En el número d'aquest mes parlen de sis botigues centenàries de Barcelona: Casa Gispert, Queviures J.Múrria, Herboristeria del Rei i també, que no comentaré perquè no les veig a un blog de cuina: Casa Parramon-Luthiers, Cereria Subirà i Guanteria i complements Alonso però que són igual de visitables tant per l'antiguitat, com per la decoració i l'encant en general que tenen.

Sí, ja ho sé, ja en parlem aquí també dels Queviures J.Múrria, però resulta que a mi aquest tipus d'establiments em roben el cor, i gairebé no he tingut temps de llegir l'article de la revista que ja sabia que faria un post al blog. El que hi escriuen és que "en els seus inicis, els productes colonials, els anomenats ultramarins, feien les delícies de les famílies del nou barri burgès. Ara, molts dels néts d'aquells primers clients s'acosten a la botiga on els Múrria els atenen des del 1943". La veritat és que si treus alguns productes més innovadors que tenen, entrar en aquesta botiga és com quedar-te aturat en el temps dels teus avis...

La última botiga amb la què practico la tècnica del copy-paste és una de la que no n'havia sentit a parlar mai: l'Herboristeria del Rei. No estic gaire segura si Massitet la coneix però trobo que no m'ha comentat mai res, així que crec que haurem de buscar una estoneta per passar pel número 1 del carrer Vidre. El que més m'ha captat l'atenció és que "la Trinitat Sabatés, actual propietària, fa deu anys que segueix la tradició de la que fou la primera herboristeria de Barcelona". Mirant la foto de la revista ja m'imagino totes les olors que et deuen arribar del munt d'herbes, pots i potets que tenen a les lleixes.

kisumenja

"La" coca de Sant Joan: a Vinaròs no se'n menja de llardons...
Al nostre trocet de cel (com diem els vinarossencs al nostre poble) només es menja un tipus de coca: la de fruita confitada i pinyons farcida de crema. Com a molt, la mateixa però sense el farcit. Aixó esdevé, clarament, un fet diferencial respecte al Principat, on també és menja la de llardons. El segon fet diferencial, crec que solament parcial, és que la crema es posa a dins de la coca, i no a fora com es fa a d'altres part del país. Pel cap baix, així s'han fet sempre al forn de la meva familia, el de ca Massita que ja he emprat per fer altres posts. Les fotos, com quan vaig parlar de les farinades, són de les que van fer per al passat pont.

En aquest cas, i a diferència que com passa amb les farinades frikies, la gent no demana farcir-les de coses estranyes de com xocolata o coses que no són les tradicionals. En aquest cas, la variació consisteix en no farcir-la de crema. Però, per exemple, no es coneixen casos de gent que demani treure la fruita confitada, una de les gràcies del dolç. Com podeu veure a les fotos, el més habitual es posar cireres, carabassat (dolç de carabassa) i troços de meló (els verds i els vermells). També, encara que no és habitual a tots els comerços, també es posen trossos de taronja, els millors des del meu punt de vista: li donen un contrapunt amargós a la dolçor tan bèstia, tan contundent, del conjunt. De la mateixa manera, és cert, que els pinyons donen el contrast tostat i cruixent...

A Vinaròs, de coca se'n menja força i als forns de pa és un dels dies forts de l'any: a casa de la meva germana, en dos dies n'han fet i venut més d'un centenar (de grans i de petites). No és, ni de lluny, el fregao que es monta per Setmana Santa i les farinades. Però és una de les fites de l'any forner, probablement el segon de - i seguit a molta distància pel rosco de reis. Per a que vegeu la significació social, la nit de Sant Joan la gent menja coca de postres. A ca ma germana regalen coca als restaurants que són clients, com a gest d'agraïment. Als restaurants, també, la nit de Sant Joan la inclouen a les cartes com a postres. La cosa, doncs, està molt implantada com a dolç col·lectiu.

I ara farem la coca...
Certament, l'elaboració de la coca  no és precisament un secret gastronòmic. En el nostre cas, però, la gràcia està en que s'ha de fer farcida i això aporta un punt de complicació. Com podeu veure a la foto, es necessiten dues planxes de pasta de la mateixa mesura. La primera, la base, és la que aguantarà la crema -ben farcideta, ben cremosa, ummmmmm- i la segona ens servirà de tapa. Es sobre aquesta que posem la fruita confitada, els pinyons i, quan ja estigui cuita, la carreguem ben carregadeta de sucre. És llavors quan l'enfornem, d'una en una i amb la pala de forner, com podeu veure a la foto corresponent. Joer que bona: de veure la foto del tall on es veu el farcit em moro de ganes de pillar un altre tall!!!

Per cert, una recomenació de tast: estic d'acord amb la meva mare quan diu que la coca està més bona al cap d'unes hores que quan està acabada de fer. A banda de perdre temperatura (la crema calenta no és sant de la meva devoció...), la pasta agafa el regust de la crema i es mulla una mica, també amb el sucre que ha assoltat la fruita confitada. Al mateix temps, hi ha parts de dalt que també s'han fet un pel sequetes i el contrast és... brutaaaaaaaaaaaaal!!!!

Ni idea de l'origen, tu!
Com en altres posts, he mirat de buscar quin és l'origen de menjar coca de Sant Joan i les fonts habituals no m'han sabut dir res. Solament el Gremi de Pastisseria de Barcelona diu que al principi les coques eren rodones i amb un forat al mig, com imitant el disc solar -evident el lligam amb el solstici. També diu que eren cassolanes fins que van començar a fer-les els forners.

Posteriorment, segons el Gremi, va ser quan les van començar a fer els pastissers i llavors es van "enriquir" (olé el gremi, escombrant cap a casa!) amb les fruites confitades. En tot cas, i com a hipòtesi meva gens fonamentada, un pastís que evoca el sol i que porta fruites no deixa de ser una exaltació pagana de la plenitut del camp al final de la primavera i l'inici de l'estiu. O sigui, el paissatge al plat que deia aquell...

Massitet

P.S.: Per cert, aquest és el nostre post número 100!!!!

A 11870.com pots desar els llocs i serveis que fas servir per tenir-los a mà, amb mapes, fotos, vídeos, etiquetes i comentaris. Al mateix temps, és un servei gratuït de informació per trobar i descobrir negocis, botigues, empreses o professionals.

També 11870.com és una eina per què les petites i mitjanes empreses, autònoms, professionals i petits comerciants es donin a conèixer a Internet i puguin connectar-se amb diferents tipus de consumidors.

Aquí trobareu més informació. Jo, òbviament, ho havia de provar i de moment m'està convencent bastant. Com que no hi era, cosa que no m'extranya, el primer que he fet ha estat pujar-hi Ca la Mercè, com no podia ser de cap altra forma, que si no els faig propaganda, mons pares no faran dinerets per mantenir-me i francament, vaig car. Després he anat afegint llocs que m'agraden però no tots, no fos que se m'acabessin el primer dia!

Aquesta és la meva conta (a partir d'ara ja a la secció "Coses meves" de la barra de la dreta). Si us hi animeu podeu afegir-me com a contacte, d'acord? Igual que al twitter o al facebook. Va gent! Animeu-vos!

I què és el cóc de tonyina?
Si no sou del nord de Castelló o de les Terres de l'Ebre vessant Principat, el més probable és que l'expressió coc de tonyina no us digui absolutament res. En aquesta mateixa línia, estic segur que cóc de tomata, una altra manera de denominar aquest producte, tampoc us dirà cap cosa. Però segur que  si us dic que vindria a ser una mena de coca de recapte feta de tomàquet fregit, pinyons i tonyina segur que ja us situeu. Alguns guiris, quan en volen comprar als forns, demanen pizza, perquè s'ha de reconèixer que la semblança és considerable. Però aquí no hi ha formatge ni tampoc espècies, solament els tres ingredients que us he dit a sobre d'una pasta feta amb aigua, farina, sal, oli i llevat de forner.

L'origen d'aquesta menja és al més popular possible: és filla de les dones que, fins ben entrats els anys seixanta, anaven als forns dels pobles del Maestrat i també les terres de l'Ebre a coure el pa que feien amb la farina de la seva collita. M'explica la meva mare, que encara ha conegut aquesta pràctica, que moltes dones feien el cóc de tonyina amb els retalls de pasta que els quedaven després de fer el pa. Llavors, cap a l'estiu i en plena època de tomàquets, aprofitaven els de collita pròpia per fer un cóc al qual afegien una tires de pebrot escalivat, pinyons i tonyina conservada en sal, com si fos bacallà. Un producte llavors molt habitual a les llars i botigues però ara pràcticament desparegut. Per cert, que una de les variants era posar bacallà salat en comptes de tonyina...

La recepta actual: tonyina amb oli
Tot i que les dones ja no venen a pastar, el cóc de tonyina continua sent un producte propi dels forns de la zona central dels Països Catalans. Estic segur que no hi ha cap forn des de l'Ebre fins a ben a propo de Castelló que no tingui un cóc d'aquests a disposició de la seva clientela. La recepta, però, ha canviat en un dels elements principals: la tonyina ja no és salada, despareguda de les botigues de Vinarós, si no conservada amb oli com la que trobem a totes les botigues de queviures.

I aquí, justament aquí, és on comença la recerca que hem dut a terme ma mare, ma germana, mun cunyat, kisumenja i un servidor. Com devia ser el sabor amb tonyina salada, que solament havia conegut la meva mare? Seria possible trobar tonyina salada amb certa facilitat? I quanta estona s'havia de desalar? Aixó calia saber-ho i sense trigar massa. Ma germana va començar a buscar per Vinaròs i llavors se'ns va fer visible una realitat que no teníem prevista: encara hi ha mariners i mestresses de casa que conserven la tradició de salar tonyina. Per tant, ja tenim una via pe aconseguir producte i també.. la recepta per salar-la!!! Jo mateix vaig trobar, en una de les incursions a la Boqueria, que la parada de Pujamar tenia tonyina salada provinent de Tarragona. Ja estava, ja ho teníem tot! Ara només calia confluir tots al Forn de pa Massita per fer-lo i provar-lo. El resultat, després de la intervenció acurada i precisa de mun cunyat donant forma al coc, el podeu veure a les fotos...

I què ens ha semblat? Encara que pugui sonar com snob o fins i tot fora de lloc, la diferència amb el cóc fet amb tonyina amb oli és molt notable. D'entrada, el resultat és menys greixós. De sortida, el toc de la tonyina salada és molt més subtil que no pas la conservada amb oli. Misteris de la vida, tots estàvem preparats (ma mare inclosa) a un sabor molt més fort i penetrant. Doncs no; finor, subtilitat i menja complusiva. Joder, que bó que està el punyetero!

És cert que no és una recepta dificil: un cop trobada la tonyina salada, la cosa va rodada. Però també és veritat que es tracta d'una recepta i d'un sabor (incomprensiblement?) perduts, que ja no es troba si no és buscant molt a l'interior d'algunes cases particulars. És per aixó que he escrit aquest post tan content, un punt orgullós i fins i tot emocionat....

Massitet

Jove encara que sobradament preparada
Eva Lugo no arriba als quaranta però ja té vint anys d'experiència en això de vendre carn. Va començar a dedicar-s'hi el 1987 com a dependenta ajudant a la seva mare, quan tenia 17 anys. El 1996 ja s'instal·la pel seu compte a la parada que ara ocupa els números 398 a 400. La carnisseria original era un terçt de l'actual, que sorgeix d'un ampliació que fa el novembre de 2007.

Sempre m'aconsella bé i argumenta amb explicacions consistents perquè un tall és bo per una cosa i no tant per una altra; o perquè és millor deixar-la amb una mica de greix i no netejar-la del tot. Això si, sempre des del més pulit respecte al gust de la clientela. Hi ha una cosa que li agraeixo: mai ha intentat col·lar-me un tall massa bo per al que jo necessito. Ja m'enteneu per on vaig... O sigui, que molt agraït!

Vedella i xai amb noms i cognoms
Eva Lugo té sobretot vedella, que és sempre criada a Catalunya. La compra a diferents proveïdors i recorre el territori buscant qualitat i preu ajustat. D'això resulta una llista de proveïdors sigui llarga i variable; encara que el gruix de la carn vingui del Pla de l'Estany. També disposa de vedella bencriada gironina, garantia de qualitat i de vedella ben alimentada amb productes naturals. O sigui, una parada on comprar carn de vedella de qualitat a Barcelona...

Eva em va explicar que compren la vedella sencera el tenen en una cambra frigorifica al soterrani de la Boqueria, madurant el que calgui per fer-la ben gustosa. Despedacen ells mateixos l'animal i el puleixen un cop ja el tenen a la botiga. Neta, blanca, endreçada. Fa goig només mirar-la! La veritat és que a simple vista ja es veu que hi ha bon producte i respecte per la carn que venen.

El xai, l'altra carn que treballa Eva, és de l'Aragó. Encara que no li dediqui gaire espai, també és un producte d'una qualitat remarcable. Pulidet i de carn rosadeta, és tan bonic, que si no m'agradés tant fet a la planxa i ben torradet, no el tocaria per mantenir-li auqest coloret! Per cert, res d'aquell regust de llana humida que sol tenir el xai ja grandet o passat de temporada....

Peces que em tenen el cor (l'estómec??) robat...
La carn no es fon pel cami de la botiga al plat: a la planxa aguanta amb molta dignitat, tanta que gairebé espanta veure com continua sencera després de torturar-la al foc. També és molt bona la de guisar, sobretot el conill de vedella (què melós!). Són molt destcables les hamburgueses, que te les fa al gust i al davant teu manualment. Veus el tall de carn que agafa, te'l pica i com afegeix cosetes bones. Nosaltres gaudim molt amb les que ens fa amb pebre i sal. Ni molt gruixides ni molt fines, com nosaltres li demanem o com vosaltres les volgueu...

Per cert, a que no sabeu qui em va posar sobre la pista d'Eva Lugo? Sí, ho heu encertat! Miguel Sen des del seu espai a El Periódico de Catalunya. L'estiu passat, li dedicava un bon tros a parlar del roastbeef que fa l'Eva, molt destacable segons el mestre. Jo no l'he provat, però si ho diu el Sen...

Massitet

P.S.: La foto és del web de la Boqueria...

L'escalforeta del pandurmiendo i el frito dels Ports
Parlant amb la meva mare mentre ens mengavem alguna que altra mona i algun que altre tros de farinada / farinà, em va descobrir noves dades sobre el pandurmiendo (la pasta base de mones, micos i farinades) i d'algunes pràctiques que es fan cap a l'interior de la comarca, quan el tros de paìs ja agafa el nom dels Ports (de Morella). Resulta que el pandurmiendo no solament es deixava reposant tota la nit, si no que es posava al costat d'un llit per a que l'escalfor del cos que hi dormia l'ajudes a fermentar. Cal pensar que fins ben entrat el segle XX el llevat artificial no era habitual ni a cal forner. Per tant, en una època de l'any on les nits encara són, s'havia d'impulsar la masa d'alguna manera...

Així mateix, als Ports era habitual posar a sobre de les mones trossos de frito, nom amb el qual es coneix la conserva de carn de porc fregida i conservada en pots de vidre o ceràmica dins del mateix greix en que s'havia fregit, tant podia ser manteca del propi porc com oli d'oliva. Dit així pot sorprendre, però cal tenir present que el pandurmiendo, ben fet, és neutre (ni dolç, ni salat com el brioix francés) i la forma tradicional de consumir-lo és acompanyat dels ous bollits que decoren les mones i els micos. A més, hi ha zones del país que se'ls mengen amb llonganissa de pasqua, un embotit de porc curat llarg i prim molt gustós. Jo en sóc un fervent seguidor, d'aquesta pràctica.

Entre el retorn als orígens i les farinades frikis (amb perdó...)
De mones, de micos i de farinades també n'he menjat xarrant amb la meva germana. La conversa, però, no ha estat de tipus històric com amb la meva mare, si no més aviat sobre les tendències actuals. En aquest sentit, hi ha dades que semblen contradictòries però que prefereixo entendre com a indici de la complexitat dels temps que ens ha tocat viure. D'una banda, ma germana ha notat un estancament amb lleuger augment de la venda de farinades. Al mateix temps, però, en els darrers anys ha notat un augment significatiu -enguany diu que espectacular - de la venda de mones i micos: sembla que molts padrins de nova generació han tornat als orígens i regalen als seus fillols el dolç més tradicional.

Com a contrapés d'aquestes dues tendències més conservadores, n'hi ha una d'innovadora que jo, francament, no aconsegueixo entendre: augmenta la demanda de farinades farcides de crema, xocolata o boniato. Fa molts pocs anys eren directament innexistents i ara van fent forat, encara que solament són per encàrrec. Tan bones com són les de cabell d''angel de tota la vida! Jo, francament, les farinades aquestes les trobo una mica (per no dir molt) frikis: roïnes no estan, però fan mal a la vista!

La reina de la festa: la farinà

Com que una de les sorpreses que em vaig endur fent el primer post sobre el tema va ser que no trobava fotos de les farinaes per internet, aquesta Pasqua m'he passat una mica fent-los fotos a les que fan al forn familiar. Aquí us en passo tot just dues per que en veigeu la forma i l'interior, però aquí he penjat totes les fotos que tinc sobre les farinades, tradicionals i frikis. Les que veieu són les tradicionals, farcides amb la confitura de carabassa blanca coneguda com cabell d'àngel. Ben farcidetes, a casa ens agraden més a l'endemà: la pasta s'ha assecat una mica i al mateix temps s'ha empapat del suc de la confitura. La dolçoreta melosa de la confitura, la pasta una mica cruixent... Fuuuààààààààààà, que bó...

La mona, el dolç per les nenes
Aquí teniu les fotos del dolç de Pasqua que al meu poble els padrins compren a les filloles. Com podeu veure, és un zero fet amb pandurmiendo i un ou bollit tancant el cercle. Clarament és menys amorosa que les farinades, ja que no van farcides de res i en ser poc gruixudes la pasta queda una mica menys esponjosa que els seus germans grassonets, els micos (vegeu més avall). Com podeu veure, i com passa amb tots aquests dolços, a casa es fan artesanalment una a una i s'acaben amb un decoració de sucrets de colors que li donen una mica d'alegria. En aquesta foto es veu el meu pobre cunyat decorant una de les gairebé 200 que van fer entre ell i el treballador de la casa, Nasio, el dissabte de Pasqua, el dia més fort de l'any al forn...

Els xicots fan el mico
Mireu quins micos més llustrosos fan el meu cunyat i Nasio! La pasta es tan flonja, tan suau, que pobra tot sovint no aguanta el pes de l'ou bollit que el corona. Fixeu-vos, tot comparant les dues fotos, com augmenta de volum aquest dolç. És amb diferència el més esponjós, el més subtil de tots els que es fan per Pasqua a Vinaròs. Personalment, aquest és el que més m'agrada menjar amb la llonganissa de Pasqua: el contrast de textures i sabors és descomunal; i forma part de la gràcia de la menja conjunta de totes dues coses.

Tot fet a mà, solament amb màquina per pastar...
Em permeto acabar aquest àlbum de fotos amb una composició de quatre imatges on podeu veure com es fan a mà totes les mones, micos i farinades, inclosa la creu de pasta que encercla els ous quan s'escauen. Hi ha coses que canvien, però hi ha d'altres que es mantenen. A les quatre fotos d'aquí a sota podeu veure a Nasio estirant la pasta, donant-li la forma a la mona, fent la creu de pasta a l'ou i un bon grapat fermentant just abans d'anar al forn de quatre en quatre.

Tingueu pressent que el passat dissabte, al llarg de 22 hores de feina ininterrompuda, el meu cunyat i Nasio van fer més de 250 farinades, unes 150 mones i més de 100 micos, sense comptar el pa del dia i altres pastes. Totes fetes i enfornades a mà, tretes amb la pala de forner llanda a llanda després d'haver fermentat a la cambra. Que voleu que us digui, m'ha emocionat una mica fer aquest post...

Massitet

Nota al peu: una selecció de les millors fotos que vaig fer al forn de ma germana, incloses aquestes i moltes més, les podeu trobar aquí.

Sense voler-ho, i com un reflex més de la disjuntiva entre bunyols de vent i brunyols de l'Empordà, els dos millors bunyols que he trobat per Barcelona són cadascún d'una mena. Els de vent que m'han entusiasmat són els de la Pastisseria Escribà, al cor de la Rambla i ja ressenyada en aquest bloc per destacar-ne els panellets. Són flonjos i sabrosos, amb el sucre gruixut que cruix contrasta amb l'esponjositat de la pasta. Amb un subtil gustet anisat no gaire marcat. Boníssims, de debó!

Els millors brunyols de l'Empordà els he trobat, sense esperar-m'ho gaire a una petita pastisseria de Vallcarca que es diu Viladecans i que fa uns dolços excel·lents. Són originaris de Girona i d'allà han portat un bon grapat de receptes, entre les quals la que avui ens interessa. Són densos. Però no us enganyeu, no són gens empalagosos ni tampoc pesats, encara que són difícils de qualificar de lleugers. Ara bé, no us imagineu un dolç sec i compacte: al poc de posar-se al boca esdevenen melosos, amb una presència major d'anís que els dóna un toc molt fresc. A la Viladecans en tenen una versió farcits de crema pastissera que és molt destacable, encara que sols ja valen prou la pena. Com es veu a la foto, oblideu-vos de la dieta perquè això no es pas per addictes a postres lleugeres...

A mi, personalment, m'ha agradat més la versió empordanesa, i prometo que no hi te res a veure l'origen empordanès de Kisumenja! En tot cas, tots dos mereixen una excursioneta a qualsevol de les dues pastisseries.

Massitet

La sèrie de posts dedicada als comerços que avui comença, doncs, ha trigat en arribar: 10 mesos per fer el primer! Les raons us les estalvio, però tene força a vuere amb un ritme de vida que estic intentant canviar. La sèrie, també, podria haver començat per moltes botigues, entre les quals el forn de la meva familia. Però per alguna raó que desconcec (mister Freud, alguna idea?), tenia molt clar que el primer post l'havia de dedicar a Casa Luciano. El primer post el volia dedicar a un italià que m'ha proveit, des que visc a cavall entre Vallcarca i Sant Gervasi ara fa sis anys, alguns dels productes i coneixements que més satisfaccions m'han donat gastronòmicament parlant.

De Casa Luciano a El Rebost de l'Ibèric
Quan vaig conèixer la botiga es deia Casa Luciano i estava al capdamunt del Passeig de Sant Gervasi, a tocar de la Plaça Alfons Comín. Ara es diu El Rebost de l'Ibèric i està situada al Carrer de Lucà, molt a prop també del mateix passeig. El canvi d'ubicació i de nom responen, en part, a un canvi de filosofia. En el seu naixement, el 1992, la botiga de Luciano es dedicava en parts iguals als menjars fets (per emportar o menjar allà mateix) i la botiga delicatessen. Ara, la part dedicada al producte domina a l'elaboració i es vol prestar especial atenció i cura als ibèrics: d'aquí, doncs, el canvi del nom; tota una declaració d'intencions.

Ara be, com podeu veure en aquesta primera fotografia, la cuina encara funciona. I ben bé que funciona! El bacallà amb samfaina (en primer pla) és memorable i la truita de patata (just al darrera) supera a moltes de les que he menjat per tot arreu. Les croquetes també són ben dignes i les favetes tendres amb pernil m'han salvat més d'una nit amb poques ganes de cuinar al mateix temps que em permetien gaudir d'un bon producte molt ben tractat. Simplicitat, culte al producte i finor, això em suggereix la seva manera de cuinar. Com veureu aquí, no sóc l'únic que pensa bé de la cuina de Luciano.

Xarcuteria de nivell, amb coneixements de primera
Luciano va aterrar a Barcelona i no en sabia quasi res dels productes de qualitat del país: ell és italià i abans d'obrir al botiga es dedicava als transports internacionals per carreterta. Però de petit va treballar en una botiga de queviures al seu poble natal al nord de la bota i coneixia força bé les principals produccions agroalimentàries del seu país. Llavors, es va posar a estudiar (per dir-ho d'alguna manera) i amb l'ajut de prefessionals amics com els de Casa Pepe va confegir una oferta que millora i canvia cada any i que combina el millor de les dues penínsules: la itàlica i la ibèrica.

La gamma d'embotits i pernils ibèrics que ofereix Luciano te poca competència a la zona alta de Barcelona en general i cap a la zona on treballa. Podeu veure a la foto els lloms, morcons, xoriços i botifarres de tota mena que venen de les zones de Salamanca, Extremadura i Andalusia. El pernil ibèric que treballa li va treure la veu fins i tot a la meva mare, que sempre sol tenir alguna coseta a dir sobre el que menja ;-). D'embotits catalans, té molta de la producció d'Embotits Estamariu, artesans del Pirineu que, per mi, ofereixen molta qualitat. També treballa amb referents com Casa Sendra, un clàssic i de la Plana de Vic.

Els formatges han estat, per mi, algunes de les millors aportacions que ha fet al meu paladar aquest botiguer italià. L'oferta es força amplia, però jo en destaco per sobre de tot tres. El formatge serrat de cabra de Muntanyola me'l va descobrir ell i ara forma part del nostre rebost bàsic. El manxego Corcuera amb tres mesos de curació és des de fa anys un dels meus derivats làctics preferits. I el parmesano reggiano jo no el compro a cap altre lloc que a El rebost de l'Iberic: amb les coses de menjar no s'hi juga! El quart en discòrdia seria el pecorino, que també m'agrada però té seriosos compedidors amb els que he citat abans. Per a que vegeu l'oferta qeu te Luciano (i el coneixement del sector que hi ha al darrera), aquest Nadal passat El rebost de l'Ibèric era una de les poques botigues de Barcelona (i això ho he contrastat personalment) on hi havia Idiazabal Latxa Gazta, fet per pastors vasconavarresos i considerat el millor d'aquesta mena que es fa i es desfà. Txist, ei! A tenir en compte, aquesta dada...

A més de tot això, Luciano té molts altres productes. De menjar, a més d'altre formatges d'altres procedències (sobretot francesos), cal destacar el salmó fumat. Elaborat per Monsalmó sota la marca El rey del salmón, és dels millors que he provat i va triomfar a casa quan el vaig dur per dinar a Nadal: poc greixós, suau de saber però persistent... Luciano també té una bona oferta de vins i caves, fonamentalment de les principals DO catalanes i de l'Estat. De fet, la botiga té dos nivells i al soterrani, on també es poden organitzar àpats en petits grups, hi ha una bona mostra de totes les botelles (no solament de vins i caves) que es poden trobar a la botiga. destaquen sobretot els negres, però també es poden trobar blancs de gamma mitja i alta; així com caves. Ep! i no ens oblidem de la cervesa Àmbar, aragonesa i excel·lent que solament he trobat aquí i a alguna cerveseria especialitzada del centre.

Finalment, a El rebost de l'ibèric també trobareu cosetes com bones conserves de peix i marisc del cantàbric (elaboradors tan importants com Don Bocarte -no tenen web- o Los Peperetes), pasta seca i els famosos arrosossos italians per fer rissotos, i conserves de pebrots, espàrrecs, favetes... També li compro coques i rosquilles salades de tota mena (les meves preferides són les que porten olives) i de tant en tant li compro alguna ampolleta de vinagre.

En tot cas, si no sou del barri, jo us recomenaria el següent: un dissabte, passat el migdia, us enfileu cap a casa Luciano. Mireu bé tota la botiga i pregunteu-li al mestre que us recomani algun producte que us enteressi. Quan ho tingueu clar us asseieu en alguna de les seves tauletes i demaneu que us porti una mica de pernil i embotits ibèrics per començar i un bon tall de bacallà. Si sou de vi, li pregunteu. Si sou de cervesa, no deixeu passar l'oportunitat...

Massitet

Nota al peu: Aquí podeu trobar altres fotos que he fet de la botiga de Luciano, on veureu altres perspectives de l'espai i dels productes que trobareu

En tot cas, és una descoberta de collons, que diriem a la meva terra on som uns malparlats de collons (ui! perdó... per la repetició! jejeje). Jo sempre l'he comprada a Embotits Selectes Montse, la meva xarcuteria de capçalera a la Boqueria. Però enguany provaré la d'El Rebost de l'Ibèric, una botigueta que tinc prop de casa i sobre la qual ja tinc ganes de fer-ne un post...

La veritat és que tenia la intenció de fer un text més llarg sobre la tradició aquesta tant exòtica per mi com és el Dijous Gras. Però he vist aquest de Menjar sa (un bloc relativament nou però que ha entrat amb força a la gastrosfera.cat) i he decidit que jo no puc dir ni més coses ni tampoc dir millor les que allà s'hi diuen. Per tant, si us interessa la cosa, us aconsello que li feu una visiteta...

El nostre mapa torronaire

El nostre mapa torronaire, o sigui, els llocs on comprem el torrons que ens mengem cada any, dibuixen un triangle que té per vèrtexs Barcelona, Solsona (a la bonica comarca del Solsonès, oi Maria?) i Vinaròs (a la no menys bonica comarca del Baix Maestrat. No fotem! ;-) ) .

Des de fa uns quatre o cinc anys, la casa Planelles i Donat de Barcelona és el nostre proveïdor oficial de torrons de Xixona i Alacant, que fan a Xixona i després porten al cap-i-casal. El seu Xixona granulat és suprem: l'ametlla no està tan triturada com al normal i te'n vas trobant trossets a cada mos i mastegada que fas. És untuós, greixós i molt dolç, però té una característica que em té molt intrigat: seca la boca! Sí, si: tot i la dolçor, t'acaba deixant la boca sense saliva, com un vi molt sec i/o astringent. El sabor és llaaaaaaaaaaaaaaaarg, amb l'ametlla i la mel molt ben conjuntades. L'Alacant, del qual no en soc gran fan (tot s'ha de dir), també es molt gustós i domina molt més el sabor de l'ametlla. És menys dolç i empalagós (joer, que malament que parlem al Baix Maestrat...) que el de Xixona. Trencat a trossets petits, el trobo un molt bon petit four per acompanyar el café de ls asobretaula nadalenca.

Des que vam provar el torró de crema cremada de las pastisseria Can Massana de Solsona (gràcies, Maria!), ja no n'hem trobat cap altre de bo. Per nosaltres, això dificulta la gestió de la compra d'aquest torró, ja que no tenim cotxe i tampoc solem tenir temps per escapar-nos cap a Solsona. Menys mal que tenim un angelet de la guarda que sempre ens en fa arribar. És tou i esponjós, cremat al punt (no amargueja gens) i d'una dolçor subtil que t'omple la boca a poc a poc amb un gustet d'ou dolçet qeu enamora. Amb kisumenja ens l'hem de racionar, sobretot des què un Nadal ens vam fotre un pastilla, això si de les petites, d'una atacada i sense adonar-nos-en. Ei, paraula de bon menjador: si podeu, pilleu-ne. No us n'arrepentireu. La pastisseria no te web i no he trobat fotos per a que el vegeu (enguany encara no en tenim), així que haureu d'anar a Solsona a buscar-lo.

A la Pastisseria Viver de Vinaròs (que tampoc té web), comprem el torró més particular de tots els tradicionals a casa nostra: una mescla de torró de Xixona i xocolata molt divertida. M'agrada molt, tot i que se'm fa difícil descriure el sabor. Clar, com de xocolata amb ametlles. Però com que l'ametlla està molt triturada, la sensació i els sabor és diferent al de la xocolata amb ametlles més normal. A més, la xocolata és amb llet i no domina pas, de manera que es nota tant l'ametlla com la dolçor melosa típica del Xixona. Peculiar. El podeu trobar al carrer Major, baixant a ma esquerra...

Provatures 2007

Com sóc un cul de mal asiento que diem els barbaristes del meu poble, enguany no em podré estar de provar alguna casa nova. Tenen tos els números els torrons de Xixona de la famosa Casa Colomina de Barcelona (també el fan a Xixona) i un que vaig veure a la meva darrera visita a Casa Gispert (com m'agrada aquesta botiga...), que tenen de tot per al Nadal. També he vist / llegit que Oriol Balaguer ha fet unes preparacions especials per al Nadal, que dubto molt que pugui resistir-me a comprar.

En tot cas, aquí està la nostra llista. Alguna recomanació per incorporar a les provatures 2007? Us ho agrairíem moltíssim! Comprar torrons a Barcelona sempre te un punt de repte (en deu haver de més bons? és la millor relació qualitat - preu?), però si socialitzem coneixements, sempre serà més fàcil (i divertit!). No?

Massitet

Vist el post de la Mar Calpena a Baixa Gastronomia (bonic i interessant bloc, de debò: visiteu-lo) nosaltres devíem arribar, emprant les seves paraules, "quan la cosa ja començava a degenerar davant de qualsevol guingueta on s'insinués menjar gratuït". Si llegiu el post de Mar, la cosa és interessant de fer. Com explicàvem en aquest post, per 4 euros et donaven una copa amb la qual podies provar (de franc) un munt de vins interessants de la collita del 2007 i, previ el pagament d'un modest preu, menjar productes o elaboracions dels comerços i restaurants del barri. De fet, per això el vam recomanar....

Però és evident que has de matinar i arribar quan la gent encara es comporta de manera decent i la logística no ha rebentat davant l'afluència massiva de persones. Quan nosaltres vam acudir, no quedaven copes en un dels punts on en podies aconseguir i era LITERALMENT IMPOSSIBLE arribar a l'altre. Per posar un exemple, vam trigar al volt de deu minuts per recórrer el carrer de Canvis Vells, que dubto molt que passi molt dels 50 metres de llargada. De fet, aquesta foto de la Mar posa de manifest com estava la cosa. A més, no solament hi havia molta gent, si no que la majoria anava entonadeta pel cap baix (sobretot els que tenien pinta d'Erasmus...) o es llençava en planxa a sobre de les gunguetes a la caça de qualsevol cosa que li donessin. Total, que ens vam enretirar...

L'alternativa : Vinya del Senyor + Petra
Davant de la frustració, vam optar per fer una fugida endavant i vam anar a la Vinya del Senyor (a Verema hi ho podeu trobar més comentaris) a fer unes copes de vinet i picar alguna coseta, mentre ens miràvem la façana de Santa Maria del Mar. Es tracta d'un dels bars de vins (es diuen així o vinacoteques? no ho he aclarit mai...) més interessants que coneixem i és, si no estem mal informats, dels primers llocs de la ciutat que van apostar per aquesta línia de servir copes de vi i una mica de menjar per acompanyar-les (i no a l'inrevés).

Dels vins ens vam quedar amb el Licorella Blanc (Cellers Unió, DOQ Priorat), molt interessant: fet amb Pedro Ximenez, és un ví sec molt perfumat, fruitós i amb una fusta molt ben integrada. Fermentat sobre lies, té volum i dona una sensació oliosa en boca (se'n diu greixós, d'això? No trobo els apunts del curs de cata...jejeje) que ens agrada molt. De menjar ens vam quedat amb una mandonguilles de ceps i fetge gras que encara salivo ara quan hi penso! També molt bó el pa amb oli (un d'arbequina de la D.O. Siurana, fet també per Cellers Unió) i deliciosa la secallona del Pallars.

D'aquí vam sortir a buscar un lloc per sopar i vam fer cap al Petra, un dels diversos restaurant que porta l'Ada Perellada (nosaltres coneixem el Semproniana Fogons i el Pla del Àngels). La cuina és així com una mica fusió sobre base mediterrània que et resol perfectament un sopar arreglao pero informal. Vam sopar una amanida de tonyina fumada (correcta) que vam compartir i jo em vaig arrear una hamburguesa (mentida: te'n posen 2) amb crema de platan i formatge (bona) mentre Kisumenja, fent honor al seu nick, es cruspia una cuixa d'ànec confitada acompanyada de poma rostida, salsa de vi negre i brie (sense cap mena de dubte el millor plat de la nit). De postres res, encara que jo he de fer un esforç sobrehumà per no demanar un Delirium tremens de xocolata cada cop que menjo en algun dels restaurants de la Perellada. Per veure ens vam demanar una ampolla de Perro Verde, un Verdejo de Rueda que ens agrada moltíssim.

En fi, ja veieu: ens vam construir una alternativa per superar el disgust d'arribar tard i malament a l'esdeveniment; i ens va sortir força arreglat. Encara que l'any que vé farem cas de l'experiència de la Mar i acudirem una mica abans! ;-)

Com des de fa gairebé una quinzena d'anys, Vilaviniteca organitza el proper dimarts 27 de novembre una celebració de l'arribada dels vins de l'any d'alguns dels principals (o a mi m'ho semblen) cellers del país, l'Estat i també alguna coseta europea.
El fregao que es monta és monumental i acaben embolicats bona part dels carrers que van de la placeta de Santa Maria a Pla de Palau i Via Laietana. Sense cap mena de dubte, l'epicentre està al carrer de Canvis Vells, on es troba Vilaviniteca.
Tot i que cada cop sóc menys amic de les grans massificacions (i aquí se'n munta una de grossa), crec que és una bona ocasió per provar alguns dels vins de 2007. Per mi, és l'ocasió de provar els vins de maceració carbònica, una de les meves debilitats desgraciadament no compartida per Kisumenja (venjaaaaaaançaaaaaaaaaa!!!! jejejejeje). També és una ocasió per veure que ens ha portat enguany una de les botigues vínicoles de referència a Barcelona. Per quatre eurets proves vins, t'emportes una copa de regal i pots provar tapes i productes d'alguns restaurants i botigues del barri, entre d'altres Casa Gispert i el Forn Vilamala, als quals feia referència en el post dedicat al Born.

Podeu trobar més informació en aquesta pàgina del web de Vilaviniteca.

Massitet

Aquest any, la importància de trobar uns bons panellets era molta, ja que erem els encarregats de portar-los al sopar que la nostra amiga Klaus ens va preparar per la nit de Tots Sants. Com podeu veure en el post que hi ha tot just sota d'aquest, el nivell del sopar era altíssim i per tant els panellets no podien donar el cante i molts menys al final del sopar.

En condicions normals, la solució hagués estat molt fàcil: hagués anat a Vinaròs i li hauria robat (amb molt carinyo, però robat) a la meva germana fornera, que els fa per a casa i amb la recepta clàssica: tanta ametlla com sucre i ous. I res de patata! La patata, que cada cop és ven més com un recurs per a obtenir una textura més suau, no deixa de ser una trampa de natura econòmica: et posen patata i et cobren tot el panellet a preu d'ametlla. No cal ser expert en indústria agroalimentaria per veure on està el què de la jugada.

Però enguany no ha pogut ser tenir panellets vinarossencs. Així que ens quedaven dues opcions: o fer-los nosaltres o comprar-los a Barcelona. Per embolics professional-familiars de Kisumenja i un servidor, no ho vam poder fer. Per tant, a comprar a Barcelona! La idea no m'entusismava gaire, ja que les proves que havia fet havien estat força lamentables. Els de les pastisseries Farga són alguna cosa més que prescindibles. Em permetreu, per no posar-me en un embolic legal, deixar-ho aquí. Enguany vaig anar tot decidit a provar els de la pastisseria Foix de Sarrià. Bona presència, bona textura... però el panallet d'ametlla tenia gust de llimona! Qualsevol en prova un altre! I els de Baixas... doncs la relació qualitat preu, l'any passat, em va semblar intolerable: uns panellets correctes a preu d'or!

Però un dia, sense voler i sense haver-hi pensat, vaig passar per davant de ca n'Escribà a la Rambla i en vaig comprar uns d'ametlla per fer el test. Per provar-los, sempre compro els d'ametlla. Per mi, és en aquest panellet on se la juga un pastisser; és en aquest panellet on el massapà es veu si es bó o no: aquí res (pinyons, café, codonyat, llimona...) pot emmascarar, o sigui dissimular, si s'ha treballat bé la base, si s'ha treballat bé l'ametlla. El resultat va ser de notable alt i la relació qualitat preu em va semblar molt raonable. Per tant, habemus panellets!

A la foto es veu la mostra que vam dur al sopar: de café (al fons a l'esquerra), d'ametlla (primer pla a l'esquerra), de codonyat (segon pla a la dreta) i de pinyons (clarament identificables). Tots van triomfar, però hi va haver consens en que els de codonyat eren molt, molt bons: un codonyat saborós i de regust àcid que matissava amb subtilesa la dolçor.

Al fons de la foto podeu veure una de les quatre ampolles (la primera, de fet) de cava Agustí Torello Mata Reserva Barrica de 2003 que va dur la Maria i que van caure a la sobretaula . Va acompanyar increïblement bé als panellets. Una experiència, estimats, clarament repetible...

En tot cas, l'objectiu d'aquest post és ressenyar l'existència d'una de les concentracions de comerços relacionats amb la gastronomia més important que hi ha Barcelona. M'atreviria a dir, i mira que és molt dir, que és el millor lloc per a compres gastronòmiques fora de la Boqueria. La raó d'aquesta afirmació rau en la ubicació de mitja dotzena de comerços que jo considero imprescindibles de Barcelona i que es poden visitar en un passeig a peu de menys de 10 minuts. D'aquí ve la idea, per donar-li una mica d'empaque i, no ho negaré pas, atreure l'atenció sobre el post, de clúster. Aquest terme, originari dels estudis sobre economia industrial, fa referència a que la concentració geogràfica d'empreses d'un mateix sector en un mateix punt facilita l'aparició de sinergies que beneficia al conjunt d'empreses. I, en el meu cas, us ho puc ben dir que els genera beneficis: cada cop que vaig al barri entro a totes les botigues i m'hi deixo el que porto a sobre!

En primer lloc, i per estricte gust personal, trobem la Botifarreria de Santa Maria, una carnisseria-cansaladeria que mereix una visita per ella sola. Tenen carn fresca de primera qualitat i, a més, com diu el seu nom, estan especialitzats en botifarres: les fan ells artesanalment i són excel·lents! Això sense comptar amb les especialitats que fan: amb alls tendres, amb poma, amb fetge gras... Els podeu trobar al Carrer de Santa Maria núm. 4, enfront mateix de l'església.

A l'altra banda del temple trobareu Casa Gispert, des del meu punt de vista la millor botiga de fruits secs de Barcelona, a anys llum de qualsevol de les botigues (bones, però que es queden clarament curtes) que puguis trobar a la Boqueria tipus Vidal Pons o similar. No he trobat millors panses enlloc, per no dir res de les nous del país, els pinyons o les nous de macadàmia torrades. Tenen torradora i la fan anar cada dia, de manera que diariament tens productes acabats de fer amb un fumat característic que jo, enamorat del toc del fum, no puc fer res menys que admirar. Solament per comprar unes macadàmies ja mereix la pena creuar Barcelona!

Molt a prop de l'església, però ja caminant cap a Via Laietana, trobareu tres botigues que es veuen les façanes les unes a les altres creant un triangle virtuós (sí, ja sé que en sentit estricte virtuós ho és el cercle, però aquest triangle us ven prometo que ho és!) . Són el Forn Vilamala, El Colmado de VilaViniteca i la pròpia VilaViniteca, tots tres al carrer Agullers.

El forn de pa és un dels pioners de l'aposta per la qualitat a Barcelona, encara que precisament un dels trets que el caracteritzen es que mai ha deixat de fer pa de qualitat. Cosa que no poden dir tots els forners de Barcelona (ni del Principat, ni dels Països Catalans, ni de l'Estat espanyol...) . A aquestes alçades, parlar de VilaViniteca em fa un pèl de vergonya: considerada la millor botiga de vins de Barcelona, jo m'atreviria a dir que és la millor del nostre país i si no ho és d'Europa hi deu estar a prop. Francament, jo cada cop que entro m'acollono... Quant de vi i quant en saben, Senyor! En canvi, el colmado crec que ha acabat fagotitzat per la botiga de vins: tot i ser anterior al celler, te menys fama. O almenys a mi m'ho sembla. En tot cas, cal tenir present que és un lloc inevitable per als bons gormands, clarament a l'alçada (o més amunt, en productes com els fortmatges) d'altres llocs amb més renom com Can Ravell o el Colmado Murria...

En aquest post solament he destacat les cinc que més m'agrada entrar-hi. Però també trobareu Tot formatge al Passeig del Born; o la pastisseria Bubó al carrer de les Caputxes. Totes dues et resolen qualsevol questió relacionada amb el formatge o amb els postres (Bubó et permet tancar un sopar de gala amb els comensal fent l' ola, fijo!). I per als amants del cafè teniu Cafés El Magnífico (un web força cutre que, la veritat, no fa honor a la botiga...) i, al davant mateix, Sans & Sans per als apassionats del té, tots dos al carrer de l'Argenteria i tots dos en mans de la mateixa empresa familiar.

Tot això, fins ara, ha estat acompanyat d'una oferta culinària que ha perdut un pel de pedigrí per la marxa de dos estrellats, la Hofmann i l'Àbac, que se'n van a la zona alta de la ciutat. En tot cas, no tindreu gaires problemes per menjar més que bé a llocs com El Passadís del Pep, Comerç 24, Santa Maria, Arrel del Born, el Re-pla o el Little Italy.
Ho sigui, que si us agrada passejar a l'aire lliure tot comprant a botigues de delicadeses en, com diria el tòpic, un marc incomparable, no podeu dubtar en fer cap al clúster gastronòmic del Born! Si sou de fora de Barcelona, fins i tot ja mereix un desplaçament al cap i casal!

Massitet

P.S.: Com es nota que hi ha coses del meu antic barri que trobo a faltar, eh, amiguetes?

Rètol de la "Floristeria Vidiella" de grans dimensions (50x80cm) pintat amb acrílic. Tractat per estar a l'exterior amb pintures especials. 

Rètol de comerç, doble cara: tancat/obert.

 Rètol de comerç, doble cara: tancat/obert.

Clauer personalitzat per botiga "Vidiella Flors".

 CONTACTE: Si t'interessen els nostres productes envia un mail a continguts.mollevi@gmail.com.

Va fer una cosa que va molt més enllà de tot això: va creuar un quart de Barcelonam va anar al centre comercial de l'Illa Diagonal i em va comprar... un entrepà de pernil de l 'Andreuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu!!! Sí senyor, això sí que és amor! Això si que és sentir-se estimat. mmmmmmmmmmmmmm Quin soparot ens vam arrear amb l'entrepà! Sense cap mena de dubte, jo compleixo el tòpic que als homes (pel cap baix a alguns) se'ns sedueix per l'estómac. I a fe que kisumenja ho va fer i ben a fons! ;-)

Sobre les xarcuteries Andreu vull fer un post com Déu mana quan tingui una estona, però ara no em puc estar de recomenar-vos una visita a les seves botigues: molt producte de molt bona qualitat, a preus que no em semblen excessivament cars. En tot cas, em semblen una bona relació qualitat/ preu. El pernil que venen és Martín Romero i les virutes, amb les quals fan l'entrepà que em va deixar a les mans de kisumenja, són les millors que he provat en ma vida: ben tallades, de bona mida, permeten incorporar-les a tota mena de receptes i són molt sabroses i meloses. A veure si en pillo un dia i en penjo una foto per a que saliveu... Sobre la qualitat del que podeu trobar a l'Andreu teniu una altra opinió al bloc d'encantadísimo, una de les meves fonts habituals i que, molt gentilment, m'ha fet notar que ell hi va dedicar un post fa temps. Si hi entreu, veureu fotos de l'entrepà: jo no en vaig poder fer; quan hi vaig pensar, ja me l'havia menjat! jejeje

Tot i que tenen l'origen a Sabadell (la seva primera parada encara la conserven al Mercat municipal) s'han extès pel Barcelonès i més enllà. La botiga que jo conec (que també permet fer degustacions) està a la planta -1 de l'Illa Diagonal. Però en tenen una altra al Mercat de Santa Caterina i una altra al Centre Comercial Glòries, així com a Badalona, Sant Cugat del Vallès i Girona. En tot cas, a la seva pàgina web us donen les adreçes i quins serveis hi podeu trobar.

Jo trobo que mereixen una visita a hora de dinar: un entrepanet de pernil, una tapa de llangonisa (qué bona la tenen!!) i una altra amb qualsevol dels formatges (molts francesos), acompanyada d'una cervesa Warsteiner (sí senyor, criteri escollint cervesa!) i després a rebentar la tarjeta! Segur que, d'això darrer, us resultarà molt difícl estar-vos-en!