6:00 -> Sona el meu despertador compulsivament. Segons un company de feina és la melodia d'uns dibuixos animats des 80's que es deien "Banner i Flappy" o algo així!

6:10/6:30 -> Em vesteixo amb l'uniforme de la meva empresa i unes botes de punta d'acer; em rento les dents maleïnt un cop més les meves genives, mentre la cafetera exprés m'avisa amb un xiulet que ja em puc pendre la meva imprescindible dosi de cafeïna.

6:30/6:45-> Creuo a tota pastilla el centre de la meva ciutat, aturant-me un instant a treure diners i a comprar El País en un Kiosc. En el meu reproductor d'MP3 sonen a tot volum els darrers àlbums d'Ellos i MGMT, així com es grans èxits de Bowie, Morrissey, Pulp, Fangoria o Kylie Minogue.

6:45/7:30-> Viatge en Renfe, fent transbord a Sants. Fullejo el diari, encara mitj endormsicat. M'acompanyen en el tren desenes d'inmigrants de totes les procedències imaginables.

7:30/8:00-> Caminata a peu fins a les afores de la ciutat on treballo. Rambla amunt i pujada fins a una muntanya on tan sols hi habiten gitanos, camells, ionkies, guardia civils i mossos d'esquadra. 

8:00/9:00-> Entro al vestuari dels paletes on deso el meu MP3 i em poso el casc i l'armilla reflectant en menys d'un minut (odio aquell lloc pudent). Em disposo a controlar visualment les màquines giratòries i retroexcavadores, per si troben cap resta arqueològica, cosa que al jaciment on estic no succeeix des de desembre. La responsable de seguretat apareix a traició en el moment menys insospitat i em dona una bronca per haver trencat alguna norma que s'acaba d'inventar.

9:00/9:30-> Esmorzo en un bar un tant peculiar, on el cambrer és hiperactiu i ja m'ha servit la meva cocacola de rigor abants que m'hagi assegut. De fons sona Manà o música bakala dels 90's a tota pastilla. Llegixo el diari i em menjo un bocata que duc de casa.

9:30/13:00-> La calor va augmentant al mateix ritme que la ombra desapareix. Escolto les converses garrules dels paletes i encofradors sobre futbol, tuning i ties, procuro dissimular la meva vergonya aliena davant els seus comentaris passadissims de voltes plens de tòpics homòfobs, masclistes i racistes. Em dona temps a pensar temes per fer 10 posts, recordar un cop més el darrer amor platònic que he decidit oblidar però no puc i  preocupar-me pels meus problemes i de pas dels de tota la gent que em rodeja.

13:00/14:00-> Vaig a dinar al mateix bar del cambrer hiperactiu, mentre a la tele posen "La ruleta de la Fortuna". El menú està bonissim i t'el porten a ritme de llampec.

14:00/18:00-> Dedico totes les meves forcés a intentar no adormir-me. Faig algunes fotos del jaciment i apunto en una llibreta com avui tampoc ha aparegut cap resta arqueològica. Pregunto als caps d'obra el plàning pels propers dies i em responen de forma ambigüa i enigmàtica.

18:00/18:30-> Camino fins a la Renfe, fent una paradeta técnica a la Rambla per comprar-me un merescut granitzat de llimona que em prenc de camí al tren.

18:30/19:15-> Sobo de mala manera a la Renfe fins que el meu instint m'avisa que s'ha de fer transbord o que ja hem arribat.

19:15/19:30-> Baixo la Rambla de la meva ciutat desitjant de tot cor trobar-me algú conegut amb qui aturar-me a tindre una conversa racional, 13 hores i mitja després d'haver-me despertat!! 

19:30/21:30-> Em dutxo, conecto l'ordinador, actualitzo el meu blog o bé comento en els blogs i flogs que més m'agraden. Preparo el sopar.

21:30/22:30-> Sopo mirant El Informal, el programa del Wyoming  a la Sexta. A vegades també miro un troç de Ventdelplà o Polònia.

22:30/23:30-> Xatejo una estona pel msn  o entro en alguna pàgina de contactes gais. Si estic molt cansat m'en vaig al llit on llegeixo un capítol de "Contra Natura" d'Àlvaro Pombo.

23:30-> Zzzzz.....

Igualet que Indiana Jones ehhh! I si, m'encanta la meva professió, que afortunadament no és sempre així (a vegades trobem coses). Us preguntareu també d'on trec temps per ser d'una colla de diables, escriure aquest blog, lligar, llegir, estar al dia de música i política, quedar amb tots els amics que tinc... bé, jo també m'ho qüestiono! Quin misteri!!  

DIJOUS, 22 DE MAIG 2OO8

SALA GENERALITAT, 20 HORES

CONFERÉNCIA

“LA VIVENDA, ANALISI DE LA PROBLEMÁTICA INMOBILIARIA I ALTERNATIVES”

PER

Mª  JOSE SALVADOR RUBERT

DIPUTADA AUTONÓMICA, PORTAVEU DE VIVENDA DEL GRUP SOCIALISTA A LES CORTS VALENCIANES.

contacta amb nosaltres al e-mail: espaiobert2@hotmail.com

Ara que vénen temps de crisi i restructuració econòmica, és un bon moment per fer una mica de perspectiva i del moment en què vivim. El model econòmic d’un país no és quelcom aïllat de la resta de la vida social i per tant, que un sector econòmic concret sigui el tractor de l’economia nacional no només té conseqüències econòmiques. Els empresaris lligats a la construcció han esdevingut els principals agents econòmics del país juntament amb les entitats financeres, cosa que els ha donat quotes de poder polític formal i informal. Els càrrecs electes, des del nivell municipal al nacional han hagut de tenir-los en compte tant si volien com si no, i les estructures burocràtiques de l’Estat també. Deixant de banda el tema de la corrupció urbanística, des d’un punt de vista legal el pes dels arquitectes i dels gestors del sòl dins els ajuntaments i comunitats autònomes s’ha multiplicat en els darrers anys per tal d’optimitzar les relacions amb el motor econòmic del país. Això ha tingut un impacte menor a Barcelona, on l’economia està força més diversificada, però en d’altres indrets d’Espanya les ciutats han posat en la construcció totes les seves esperances de creixement. L’esclat de la bombolla immobiliaria (perquè per molt que ens vulguin vendre que no, hi ha hagut una bombolla especulativa) no significa una crisi conjuntural que generarà atur i de la que s’haurà de sortir, sinó el final d’un model de país i de ciutat. En aquest sentit, la construcció significa l’úlitm refugi d’un sistema productiu de baixa productivitat. Donat que la construcció no es pot deslocalitzar, era un model vàlid per a un país amb nivells educatius baixos i un impacte escàs de les tecnologies del coneixement.

Ara, però, arriba l’hora del canvi estructural. Com qualsevol canvi en el model productiu, hi haurà moltes resistències, també dins l’aparell de l’Estat. Com canviar les estructures internes i les dinàmiques creades en els ajuntaments? Com pal·liaran la falta d’ingressos degut a la fi del model? Un exemple de les contradiccions que estan sortint és l’argument segons el qual s’ha d’ajudar a les empreses de la construcció en aquest moment de crisi. Aquest argument respon a la força del sector de la construcció dins el conjunt de la societat, des dels ciutadans a les institucions polítiques, des de les mentalitats individuals a les institucions polítiques formals. Tot i així, sembla que tot comença a canviar i que el model econòmic comença a ser qüestionat. En termes sociològics les constructores i immobiliàries perden prestigi social i el seu negoci es veu cada cop més ilícit. Des d’un punt de vista econòmic hauriem d’anar aprenent que en un món globalitzat no es venen duros a quatre pessetes i que si volem uns nivells de benestar alts hem d’apostar per models econòmics de coneixement. A baixa productivitat sempre sempre ens guanyarà la Xina.

Els nous habitatges iniciats, que havien estat creixent anualment des de finals de l’any 1996 fins al 2006 (de 47.000 habitatges a 127.000 a tot Catalunya), han canviat de signe l’any 2007, amb uns inicis de noves obres de 85.515 habitatges, un 33% inferiors als de l’any 2006. Evidentment aquesta evolució ha estat possible tants anys per un augment sobtat de la població i una situació immillorable de les condicions d’accés al crèdit a les empreses i sobre tot, a les llars. Aquests fenòmens que han esdevingut a Catalunya, a les comarques gironines, a la Selva i, com no, a Arbúcies. I el que varen servir en moments d'expansió són igualment vàlids en moments de refredament.

Fa aproximadament un any, Arbúcies vivia un procés electoral amb 7 candidatures (possiblement també influenciat per la bona situació econòmica). En aquells moments totes les formacions polítiques, llevat de les que estaven a govern, s'omplien la boca d'arguments relacionats amb la suposada "especulació urbanística" relacionant volgudament i maliciosament la intensitat constructiva (que és deguda a la iniciativa privada) amb la planificació urbanística (aquesta sí de competència municipal). Esquerra d'Arbúcies va demanar en campanya que es demostrés aquesta afirmació gratuïta i no es fes més demagògia. I veritablement, acabada la campanya acabada la brama.

Doncs bé, fa pocs dies es publicà l'informe sobre el sector de l'habitatge a Catalunya durant 2007. En aquest informe efectivament s'afirma que Arbúcies és una població amb un índex alt de construcció, amb 30,8 habitatges nous construïts durant 2007 per cada 1.000 habitants. Però cal anunciar de forma clara i rotunda que es troba en el lloc 68 de tot Catalunya, en el grup de municipis amb més de 25 i menys de 50 habitatges nous construïts per cada 1.000 habitants. En el primer grup (els de més de 50 habitatges/1.000 hab.) hi trobem poblacions gironines com Riells i Viabrea, Tordera o Sils. I en el segon (els d'entre 25 i 50 habitatges) hi trobem poblacions com Sant Celoni, Figueres, Llagostera o Cassà de la Selva. Lluny per tant de les argumentacions no demostrades d'ara fa un any ja que el fenomen com es demostra era generalitzat de la mateixa manera que ha estat molt més generalitzada la recessió actual en el sector constructiu.

Índex d'altres municipis de la comarca de la Selva

L'informe també relaciona les poblacions que han realitzat gestions per implementar xarxes per al Lloguer Social. Concretament d'Arbúcies es citen els 63 contractes realitzats entre l'any 2005-2007 (un per cada 100 habitants) que comparant-los amb Terrassa, que en té el més alt 1.005, suposa un per cada 200 habitants). Concretament amb poblacions més properes cal dir que Blanes només n'ha gestionat 33 i Girona 70 en aquest mateix període.

* Font: Elaboració de la Secretaria d’Habitatge, a partir de les dades dels col·legis d’aparelladors i arquitectes tècnics i població segons el Padró continu 2007. Informe sobre el sector de l’habitatge a Catalunya 2007

Jo vaig fer una carrera de lletres per passar-me la vida codejant-me amb intel·lectuals, discutint sobre art medieval, o comentant quin es el millor poeta de la Generació del 27; però el destí, en una més de les seves bromes sarcàstques, ha fet que el meu devenir professional acabi dins el fantàstic mon de la construcció, rodejat d'inividus on el su màxim acte cultural en la darrera dècada ha estat llegir el "Que!".

Paletes desdentegats, encofradors fatxes amb la bandera d'Espanya tatuada al braç, responsbles de seguetat talibans que no em deixen ni respirar, maquinistes amb Radio Teletaxi a tota pastilla... Un entron laboral d'allò més elitista i glamurós,vaja!.

I si, ja sé que pot semblar una contradicció ser marxista i tenir aquests aires de sueprioritat sobre la classe obrera, però jo també soc un treballdor assalariat i cobro una sisena part del sou d'un camioner autònom (i no va en conya eh, que ho he calculat!), tot i tenir mil vegades més estudis i cultura: on és ara la paradoxa?

De debó que haurieu d'escoltar les converses que tenen! Quan dexen per un instant de parlar de fútbol o de les tetes de la primera que passa pel carrer comenten "que si mi mujer me ha pillado yendo de putas cuando vió una factura de una mariscada a las 4h de la mañana" o "desenrolla ese billete antes de pagar, que se nota que te has metio una ralla"; això quan no fan un cosa que em posa molt dels nèrvis: confonen el subjuntiu amb l'infinitiu ("ayer hablemos de futbol", per exemple).

I a mi, clar, em veuen com aquell freak que s'està mirant tot el dia la màquina, no mou un múscul, no parla ni de fútbol, ni de tetes, i utilitza la conjugació verbal correcte.

En fi, com podeu veure l'arqueologia dista anys llum del glamour aventurer que Hollywood li ha donat als films d'Indiana Jones!

...but I will survive!!

L'Institut del Territori, iniciativa sorgida com a 'fòrum de reflexió i diàleg enfront de les polítiques que posen contra les cordes el futur del territori, el medi ambient i el patrimoni natural i cultural' ja està a ple rendiment.

Després de la inauguració el passat 23 de gener que va fer petita la sala d'actes de l'Octubre Centre de Cultura Contemporània de València (OCCC) els dies 5 i 6 de febrer s'ha dut a terme un cicle a l'entorn de quatre vectors claus amb incidència territorial: habitatge, energia, aigua i infraestructures de mobilitat. En el cas del País Valencià, i especialment, per a les infraestructures hídriques i de transport, la realitat es mou entre la necessitat -en falten més?- el victimisme -contínua comparació amb altres comunitats per reclamar un millor tracte-. Tanmateix, el diagnòstic de les jornades apunten en la direcció que es confonen suposats dèficits amb la sobreexplotació de recursos.

Article publicat a Sostenible (9 de febrer de 2008)

Des de València i cap al conjunt dels Països Catalans
L'Institut del Territori neix a València, a redós de l'Octubre, focus de cultura i catalanitat en les comarques valencianes. Tanmateix, i tal com explica Eliseu T. Climent, director de l'Institut, la mirada sobre l'ordenació i planificació territorial, les infraestructures, el paisatge, el turisme, l'energia i el canvi climàtic, l'urbanisme... abastarà el conjunt dels Països Catalans i en qüestions concretes, un àmbit mediterrani o internacional.

El tret de sortida de l'IdT va ser un acte en el qual Jaume Terrades, catedràtic d'Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, va mostrar les principals causes i conseqüències del canvi climàtic i va glosar les figures d'Al Gore i l'IPCC, que van rebre el 2007 el Premi Nobel de la Pau.

Posteriorment, una projecció d'imatges sobre paisatges i transformacions del territori, a partir de fotografies de diversos fotògrafs valencians, va donar pas al bloc central de l'acte: una intervenció de Federico Mayor Zaragoza, sobre els valors de la solidaritat, i unes breus reflexions de l'escriptora Isabel-Clara Simó, del cantautor Miquel Gil, del periodista Adolf Beltran i de l'escriptor Joan Francesc Mira. La tria de les intervencions mostra la visió transversal de la qüestió per tal d'assolir 'una nova ètica socioambiental i una nova cultura del territori'. Així mateix, es va presentar la intervenció de Xavier Mariscal contra la desfeta del territori sobre un mural costumista de l'artista Fernando Cabedo Torrents i que s'ha restaurat amb l'obertura de l'Octubre. L'obra tindrà caràcter permanent i pot visitar-se als espais de la llibreria del Centre.

Més de dues-centes persones van acudir a aquest acte inaugural a finals del mes passat fet que per Climent esdevé al mateix temps una mostra de confiança i una responsabilitat per la tasca a desenvolupar.

Un consell assessor de luxe
Martí Domínguez, biòleg, escriptor i director de la revista Mètode; Joan Nogué, catedràtic de Geografia i director de l'Observatori del Paisatge; Ramon Folch, socioecòleg i director d'ERF; Joan Romero, catedràtic de Geografia (UV); Joan Olmos, professor d'Urbanisme (UPV); Ivan Murray, professor de Geografia (UIB) i els periodistes ambientals Maria Josep Picó i Jordi Bigues formen part del consell assessor d'IdT. Un autèntic dream team per abordar des de diverses concepcions, disciplines i àmbits geogràfics un concepte tan complex i transversal com el territori. Eliseu T. Climent ens explica que les seves funcions són la definició de les línies estratègiques de l'entitat i, participar en la planificació del calendari anual d'activitats. Calendari que enguany ja està parcialment definit i en el que destaca el I Cicle de pensadors ambientals, les jornades tècniques 'Món rural i turisme a les comarques interiors' que se celebrarà a les Planes de Son (el Pallars Sobirà), la I Escola d'Estiu, el Congrés 'Les hortes mediterrànies' a València (novembre) i l'exposició 'Mapa de canvis' sobre les transformacions de l'espai geogràfic.

La gestió prudent, una necessitat
Com a debut, l'IdT ha organitzat el seminari 'La gestió prudent, una necessitat. Construcció, aigües, infraestructures i energia al País Valencià'. Una activitat que pretenia, segons Eliseu T. Climent, actuar com a diagnosi i punt de partida de l'activitat de l'Institut. Tanmateix, el títol ja duia implícita una de les conclusions, la necessitat de racionalitzar la gestió d'aquests vectors amb incidència territorial.
Amb aquest objectiu Josep Sorribes, professor en Economia Regional i Urbana de la UVEG; Ricardo Almenar, doctor en biologia i consultor ambiental; Joan Olmos, doctor professor d'Urbanisme de la Universitat Politècnica de València i Fernando Sapiña, investigador de l'Institut de Ciència dels Materials de la UVEG han desgranat al llarg de dos dies les claus per entendre l'actual emergència territorial.
Sorribes ha parlat del denominat tercer boom immobiliari que s'ha viscut els primers anys del segle XXI i que en el cas del País Valencià, ha estat d'una magnitud encara major. Una puixança que s'ha repetit per tercera vegada -després de dos cicles similars als anys 70 i 80- però que arriba actualment a la seva fi.

Les claus de la davallada són que, per una banda, la demanda de consum no pot seguir els preus de mercat, la demanda d'inversió s'ha esgotat i la de caràcter turístic -segones residències- ha tingut segons Sorribes una certa contestació social. D'aquesta manera, les previsions indicaven un 'aterratge suau' però la crisi hipotecària nord-americana ha accelerat el procés. Ara bé, el professor d'Economia Regional ha volgut deixar molt clar que la causa de la crisi és endògena, i que les hipoteques d'alt risc han actuat tan sols com a catalitzador. Així mateix, ha criticat que actualment totes les administracions apostin per l'Habitatge de Protecció Oficial (HPO) -que no vol dir habitatge social- per tal de reconduir la impossibilitat de vendre moltes de les promocions del 'mercat lliure'. 'El principal problema és que les polítiques arriben tard i que només s'intenta salvar els mobles fins al proper boom'. 'Si la crisi servís per mitigar els costos socials i ambientals de les èpoques de 'vaques grasses' serien positives, però lamentablement sembla que no n'aprendrem' ha conclòs Sorribes.

L'aigua al País Valencià: un problema de sobreexplotació
Per la seva banda Ricardo Almenar ha mostrat amb gran precisió les realitats i els mites del 'dèficit hídric' valencià. I és que de manera diària apareixen a la premsa conceptes com 'penúria hídrica', 'sedientas tierras valencianas'... o, tal i com ha afirmat el president de la Regió de Múrcia 'secular sequía'. En aquest sentit Almenar es pregunta irònicament: 'una sequera secular no es tractarà d'aridesa?'. I això que, a diferència d'altres zones dels Països Catalans, l'any 2007 ha estat un any qualificat com a 'humit' o 'molt humit' en les diverses comarques del País Valencià.

Però existeix tal dèficit? Certament, l'oferta natural de l'aigua al País Valencià és per unitat de superfície inferior a la mitjana espanyola, concretament un 25% menys. En canvi, la demanda representa un 125% de la mitjana espanyola, fet que provoca una situació de desequilibri.

En aquest sentit Almenar ha avaluat què podria suposar tirar endavant el transvasament de l'Ebre -ja que el Govern valencià creu que les dessalinitzadores són tant contaminants com una central nuclear- així com mesures complementàries com la reutilització i la recuperació de pous. Tot plegat suposaria augmentar l'oferta un 22%, curiosament aquest mateix percentatge coincideix amb la disminució de recursos per tres factors: els plans de regadiu en les conques que naixen fora del País Valencià, el canvi climàtic i la derogació o reducció del transvasament Tajo - Segura l'any 2025. Per Almenar, és evident que si augmentar l'oferta no presenta cap possibilitat de solucionar la situació, allà on cal centrar tots els esforços és en la demanda, especialment en l'agricultura i en la indústria energètica i de distribució de l'aigua.

L'exemple de la construcció i de l'aigua al País Valencià ens mostra, la necessitat d'una gestió prudent, per tal d'evitar que un model econòmic de gran creixement a curt termini, ens dugui al col·lapse territorial.

L'economia, en el fons, no és res més que l'estudi de la psicologia humana aplicada a la gestió dels recursos (béns, diners, materies primeres, etc). Això és el que fa que els economistes sempre la caguin quan prediuen coses i que només ho ensopeguin a aigua passada.

I el problema amb les anàlisis actuals sobre l'economia mundial i espanyola és doble:

1. Ens trobem en època preelectoral
2. Hi ha molts interessos creats pel que fa la suposada bombolla immobiliària. Hi ha molta gent que té ganes de dir "veus com jo ja t'ho deia"

En la meva opinió, aquests dos factors estan intoxicant greument l'anàlisi de la realitat. Així que a continuació exposo el que crec que passa realment. Intentaré ser ben esquemàtic:

No hi ha crisi econòmica, ni a Espanya ni als EUA. El que hi ha és crisi financera, en tot cas, originada pels grans bancs i agències de valoració nord-americanes, que van donar hipoteques a gent que no podia pagar-les i després revenien aquestes hipoteques en els mercats de valors ("titulitzaven") per finançar-se. El castell ha caigut quan massa gent no podia pagar aquestes hipoteques (les anomenades "subprime").

El que ha passat, per tant, no és que l'economia anés malament, sinó que un grapat d'empreses (bancs, financeres, etc), van dur a terme unes pràctiques estúpides i absurdes, amb el vistiplau del govern nord-americà, i ara en paguen les conseqüències. Totalment lògic i raonable: qualsevol empresa que vengui coses que no pot cobrar s'enfonsa. I això és el que els està passant.

Els sotracs bursaris encara duraran més mesos: aquests bancs són tan grossos que en molts només saben el que venen, el que guanyen i el que perden quan presenten la seva comptabilitat (anualment) o tenen auditories (trimestral o semestralment).

Les constructores nord-americanes, al veure que els bancs de cop i volta els tancaven l'aixeta per seguir construint i venent habitatges per gent que realment no se'ls podia permetre, han hagut d'abaixar preus. És el que n'han dit l'esclat de la bombolla. Altra vegada, és la conseqüència de vendre coses a gent que no pot pagar-ho. Totalment lògic.

Com ja he dit anteriorment, l'economia és, en el fons, psicologia. Això vol dir que els estats d'ànim hi siguin el factor primordial. Els Estats Units ortaven ays visquent per damunt de les seves possibilitats, endeutadíssims amb la resta del món. La resta de països, sobretot la Xina i els asiàtics, els ho permetien perquè a canvi eren el seu principal client. Però quan es comença a veure que la banca i la construcció dels EUA és un bluf, els seus acreedors comencen a desfer-se de deute americà i, com a conseqüència, el dòlar comença a baixar.

I si no baixa més és perquè als seus acreedors (la Xina és el principal titular de deute nord-americà) no els interessa.

Una dada indicativa que és l'economia americana que s'enfonsa és que el preu del petroli o de l'or estan en màxims històrics si comptem en dòlars. Si fem la conversió dòlar-euro o dòlar-lliura, per exemple, es mantenen estables. Ergo, els EUA s'enfonsen, no la resta del món.

I què passa a Espanya?

Torno a repetir: l'economia és psicologia. En un món inestable, els estats d'ànim són inestables.

I en un món globalitzat, es transmeten híper ràpid. Podríem dir que la gent sent abans que raona.

Si bé el preu de l'habitatge ha augmentat moltíssim també a Espanya, no és el mateix cas que els EUA. Diria que si l'habitatge aquí ha augmentat tant de preu és perquè el país ss'ha enriquit, i tothom ha invertit en el país.

Però aquí qualsevol banc et demana la tira de garanties (nómines, avals, etc) abans de donar-te res: si no pots pagar, no et deixen diners. Això vol dir que la banca ibèrica només dóna a qui pot pagar i, per tant, no s'enfonsarà.

El que ha passat aquí és que, com a conseqüència de la crisi bancària americana, i com que encara es tardarà alguns mesos a saber-se quins bancs han sigut estúpids i s'enfonsen i quins no, s'ha generat un clima de desconfiança. Els bancs ja no es deixen diners entre ells, perquè ningú no sap si el que jo et deixo m'ho podràs tornar o no.

Els bancs de tot el món, per tant, han hagut de concedir menys crèdits i hipoteques.

Crec que això serà temporalment, fins que se sàpiga qui ha sigut un bon banc i qui no i s'enfonsi.

Mentre això passi, és de preveure que

• Sigi més difícil comprar cases, i per tant vendre'n, i per tant puguin disminuir temporalment els preus de les vivendes. Però la demanda d'habitatges segueix sent-hi. Només cal fer una enquesta ràpida al nostre voltant.
• Segueixin les fluctuacions bursàries, que no són més que l'expressió d'aquest estat d'ànim agitat

Repeteixo, tot això passarà quan se sàpiguen les dades comptables de tots els bancs. I encara poden faltar alguns mesos.

Però l'economia de debò no és la borsa. És el treball, les inversions, el que compres i el que vens, etc. I en aquest sentit, no hi ha cap crisi a Espanya. Com es pot parlar de crisi quan es rpeveu que l'economia creixi entre un 2,5 i un 3,3 aquest 2008?

Pot augmentar lleugerament l'atur, com a símptoma que la construcció s'està refredant i deixa de ser tan important per a la nostra economia. Però ningú dubta que la resta de sectors seguiran creant ocupació.

En resum:

1. Hi ha incertesa a nivell mundial perquè encara no se sap quants bancs han sigut mongos deixant diners a qui no els pot tornar
2. Estats Units porta molts anys visquent per sobre de les seves possibilitats i ara ho pagaran.
3. Espanya té una economia sòlida, que segueix creixent (més que els països de l'entorn) i seguirà creant ocupació
4. Espanya no pateix cap crisi econòmica. Com a màxim viu el reflux de la crisi financera mundial d'origen ianki. Però interessos electoralistes volen transmetre aquesta sensació.

 ------------------------------------------------------------------------

- Actualització 25/01/08 15.00h -

Ahir les borses van tancar amb súper pujades (l'IBEX va fer la seva màxima pujada històrica) i tot apunta que avui també tancaran amb pujades.

El que deia: un cop tranquil.litzat el món pq els EUA van rebaixar el preu del seu diner, tot sembla que torna a la normalitat. Però no serien d'estranyar més "sotracs" fins que tota la història de les 'subprimes' no s'aclareixi del tot...