1. American Pie, Don McLean. 1971

Sí, sé que es de los 70, pero hay una explicación. Es ese aire sesentero, ese estribillo pegadizo, ese comienzo tan dulce y esa letra que es absolutamente todos los argumentos que pueden darse en contra de una guerra. Es un grito a la vida, a la música y al arte. Y es mi canción favorita.

2. Cerebros destruidos, Eskorbuto.

No sé l'any, pero seria allà als 80, quan a espanya hi havia punk, rock'n roll, cervesa, droga i (encara k sembli mentida amb aquestes pintes) sexe :)

I és la cançó bdeeeegcsss x excel·lència

3. Thunder Road, Bruce Springsteen. Directe a Bcn, Palau St Jordi (gira del Rising)

Perquè és en directe com s'ha de sentir al Boss. I prou. Perquè una cançó que comença així no necessita presentació.

The screen door slams
Mary's dress waves
Like a vision she dances across the porch
As the radio plays
Roy Orbison singing for the lonely
Hey that's me and I want you only
Don't turn me home again
I just can't face myself alone again
Don't run back inside
darling you know just what I'm here for
So you're scared and you're thinking
That maybe we ain't that young anymore
Show a little faith, there's magic in the night
You ain't a beauty, but hey you're alright

Coche, tren, quilómetros. La distancia se alarga y se estira.

Me estaba perdiendo y alguien le dió al Pause.

(Paréntesis: ¿porqué será que siempre que me pierdo tengo mi tierra y un tren?)

Pero de momento...

II

Hem passat un dia fent activitats esportives a l'aigua i dinant amb un xiringuito dintre mar. Avui l'aigua, les barques, la moto aquàtica, el xurro i el kayak han estat els nostres companys.

La noticia podia acabar aquí, com un dia de vacances, de diversió i relax. Però realment no només ha estat aquesta la filosofia de l'excursió. Els 11 integrants em fet pinya, hem fet equip perquè normalment el que ens uneix és una relació laboral però avui hem fet un altre tipus de lligam molt més fort.

Aquest lligam en ha servirà perquè quan haguem d'afrontar temps més complicats a la feina poder-los encarar d'una altre manera. Perquè no ens enganyem no tot es paga amb diners a vegades un copet a l'esquena, un agraïment o excursions d'aquest tipus són més efectives.

Quasi diria que cagat.

Què hi farem...

Les vieux ne parlent plus ou alors seulement parfois du bout des yeux
Même riches ils sont pauvres, ils n'ont plus d'illusions et n'ont qu'un cœur pour deux
Chez eux ça sent le thym, le propre, la lavande et le verbe d'antan
Que l'on vive à Paris on vit tous en province quand on vit trop longtemps

Feia molts anys que no entrava en un lloc d’aquests i la darrera vegada no era prou madur per entendre i processar el que vaig veure dissabte. Vaig sortir trasbalsat, la veritat. Malauradament, la meva aviat està al pis superior, on estan els residents més vells i més delicats, per tant, ja us podeu imaginar que el xoc va ser doble: veure a la meva avia i també veure els seus companys.

Est-ce d'avoir trop ri que leur voix se lézarde quand ils parlent d'hier
Et d'avoir trop pleuré que des larmes encore leur perlent aux paupières
Et s'ils tremblent un peu est-ce de voir vieillir la pendule d'argent
Qui ronronne au salon, qui dit oui qui dit non, qui dit : je vous attends

Tot eren contrastos. Jo, jove, fort i en salut, enmig de gent molt molt gran, en un estat de salut molt delicat. Jo tot nervis i moviment, ells tot quietud i silenci. Jo portant una gran caixa de bombons per la meva avia i els seus companys. Jo al mig del meu camí, ells que s’acosten poc a poc al final. A fora, un dia preciós, típicament de l’Empordà, on la tramuntana s’havia endut tots els núvols i només quedava un sol preciós.

Les vieux ne rêvent plus, leurs livres s'ensommeillent, leurs pianos sont fermés
Le petit chat est mort, le muscat du dimanche ne les fait plus chanter
Les vieux ne bougent plus leurs gestes ont trop de rides leur monde est trop petit
Du lit à la fenêtre, puis du lit au fauteuil et puis du lit au lit

Vaig parlar amb ella, però ja ni em reconeix. Li vaig explicar els meus projectes, on havia esta i què pensava fer. Em deia que si a voltes, em somreia i m’ensenyava la seva ma. Després al parlar-li de França em va recitar un vers que sempre li vé al cap en francès. Que hi farem. A la seva manera, espero que estes contenta. Que si se’n adona, la meva visita fos com un trencament de la rutina de cada dia. Només amb això em conformo.

Et s'ils sortent encore bras dessus bras dessous tout habillés de raide
C'est pour suivre au soleil l'enterrement d'un plus vieux, l'enterrement d'une plus laide
Et le temps d'un sanglot, oublier toute une heure la pendule d'argent
Qui ronronne au salon, qui dit oui qui dit non, et puis qui les attend

I mentre era a taula, la meva aviat té una veïna que és el cas contrari. Salut molt delicada, però un cap ben amoblat encara per l’edat que té. Em va parlar del seu poble, del que havia fet i li vaig parlar del meu viatge. La sordesa dificultava la conversa, però res que no s’arregli amb paciència. Al marxar, quan m'acomiadava, em diu: Kim, i tu ja tens xicota allà on vas ? No, Sra..., no en tinc pas... Doncs, mal fet, una vida sense amor no és vida...

Les vieux ne meurent pas, ils s'endorment un jour et dorment trop longtemps
Ils se tiennent par la main, ils ont peur de se perdre et se perdent pourtant
Et l'autre reste là, le meilleur ou le pire, le doux ou le sévère
Cela n'importe pas, celui des deux qui reste se retrouve en enfer

Al marxar, molts petons, records de tothom, de la meva germana que no hi va venir però també hi era, avia vindré d’aquí un any per explicar-te on he anat i una sensació difícil de descriure que se’m va quedar al cos. I quan era al cotxe, vaig pensar que molts joves haurien de venir sovint a llocs com aquests... Obriria ments, conscienciaria persones...

Vous le verrez peut-être, vous la verrez parfois en pluie et en chagrin
Traverser le présent en s'excusant déjà de n'être pas plus loin
Et fuir devant vous une dernière fois la pendule d'argent
Qui ronronne au salon, qui dit oui qui dit non, qui leur dit : je t'attends
Qui ronronne au salon, qui dit oui qui dit non et puis qui nous attend.

Les Vieux de Brel, de la millor manera que es pot descriure la vellesa…

Felicitats avia.

Després també perdó als Palaceteños. M'he desconnectat de cop. Ni Palacete, ni General, ni Porra... He deixat de passar pels blogs. No per res en especial, sinó perquè desde que he tornat tinc molt poques ganes de posar-me davant l'ordinador. Tinc masses mails per respondre i molt poques ganes de seure'm davant la pantalla. Crec que mai m'havia passat.

Jo diria que aquest "rien faire" és una mica el reflex de la preparació de viatge. Dos mesos a Barcelona sense fer res, és molt de temps. Al final no treballaré, per tant, haig de gastar els menys diners possibles. Surto poc, passejo molt, cuino més. Sóc un "jove jubilat" (figura fiscal de nova creació). Tinc la sensació d'estar esperant una cosa molt gran, però que triga molt en arribar. Deu ser com el que sent (salvant les distàncies), un esportista abans d'una gran competició. Va entrenant i preparant-se, però l'hora no arriba i malgrat quedar un mes, sembla tan lluny encara...

Si Deu vol, sortirem a primers de mars i encara que la cosa avança (visats, motxilla, vacunes, assegurança mèdic...), problemes tècnics fan que encara no tinguem el bitllet... I això em té una mica intranquil. Espero que a finals de setmana ja el tinguem...

Va, esperem que aquest temps tan "indefinit" passi aviat. Això voldrà dir que ja estem començant...

Gràcies a tots un cop més...

No no i no.

(Aquí jo hi era)

I l'altra:

Però vaja, fins que no tinguem una data fixada per marxar, la cosa està encara en un estat una mica així incert...

Ja aniré explicant.

Gràcies pels links, ja fa temps que tenia control·lada aquella página...

S'ha acabat, dic el que penso, i no rebento.

I ho diré i ho faré i ho faré per mi, encara que la seva ombra sigui allargada i m'ofusqui el cap quan el tinc al davant; i em faci mal dir les coses.

Prou enganyar-se, se i saps perfectament quina és la meva veritat. Igual que jo escolto les dels altres, penso que potser la meva tampoc està del tot malament!

I a partir d'avui aquest blog torna a ser de política i coses de les meves!

TALLA ELS CORDONS UMBIL·LICALS d'una santa vegada! TOTS... perquè al final tots són dolents.

I un parell de cosetes més per practicar (i no n'hi posis gaires més que et faràs un lio!)

1. Vols aprendre a prendre't les coses amb calma... PREN-TE LES COSES AMB CALMA!! Totes, fàcils, difícils, simples, complexes...

2. Aprèn a escoltar, és fàcil, perquè ja saps que quan ho fas, sempre n'estàs contenta. Per tant, fes-ho!!!! ESCOLTA!!!

Jo ja feia dies que ho pensava. Però la recent pneumònia que em va tenir fotut gairebé dos mesos, va accelerar el procés. Sense ser dramàtic, me’n vaig adonar que en tres dies passava de sortir de festa a trobar-me a un hospital romanès sense poder gairebé respirar. La vida canvia en segons. I vaig decidir que si mai em tornava a tocar a mi, abans volia fer algunes coses, entre elles el Viatge.

Soc jove, en tinc moltes ganes, cap lligam, un rerefons professional que em permetrà parar un any per després tornar a engegar i tinc diners. Què més vull ? Es ara o mai. Jo que tinc la llibertat d’escollir, no puc deixar passar aquesta oportunitat.

Marxo un any de viatge. Un any per donar la volta al Mon. No seran els cinc continents, ni molt menys, potser ja en vull fer masses, però serà un any fora de casa, sense saber on dormiré la nit següent ni a qui em trobaré, veient llocs que fa temps que somio o anant a la terra d’uns familiars que gairebé no conec. Un any per a mi, per créixer, per veure, per aprendre, per dir-me que la vida s’ha de viure i que hi han milers de coses a fora que ens esperen, per dir-me que si puc fer aquest viatge es perquè hi ha hagut sempre gent darrera que ha ensenyat un munt de coses i que han confiat en mi. En part, ells també viatjaran en mi.

A partir d’ara, el blog deixa el títol “Diari d’un Catalanet a Bucarest” per dir-se, “Diari d’un catalanet pel mon”. He dubtat molt si continuar amb el blog, si tindré temps o si interessarà algú els meus tombs pel mon. Al final, m’han animat que continuï, que no ho deixi estar. I al final m’he dit que si. Per d’una manera endur-me a tots els que em llegiu en el aquest viatge també.

Que hi hagi sort.

Feliç 2008.

Gran òstia.

Obro els ulls.

I ja no soc tant lluny.

Hem trencat el cercle.

Aquella È ja no existeix.

Per sort meva. No la podia sofrir.

I al seu lloc, ara, la nova, em comença... comença a agradar.

I a tu?

Ni tu ets les marques del teu cos, ni jo les paraules terribles.

Les circumstàncies i els estímuls dels nostres cors.

Només per desitjar-vos un bon any i tot allò que se sol dir...

El blog tornarà d'aquí uns dies, seguint-me en una nova aventura...

Sigueu feliços !!!

Comencem pels llibres : el primer és " les memories d'en jordi Pujol " prepareu-vos a afluixar cales. És caret però val la pena, tot i que només parla de la primera epòca és per anar fent boca. El segon llibre ha sortit avui " Un món sens fi " de Ken follet és la segona part de" els pilars de la terra ". A mi em va agradar moltíssim . La segona part té 1.500 pàgines, és més barat que el primer però és un totxo no és recomanable que el llegiu al llit. No podreu us caurà al cap, segur.

Tema cd: A mi m'agrada la música rock amb moltes guitarres elèctriques..una mica punk. Us recomano " despitaos " amb l'album "vivir al revès". Molt bo. Sobretot el tema cada dos minutos i Tus fines de semana. Aquest últim ja veureu que és durillo, no apte pels que us agrada la música de balada i rosa.

 I finalment un classic com a director de cinema Tim burton. M'encanta el món fantàstic que aquest director projecta en cada pel·licula que fa .

 I ara si per acabar us recomano la peli " Smoke " del director Wyane Wang i guió del Paul Auster. El Harvey keitel broda el paper protagonista va sortir fa uns anys però de veritat cada cop que veig la peli, cada cop m'agrada més. Pel títol es facilment deduïble el seu guió.

 aiiii perdó perdó perdó us recomano un altre cd aquest si que és brutal de veritat. L'últim de BAETÚRIA !!!!!

bé gent ja teniu on triar sobretot si aneu a comprar agafeu-vos-ho amb pàciència ahir el media market estava a petar. Quasi no es podia ni entrar.

Desmesurat com un carnaval (ganivets),
ja m'ha superat
sa riquesa des teu callar (covard).

Recopilant es meus drets humans
dins un cel nocturn,
permanent i vermell de Mart (torna la xutada).

Estimar és una malaltia
de transmissió sexual (Wa yeah!).

Centrifugat amb es huracans
de ses teves mans (agulles),
visc a part de sa realitat.

Inventar és sa meva forma
de multidiscapacitat (xutada).

Me tir a sa piscina (covard),
la deix embarassada.

No vull tornar a sa Terra,
sa sort no m'hi acompanya.

Vull ser es pilot d'un ovni,
vull ser es pilot d'un ase.
No sé què val un ovni
i sé que estic com una puta cabra (xutada).

Desmesurat com un carnaval (desmesuradament xutada),
ja m'ha superat
sa riquesa des teu callar (ja ni ho recordo).

Estimar és una malaltia
de transmissió sexual (Wa Yeah!).

Me tir a sa piscina,
la deix embarassada.

No vull tornar a sa Terra,
sa sort no m'hi acompanya.

Vull ser es pilot d'un ovni,
vull ser es pilot d'un ase.
No sé què val un ovni
i sé que estic com una puta cabra.

Me tir a sa piscina,
la deix embarassada.
No vull tornar a sa Terra,
sa sort no m'hi acompanya.

Vull ser es pilot d'un ovni,
vull ser es pilot d'un ase.
No sé què val un ovni
i sé que estic com una puta cabra (la xutada torna a ser aquí!).

Pobra...

Jo visc l'alliberament... sempre seré transparent com un tel de ceba.

Tornar a sa terra. Antònia Font (per si la voleu sentir)

El primer post d'aquesta tanda:

M'ha agradat veure'ls en concert, un cop més! A aquest concert no hi vaig anar... tot i que el tenia apuntat. Ara hi podré tornar.

Però si els voleu sentir bé, aquí hi ha l'arxiu.

Doncs si, la nevada que va caure ahir. Feia anys que no veia nevar tan fort en tan poc temps. Uns flocs... I com que la Llei de Murphy havia d'aparèixer, la nevada em va enganxar pel carrer, buscant una punyetera església. Vaig passar per davant un parell de cops, pensant que no era aquella. Quan estava desesperat i mort de fred, gracies al telefon, vaig trobar-ho.

I no vaig anar pas a missa. Ahir era Santa Llúcia, i una amiga sueca em va convidar a la Festa de la Lucia. En aquest enllaç teniu l'explicació en castellà. La idea és celebrar Santa Llúcia, símbol de la Llum, fent aparèixer una noia amb espelmes al cap i cantant quatre cançons. Friki, molt, però una llàstima perquè jo això no ho vaig veure i com tot, m'hagués fet gràcia.

La Lucia, que finalment sembla un canelobre

El que si que vaig beure (quin gran link de temes, al més pur estil Josep Cuni) va ser el vi calent tradicional, acompanyat amb unes pastes en forma d'ulls i les típiques galetes de gingebre. I com que cada dia s'aprèn quelcom, amb les galetes de gingebre pots demanar un desig. Però no sempre, al tanto. Has d'agafar la galeta i amb un dit, l'has d'apretar per trencar-la. Si es trenca en tres trossos pots demanar el desig sinó, jodete i pilla'n una altra. Però vaja, tampoc és tan greu perquè la tradició diu que menjar aquestes galetes et fa més bo i savi.

Les nostres galetes eren més primes i es trencaven sense problemes

També va venir l'ambaixador suec a xerrar amb nosaltres. Molt afable per cert. Un "iaiet" que sembla estar "a voltes" de tot i que ens va explicar com celebraven ells la Lucia fa molts anys, en altres temps, en altres llocs...

Vaja, com sempre el KiM anant a totes aquestes celebracions que sempre és bona excusa per conèixer coses noves, xerrar una estona i passar un vespre agradable.