El progressista model País-Verdi és aquell que sempre va amb el diari del Grup Prisa sota el braç i va als cinemes Verdi a veure pel·lícules vietnamites en versió original subtitulada, previ pas per la Llibreria Taifa per comprar un assaig sobre la cinematografia de Mongòlia d'entreguerres. Una bufanda amb més superfície que uns llençols, unes ulleres de pasta o qualsevol complement extemporani tipus barret o pipa ajuden a completar molt bé la imatge. En el camp del pensament, el progre País-Verdi és ateu, cosmopolita i marcadament d'esquerres... petulant i sobrat de supèrbia.

Em molesta molt la gent que adopta valors universals i els manipula de tal manera que, fins i tot, hi ha gent que acaba renegant, almenys de façana. Hi ha persones que ja no volen que els titllin de progressistes, tot i que en el fons ho siguin. Hi ha persones que ja no volen que els titllin d’esquerranosos, tot i que en el fons ho siguin. Hi ha persones que ja no volen que els titllin de cosmopolites, tot i que en el fons ho siguin. És una reacció lògica: “no vull que m’incloguin en aquesta colla, perquè el que defensen ja no és el que jo havia defensat sempre”. A mi m’agradaria que aquests valors universals tornessin a les seves definicions originals, i deixessin de ser aquest invent autoritari pseudointelectual que no accepta grisos. A Espanya passa molt això: si no votes el PSOE, no llegeixes El País, no veus Cuatro i no t’agrada Woody Allen o el cinema xinès subtitulat a l'urdú, automàticament ets més proper al conservadurisme i a la incultura. No fer tot això, no és cool. I ja no dic si, a sobre, et sents català: aleshores ets un nacionalista, terme que aquests progres també han redefinit per convertir-lo en una qualitat profundament negativa. Carca i patriota, quin còctel!

Jo sóc català, llegeixo principalment La Vanguardia, veig TV3, sóc agnòstic, voto partits catalans (o voto en blanc) i m'agraden les pelis de Bruce Willis... I no noto en el meu organisme cap indici de podridura. Cadascú és com és. Si algú coincideix amb mi, fantàstic. I si no, doncs també. No mensyprearé algú pel fet que no pensi com jo (o fins i tot tingui posicionaments contraposats als meus). Però es veu que els progres País-Verdi doncs sí que ho fan això: com a mostra, les declaracions d'en José Luis Cuerda en la presentació de la plataforma PAZ (finament irònic, el nom amb què l'han batejada). Llegiu el brillant artícle de la Pilar Rahola a La Vanguardia sobre el tema, en forma de carta a Boris Izaguirre.

La rao és l'única arma vàlida per convèncer algú. L'insult no convenç, i a més produeix inflamació testicular... Per cert, torno a preguntar: a on estaven els intel·lectuals espanyols -sobretot els nascuts a Catalunya- quan s'havia d'aprovar l'Estatut i a Madrid ens atacaven dia sí dia també? Francesc Puigpelat també té aquest dubte... Ah! Potser apareixeran quan el Tribunal Constitucional tombi la segona -per desgràcia la Constitució és la primera- llei del país? Què coi! Seguríssim.... Com puc ser tan desconfiat... 

Les JERC insten a trencar Espanya en motiu del dia de la constitució espanyola

3.12.2007 Països Catalans

Tordera (Maresme) - Plaça de l'Amistat a les 23 hores
Concert anticonstitucional amb els grups Esbatec, The Corkscrew i Skafam.

Llucmajor (Mallorca) - Ronda Migjorn (Pub Odeón) a les 23 hores
Concert gratuït amb els grups Malakagna i Black Apples

Al teatre de la plaça no hi cabia ni una agulla

Ací tenim la premira errata de la persona que ha fet la noticia, com es pot observar el teatre de la plaça no estaba ple ja que hi habien seient buits. Ja sabem que l'expressió emprada no és la correcta per a definir com estaba de ple el teatre de la plaça. A continuació ve l'exageració :

L'acte de constitució de l'espai de participació ciutadana Consell Silla 2015 va reunir vora 250 persones.

No sabem si es que a l'hora de redactar la noticia se l'hi va escapar el dit cap al 2 sense voler o per manipular la noticia, cosa que la deixat en evidència ja que l'aforament del teatre de la plaça crec que és per al voltant d'unes 100 persones  i segona, les fotos preses en l'acte no dona cap evidència de que hi hagueren vora 250 persones.
Però no te desprestigi seguir llegint per a encontrar-se amb el següent paragraf:

La constitució de l'espai de participació ciutadana suposa un pas important per arribar als pressupostos participatius, un nivell on els ciutadans participen en l'elaboració dels pressupostos municipalsen que gastar els recuros.

Em pareix que des d'un punt de vista personal que aquest paragraf queda del tot malt posat, ja que si el propi Consell SIlla 2015 sols és de caracter consultiu. Com van a deixar que els veïns i veïnes de Silla participem en l'elaboració dels pressupostos? Ja m'imagine la cara dels regidors i regidores del consistori quan aplegue el moment de que toquen els seus sous. Algu propossarà que li lleven el sou als regidors? Supose que no ho vorem.
Després de llegir la majoria de l'article, en un dels últims paragrafs es pot llegir que els veïns i veïnes allí presents van poder fer preguntes directes als polítics de l'oposició. Vamos, que el tema ja ens el sabem de memòria, ja que és la pregunta de per que no parlaren. En posts anteriors en hortanoticias.com ja donaben la reposta.
Des d'un punt de vista objectiu, el Magazim no deixa de ser un pamflet del PSOE per tal de fer-se fotos i de donar-se autobombo a ells mateixa diguent-se que ve fan les coses. Un pamflet sensacionalista que no més busca el que el desaparegut programa del Tomate va fer ta bé.
Així doncs, tornem a remetre la nostra preoucpació de que el Consell Silla 2015 és un arma de politització encoberta en la participació ciutadana. I em plantege seriament que açó siga un fòrum de participació.

• Està vostè d'acord a donar suport a un procés de final dialogat de la violència si prèviament ETA reconeix la seva voluntat inequívoca de deixar la violència per sempre?
• Està vostè d'acord que els partits bascos, sense exclusions, iniciïn un procés de negociació per assolir un acord democràtic sobre l'exercici del dret de decidir del poble basc i que aquest acord sigui sotmès a referèndum abans que acabi l'any 2010?

De moment, la proposta només és un projecte de llei que, per a esdevenir llei, haurà d'aprovar el Parlament Basc.

m

Davant la presentació del projecte, però, ja s'han alçat les veus dels partits estatals per posar el crit al cel i per anunciar que, si el Parlament Basc aprova aquesta llei, la recorreran davant el Tribunal Constitucional (TC). I jo hem pregunto: què hi ha de dolent en convocar un referèndum? Tant terrible és demanar l'opinió dels ciutadans? Per què tanta por?

Els partits estatals haurien de recordar, en primer lloc, que els polítics no són res més que els representants del poble i que la sobirania resideix en el poble. En un país demcràtic, penso, qualsevol referèndum, qualsevol consulta, hauria d'ésser més que benvinguda, i sobretot entre uns partits polítics que tenen per bandera la democràcia.

m

Espanya, em sembla recordar, és un Estat democràtic, "un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític". No obstant, cada cop que els mitjans ens ofereixen les declaracions de membres del Govern central, del Congrés o de qualsevol partit anunciant que recorreran una proposta de consulta democràtica al TC perquè aquesta és inconstitucional, se'm cau l'ànima als peus.

m

Per què la Constitució és una vaca tant sagrada?

Que una llei no sigui constitucional en cap moment vol dir que no sigui legítima ni, molt menys, democràtica.

Què hi ha de dolent en canviar la Constitució?

És possible que un text fet fa gairebé 30 anys en una societat que acabava de sortir d'una dictadura i que encara no estava gaire segura de la democràcia segueixi vigent? És saludable que aquest text continui essent el text base de l'ordenament jurídic espanyol?

No ha canviat la societat espanyola?

No hauria de canviar, doncs, la Constitució?

m

A Espanya no hi ha una veritable cultura democràtica. No. A Espanya el que hi ha és una cultura de veneració a la Constitució. I això fa que les decisions que prenen alguns partits i dirigents no siguin tant democràtiques com podríen ser. Com hauríen d'ésser. I si una decisió o acció és democràtica però no està contemplada per la Constitució, ja no es fa.

Quan els nostres representants -representants!- ens neguen la possibilitat de pronunciar-nos sobre aspectes que ens afecten directament, quan només els interessa que els ciutadans vagin a votar quan es convoquen eleccions i els fa por que ho facin més d'un cop cada quatre anys, crec que s'hauria d'encendre un senyal d'alerta. Democràcia no equival a Constitució: la Constitució només és una eina d'aquesta democràcia. I sempre que una eina trepitgi l'objectiu final -la democràcia-, és que no anem bé.

L'Estatut és inconstitucional

Acostumats com estem a l'anticatalanisme militant del PP i les preses de pèl constants del PSOE, no és estrany que molta gent hagi emmarcat la possible retallada de l'Estatut per part del TC en aquestes mateixes dinàmiques. Així, si el TC acaba retallant o canviant el sentit d'alguns articles de l'Estatut, m'imagino que la reacció majoritària serà de pensar: mira, un greuge més.

 Però penso que la realitat és en aquest cas força diferent. No tinc cap esperança de convèncer ningú d'això, perquè l'espectacle polític funciona amb les seves pròpies normes i quan arribi el moment tocarà tornar a plorar i potser tornar a manifestar-se. La penúltima gran manifestació va ser pràcticament en contra de l'Estatut, perquè dir que som una nació és contradir el contingut jurídic de l'Estatut que més tard vam aprovar; qui sap si paradoxalment, la propera serà en defensa d'aquest text.

 Nogensmenys, dic, em sembla que en aquest cas el problema és una mica més complex. El TC té una feina ben concreta: decidir sobre els recursos que certs responsables polítics tenen dret a presentar contra tot o part de l'articulat d'una llei que considerin que vulnera la Constitució. Qui presenta el recurs (amparat per l'article 162.1 de la pròpia Constitució) argumenta les seves consideracions, concreta en què es fonamenta la seva impugnació, i a partir d'aquí el Tribunal delibera i decideix. És interessant remarcar que l'article 164 de la Constitució diu que les sentències del TC "Tenen el valor de cosa jutjada a partir de l'endemà d'haver estat publicades i no hi cap cap recurs en contra." [...] "tenen plens efectes davant tothom" i "Subsistirà la vigència de la llei en la part no afectada per la inconstitucionalitat."

Doncs bé, he estat analitzant, no amb la minuciositat que m'hauria agradat però sí amb un cert nivell de profunditat, els diferents recursos d'inconstitucionalitat presentats contra l'Estatut, i penso que en la seva major part estan ben fonamentats i per tant haurien de prosperar. Això vol dir que si jo fos un dels membres del TC (tant se val si dels "progressistes" o dels "conservadors"), el meu vot seria favorable a la retallada (en llenguatge estricte, declaració d'inconstitucionalitat) de certs articles de l'Estatut.

Això no vol dir que jo no sigui capaç de detectar els interessos partidistes que hi ha darrera de cada recurs. Al contrari, cada dia llegeixo al diari una informació política basada gairebé exclusivament en aquests interessos. Sé que els qui han posat recursos a l'Estatut no són angelets, ni molt menys Einsteins del dret constitucional amb ganes altruïstes de posar en pràctica els seus coneixements. Però limitar-me a aquesta anàlisi donaria com a resultat un article de l'Olla de Grills massa semblant a tot allò que llegeixo cada dia, i sense cap valor afegit.

La qüestió és que si fem abstracció per un moment del fet (innegable) que el sobiranisme català és totalment incompatible amb la Constitució, no ens hauria de costar massa posar-nos d'acord en què l'Estatut és inconstitucional. Vegem només alguns exemples:

 - L'Estatut tracta en el seu Títol 1 "Dels drets, deures i principis rectors". L'article 139.1 de la Constitució diu clar i català (en l'edició que jo tinc) que "Tots els espanyols tenen els mateixos drets i les mateixes obligacions en qualsevol part del territori de l'Estat." Els articles 14 i 138.2 s'expressen en una línia similar i complementària. D'altra banda l'article 149.1a estableix la competència exclusiva de l'Estat en "La regulació de les condicions bàsiques que garanteixin la igualtat de tots els espanyols en l'exercici dels drets i en el compliment dels deures constitucionals". En conseqüència, el Títol 1 de l'Estatut és plenament inconstitucional, i així ho hauria de sancionar el TC.

- Alguns articles d'altres Títols de l'Estatut incorren en inconstitucionalitat pel mateix motiu. És el cas de l'article 6.2, sobre llengua, quan afirma referint-se al català i el castellà que "[...] els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les." Com que tots els espanyols tenen els mateixos drets i les mateixes obligacions, és inconstitucional imposar una obligació a Catalunya diferent de les recollides a la Constitució.

- L'enumeració exhaustiva de competències que fa l'Estatut incorre en inconstitucionalitat, per exemple en l'article 138 (Immigració), que contradiu l'article 149.2a de la Constitució; o el capítol III del títol V, que detalla d'acció exterior de la Generalitat, en contradicció amb l'article 149.3a de la carta magna.

Penso que amb més o menys matisos aquesta anàlisi es pot fer amb independència del grau d'afinitat que es tingui amb l'Estat Espanyol i la seva Constitució; i amb independència també de la valoració que es faci del contingut mateix de l'Estatut.

Davant d'això, què cal esperar de la sentència del TC? Doncs principalment que deixi sense efecte una part significativa del nou Estatut; en alguns casos per la via de decretar directament la inconstitucionalitat de certs articles, i en d'altres per la via d'imposar-ne una interpretació altament restrictiva per tal que no s'incorri en inconstitucionalitat.

És interessant recordar que els punts més importants d'inconstitucionalitat ja els va avançar el Consell Consultiu de la Generalitat. No se li va fer gaire cas.

 Les reaccions

La reacció dels seguidors de la primera estratègia: l'estatut autonòmic, no hauria de ser cap en particular. En l'ordenament jurídic de l'Estat el desenvolupament autonòmic és un procés posterior a la Constitució i inferior en rang a ella. Tota aquella disposició d'un parlament autonòmic (o fins i tot de les Corts generals, com és el cas de la Llei Orgànica tractada en aquest article) que violi la Constitució ha de ser invalidada pel TC, i per tant aquests partits haurien de celebrar la sentència sense buscar cap manera, naturalment, de superar-la o vorejar-la. Això seria així sens dubte en el cas del PP. Pel que fa al PSOE, la seva actuació en aquest tema ha estat tan poc transparent que costa d'intentar imaginar què faran quan això succeeixi; de tota manera no és gaire rellevant intentar saber què farà un partit que ha demostrat repetidament que no li importa ni el més mínim respectar les competències autonòmiques establertes en el nostre Estatut.

Cap partit no va seguir la segona estratègia, la de l'estatut com a primer pas cap a la sobirania. En el supòsit que hi hagués algun partit amb aquest plantejament, aquest ja hauria donat el seu no a l'Estatut, s'hauria negat a governar només per gestionar-lo i naturalment ignoraria del tot la seva possible inconstitucionalitat. Qui segueix aquesta estratègia ja assumeix que és inconstitucional, i per tant no és gaire lògic que es preocupi per la constitucionalitat d'un Estatut que tampoc no satisfà les seves aspiracions polítiques.

 La tercera estratègia, la de l'Estatut en paral·lel amb una reforma de l'Estat, pertany també al terreny de les hipòtesis. Ningú no la defensa. Per completitud acadèmica diré, tanmateix, que aquesta línia plantejaria reptes interessants i complexos. Caldria reconèixer la sentència del TC però aleshores encarar amb valentia el debat per a la reforma d'aquells punts de la Constitució que limitin innecessàriament el lliure autogovern d'aquells que més interès tinguessin a desenvolupar-lo. Aquesta estratègia ens portaria a un estat plurinacional amb tots els ets i uts. Com he dit: ciència-ficció.

Els seguidors de la quarta estratègia sí que són nombrosos a Catalunya. No saps mai cap on tiraran; no ho saben ni ells, però és que tampoc no saben amb quins principis actuaran en el futur. Ja abans de publicar-se la sentència s'han dedicat a deixar-ne anar algunes pel broc gros.

Alguns diuen que si el PP no retira el recurs contra l'Estatut, ja es pot oblidar de la investidura. On anirem a parar! Seria escandalós, de país de fireta, que es retirés un recurs al TC com a gest per facilitar un pacte de govern; i seria indigne acceptar de negociar amb aquest precedent. Quan es presenta un recurs al TC és perquè es considera que una llei és inconstitucional, i aquesta anàlisi no ha d'estar sotmesa de cap manera a negociació. En tot cas, qui pensi que és incompatible amb el PP i els seus criteris potser ja va sent hora que conclogui que no pactarà amb aquest partit, i tots contents.

 Altres proposen que el tripartit II acordi una posició comú en cas de retallada de l'Estatut; molt interessant. Una posició comú sobre quelcom que, recordem, no es pot ni tan sols recórrer; una posició comú entre la sucursal catalana del PSOE i un partit que apunta que el 2014 seria una bona data per a un referèndum d'independència; una posició comú sobre un estatut declarat inconstitucional, entre un partit constitucionalista que va votar-hi a favor i un partit independentista que va votar-hi en contra; cosa que per cert va motivar que el PSC l'expulsés del govern a l'anterior legislatura. M'agradarà llegir en què consisteix aquesta posició comú.

Ara la troca s’embolica per dos motius: el seu desplegament decebedor deixa al descobert les seves pitjors mancances, fins al punt que la majoria de protagonistes del seu redactat admeten ja el fracàs de l'experiència; i la possibilitat que el Tribunal Constitucional espanyol accepti tots o part dels recursos d’inconstitucionalitat que s’hi han presentat.

En aquesta sèrie de dos articles explicaré, en primer llloc, els diferents enfocaments estratègics que van donar lloc a un text estatutari deficient; i en segon lloc, per què el TC pot tombar aquesta llei i per què serà important que tinguem molt clar on som i de què estem parlant quan això passi.

Un Estatut d’Autonomia en una regió del món que no tingui plantejat un conflicte nacional, identitari, en definitiva un xoc de sobiranies (o possibles sobiranies) populars, és una tasca ben senzilla. Es tracta d’establir unes regles per al funcionament de les institucions autonòmiques. Una immensa majoria de ciutadans i de polítics estaran d’acord en què cal complir el text constitucinal, la carta màxima de l’Estat.

Com que ni el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) ni el Partit Popular no consideren que a Catalunya hi hagi cap conflicte nacional real (perquè dos no es barallen si un no existeix), aquesta hauria de ser en bona lògica la seva posició. És la primera estratègia estatutària: l’estatut merament autonòmic. Val a dir que és l’única opció plenament constitucional.

Existeixen dues forces parlamentàries, Convergència i Unió i Esquerra Republicana de Catalunya, que sí que reconeixen en major o menor grau l’existència d’aital conflicte o xoc. Dispenseu-me si l’ús d'aquests termes us suggereix quelcom violent; no és aquesta la meva intenció. Em refereixo a que aquests partits articulen un discurs en el qual hi ha un poble català que ha de ser lliure de decidir com s’articula políticament i com es relaciona amb el seu entorn: l’Estat, la Unió Europea, el món.

A la política catalana no hi ha blancs i negres (més aviat tot és gris), i segurament podríem anar traslladant-nos del discurs d’un polític a un altre i saltar de partit en partit en una dotzena de passos totals que ens portarien d’un extrem a l’altre (i m'atreviria a dir que per un mateix polític potser podríem passar-hi dues o tres vegades). Però en la meva anàlisi i respecte el tema que ens ocupa penso que la divisió que he fet és la més rellevant. Intencionadament he deixat de banda dues forces polítiques parlamentàries; l’una, ICV, perquè el seu discurs és massa confús i és més pràctic deixar-lo de banda, comptant que es sumarà a una o una altra posició de forma alternativa; l’altra, Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía, perquè no passa de ser un acudit dolent.

Les forces polítiques que tenen com a referent nacional Catalunya (amb tots els matisos que es vulgui, marca de la casa) tenien com a mínim un parell d’opcions més per escollir.

Una segona estratègia estatutària hauria estat l’Estatut com a primera afirmació de sobirania. Estaríem en l’escenari del Pla Ibarretxe. El propi enunciat de l’estratègia implica que no s’hauria d’haver cedit en res per motivacions constitucionals (precisament el que es persegueix és començar a saltar-se la Constitució), ni molt menys acatar la voluntat majoritària de les Corts espanyoles. S’acceptaria com a punt de partida l’actual realitat institucional catalana, i es plantejaria un estatut a l’Estat; però tot i així la filosofia i el contingut serien inequívocament trencadors; serien el pròleg d'una futura Constitució catalana.

Aquest fou el camí seguit per la majoria parlamentària basca, i que va tenir un recorregut igual a zero a les Corts espanyoles. És interessant remarcar que, en requerir l’Estatut català una majoria qualificada al nostre Parlament, l’enrocament en la primera estratègia i segona estratègies de tots els partits esmentants hauria suposat no arribar a treure ni tan sols cap text de proposta de nou Estatut a la nostra cambra.

Per últim una tercera estratègia estatutària d’enorme dificultat, però amb una certa coherència, hauria estat la reforma de l’Estat. La majoria política de Catalunya proposa unes reformes i simultàniament una majoria política a Espanya s’adona que s’hi ha d’acomodar, reconeix l’existència de pobles dins seu que tenen dret a decidir plenament sobre el seu autogovern i adapta la seva Constitució a aquesta realitat. Algú va somiar truites amb aquesta opció amb motiu de la investidura de Zapatero, i fins i tot durant els seus dos primers anys. Una anàlisi rigorosa, però, ni hauria permès aleshores, ni encara menys ara, pensar que aquesta era una opció viable.

Hauria estat molt útil analitzar les diferències clau entre els partits, i constatar la incompatibilitat de les estratègies, abans de llançar-se al redactat de l’Estatut en comissió. I que cadascú hagués decidit amb tota claredat si valia la pena començar el procés. Això no es va fer mai amb seriositat.

En lloc d'això es va seguir la quarta estratègia estatutària: si surt amb barba Sant Antoni, i si no, la Puríssima. L'estratègia va ser possible en una primera fase perquè un partit teòricament constitucionalista (el PSC), i en una segona un de teòricament nacionalista (CiU), van prioritzar “l’Estatut per l’Estatut”, el “que surti com sigui”, i així el monstre va poder veure la llum. El text resultant va ser un nyap que ni va seguir una filosofia que s’enquadrés dins el marc de l’Estat autonòmic i la Constitució, ni tampoc no va recollir els continguts essencials d’una primera pedra en un camí sobiranista (i inconstitucional): l’afirmació clara de la pròpia identitat com a nació, i un finançament realment propi i autònom.

Penso que bona part de la desorientació política que pateixo ve donada per la meva incomprensió de com tanta gent es va avenir a aquestes renúncies, que van donar lloc a un text mediocre, incoherent, que si em permeteu l’expressió espanyola no és “ni chicha ni limoná”. Com que no és chicha alguns no el vam votar, i ara ve el TC a acabar de tastar si és limoná pura o porta algun raig de licor inconstitucional.

En el proper article analitzaré què pot passar amb el TC, i per què penso que el catalanisme corre el risc de respondre equivocadament en aquest tema.