Argument de Romeu i Julieta, música de Prokofiev. Què veig:

1. Veig cares d'esforç, cares de concentració, ulls que miren què fan els altres, boques que diuen "waw" de mareig després d'haver fet cinc piruetes seguides.

2. Veig músculs que tremolen d'esforç, caigudes en dos i tres temps, salts torts, partenaires que no anticipen res sinó que van improvisant com poden i per on poden.

3. Veig cossos que pesen, veig un altre partenaire que en comptes de llançar cap amunt dóna per acabat el salt i estira bruscament a la dama cap avall.

4. Veig lluites d'espases que no encerten a tocar-se, girs que topen de mans i veig fins i tot com Romeu no mata en Teobald sinó que és Teobald qui es clava voluntàriament a l'espasa quieta d'en Romeu: suïcidi.

5. Veig personatges que diuen adéu abans que l'altre hagi manifestat la intenció de marxar. Veig espases que s'enfunden a la mà, veig vestits llargs que provoquen entrebancs.

6. Veig una boda que sembla celebrar-se dues vegades i veig en Romeu que reposa llargament el seu rostre damunt la mà del frare: un segon, dos segons, tres segons: fins aquí, seria agraiment. Però continua: quatre segons, cinc segons: conflicte psicològic al canto.

7. Veig, i això és gore, com llancen un ferit greu cap enlaire: vinga, un altre cop.

8. I veig, no puc deixar de veure, al melenes ros del fons, al seu aire: ell és qui millor viu el seu paper sense adonar-se que els seus pèsams tenen pinta de magreig, que la seva por és simpàtica i que la seva extranya alegria sembla obra d'alguna substància il·legal.

"No els matxaquis gaire", em diu l'acompanyant al sortir. "Va, només una mica", dic jo. "No home, no, que potser és gent que comença, que això no és el Bolshoi ni estem al Liceu". Quina pena, té raó, penso. Però aleshores sento les converses de la gent al hall: els agrada; malgrat tot el que jo veig, pot agradar. Diuen que els agrada l'expressió de les cares. "Home, doncs tampoc és que fossin gaire expressius", diu l'acompanyant.

(Romeo i Julieta, pel Ballet de Moscou. Teatro Apolo, del 22 al 27 de juliol.)

Fil conductor: diferents personatges en ambient portuari, lluny de la vigilància dels bons costums, desenvolupen relacions més espontànies i proposen un altre modus vivendi on la felicitat es disfruta d'immediat. A la pràctica, això és una coreografia plena de revolcades (quin gust veure com es tiren a terra a cada moment, com qui busca notar la seva pell), contacte, paròdies i jocs.

La pega és cert desordre en l'exposició: hi ha alguna escena que no afegeix res, l'encadenació sembla arbitrària i apareixen alguns temps morts en el treball en grup que frenen la tensió, amb la qual cosa, si bé tot apunta a un clímax (l'obra ja comença fort: teló baixat, se senten els ballarins animant-se i passant-s'ho teta; a partir d'aquí tot és una celebració de la vida), l'eufòria que anuncien queda dispersa, no s'acumula i el clímax no arriba.

Però el que dèiem: aquesta gent balla molt bé: hi ha ambició en el passos i el resultat està a l'alçada. A més a més, aquesta ambició conviu amb un discurs fresc, en el que tant es recorre al món del circ com al del cine: viure és el joc de fer-se el boig, imitar el cine i enriure's del riure, semblen dir. Quan t'esgotes i t'apropen un micròfon et surt l'aire i et surten les confessions (tremenda idea, aquesta), però de seguida t'aixeques i allà trobes els teus amigotes per tornar a ballar i saltar. Aquest cop, a la meva esquerra, jo trobo els monjos Shaolín que aplaudeixen contents.

(Kiosko das almas perdidas és una obra de Roberto Oliván con el Centro Coreográfico Galego, con música en directo de Mercedes Peón. Con Hannah Shakti Buhler, Gabriela Mathé, Kirenia Martínez Acosta, Nuria Sotelo Rodríguez, Ana Beatriz Pérez Enríquez, Lenka Bartunkova, Álvaro Esteban López, Jordi Vilaseca Lorite, Anna Calsina Forrellad, Natxo Montero Matia, Henrique Peón i Alexis Fernández Ferrera. Mercat de les Flors, 19 i 20 de juliol. Foto de Víctor Rivera Jove.)

Jag promenerar och cyklar visserligen men jag tänker fasen inte låta mig bli falbbig, floppig och lat bara för att jorden snurrar. Vad ska man göra då? Har fortfarande ont i höften då och då och tror att jogga blir lite för hårt i början. Så, haha, tro det eller ej, jag har lånat en DVD från bibblan. Japp, en tränings-DVD. Tjoho, ni minns väl kniiiiiiip. Hehe, minns inte namnet på henne, men ni vet vem jag menar va?

Fast nu var det ju inte hennes video då, utan en av Minna Lessig, vem hon nu är. Säkert jättekänd, men jag har ju nollkoll. Man ska iallfall få tank top arms, bikini belly och boy shorts bottom in no time om man använder sig av denna. Precis vad jag behöver.

Alltså, det är jättebra träningspass. Inte för komplicerade, men tillräckligt för att man ska få kämpa och inte så svåra att man vill ge upp. Men det är bara själva grejen att jag har lånat en DVD. Har inte berättat för Paul, haha. Snacka om tantvarning. Men vaddå... jag tycker inte om att gå på gym eller aerobics. Man ska liksom ta sig till stället, betala, passa tid, anpassa matintag efter dessa tider, och allt annat för den delen. Med en DVD kan man ju träna precis när som helst, så varför inte. Skrattar bäst som skrattar sist när jag står där med min skitsnygga nya kropp:)

Hursomhelst, så var det inte det jag tänkte berätta...

Jag laddade ner en dans-aerobics DVD oxå. Hehe. Tänkte att det skulle vara bra att varva med något. Plus att jag alltid velat kunna dansa. jag kan ju liksom inte. Rörelserna var så enkla, mycket höft och axlar. Alltså de stelaste delarna på mig. Så här står jag alltså på golvet och dansar hejvilt och tycker att jag e så jävla bra. Fan man kanske skulle gå på club eller nåt, haha.

Så begick jag misstaget att gå till spegeln...

Bara för att se hur det såg ut liksom. Det var ju för sjutton inte ens samma dans. Vaddå roll your body? Snarare electric boogie eller nåt. Plus att jag lutar framåt i nästan varje position. Haha, jag e ju patetisk.

Vem fan har uppfunnit spegeln? 500 piskrapp och spiktunna skulle jag vilja föreslå.

Det är alltid viktigt att ha en bra festlokal ifall man vill gå på en riktig bra fest eftersom små lokaler är inte eftertraktade då det blir svårt att dansa, det blir varmt och man vill helst då bara gå ut eftersom det blir svårt att andas. Det är alltid bra ifall man ser till att man skaffar en bra festlokal så att alla som är där har det så roligt som möjligt.

Idag är huvudet som kolaknäck, eller liknande. Lite smått mosig efter en trevlig kväll ute på stan igår. Stan ligger lite i träda, vilket är synd. Det bästa dansgolvet var stängt, och därmed även de trevligaste personerna inte där. (Läs "trevliga" = "rytmiska") Saknade "Kosacken", som brukar ha snudd på uppvisning. Han bara dansar på för sig själv och ääääälskar det. Jag har aldrig sett någon som dansar som han gör. Det är en ren upplevelse att bara se. För att lätta upp musiken lite så hängde jag ganska frekvent hos DJ:n.. med ganska bra resultat. På hans undran över min smak så sa jag "Om man åker i bilen ska ljudet kliva in genom fötterna, klättra upp genom benen, via ljumskarna för att sedan explodera i bäckenet." "Var det sex du pratade om?" replikerade han. Mitt svar på det kan ni ju ana! *lol*  Oavsett vilken etikett man sätter på musiken så ska den, om den ska få mitt gillande, kännas i kroppen. Antingen att man vill studsa runt en stund eller snyfta en smula. Musik ska påverka.

Alla driftiga män verkade vara off igår. Kvar var bara de där handfallna männen som dansar med armarna hängande utefter sidorna. De var lite märkligt udda och ganska ouppfostrade. Ett tag stod de och drog i mig från olika håll, vilket jag och min kompis tyckte var rätt märkligt. Gör man så? Vuxna män som står och drar i en kvinna från olika håll?!! Snacka om dålig avkodning.

Av någon konstig anledning lyckas jag alltid att nosa mig fram till personer som inte kommer från orten. Mitt undermedvetna styr väl. Och alltid får jag frågan om jag är från Stockholm, vilket faktiskt är rätt så komiskt. Igår pratade jag dessutom med en göteborgare som inte lät ett dugg göteborgsk. Dialekt kanske håller på att avvecklas. Vad vet jag?! Skönt i alla fall om den lokal här försvinner, för den är i sanning grotesk. Det finns liksom ingen nytta med den. *ler* Man går inte igång för vidare diskussion på något plan.

När jag tänker efter så tycker jag snudd på lite synd om männen här; De kan inte klä sig, de kan inte föra en dialog och de står och drar i en kvinna rent handgripligen. Troligtvis kommer de inte att fatta poängen nämnvärt framåt i tiden heller. Det är min gissning.

Kvinnorna här vet inte heller hur man ska roa sig. Så fort det blir flera i en grupp så vet de inte att föra dialog med männen. Då blir det i stället ett slutet skrålande sällskap som fnittrar och flamsar samtidigt som de drar i BH-banden var tredje minut. Bruden, köp en som sitter bra i stället! Du ser bara osäker ut om du rycker och drar i kläderna hela tiden. Lika osäker som du ser ut om du hela tiden håller på med läpparna och läppglanset. Hur ska du kunna le avslappnat om du plutar med munnen frenetiskt? Det förvånar mig faktiskt hur kvinnor kan vara så osäkra på sig själva. Min erfarenhet är att det är kvinnornas marknad ute. Det är väl den poletten som inte fallit ner riktigt, antar jag. Men många unga tjejer funderar stroligen på om de "duger". Men tittar man på vilka som går hem tillsammans är det ganska... *host* kravlöst. Minst sagt. Så varför kan de inte bara vara glada och rocka loss? De får vad de vill till slut i alla fall. Varför pseudoting?

För er som inte kan läsa mellan raderna: Jo, jag är understimulerad och vill flytta, kommer att göra inom snar framtid. Men fram till dess...

GE MIG EN BEAM-MASKIN!! NUUUU!!!

Jag dansar för att jag är kåt på livet och lycklig! Bara så enkelt. Är det fler som dansar av samma skäl... desto bättre. Men stackars alla dem som inte börjat leva än. De trista stackare som fortfarande drar i sina BH-band eller dansar med händerna i fickorna. Jag är ljusår från det.

TPGIMAGES.COM

Menara Eiffel, Paris, Prancis

Sesungguhnya hal-hal terbaik dalam hidup tersedia gratis di sekitar kita, bahkan di Paris yang mahal. Jika Anda berencana ke Paris atau suatu saat berada di kota itu, berikut adalah beberapa kegiatan atau hal yang Anda bisa nikmati secara gratis.

Keindahan dalam rumput yang bergoyang: Paris merupakan sebuah kota yang dipadati penghuni apartemen. Banyak taman di Paris berfungsi sebagai halaman belakang bagi keluarga-keluarga yang tak terhitung jumlahnya. Tempat ini tentunya menjadi surga pula bagi para turis. Beberapa taman favorit di antaranya Jardin des Tuileries dan, diseberang sungai Seine, Jardin du Luxembourg, Jardin du Carrousel (di samping Tuileries), Place des Vosges, Jardin du Palais Royal, dan Parc du Champ de Mars.

Bergabung dengan angkatan kerja: Ada sesuatu yang amat menarik ketika kita memperhatikan orang-orang melakukan pekerjaannya sementara kita berlibur. Program lama berupa open houses digabung dengan metode inovative menghasilkan Meet the Parisians at Work (Melihat Orang-orang Paris Saat Mereka Bekerja). Nah, di situ Anda bisa melihat aksi langsung para tukang jagal, pembuat roti, pembuat tempat lilin, bahkan pemotong berlian.

Menikmati pemujaan para pahlawan: Anda tertarik mencari petualangan baru? Para pecinta buku dapat melakukan tour ke rumah memorabilia Honoré de Balzac (di 47 Rue Raynouard) dan Victor Hugo (di Place des Vosges yang begitu elegan). Sementara mereka yang lebih ke tipe peneliti bisa mengunjungi Left Bank Laboratory dimana Marie Curie bekerja sejak 1914 hingga kematiannya tahun 1934. Musée Curie's yang telah direstorasi dengan sangat teliti memiliki perabot asli, instrumen-instrumen, dan tiga hadiah nobel yang dimenangkan oleh klan Curie.

Melihat cahaya: Untuk tahu mengapa Paris dijuluki "Kota Cahaya", Anda cukup berjalan-jalan ketika hari mulai gelap saat atraksi bintang menerangi langit bagaikan pohon natal. Satu hal yang tak bisa dilewatkan adalah Menara Eiffel, yang diselimuti oleh 800 senar cahaya putih yang menakjubkan. Untuk efek yang lebih menakjubkan, datanglah disaat Anda bisa menyaksikan 20,000 bola lampu berkelip-kelip selama 10 menit waktu pertunjukan. Ingin tahu lebih banyak mengenai menara ini? Klik en.parisinfo.com untuk download panduan audionya, gratis, dan enam situs lainnya.

Penghormatan terakhir: Pemakaman Pére-Lachaise merupakan tempat yang nyaman untuk menghabiskan waktu sepanjang sore. Sejak 1804 pemakaman ini yang terletak di 20th arrondissement telah menjadi tempat peristirahatan terakhir bagi orang-orang terkenal yang menjadi ikon budaya. Chopin, Colette, Molière, Modigliani: mereka semua terbaring disini. Demikian juga Oscar Wilde, Isadora Duncan, Georges Seurat, Sarah Bernhardt, Gertrude Stein, dan Jim Morrison.

Dapatkan semangatnya: Walau Anda harus membayar untuk menapaki menara-menara atau menuruni ruang bawah tanah beberapa katedral Paris yang luar biasa, Anda tidak akan dipungut bayaran ketika memasuki tempat-tempat keagamaan. Beberapa nama besar menawarkan yang ekstra. Notre Dame, contohnya, secara khusus mengadakan resital organ gratis di minggu sore dan tur dalam bahasa inggris tiga kali seminggu. Tidak mau kalah, Sacré-Coeur mengundang pengunjung menghadiri gladi resik koor selama satu jam di minggu pagi jam 9:45.

Bersepatu roda dan bergembira: Bersepatu roda setiap minggu menjadi acara yang fenomenal dan populer di Paris. Bersepatu roda di hari Minggu dengan pembawa acara dari Rollers & Coquillages memadati daerah bebas kendaraan seluas 12 mil, dan mulai beraksi pada pukul 2:30 sore di dekat Place de la Bastille. Acara serupa yang lebih ekstrem versi 18-mile dilakukan setiap Jumat malam. Jika sepatu bot Anda dirancang untuk berjalan, akan lebih bijaksana untuk bergabung dalam rando-panameurs dalam acara hiking gratis bulanan.

Menjilati jendela: Lèche-vitrines (atau "menjilati jendela") sama dengan istilah window shopping, dan orang-orang Paris telah mengangkatnya menjadi suatu seni tersendiri. Untuk mencicipinya pertama kali tempat terbaik adalah di sekitar Avenue Montaigne dan Rue du Faubourg St-Honoré, di saana pedagang ritel yang amat chic menggelar toko-toko mereka. Dari toko yang dimulai dengan huruf "C" saja, Anda akan menemukan Cartier, Chanel, Chloe, Christian Dior dan Christian Lacroix. Bisakah Anda katakan "Ooh la la?"

Berdansa sepanjang malam: Akan mengeluarkan dana yang lumayan untuk menyaksikan para can-can girls menendang—nendangkan tumit mereka di Moulin Rouge. Namun ada banyak tempat dimana Anda bisa mempraktekkan gerakan-gerakan Anda sendiri -dan mungkin mendapat sedikit pelajaran- tanpa mengluarkan uang sepeser pun. Bagi para pemula, pergilah menuju ke tempat dansa plein air (buka setiap malam, jika cuaca memungkinkan, pada bulan Mei hingga September) di Quai Saint-Bernard. Apakah Anda siap melakukan tango terakhir Anda di Paris atau gavotte Anda yang pertama? Tourism Board dapat memandu Anda menuju tempat yang tepat.

Pergi ke Museum: Jangan bosan dulu. Paris memiliki beberapa dari museum paling menarik di dunia dan beberapa di antaranya bisa dimasuki gratis. Itu berarti Anda dapat menelusuri sejarah kota di Musée Carnavalet (sebuah mansion abad ke-16 yang menjadi rumah bagi kano-kano dari zaman Neolithikum hingga buaian Napoleon), atau menikmati seni dan artifak di Musée Cognacq-Jay, dan mengetahui cerita-cerita tentang parfum Perancis di Musée Fragonard, semua tanpa mengeluarkan uang sepeser pun. Louvre yang terkenal gratis bagi pengunjung di bawah umur 18 tahun, dan gratis sepenuhnya bagi semua orang pada 1 hari minggu dalam sebulan. (Fodors.com/E

diambil dari kompas.com

Jag kan ju passa på att medela att högtalarna är lite putt så jag har inte själv kunnat lyssna på dessa så jag hoppas de är bra:) Det är iaf Ritchie Valens som trallar & då tänker ni vem fan är Ritchie Valens då? Jo det ska jag visa, se här!

De com fer el Dido & Aeneas, de Purcell.

Si m'haguessin encarregat a mi coregrafiar el Dido&Aeneas, l'òpera barroca de Purcell, hauria fet un dramón (cutre) amb totes les de la llei, perquè el llibret té tela: ai, Aeneas, com t'estimo; ai, Dido, que me n'he d'anar; ai, Aeneas, doncs ves-te'n; ai, no em diguis això; ai, ai, deixa'm, que em suïcido en el meu famós lament. De manera que, abans d'entrar a veure la proposta de Sasha Waltz, ja espero que em surti l'emoció per tots els porus. Doncs no: Sasha Waltz renuncia al culebrot i sorprèn amb una lectura fascinantment continguda.

Traiem-nos de sobre les obvietats: ballen bé (els moviments són bastant bàsics però estan executats amb extrema netedat), l'escenografia és brillant, l'ús de l'espai és magistral, excepcional, la il·luminació està plena de matisos i l'orquestra i cantants són un primor.

Vale, ara clavem queixalada: què pretén Sasha Waltz: per què la seva proposta és tan continguda.

Resposta òbvia: per distanciar-nos de la sensibleria. De manera que s'obre una altra porta: l'important de Dido&Aeneas potser no és emocionar-nos amb la història d'amor sinó senzillament observar-la amb un altre propòsit: descobrir per què punyetes els homes actuem sempre tan malament. I així, l'obra comença amb l'espectacular aquari que separa dos nivells: el dels déus i el dels homes. I els homes, encara que es moguin de manera lletja dins l'aigua (llegeixi's caverna, Edèn, ventre matern o inconsciència), són feliços. Però aviat l'aquari es buida i se'ns acaba la festa: ja no hi ha dos espais, estem sols, sense els déus: ens movem amb dificultat però aconseguim majors proeses i -aquí, el terrible- prenem consciència i se'ns desdobla l'ànima (primer en cantants i ballarins, i després, quan els personatges es posen en fila, fins l'infinit). Només la mort suposarà la caiguda d'un vel que permetrà la mirada interior i la pau.

Lo bo és que Sasha Waltz proposa aquesta lectura contemporània sense modificar ni un pèl la història: aquí no hi ha advocats drogadictes ni monges despullades ni trames paral·leles: això seu no és agafar el passat per impactar als homes del present, sinó agafar el públic del present i mostrar-li el que contenia el passat: d'això parlaven els grecs, Virgili i Purcell, diu. I ho fa sense pallassades: parlar dels grecs no és disfraçar-se de grec. Per això, l'obra acaba de manera tan exquisida: els personatges no són altra cosa que fantasmes del passat i, els actors, actors que se'n van.

I, el públic, dret.

(Dido&Aeneas és una obra de Sasha Waltz a partir de l'òpera de Henry Purcell, amb direcció musical de  Christopher Moulds. Amb, atenció a la tirallonga, els ballarins Yael Schnell, Michal Mualem, Virgis Puodziunas, Luc Dunberry, Manuel Alfonso Pérez Torres, Rita Aozane Bilibio, Maria Marta Colusi, Charlotte Engelkes, Juan Kruz Diaz de Garaio Esnaola, Xuan Shi, Takako Suzuki, Jirí Bartovanec i Jirí Bartovanec; els cantants Aurore Ugolin, Reuben Willcox, Deborah York, Céline Ricci, Fabrice Mantegna, Eberhard Francesco Lorenz, Michael Bennett, Ulrike Barth, Cécile Kempenaers, Aline Vogt, Susanne Wilsdorf, Edzard Burchards, Uwe Czyborra-Schröder, Dorothee Merkel, Anne-Kristin Zschunke, Klaus-Martin Bresgott, Sebastian Lipp, Markus Schuck, Oliver Uden, Martin Backhaus, Simon J. Berg, Stefan Q. Drexlmeier, Simon Robinson; i els músics Georg Kallweit, Kerstin Erben, Uta Peters, Stephan Mai, Verena Sommer, Albrecht Kühner, Hilke Andresen, Matthias Hummel, Jürgen Groß, Kio Seiler, Rahel Mai, Margherita Bieberbick, Sabine Fehlandt, Johannes Platz, Florian Schulte, Cosima Taubert, Marion Leleu, Inka Doering, James Bush, Sibylle Huntgeburth, Hartwig Groth, Ann Fahrni, Ophira Zakai, Simon Martyn-Ellis, Axel Wolf, Tobias Schade i Peter Bauer. Teatre Nacional de Catalunya, de l'11 al 13 de juliol.)

L'altra vegada va estar més aprop de la catalèpsia. Hiroaki Umeda va venir al mateix recinte -el Mercat de les Flors- el març del 2007 i llavors sí que vaig pensar: està boig. Vaig pensar: quina bèstia. Vaig pensar: que potent. Ara, ha repetit el mateix espectacle (While going to a condition) i n'hi ha afegit un altre (Accumulated layout). Però avui no he pensat que està boig, ni quina bèstia, ni que potent.

Perquè és veritat que Umeda segueix propulsant el seu cos com li peta, però no presenta la contundència de llavors.

En primer lloc, a causa d'un fet tan bàsic com l'escenari, molt més gran que el de l'altre cop. Això suposa que els llums que abans li queien a sobre i el torturaven al límit de la catalèpsia (era terrible, com obria els ulls sota el xorro de llum intermitent), ara els té lluny de manera que només il·luminen i donen, plim, un toc modern: ells no tenen un paper físic, ell no cobra un paper heroic: el resultat és inofensiu.

A més a més, hi ha el problema d'una coreografia que navega sense rumb fixe: d'entrada, quan Umeda comença a moure parts aïllades del seu cos és perfecte perquè immediatament et sap mostrar el seu cervell o fins i tot el seu tórax donant ordres: et parla de la presa de possessió cèl·lula a cèl·lula del seu cos. Però després els seus gestos s'acceleren i segueixen una lògica més visual, en plan breakdance, que no pas muscular: deixa de mostrar el seu control i només continua un espectacle admirable però intrascendent.

Una lectura més oriental, que digués que Umeda no parla del seu cos sinó que l'utilitza per conduir-nos cap a un estat contemplatiu/estètic/hipnòtic, tampoc no funciona. Sí que hi ha certa intenció (a través de l'ús insistent de la llum, els sorolls i la seva gestualitat introspectiva), però no va gaire lluny: els gestos estan tallats, com si els abortés, i el conjunt de moviments no s'endinsa cada vegada més i més enlloc.  

("While going to a condition" i "Accumulated layout" són dues coreografies d'Hiroaki Umeda. Mercat de les Flors, 8 i 9 de juliol.)

De com ser John Coltrane i Igor Stravinsky.

El nivell més elemental de relacionar-se amb la música és utilitzar-la per emfatitzar el ball. És allò del mickeymousing: fer un bot quan la música fa un bot, avançar tranquil quan la música avança tranquil·la. En aquest grup tan ampli, més o menys desacomplexat, hi trobem les últimes peces de Bonachela o Preljocaj, per exemple.

Amb més teca, tenim el grup "jo ballo per entendre la partitura". Aquí hi ha, per exemple, el corpulent Zeitung de Rosas: tu desenvolupes tal línia melòdica, tu tal altra, això ho traduïm en un gest així, això en un aixà i ale, tots alhora.

Però encara es pot anar més enllà i intentar arribar fins els ressorts que van impulsar la partitura, entrar al cap del compositor: és el que fa Emanuel Gat Dance. Aquí, ni es repeteixen els bots que fa la música ni es balla per entendre res: els bots, que els faci algú altre; el treball d'entendre la partitura s'ha fet a casa, i molt a consciència. El que Emanuel Gat Dance presenta aleshores és una veu nova -el seu cos- afegida a la partitura com si d'un altre instrument independent es tractés.

My favorite things és el millor exemple per veure això: com en el bon jazz (estem davant un tema de John Coltrane), en el que tots els músics coincideixen però tocant miraculosament al seu aire, Gat també segueix la partitura, es mostra sensible als seus vaivens, però s'hi afegeix ell com una línia nova, del tot al seu aire. En música, això pot fer-ho bé Wynton Kelly, Max Roach, Charlie Mingus, Bill Evans... en dansa, ho fa Emanuel Gat: té veu pròpia, té intel·ligència musical, té color, té swing. Amb The rite of spring, de Stravinsky, el mateix però més efectista: més gent, més salsero.

Això revela una fe incondicional en Coltrane i Stravinsky: si Isadora Duncan ja recomanava ballar als més grans creient que les seves músiques inspirarien moviments grans, Gat ho aplica a Coltrane i Stravinsky i els entrega el seu cos a cegues: a veure què surt. Així, Gat renuncia a tota intenció pròpia i no se sap per què balla, què vol dir amb això ni per què ens ho ensenya: prescindeix del públic però és que fins i tot un ballarí prescindeix d'un altre ballarí (magnífic, el joc de les cadires on res canvia si et quedes sol). Això seu no té discurs per cap costat: només és un moviment de cossos i música: abstracte, fred, però brillant.

(My favorite things i The rite of spring són dos coreografies d'Emanuel Gat Dance a partir de la música de John Coltrane i Igor Stravinsky respectivament. Amb Roy Assaf, Emanuel Gat, Mia Alon, Noa Gimelshtein i Lise Tiller. Mercat de les Flors, del 4 al 6 de juliol.)

men jag hade jättekul ute igår. jag, maria, anna o therese var på vår lokala kinaresturang o god mat o drack en öl............ jag o therese drack öl iallafall, de andra drack cider. efter maten gick vi till hotellet för där var dit alla såsmåningom kommer att visa sig denna kväll. de har blivit en tradition och kommer säkert att stanna kvar många år till. iallafall hade jag jättekul. de var inte så mycke folk den första tiden men framåt 11 på kvällen ramla de in en hel massa folk. de var så mycke folk att vakterna kunde inte släppa in alla som ville komma in, å då är ju hotellet ganska stort. jag träffa massa människor som jag inte sett eller pratat med på länge och de ju trevligt. mest kära återseende var nog marija, en kär vän som träffade hennes nuvarande man (andreas) på internet o flyttade till honom i kungsbacka och förresten GRATTIS PÅ BRÖLLOPSDAGEN IDAG ................... träffa oxå min långt tillbaka kära vän jenny som jag har brutit kontakten och varför kontakten är bruten kan jag ju kort konstatera att vi inte är överens om men kanske mer om de en annan gång...................... hade iallafall jättekul

   MARIA

  ANNA

  THERESE

här bilder på de kära vännerna jag var ute med igår.

tack för en trevlig kväll..................;)

Erre que Erre Danza

Creació i interpretació: M. Ángeles Angulo, Mario G. Sáez, Teresa Navarrete i Ricardo Salas.

Direcció escènica i dramatúrgia: Antonio Calvo

Il.luminació: Carles Rigual

Imatge i grafisme: Kike Segurola

Música en directe: Miguel Aguilar, David Crespo i Roger Crespo

(una petita mostra…: http://es.youtube.com/watch?v=-n_TIGp-rNs ) 

L’aire acondicionat del Nacional està massa fort i com la parella a qui espero no destaca per la seva puntualitat espero fora del recinte o agafaré una pulmonia. Aprofito per arrepenjar-me a l’escala i contemplar l’edifici, l’entorn que l’encercla i respirar les vacances que m’estan esperant en breu, després del tràmit de la conferència d’ética i cinema de dimarts i de la setmana de l’escola d’estiu.

Recordo que aquí vaig tenir la sort de viure un dels moments més preciosos dins un teatre que recordo, sinó el més preciós. Fou, com ara, un juny de fa uns 3 anys, que vaig contemplar bocabadat com un senyor anomenat Heiner Goebbels feia amb uns textos de l’Elias Canetti, una càmera de vídeo, uns instruments senzills i una escenografia minimalista un espectacle meravellós anomenat 'Eraritjaritjaka' (en llengua aborigen australiana “nostàlgia d’alguna cosa que s’ha perdut”) i em demostrava que un teatre també podia sotregar-me de la mateixa manera que ho fa el cinema o la lectura d’un bon llibre.  Aquest record d’un muntatge que mai més he vist ni he pogut recuperar en DVD (i això que l’he buscat amb ànsia) em fa somriure: tant de bo el que veurem avui estigui a un sol quart de la vàlua d’aquell espectacle. Amb això estaria més que satisfet.

Baixem. Ens sentem (per cert, ens toca a primera fila, i això m’angoixa una mica) i esperem. Veig una làmpara enmig de l’escenari i uns instruments al terra. No he volgut saber res ni llegir gairebé res del què veurem per no anar condicionat, i només tinc clar que és una espectacle de dansa. Apaguen els llums. I comença a haver moviment al damunt de l’escenari. 

M’agrada l’inici. Quatre persones, dos nois i dues noies, reposen al damunt d’una catifa il.luminada per una sola llum de salò de pis modernillo. Un noi s’apropa i se’ls mira. Gira amb parsimònia i torna enrere i s’apropa a la zona on hi ha els instruments i dos nois més, que engeguen un particular concert de música ambiental en directe i de molt bona qualitat. Em venen al cap les paraules del Mike de Twin Peaks : “y allí siempre hay música en el aire”. Somric perquè el que veig comença a motivar-me. 

I comença la dansa. Els ballarins s’entortolliguen i sembla que es busquen però sense trobar-se. No vull extreure una explicació del seus moviments perquè desvirtuaria el moment que estic vivint i prefereixo deixar-me portar. Observo que somriuen però no estan contents, com ninots sense vida moguts pels fils de les emocions, de les sensacions. I mentre duren aquestes sensacions tot va bé. Quan acaben, quan es troben, quan s’apropen per a fer de la seva trobada un cara a cara mirant-se als ulls deixen de somriure i els ninots ballarins sembla que només pateixen perquè no saben enfrontar el que es troben al seu davant, que és qui desitgen –o rebutgen-. El pols de l’instint és el motor d’uns moviments cada cop més enrevessats i perfectament sincronitzats i em sembla talment que veig uns animals seduint-se amb el seu ball infinit i en un entorn oníric on la música fa que puguis desconectar durant els 65 minuts que dura l’espectacle.

Moments preciosos, com els que protagonitzen els dos ninots ballarins a un banc, o els del ball d’un d’ells i una de les nines mentre “bateguen” les seves galtes convertint-se en el reflex de les seves intencions… I en general la proposta em satisfà força -malgrat en algun moment hi ha una certa reiteració de motius- i això m’alegra. És allò de que tot s’ho val quan el que es vol comunicar arriba d’alguna manera al receptor. I m’han arribat un vertader cúmul de sensacions veient aquests cossos embogits  transmeten i expressant-se amb el seu moviment.

En sortir, opinions de tots el colors. Escolto i aprenc, perquè en aquest camp (com a la majoria) no hi entenc massa, però tinc la impressió que com més veus més es perd el fet d’experimentar la novetat i gaudir d’un territori verge desconegut capaç de fer del teus minuts i les teves hores quelcom interessant, i això em preocupa. Potser el fet de veure tant de cinema esborra la capacitat per gaudir-ne completament en anar coneixent cada cop més els mecanismes del seu llenguatge… Potser per això la majoria de les crítiques que llegeixo d’aquest espectacle són dolentes.

Però tinc molt clar que avui he gaudit i que malgrat pugui ser per la meva poca experiència com a espectador d’aquest tipus de muntatge, és un fet a agrair a aquesta gent anomenada Erre que Erre. A partir d’ara els seguiré la pista.

Per cert: no ha estat a un quart d’aquella meravella del Goebbels, perquè hi ha coses incomparables. Però a nivell de sensacions, ha arribat una mica més lluny que a un sol quart. I no deixo d’escoltar la música del muntatge mentre caminem cap al cotxe, i al dia següent. Ni mentre escric això. Bona senyal.

Gràcies per la recomenació a qui ja sap.

Aquesta, Sin lo cual no, és la segona de les tres coreografies que ha presentat la CND2 (versió jove de la CND), firmada per Gentian Doda. Doncs chapeau, monsieur Doda perquè Sin lo cual no sorprèn amb un desplegament d'idees la mar de riques i eficaces. I chapeau, també, perquè el seu cervell funciona diferent al meu i això m'enriqueix de mala manera: es diria que el seu pensament neix del grup, més que dels individus, amb la qual cosa anul·la el subjecte i ens introdueix en un ser superior en certa manera monstruós, en certa manera abductiu, quasi sagrat, que continua existint més enllà de la caiguda del teló. A més a més, una simple escenografia tensa i emboirada carrega d'electricitat els moviments i acaba de convertir als ballarins en una mena de descàrregues biològiques. Carai. Nyup, zup.

La part fluixa seran, precisament, les coreografies del propi Duato. La primera, Remansos, és correcta i funciona just en la mesura que no és pretenciosa: els ballarins simplement tradueixen la melodia a moviments, amb la qual cosa la peça té un aire directe i es disfruta i s'oblida sense cap preocupació. Però és l'última peça on el programa fa aigües: Gnawa es ven com una invitació a la sensualitat i aquí radica el seu error: Duato parteix d'una idea de sensualitat en comptes de buscar-la, de manera que recorre a temes comuns (música sensual + espelmes sensuals + gestos sensuals = kitsch) alhora que inconnexos. De tota manera, Gnawa és la coreografia que permet un major lluiment dels ballarins i conté els moments més elegants i fluïds. Tot i així, si bé sí que hi ha qui troba la motivació a cada gest convertint-se tot ell en un pur frenesí (Sara Fernández!), en general els intèrprets es mostren massa secs: compleixen amb els passos (és clar, tenen tècnica) però es troba a faltar que se'ls apropiïn i els omplin amb un impuls personal que els encadeni.

(Compañía Nacional de Danza 2, sota dirección de Nacho Duato i Tony Fabre, amb Mar Aguiló, Alba Carbonell, Heejae Choi, Emma Garau, Macarena González, Claire Hill, Sara Fernández, Rubén Dario Bañol, Eliton Barros, Hugo Cortey, Aleix Mañé, Or Kahlon, Álvaro Prieto, Quentin Roger i Daan Vervoort. Tot i que me'n sobra un, perquè això són 15 i jo diria que en vaig comptar 14... Teatre Tívoli del 25 de juny al 6 de juliol.)