Una mujer muere abandonada en las urgencias de un hospital de Estados Unidos

Fa temps algun de vosaltres, lectors, ara no recordo qui, va sugerir-me que fes un article argumentant perquè em considero boig. I aquest dia ha arribat. Ningun historiador en parlarà d'ell i cap filòfsof l'analitzarà ni a mi ni a la correspondència que puc mantenir amb les persones més properes. Però ha arribat el dia d'explicar-ho. Perquè avui no em ve de gust parlar de res més, perquè ho he vist clar i m'he reafirmat quan, veient el telenotícies de no recordo quin canal he vist la notícia acompanyada del vídeo:

Perquè això només podia passar en un manicomi.

I per què em considero boig? Perquè no entenc i perquè no m'agrada el que veig. El que la gent considera normal, a mi, la veritat, em sembla de tot menys això. Si el policía que ha fet cas omís d'una persona estirada a terra en un hospital, psiquiatric, però un hospital on se suposa que la gent entra per nèixer, cuidar-se i morir. Però morir d'una altra manera. Doncs si aquest policia no sel considera boig, ho sento gent, jo plego i canvio de bàndol. és un apaga i vámonos. Si són els bojos els que tenen més enteniment que la resta, m'en vaig amb ells. Perquè si tractar humans d'aquesta manera, declarar guerres, i, en resum, si tants fills de puta són considerats sans, no vull que em fiqueu al mateix sac que ells. M'en vaig amb els bojos, margineu-nos, passeu-vos els nostres arguments per on vulgueu, però sabem que fem el cal fer. I de fet no sóc jo qui m'en vaig, són ells que m'envien quan em diuen estàs boig quan argumento.

I segurament molt de vosaltres pensareu que tinc raó, però la majoria de gent potser  considerarà que sóc un idealista més.

Us deixo però, amb una gran frikada trobada a yutuf youtube ja fa temps i que ara més que mai vull compartir.

Nota: m'acaben d'informar que aquest cançó és conegudíssima entre els telecos, així que p0otser quedo una mica malament davant d'aquesta sorpresa, però vaja.

Avui em ve de gust fer un article personal. Si, un d'auqells articles que potser a qui no em coneix doncs o no sap de que va, o no li interessa, el deixa de llegir i vinga a una altra cosa. Però de tant en tant no va malament una mica de teràpia personalitzada, que de grup en tinc bastant sovint. I sobretot avui, que he estat per Sant Boi, i he passat pel costat dels col·legues que són tancats al manicomi.

Encara que, com ha dit el meu germà quan passàvem pel mur del recinte: Aquesta és la línia divisòria entre dos mons: els bojos (senyalant cap a fora), i els sans (senyalant cap al mur). Savi.

Aquest ha sigut, sense lloc a dubtes un cap de setmana estrany. Peculiar (si ens proposem a buscar eufemismes i paraules rares ídem). Un inici ben inesperat (perquè senyores i senyors, jo no se com funciona el món, però a mi el cap de setmana em comença el divendres a les dues quan arribo a casa de l'última classe del dia) que de bon grat repetiria i amb molt bona companyia (si si, sembla que la bogeria no espanta a la gent).

I per fi l'anunciat i no esperat amb ganes cap de setmanes amb dues comunions a full-time durant el dia.

Totes de la forma tradcional: cerimònia i dinar. Jo i el meu esperit telecos, però, em van ajudar a passar el primer amb suposicions i recerca:

—Ostres inútil! El mossèn parla amb un micròfon inalàmbric.

—Què significa això?

—Doncs que en algun lloc deu haver un receptor, no? I aquest receptor, ha de tenir una petita antena, no?

—No se, no n'he vist mai cap, però això suposo.

—Ostres! Doncs busca busca!

I amb aquest solil·lòqui (s'escriu així?) vaig aconseguir passar del sermó del mossèn sobre la pau l'amor i el perdó (?¿) que Jesús ofereix amb la fe. I avui diumenge si que he trobat l'antena! (ara és quan toquen les correccions de telecos dient-me que és impossible haver-ne trobat una).

Almenys durant aquests dos dies de comunions he aconseguit quatre coses: Una: treure el meu germà de casa per ensenyar-li que de nit, no sóc tant dolent com potser s'imaginava... i així de pas pressentar-li a la colla. Dos: descobrir que portar camisa no em queda tan malament. Tres: veure a família que feia temps que no veia tot i tenir moltes ganes, recuperar-ne la confiança i promeses de veure's aviat; i quatre: uns bons trossos de pastís.

Però c'est finie ("chapurrejant" francès) i ara torna a la normalitat que no existeix.

I de propina (com als cambrers, és clar) una cançó d'Heroes del Silencio que no he pogut deixar de cantar ni un sol moment en tot el dia (i el savi del meu germà martiritzat escoltant-me, pobret):

Aquest premi es caracteritza per:

"L'I Lliurament de Premis Dard 2008 s'obre pas entre un gran elenc de Premis de reconegut prestigi en el món de la literatura, i amb el reconeixement dels valors que cada blogger mostra cada dia en la seva obstinació per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personal, etc.., que en suma, demostra la seva creativitat a través el seu pensament viu que està i roman, innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades".

El premi consisteix en premis a d'altres 15 blocs que, segons el criteri de cada autor, mereixi el premi.

Però no fo faré. M'explico.

No és que sigui egoista, que no vulgui donar reconèixement, que no hi hagi gent que es mereixi molt més que aquest bloc el premi. El que succeeix és que mai se m'ha donat bé escollir qui es mereix un reconeixement, i en el meu cas actual, tinc una llista de blocs que m'interessen molt curta. Que què vol dir això? Dons que o dóno premi a tots o a ningú. Però llavors no s'acompleixen els objectius dels premis.

Així que, en un futur, si veig la meva llista ampliada potser m'ho repensi. Espero que m'entengeu i em disculpeu.

Els homes són

Transparents

Interessants

Pesats

Macos

Insignificants

Simples

Senzills

Bàsic

Les dones són…

Doloroses

Follables

Especials

Sensuals

Bellesa

Ells s'autoinfravaloren. Jo faig el mateix. El que em pregunto és: ho feu perquè ho penseu de veritat o perquè no pilleu i proveu amb la tàctica de la llàstima?

Elles són més indulgents, amb adjectius positius (encara que algun no sigui acceptat per l'autor) i que ens fan pensar.

Ells tenen una bona idea d'elles, a vegades adolorida.

Elles... bé, elles són especials.

Quan vaig llegir el comentari al meu bloc que m'anivama vaig estar a punt d'anar a buscar la càmera... però NO! Es referia a l'escriptori de l'ordinador! I és que, malgrat tot, visc al passat, i la primera definició d'escriptori per mi, és allò de fusta amb potes on està l'ordinador i que ha d'estar, per obligació, sempre desordenat; i que per usar-lo, haig de traslladar tot el que hi ha a sobre al llit del meu germà o, en el seu defecte, fer un foradet per posar el mouse o poder escriure.

Així que, segueixo el meme.

NOTA: Al final no l'he ordenat tal i com vaig dir, així queda més... personal (i per mandra, perquè negar-ho, sobretot en veure "la que se me venia encima").

NOTA2: Sí, faig servir windows... però al PC que m'estic muntant (i que serà només meu) utilitzaré provablement Ubuntu. Ja escriuré alguna cosa d'ell.

NOTA3: L'ordinador és de la família... així que només el fem servir el meu germà i jo (és a dir, que del 50% del desordre... pilotes fora).

I ja que m'he quedat amb les ganes.... creo el meu primer meme!

Mostreu-me l'escriptori... de debò!

Aquí el meu!

NOTA4: Bé... estic d'exàmens... i els apunts a sobre la taula no fallen... oi que la definició d'abans no falla?

A veure a qui passo el meme... doncs als amics del bloc principalment: en TommyX, l'AhSe, en Jacques Delibes i en Bloctecnia... i qui vulgui doncs res, que deixi el link de l'article!

NOTA FINAL: si segueixo així em quedaré sense nombres romans...