Fa un any i mig vaig començar un projecte amb tota la il·lusió pensant que aniria bé. Però no va bé. Avui m'han donat una mala notícia, tan dolenta que suposarà començar de zero un altre cop. Això no em fa por. Mai me n'ha fet, però ja tinc 31 anys. I en 31 anys no he fotut res de profit. Bé si, l'Anna, però ella és l'excepció que confirma la regla.

En un any i mig no he estat capaç de tirar endavant això. Quan no era una cosa, era una altra, però mai he pogut dir:  "això ho he aconseguit jo". El cas és que no em sento fracassat. Tinc tant poques ganes de tirar endavant que ni això sento. Em sento cansat i abatut. Trist, sense ganes de riure, sense il·lusió per res. No tinc ni ganes de plorar, per no tenir. M'envaeix una desídia tant gran que solsament visc per no morir. Sort que encara tinc a les meves princeses que si no...

Quan sóc amb l'Anna, veig la innocència en la seva carona i em dic a mi mateix que haig de ser fort; al menys davant d'ella. No sé si ho podré continuar sent.

Espero que et vagi molt i molt bé a Holanda, tu ja ho saps. És un repte important en la teva vida i una oportunitat que cal aprofitar al màxim. Carpe Diem.

Per cert, el sopar molt bé. Llàstima de la calor. Ara els del bar d'abaix ja saben que tens amics i punts febles...

Un petò molt fort de part de tota la família!!!!

En Palomero és un home que pateix de neurosis. - Veràs, es que yo no me encuentro bien..., la sangre no me riega el cerebro! - em va dir el primer cop que vaig poder parlar amb ell.

Fins aquell dia, no era més que un personatge curiós més, un de tants dels que cada dia passen per l'Aula. M'havia fixat que el seu aspecte era el d'un home senzill, un treballador jubilat més, d'uns seixanta anys. Les seves mans mostraven unes ungles netes i ben retallades, uns dits lleugers i ben conservats. Sempre vestit amb una gorra, una americana de quadres sobre una camisa, pantalons i sabatilles esportives. Rere les ulleres, els seus ulls mostraven una gran preocupació, una profunda pena que fins llavors no havia comprès.

Al començament pensava que la seva actitud la provocava la distància idiomàtica (un cop més els tòpics ens fan jutjar sense pensar) però aviat vaig descobrir que no era això. Aquell home semblava no coordinar gaire els seus moviments però l'entusiasme, l'esforç que emanava d'ell era realment encomiable. I em va començar a caure bé de seguida.

Al final de la segona sessió, va esperar fins que tothom va haver marxat i va ser llavors quan em va revelar el seu patiment. Ho vaig entendre tot de seguida.

- No creas, eh, que me estoy tomando la medicación! Pero cuando llego a mi casa ya no me acuerdo de nada. No me podrias dar unos apuntes de lo que tu explicas i así mirármelo yo en mi casa tranquilamente?.

Òbviament, jo li vaig respondre que tenia un dossier per repartir entre els alumnes perquè se'l fotocopiessin i me'l tornessin. A partir d'aquell dia, la nostra relació va canviar. Poc a poc, cada cop m'anava explicant alguna cosa més de la seva vida. Vaig saber que era un gran flamencòleg. Més endavant vaig poder comprovar fins a quin punt se sap tota la història del flamenc, cantants, cançons, pals, anys de naixement i de mort dels cantants, fins i tot del segle XIX. Una autèntica enciclopèdia vivent.

Quan es va acabar el curs, els seus progressos havien estat notables. Tot i així, degut a la seva malaltia, encara li quedava molta pràctica per a poder automatitzar les accions més bàsiques. Jo li vaig dir que podia venir a l'Aula mentre no féssim classe per utilitzar-ne els ordinadors per practicar. I un dia va venir. Era un divendres al matí, ho recordo perfectament.

Sols a l'Aula ell i jo, vaig poder dedicar-li una estona en exclusiva. Amb quatre exemples molt senzills i gràfics i un parell de mostres pràctiques, aviat va entendre el que fins llavors li havia costat tant. De sobre, quan vaig acabar l'explicació pràctica i ho va ben assimilar, va deixar anar un sospir d'alleujament, va reclinar el cos enrere, com si acabés de fer un esforç sobrehumà, i la seva cara es va il·luminar tot d'una. Aquells ulls blaus, que fins llavors havien estat mig closos, amagant una terrible preocupació, van obrir-se mostrant-se de nou al món plens de vida i energia.

Amb pressa, per no oblidar ni una coma del que li havia explicat, va treure toscament, a causa del tremolor que la neurosis li provocava, un petit quadern que guardava a la butxaca. Ho va anotar tot tan bé com va poder, amb l'ànsia del que beu un glop d'aigua després de dies sencers al desert.

En aquell instant em vaig emocionar. Una sensació increïble va recórrer cadascun dels porus de la meva pell, posant-me-la de gallina. Em sentia genial. Era formidable. Havia ajudat a un home a ser feliç, encara que només fos per uns segons. Per fi havia trobat un moment de pau amb mi mateix, per fi em sentia realment realitzat amb el que feia.

Avui, he tornat a ajudar-lo (a ell i a altres) i m'ha donat les gràcies. M'ha dit que havia vingut deprimit i marxava content. Creieu que hi ha diners al món que paguin això? Jo no.

PS. Sé que parlar públicament de les persones amb qui tracto cada dia a la feina no és gaire ètic. Ho sé. Però crec que en aquest cas, valia la pena explicar amb detall les circumstàncies personals de'n Palomero (no creieu que el nom real és gaire més maco, no!) per poder entendre bé el que us volia transmetre.

]]> http://xaviroset.wordpress.com/?p=284 Tue, 22 Apr 2008 22:29:42 +0000 Xavi http://xaviroset.wordpress.com/?p=284 A la meva estimada.

Com per art d'encanteri, avui el temps s'ha transformat en petites bombolles de sabó, etèries boles fràgils que suraven en l'aire. I els minuts que ha durat el trajecte, s'han convertit en temps de calma. Per primera vagada en molt de temps he pogut entretenir-me a mirar les cares de la gent amb que em creuava, he pogut escoltar petits fragments de converses intranscendents, he pogut mirar enlaire i sentir l'olor de Vilanova a la meva pell. Aquest migdia, duia petjades de felicitat a la sola de les sabates, i he vist volar un ocell.

Aquest moment m'ha fet feliç. BN

Com tu em vas fer feliç un dia

Per a mi, aquest és un record per una persona que ha significat molt en la meva vida, a qui trobo a faltar més del que ella es podia imaginar que ho faria. Espero fer-li un homenatge a una dona que em va fer viure coses belles, de qui vaig aprendre a estimar de veritat, de qui em va costar molt acomiadar-me. Voldria que quan llegiu aquesta recepta, o quan la feu a casa vostra, penseu quin tipus de persona pot comparar-se amb una cosa tan dolça i bona com aquests bunyols flonjos i ensucrats. I si us ve algú al cap, no dubteu a fer-li saber.

Ingredients:

• 1/4 de litre d'aigua
• 125gr de farina
• 100gr de mantega
• 3 o 4 ous
• oli d'oliva
• sucre
• sal

Elaboració:

En primer lloc, posem a desfer la mantega en un cassó amb el quart de litre d'aigua i un pessic de sal remenant amb un batedor. Quan l'aigua arrenqui a bullir, hi tirem tota la farina i remenem fins que es formi una pasta consistent que es desenganxi del cassó.

Ho traiem del foc i hi tirem un ou sencer. Remenem amb una cullera de fusta fins que l'ou queda ben amassat amb la pasta que es torna a desenganxar del cassó. Repetim l'operació amb la resta dels ous, d'un en un. Si els ous són prou grossos no farà falta que n'hi posem quatre. Ho sabrem quan, remenant, la pasta es queda enganxada a la cullera i costa de baixar. I aquesta és la pasta que utilitzarem.

Després, quan la pasta ja esta elaborada, posem una paella o una fregidora amb força oli d'oliva no massa calent per fregir els bunyols. Si la massa està ben feta, els bunyols s'inflaran i s'aniran donant la volta tot sols.

Un cop daurats, els traiem de la paella i n'escorrem ben bé l'oli amb paper de cuina o en una escorredora. Finalment, els cobrim de sucre o els farcim de crema pastissera, com preferiu.

Espero que gaudiu tant d'aquest bunyols com jo els he disfrutat. BN.

Què costa dir "bon dia" quan entres a algun lloc on hi ha més gent? És una cosa evident. Tu arrives, entres, la gent que hi ha et mira,... i tu dius "bon dia!" Com sempre s'ha fet.  O simplement "hola"; amb un "hola" n'hi ha prou! Doncs, no. Ara no. Ara el que es fa és entrar fins al taulell en silenci, sense mirar la cara de ningú, i quan et toca, llavors parles. Mentrestant, esperes. I això ho fa moltíssima gent, per no dir gairebé tothom. És com si les persones estiguem programades per anar cadascú a la seva, com si no convivíssim els uns amb els altres.

A mi em treu de polleguera que la gent no saludi quan entra a algun lloc. Ho trobo una manca d'educació. Una desconsideració envers l'altra gent.

Potser és que ens estem globalitzant tant que la impersonalitat ha arribat a nivells extrems. També és veritat que Vilanova ja no és la que era. Si al llarg del dia entren unes 200 persones a la botiga, de totes només en conec a un 10%. Ens fem grans!

En una gran nit de futbol, el F.C. Barcelona va disputar la Copa Catalunya contra el seu màxim i acèrrim rival, el Real Club Espanyol de Barcelona, en un matx ple de bon joc per part d'amdós contendents i amb moltíssimes i molt interessants oportunitats de batre el marc rival. Així i tot, el resultat al final dels 90 minuts reglamentaris fou d'empat a 1 gol, per la qual cosa, els llançaments des del punt de penal van decidir una final igualadíssima. No fou fins al darrer xut que el Barça va poder proclamar-se nou campió i igualar el seu rival en nombre de copes guanyades, 5 concretament.

Quina vergonya! Quina manera de desprestigiar un tofeu que ja de per sí és una pantomima. Que s'ho facin mirar.

Va ser un dia rodó per a tothom. La llàstima era que l'Anna es trobava una mica malament, amb una mica de febre, ja que li havien posat una vacuna dos dies abans, i amb criatures ja se sap.... en el moment menys oportú te la fan! Però així i tot, es va portar molt i molt bé, com sempre.

El dia va començar bé, i després d'esmorzar i de vestir-nos vam fer camí cap a Cornellà. Allà, de seguida vam anar a casa de la núvia (ai no! que era una comunió) que ja ens esperava per fer les fotos de rigor. Mentrestant, aparcàvem els cotxes en un lloc estratègic per sortir corrents acabada la cerimònia.

Durant la missa, el més destacat va ser la mala llet del capellà. Sí, així com ho dic. Tenia una malla llet increïble. Crec que el celibat no és bo per la salut, almenys no per a la d'aquell home. Al començar, va demanar a tothom que portes càmeres que pugés al primer pis de l'esglèsia des d'on podrien fer fotos tranquilament, i que no volia veure a ningú fent fotos des de la nau. I a la que algú blandia alguna càmera, encara que fos el mòbil, aturava la missa i renyava a la gent sense cap tipus de mirament. Fins i tot instava als pecadors culpables d'ingratitud i mala consciència a demanar perdó a les famílies que els havíen convidat. Era increïble; a sobre que ja per ofici ens tractava a tots d'ànimes perdudes i de pecadors, males-persones, i demés, dient-nos que només Déu a través d'ell ens podia donar la salvació pel simple fet de ser éssers humans; a sobre d'estar enganyant a 25 pobres nenes i nens humiliant-los de paraula, dient-los que no estava bé que no els agradés que els manessin, que havien de parar taula cada cop que els seus pares els ho ordenessin, que havien de fer els deures cada dia per no cremar a les brases eternes de llucifer o bullir en la caldera infernal d'en Pere Botero (altrament dit Satanàs); a sobre de tot això, encara pretenia que els "paparazzi" furtius que hi havia a l'esglèsia demanessin perdó a les famílies que els havien convidat a la taula del banquet de després. Demencial!

A la tarda, un dinar copiós, típic de boda amb pastís tallat amb sabre i fotògraf del restaurant inclòs. Converses picants, acudits marrans, bona companyia i copa i puro (alguns) a l'hora del café. Què més es pot demanar per un dia així?

Ah si. D'aquella persona no en vaig saber res en tot el dia. Perfecte!

AixòSnoEemNmolesta. NiStampocEreunir-meTamb UelsEmeusScunyatsUi Nfer A conyaTsobre aixòOo allò. ElRque emTmolesta ésUque m'hauréRde trobarAamb una persona a qui no tinc cap ganes de veure. No tan sols de parlar-hi. És que no tinc ganes ni de veure'l. Ni de saber que existeix. I en aquests moments que estic passant, no sé si ho podré aguantar amb dignitat. Normalment, faig veure que no hi és, passo d'aquesta persona i ja està, tot i que fa el possible per burxar i burxar subterfíciament. Demà no sé si ho podré aguantar.

Bé, ja ho explicaré! Ah i si hi penso us penjaré alguna foto de na Mireia.