tercer acte de La Traviata. Si fos soprano, és clar. I si sabés cantar, també.

I sí, el primer acte es fa una mica avorrit, tot i les magnífiques veus del repartiment. Una mica fluix en Daniels, no que canti malament, sinó que no sembla tenir una veu gaire potent: si canta sol el sentim bé, però a la que canta a duo amb l’Ofèlia Sala o acompanyat de l’Escolania de Montserrat, costa de sentir-lo. La soprano valenciana cada vegada que la sento m’agrada més. Però fer seguits dos actes de cinquanta minuts sense entreacte és una mica massa dur... més per a mi, que de cop i volta em converteixo en un d’aquells tossidors que tan he blasmat en altres ocasions: a la mitja hora de funció començo a nota una coïssor al coll que va augmentant d’intensitat, i per molt que intento convènce’m que no tinc tos i que no tossiré, al final he de tossir. No serà l’única vegada, però he criticat prou per saber com fer-ho i quan fer-ho perquè no es noti massa.

Al segon acte es va animant l’acció, i al tercer el públic riu i tot amb la representació de la comèdia de Píram i Tisbe, molt divertida. El muntatge remarca força el contingut sexual de l’obra, i al segon acte em sorprèn força veure que en Bottom, convertit en ase i vestit amb uns calçotets d’aquells de cos sencer, mostra una considerable dotació ubicada al camal esquerra dels calçotets. Primer penso que el pobre cantant, amb tan de fregament, ha tingut una reacció prou natural, d’altra banda, però cap al final el mateix text fa veure que no, que era un postís... Ja deia jo que la soprano s’ho prenia amb molta naturalitat! El més divertit de tot, però, va ser l’únic paper parlat d’aquesta òpera, que és el del personatge de Puck, interpretat per Emil Wolk.

Ara, a l’entreacte la sala, que no era plena al començament, va buidar-se considerablement. I no puc deixar de donar la raó al senyor que seia al meu costat, que li va dir a la seva muller: «Ells s’ho perden». I tenia tota la raó, perquè va ser un Somni d’una nit d’estiu divertit, refrescant i ben cantat.