Passem a veure qui ha dit que!

Arqueoleg glamuros

Com definir la societat actual? Quina tasca més desmesurada!! En tot cas, com a marxista, jo penso que l'economia és la base i la clau estructural que condiciona tot tipus de relacions socials, així doncs en primer lloc, donem un cop d'ull a la nostre economia.

La crisi que estem vivint actualment és una conseqüència més de la salvatge globalització que ha deslocalitzat tota la producció industrial al 3r mon, convertit així als països en procés de desenvolupament en el proletariat mundial i al primer món en una massa de consumidors.

Al primer món no es necessita ma d'obra: no tenim producció industrial i la tecnologia substitueix cada cop més la força de treball. Tan sols ens cal gent que compri compulsivament coses que en absolut necessita per sobreviure.

I com som mers consumidors, i Marx ja va dir en el seu moment que el consum és un procés individual, el sistema econòmic s'encarrega d'eliminar tota forma de col·letcivitat i potenciar l'individualisme egòlatra fins a extrems insospitats, fet que es manifesta de diferents formes, com pot ser: La tecnologia al servei de la alienació individual (ordinadors, televisions, vibradors... ), la destrucció de tota consciència de classe, i oblit de tota reivindicació salarial i obrera amb l'absorció dels sindicats per part del sistema, o bé la progressiva privatització del Estat del Benestar; a Unió Europea està servint d'ariet contra tot requisi de socialdemocràcia del nostre sistema, emprant el parlament europeu com una cambra al servei dels lobbys empresarials.

Occident s'ha convertit en una massa de persones aïllades i desconfiades entre si, al sistema capitalista no li interessa que siguem capaços de crear moviments col·lectius que permetin compartir o intercanviar productes, cosa que disminuiria la taxa de consum individual (un cas clar seria la lluita de les multinacionals contra Emule).

Mentre que al 3r món passa al contrari: milers de persones explotades laboralment, amb treball infantil, jornades infernals i uns salaris míseres que amb prou feines donen per sobreviure. L'exemple més brutal serien les "maquiles" , fàbriques situades en zones frontereres, sense cap control estatal ni llei, on es permet TOT: contaminació salvatge, que els treballadors amb prou feines dormin 4 hores, maltractes físics... Però clar, no oblidem en cap cas que nosaltres podríem comprar roba barata si no fos perquè qui l'ha cosit ha cobrat 1$ al més!

Com a conclusió d'aquest escrit proposo evidenciar que al s.XXI ha arribat al extrem màxim la dislocació entre producció i consum iniciada tímidament a l'edat del Bronze: Si els homes i dones que vivien al segon mil·lenni abans de Crist, començaren a diversificar espais especialitzats dins les seves cabanes per a cada fase econòmica, avui veiem com això s'ha traduït a nivell planetari: uns continents es dediquen a crear les mercaderies que uns altres consumiran.

Conjunt buit

Aquesta es la història d'una roda, una roda que fa anys va començar a girar i fins ara no ha parat. Temps enrere la van anomenar "wille" (voluntat), ara es podria ben be posar-li un nom exacte: Capitalisme.

Molts han intentat aturar-la, posant pals entre els seus radis o posant rocs cada cop mes grans al seu pas, però no! ella segueix impunement el seu camí, absorveix els seus oponents i els fa girar fins a marejar-los. Quina pot ser la manera d'aturar-la?

Tal com he expresat, tot intent de fer parar la roda del capitalisme acaba formant part d'ell, qualsevol moviment antisistema ho es quan afloreix però al cap de breus instants, pam! cagada! ja forma part del sistema! Intentes en cada instant de la teva vida en ser diferent en pensar diferent, en argumentar a partir del no saber, creant nous llenguatges metaforics i al final te n'adones que tot segueix igual. El no-res omple cada espai de la ment de les persones que ens envolten, pocs pensen, i per desgracia mai seran escoltats... i no perque callin, sino perque els demes no volen sentir ni una sola paraula.

Crisis, ara resulta que estem en crisis! L'esser huma porta dins una crisis existencial des de que va veure que la seva feina no tenia un resultat factible. Un petit agricultor treballara la terra i veura el fruit de la seva feina, i potser nomes amb aixo ja es sentira satisfet. Un obrer no veu mai el resultat de la industria on treballa com a propi. Som animals egoistes i territorials, volem veure la nostra obra i sentir-la com a propia... pero aixo no passa i per aixo intentem omplir aquest buit "espiritual" amb un consumisme radical.

Tot aixo a que venia? A si, com parar la roda... no fent res. La inaccio pot ser la unica manera de no alimentar-la. Quan vas en bici i no tens frens, deixes de padalejar. Si cada intent per parar el capitalisme, el fa correr mes; perque no el deixem fer? El capitalisme pot esfondrar-se per si sol, cada critica el fa mes fort, ja que la refuta per alçar-se victorios davant els seus opositors.

Sempre he criticat l'apatia de les persones, incapaces de matar la mosca torracollons que no els deixa fer la migdiada... ara me n'adono que aquesta apatia es, potser, el terreny pla que fa parar la roda. Per acabar, afegir que el capitalisme som nosaltres i nosaltres el fem ser.

- Hola benaventurat germà, saps qui soc?

- Ui, doncs amb aquesta melena, el tors musculós, la barbeta... no diguis més! Ets un hippie bohemi amb ganes de marxeta no?

- Soc Jesucrist

- Vaja, quina sort la meva! Un tio que se m'apropa i és un reprimit sexual! Però tu no t'havies mort ja?

- Soc una aparicció! He vingut a convertir-te!

- A convertir-me? En qué? Espero que no sigui en vi, que ja m'han parlat de la teva fama alchòlica! Diuen que per les venes et corre un Rioja de primera qualitat!

- No idiota! He vingut a convertir-te a la religió veritable!

- Ahajaj! Espera que m'ofego de riure! Religió a mi? Però tio! Que jo soc un arqueòleg prehistoriador, que sé perfectament que l'evolució es va produïr per selecció natural, no per creació divina! Que us he enxampat! Que tot és un miserable negoci per forrar-vos a  costa de les quatre iaies que temen la mort inminent !

- Si, però jo vaig ser una bona persona, si vens amb mi et salvaràs!

- A veure! Nem per pams! En primer lloc, dificilment sabrem mai que vas fer i que no realment, tenint en compte que els evangelis que fornem la bíblia es van escriure seleccionar quatre segles després de la teva mort i van passar pel filtre  i la censura del poder del Imperi Romà! I a més, si realment exitís el cel hi anirà Rita the Singer!! Tú et creus que jo em vull passar la resta de l'eternitat rodejat de beates, monges i freaks carrinclons que no han trencat mai un plat?? Prefereixo mil cops la luxúria infernal!! On vas a parar!

- Jo curarè la cegesa de la teva ànima!

- Però tio, quin puto plasta! Segur que Moisés, Sidharta, Mahoma o Confuci no es feien tan pesats! Mira, de veritat, que perds el temps, jo no tinc salvació possible! He trencat tots els pecats capitals, follo amb tios, no compleixo els manaments, no em confesso, he votat a partits comunistes, no vaig a missa i... soc fan de Marilyn Manson!!

- Ets una ovella descarriada, però encara ets a temps d'entrar al ramat i trobar el camí!

- Si, clar, ara em vindràs amb el cuento que els ateus no tenim ètica ni moral. Mira guapo, jo no necessito tèmer a cap càstig diví per actuar conforme a uns valors molt ferms, que començen i acaben en mi, recollint les influències dels principis de la solidaritat internacional contra la pobresa i la marginació o la lluita per la igualtat de gènere, raça, sexe, classe o llengua. No crec en cap mísere caritat per netejar la meva conciència davant un capellà, sinó en la lluita constant i diaria per un món més just i millor. Un món que, obviament, és aquest, no un suposat paradís que mai ningú ha vist.

- Saps que? Tinc una crisi de fé!! Crec que he deixat de creure en mi mateix!

Us recomano especialment que pareu especial atenció en la brillantor dels discursos (no us fixeu en la durada, atès allò de "lo bueno, si breve, dos veces bueno"), en la capacitat de convocatòria ( els plànols generals i els picats i contrapicats de les fotos i dels vídeos -abundants- ajuden a fer-se una idea precisa de les masses reunides), en la capacitat d'anàlisi extraordinàriament lúcida i preclara dels seus documents i, sobretot, en la joventut ('divino tesoro') que els segueix, garantia dels èxits espectaculars que la seva secretària confederal ens promet, amb les paraules següents:

... I no ho dubteu, la Intersindical-CSC, com a sindicat nacional i de classe, serà sindicat majoritari dels Paísos Catalans. I perqué ho serà? Per que n'estem convençuts, per que ho volem, i per que els que hi som, hi creiem...

Arguments brillants , no cal dir-ho, que m'obliguen a proclamar, als quatre vents, la meva més sincera disculpa per haver gosat qüestionar la reeixida aposta de la direcció confederal actual per convertir-se en el sindicat que l'esquerra independentista necessitava. Des de les meves darreres engrunes de "reaccionarisme", i fent ús de les darreres neurones que em queden abans de rendir-vos pleitesia, m'agradaria formular-vos una darrera pregunta: una confederació sindical, sense sindicats confederats, no és una entelèquia?

Convençut del meu greu error d'aleshores -quan encara el meu cervell funcionava-, i intuint que la victòria i l'èxit sindical ja es divisen a l'horitzó... m'admetrieu de nou en aquest brillant "sendero luminoso" en que heu sabut convertir la Intersindical-CSC? M'heu fet veure la llum!! Sé que sou el far que il·luminarà el gloriós aixecament del poble treballador català contra la tirania i la subjugació espanyola!! Vull ser, com vosaltres, un home nou!! Perdó, perdó, perdó!! Vull formar part dels mil anys de glòria que ens esperen, a la Intersindical-CSC!!

El sarcarsme del comentari va dedicat als afiliats, delegats i simpatitzants de la Intersindical-CSC que creuen, encara, que formen part d'una confederació sindical catalana i independent: il·lusos, per no tractar-los directament d'imbècils.

Dues notes finals:

Primera.- Què en sabeu del "Chuchi" Suàrez i del "Jimmy" Clotet, aquells dos alts càrrecs de la Generalitat tripartita actual, que continuen sent membres de la Comissió Confederal? O ja han plegat? Us ho dic per allò de la dona del César, que, "a més de ser honesta, havia de semblar-ho".

Segona.- Felicitats pel nomenament de la Mónica Terribas com a directora de TV3. Mai una afiliada de la Intersindical-CSC havia arribat a ocupar aquest càrrec. Per cert, i aprofitant l'avinentesa, un consell gratuït: perqué no li féu una entrevista a la Intersindical-CSC i, si no pot ser -que faria lleig, oi?- perqué no li "demaneu" que us concedeixi un programa de 10 minuts a la setmana, com ja tenen en l'actualitat la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC) i l'Unió General de Treballadors catalana (UGT). Ei, garri genc, si la idea qualla, apunta'm el tanto, eh!

Enllaços interessants:
 
Discurs de Sergi Perelló
Discurs d'Isabel Pallarés
Discurs de Roger Gili
Discurs de Roger Bujons
Xerrada a Vilanova i la Geltrú
Acte celebrat el 8 de maig a Vilafranca del Penedés
Fotos de la mani barcelonina del 1r de maig de 2008
Concentració a Vilafranca del Penedés
Una crónica comunista del 1r de maig de 2008
Orígens i historia de la Federació Sindical Mundial (merda comunistoide)
Pàgina on s'explica en qué consisteix el sindicalisme independent
Salutació a LAB, reclamant l'alliberament de presos... d'ETA?
Entrevista? a Sergi Perelló
Homenatge a Salvador Seguí, organitzat pel grup Sindicalistes per la Sobirania
Entrevista a dos polítics que s'autoproclamen "sindicalistes"
 
Properament penjaré més coses interessants, per obrir els ulls a qui estigui disposat a acceptar que la realitat no és com se l'imagina, sinó com la fan alguns d'amagatotis.

El boicot a la olimpíada xinesa generada per les imatges de la repressió en el Tibet està carregada d'una hipocresia que hauria d'escandalitzar els seus propis mentors. Cap persona mitjanament informada, i molt menys encara els mandataris que amenacen ara amb no assistir a la cerimònia inaugural, pot al.legar que desconeixia que Xina és una dictadura des que Maó va arribar al poder a cop de comunisme, el 1949, i que allà no es respecten els més bàsics drets humans des d'aquells anys, ara ja més de mig segle enrere. Segons Amnesty Internacional, en la República Popular Xinesa s'executen més de 10.000 persones a l'any i es mantenen més de 250.000 presoners en camps d'internament en programes de reeducació per treball, eufemisme local de treballs forçats. La tortura a la Xina és, de forma extraoficial, part component del seu sistema policial, havent-hi així mateix milers de presos sense assistència lletrada i sense haver comparegut mai davant de cap tribunal. En l'àmbit social, en el gegant asiàtic no existeix la llibertat d'expressió ni la de culte, Internet està censurat i vigilat mentre se segueix portant a terme el control de la natalitat mitjançant la llei eugenèsica de només un fill, la qual ha donat lloc a milers de denúncies de infanticidis de nenes, avortaments forçats i sancions orwelianes a les quals se sotmet a les dones que no vulguin complir-la, com ara multes econòmiques i sessions de rentats de cervell, suspensió del fluid elèctric a les seves llars o acomiadament de les seves ocupacions a elles, als seus marits o als seus pares, tal com denuncia el Population Research Institute.

Però no passarà gens. Al dia d'avui, fins i tot el propi Dalai Lama dóna suport explícitament a la normal celebració dels jocs. Noruega, Jordània, els Estats Units, Alemanya... Dia rere dia, els països es van sumant al xou. Un mercat de mil cinc-cents milions de consumidors amb un PIB que creix anualment a dos dígits sosté qualsevol economia del món, sigui aquesta capitalista o socialista, democràtica o no, raó de pes per sufragar la indulgència internacional. La Xina, el país que avui ho pot comprar i fabricar tot, posseïdora dels dòlars que podrien esfondrar la malferida economia nord-americana i provocar una crisi financera mundial sense precedents, té un poder cinètic que el seu simple malestar incomoda el món.

El Comité Olímpic Internacional no va poder amb la pressió i va cedir-hi des d'un bon principi a l'agost del 2000, quan la Xina no hauria d'haver estat triada sinó exclosa de la selecció de països organitzadors, no només pel conflicte tibetà sinó per la seva condició dictatorial i pel seu permanent atropellament de les llibertats civils, inherent al seu sistema polític. Ara, vuit anys després, la Xina ha perdut la batalla de la imatge però tindrà els seus jocs. Sense res a fer, els polítics que avui es manifesten indignats només podran abaixar el cap mentre als simples ciutadans només ens quedarà dur el nostre boicot personal i les nostres denúncies per tot allò que la Xina va ser i és, o passar-ne olímpicament.

La família Solé, a "Bucarest, la memòria perduda"
http://www.bausanfilms.com/docu_bucarest.asp

D’extraordinari i magnífic, així podem definir el documental " Bucarest,la memòria perduda "( 2008 ) , emès per TV-3, signat i realitzat per l’Albert Solé , fill d’en Jordi Solé Tura.

Aquest treball audiovisual, és d’una factura excel·lent, i que de ben segur guanyarà uns quants i merescuts premis i distincions nacionals i internacionals.

L’emoció impregna cada minut del documental.

La terrible malaltia del seu pare, amb un avançat Alzheimer , on contemplem que no se’n recorda ni del nom de la seva actual muller, i només sap que el seu fill és el seu fill, perquè així li recorden cada dia de gravació .

Un home amb tanta historia i amb tants de fets, amb tanta cultura i coneixements, amb tanta experiència vital i emocional, un home que ha ensenyat, un mestre, un professor, un escriptor, assagista i pensador polític... ara només pot anar xiulant una cançoneta ..assegut al vaivé d'un balanci...i no espera res, perquè no sap el sentit de l’espera, i la seva família veu destrossada i impotent, com el seu estimat Jordi se’n va, i d’aquell home extraordinari, només en queden els records que el seu fill intenta plasmar en una pel·lícula biogràfica.

Hi ha un moment del film, en què l’Albert Solé conversa amb l’escriptor Sergi Pàmies, i els dos recorden la seva infantesa de fills d’exiliats polítics.

I em va fer molta gràcia, perquè és veritat i tan real, quan el Pàmies sentencia que :

“si deixem a tres comunistes, tancats dos dies dins un armari fosc, de ben segur, que al obrir-se la porta ja s’hauran escindit ... “

Brillant reflexió , la del Sergi Pàmies.

Sinó, mireu el que està passant a dins d’Esquerra, la que diu que és Esquerra Republicana de Catalunya ( ERC ), on en breu, al proper Congrés del partit, aquell en què es decidirà la seva sort i el seu futur, per liquidar aquest present de miserables i d’innobles indecents.

Aquells dies, en què les seves Bases Assembleàries, elegiran els seus nous líders i dirigents, i on els seus amos actuals, veuran perillar el seu coll, on es menjaran a mossegades, entre esgarrapades i escopinades , i esperem, que no acabin a cop de bastó , falç i estelada independentista.

Només dos dies de Congrés, i ja n’hi haurà prou, per deixar un rec de carn esquinçada , caps, colls ,vísceres i dents per terra, l’espectacle posterior a la batussa, serà tant dantesc i sagnant, que el camp de la batalla deixarà com un conte de fades, fins i tot , a les mateixes “ Purgues Stalinnistes “ .

Al Carod, li recomano el massatge blau de Brummel, que de ben segur li deixarà el cap ben fresquet i olorós , després de l’ afaitada destralera de les seves estimades Bases.... i així , inclús en plena Purga esquerrana, podrà sentir gustirrinin , gustirrinin.

El 9 de març, són les eleccions estatal i ja començen les campanyes electorals dels diferents partits. Ara ve un mes de publicitat extrema, fins a la sopa, a favor dels partits. Videos, televisió, diaris, cartells, pancartes, bolígrafs, fulletos, xapes, adhesius, radio, youtube... tot estarà replè d'emblemes i logos dels partits. Els dos grans partits no paren de fer apostes i promeses prou destacables, ja conegudes com els 500 milions d'arbres en quatre anys o el retorn dels 400 euros de la declaració. Ens queden uns dies prou repetitius.

Unes altres eleccions, no tan pròximes, però més repetitives són les d'Estats Units. Demòcrates o Republicans? Però el dublte més clar dels republicans Obama, el possible primer president negre dels EE.UU., o Hillary Clinton, la primera dona presidenta del mateix país. El 4 de Novembre es resoldran aquests dubtes i s'acabarà tota la parafernalia política. Tingueu clar, però, que no guanyarà un partit o una persona, guanyarà les grans empreses capitalistes dels Estats Units. Qui té més diners mana, i segur que darrera de totes les eleccions hi ha grans quantitats de diners invertides les quals obtindran més benefici els que se'ls han gastat si guanya el seu candidat. No és només política.

Relleu de Fidel Castro a la presidència de Cuba a causa de la seva salut després de casi mig segle (49 anys) del govern socialista. Desrpés de 19 mesos de mal estat al final dona declaracions. Tot i això en aquests mesos afirma que ha preparat tot el sistema. La gent no s'ho acaba de creure, i algunes declaracions afirmen que no volen que marxi, però com algú ha dit," Fidel ho ha deixat tot pel nostre poble, és lògic que ara descansi". Molts creuen que és un procés per a la democràcia de Cuba, però què li espera el poble cubà? Seguira Raul Castro el règim del seu germà? O construirà un govern elegit pel poble?

Kosovo independent. Doncs sí, la formació d'un nou país a través d'una comunitat de Servia. Més de 2 milions de persones passen a formar part del nou estat independent, ja declarat país per Estats Units entre d'altres. La independència de Kosovo és una línia a seguir per les nacions que pretenen obtenir la independència com Catalunya, Euskal Herria o Irlanda del Nord entre d'altres. Ha costat, i costarà però és molt provable que s'assoleixin a diferents punts la divisió d'un estat per formar-ne de nous.

Temes molt avorrits? Potser sí, però no ens en podem oblidar d'enterar-nos de què passa i de l'actualitat que succeeix al nostre voltant. Moltes afirmacions de que la política és molt avorrida o no és interessant però recordem que com deia Lula: "Al qui no li agradi la política corre el risc de passa la seva vida sensera sent manat per aquell que si que li agrada". Reflexionem-hi

Peró no es hora de posar-se nostàlgics amb ells (SÍ!!! el temps passa i ens fem majors que anem a fer) i menys amb el que es comenta per Internet sobre aquesta serie. Perquè no anem a enganyar-nos, tots hem pensat alguna volta de la nostra vida (o en la d'un altre), perquè tots els barrufets son mascles (la barrufeta es obra d'en Gargamel!!)?? Era una comuna homosexual?? Es reproduïen per espores o que?? Qui havia dissenyat la presa que sempre es trencava?? Calatrava?? Perquè la va dissenyar un humorista?? (aquestes ultimes son per a nota)

Estava clar que alguna cosa no funcionava al mon dels barrufets. Sobretot després de traure l'infraproducte de gasolinera "Los pitufos makineros" (A qui volien enganyar??) I els conspiranoics d'Internet han donat una solució al problema, es tracta ni mes ni menys que de: PROPAGANDA COMUNISTA AMAGADA!!!

I en quines proves es basen aquests freakos per a sostindre la seua tesi?? Doncs bé, del que he trobat a Internet, he triat 10 punts que demostren que la gent te molt de temps lliure (mes o menys com jo). Tan sols em queda per dir, com l'Iker Jimenez, que es el lector qui ha de traure les seues pròpies conclusions.

DECÀLEG COMUNISTA:

1. Els barrufets viuen en el bosc, a una aldea amb cases de bolets ( totes les cases son iguals), on tots els recursos son compartits entre tots per igual i no existeixen els diners. Per tant no participen d'una ideologia de lliure mercat, amb tot el que comporta. Per a ells el col·lectiu esta per damunt de la individualitat.
2. Els barrufets es refereixen entre si amb el terme "barrufet": Barrufet filosof, barrufet bromista, barrufet onanista (no vos sonara perquè sempre estava a casa)... Aquest terme recorda al "camarada" que utilitzen els comunistes. De fet hi han barrufets que pareixen ser de mes utilitat en la societat ( Gran barrufet, savi, miner) i altres que no aporten res ( poeta, Barrufeta, etc...) però no hi ha sensació de que ningú es crega mes important que un altre a causa de la seua habilitat o labor.
3. Casi tots els barrufets vesteixen igual : gorra i pantaló blanc, com el vestit utilitzat a la xina Maoista. L'únic que escapa a aquesta tendència es el Gran barrufet, qui porta gorra i pantaló roig, color per excel·lència del comunisme.
4. No hi ha cap barrufet sacerdot, ni església. La societat dels barrufets es atea, al mes pur estil del marxisme. Sols existeixen les forces de la natura (Mare natura i Pare temps) que son vistos com amics, no com deus.
5. El Gran barrufet te una abundant barba que recorda a Karl Marx. Ja hem parlat de la roba roja. També cap destacar la seua capacitat de lideratge, similar a la de Lenin.
6. El barrufet forçut representa al soldat/obrer marxista ideal. Si el gran barrufet li encomana alguna cosa la farà lleialment sense qüestionar-se res.
7. El barrufet inventor representa al típic treballador del proletariat marxista, encara que esta especialitzat rep el mateix crèdit que els demés sense queixa.
8. El barrufet savi pareix que estiga inspirat en Trotsky: Es l'únic que qüestiona el que fan els seus "camarades" (igual que Trotsky qüestionava el comunisme), sempre buscant estar a l'altura del Gran barrufet (Com Trotsky volia estar a l'altura de Lenin), te una tendència megalomaniaca a fer-se cas a si mateix (Com Trotsky) i en molts episodis es expulsat fora de l'aldea a dir alguna cosa fora de lloc (Trotsky va ser exiliat de la URSS).
9. En Gargamel representa el capitalisme: es un garrepa i tracta mal al seu gat Azrael (referència a la religió). Te 2 obsessions: menjar-se als barrufets (tal com el capitalisme intenta devorar al comunisme), o be utilitzar-los per a transmutar or i enriquir-se (el que sempre busca el capitalisme: la gratificació i benestar personal sobre el benestar col·lectiu). Azrael representa a l'obrer capitalista: corre riscos per el seu cap (inclús amb la propia vida) i no te cap posesió en la casa on viu amb en Gargamel.
10. Els xiquets barrufets que surten en la serie representen la joventut soviètica que va viure la Glasnost i la Perestroika, ells es vesteixen amb roba diferent, son mes actius i alegres que els seus majors.

By Anto (Smurf= Socialist Men Under Red Father)

L'esgotament de les idees d'aquestes esquerres, que han omplert aquest buit amb un immigracionisme que acostuma a degenerar i ser simultani a un discurs molt rancuniòs i ple d'odi contra la identitat etnocultural europea, fan que l'islamització d'aquesta mena de babaus sigui plenament coherent amb el seu pensament.

Odien Europa perque mai va cedir a la seva ideología, perque els europeus l'han superada i enterrada. És per això que el comunisme que abans parlava de salvar els treballadors europeus ha passat amb aquests postcomunistes a ser un discurs de venjança i anihilació contra aquesta Europa que l'ha vençut.

Mitjançant l'islam perque ambdos comparteixen el mateix odi envers la nostra identitat etnocultural. Pero també perque l'islam fa servir aquest discurs immigracionista, multi o interculturalista com ara s'anomena, com a eina per convèncer als europeus amb les seves mateixes paraules de que la seva obligació i el millor que poden fer es deixar-se islamitzar passivament.

Sortosament entre els joves europeus n'hi han molts que no s'empassen el discurs de la culpabilitat europea de l'immigracionisme en la seva versió d'esquerres. Ni tampoc el discurs cruament economicista, segons el que Europa només te futur si s'omple massificadament d'immigració, de la seva versió de dreta. A aquests joves que sí creiem en el futur d'Europa, sense renunciar a la nostra identitat etnocultural i a desemvolupar-la en tot el seu potencial i pluralitat, ens espera un protagonisme cabdal properament.