Cadascú de nosaltres, en diferents graus, ha de torbar un equilibri entre la seva vida local (els amics, la família, i la relació amb el territori on viu) i la seva vida global ( des del que consulta i produeix a través de la xarxa fins a la seva vida professional que cada cop més també està orientada a un mercat global, sense oblidar les xarxes i contactes que fa arreu). La majoria de la gent quasi no ha de buscar un equilibri perquè la vida global (encara) ocupa una part insignificant de les seves vides, mentre que uns pocs "globals" (com el mateix Manuel Castells) s'han desarrelat totalment del territori i viuen només globalment, canvien de residència tant com els convé i fins i tot, escriuen que els espais ja no existeixen i que només importen els fluxos. En mig dels dos grups es troba un tercer grup que intenta equilibrar les dues vides no sense complicacions. Dur a terme un projecte de vida al lloc on vius sense descuidar les imposicions de vida global que t'imposa la feina. Jo personalment cada cop que marxo de viatge de feina, torno a Barcelona amb moltes ganes de retrobar-me amb la ciutat i amb els amics. Però també tinc amics a Milà, Birmingham o Leipzig, als quals trobo a faltar quan estic a Barcelona i que veig durant els viatges. Aquest grup de gent és el que ha de trobar un equilibri entre mantenir les arrels al territori i mantenir també les xarxes d'amistat i professionals que ha fet globalment. Però no es tracta només deles xarxes transnacionals de contactes o el que consultem per internet. Decidir de seguir vivint al poble i treballar a una ciutat global com Barcelona també és una forma d'intentar mantenir aquest equilibri. O implicar-se en la vida del teu barri a la vegada que treballes globalment.

]]> http://changingcities.wordpress.com/?p=159 Mon, 15 Sep 2008 16:11:52 +0000 Marc http://changingcities.ca.wordpress.com/2008/09/15/espais-creatius-al-poblenou/ Com ja sabreu si sou lectors d'aquest bloc, al passat Forum Internacional de Sociologia que es va celebrar a Barcelona vam presentar un article sobre els espais creatius del Poblenou. Avui en parlaré una mica més (podeu trobar la presentació en el post anterior).

A principis dels anys noranta el barri industrial del Poblenou s'havia quedat sense activitat productiva i hi havia una gran incertesa sobre el futur del barri. Els propietaris de les naus industrials les llogaven per activitats que els donéssin beneficis a curt termini esperant una bona ocasió per a la revalorització dels seus terrenys. Això va atraure diferents activitats com discoteques i pubs, convertint el barri en una zona d'oci que els qui erem adolescents als anys noranta encara recordem. Però també va atraure artistes i bohemis de tot arreu. Davant els grans espais dels tallers els artistes sovint van haver de compartir espais i despeses de manera que es va generar un cert "clima creatiu". Amb el pla 22@ la majoria d'aquests tallers van desaparèixer apretats per propietaris i administració que no reconeixia els artistes com un actor vàlid que es pogués quedar al barri. Només alguns d'aquests tallers han sobreviscut al moment: Hangar, L'escocesa i Palo Alto en són alguns exemples. 

Perquè només van sobreviure uns pocs col·lectius? quines estratègies van seguir aquests col·lectius per tal de sobreviure? El fet és que els artistes es van aliar amb els veïns i el que quedava del teixit productiu del poblenou per tal de frenar la seva expulsió del barri. Algunes victòries col·lectives han estat el manteniment del patrimoni industrial i la seva conversió en equipaments públics (com és el cas de la fàbrica de Can Saladrigas) i la creació per part de l'ajuntament de les fàbriques de la creació, seguint el model d'Hangar, que va partir d'un model autogestionat. En l'article presentem una anàlisi de tots aquests temes intentant entendre com els artistes han contribuït (o no) en la transformació de l'agenda política de l'ajuntament. Aviat en penjaré una versió al bloc.

[slideshare id=588309&doc=presentaci-22-def-1220894909046834-8&w=425]

Avui he estat liat col·laborant cutrement en l'organització del primer ISA Forum que s'està celebrant a Barcelona aquests dies, i també he anat a escoltar alguns ponents. Estava allà escoltant en Chris Pickenvance quan ha resultat que m'enterava més o menys de què parlava i, oh sorpresa, m'havia llegit les lectures que criticava en la seva presentació. Aleshores he pres consciència de que ja fa uns anys que rondo per aquest tema i que tard o d'hora havia de passar això. Aquests congressos em generen sensacions contradictòries. Per una banda estàs rodejat de freaks que fan més o menys el que tu i et sembla que tot té més lògica. Per l'altra, veus a la gent megaconsolidada com a investigadors i et preguntes si és així com vols que sigui el teu futur... Però això suposo que passa amb qualsevol feina en realitat, oi?

Ara vaig a preparar la ponència que presento demà amb el Marc Martí; urban creativity in the spaces of capital. Demà o passat penjo powerpoint i article.

Les exposicions universals, que van néixer com a fires on el països mostraven el seu grau de desenvolupament capitalista i industrial, s'estan adaptant a aquesta realitat. L'any 2010 l'exposició universal de Shangai acollirà per primera vegada a a ciutats com a actors econòmics que presenten els seus avenços. Quatre ciutats espanyoles hi acudiran: Barcelona, Bilbao, Madrid i Santiago de Compostela. Pel que fa a Barcelona, els "avenços" a exportar seran el districte 22@ i la renovació de ciutat vella. 

Estic segur que això revitalitzarà les exposicions universals com a grans esdeveniments de reforma urbana i d'escalament de posicions en la jerarquia urbana global. Llàstima que a Zaragoza li hagi arribat tard aquest canvi en el plantejament de les expos, encara que la ciutat sembla haver aprofitat les oportunitats de creixement que li brindava l'esdeveniment (ho sabrem en els propers anys quan el districte creat per a la exposició es converteixi o bé en un 22@ o bé en un parc del fòrum, o sigui un lloc desert).

Haurem de veure quan les expos passen a ser totalment urbana i deixa enrera l'estructura de pavellons representant els Estats-nació. De moment la expo de Shangai ja es situa al voltant de la qualitat de vida urbana. I no és casual (gens) que s'organitzi a la Xina.

Los investigadores han descubierto que los asentamientos se distribuyeron en pequeños pueblos de 100 a 150 hectáreas, en los que vivían unas 2.500 personas, y que se ubican en el terreno formando una estructura de galaxia en espiral. Las poblaciones se comunicaban con una red de caminos, ya que contaban con una estructura social similar y con una economía y tecnología compartida, pero con una organización política independiente. La disposición de estas comunidades forestales era más dispersa y menos centralizada que en Egipto o Mesopotamia. (Llegit a Público)

Com ja vaig apuntar en un post anterior, des d'occident som incapaços de reconèixer que les civilitzacions precolombines van ser capaces d'articular l'organització de milers de persones sense agredir la natura. No es tracava de que fóssin bons perquè si. Jo crec que segurament van descobrir molt abans que nosaltres (que encara no ho hem admès col·lectivament, i no actuem en conseqüència) que els seus ecosistemes eren tan fràgils que no soportarien una agressió. En aquest sentit eren conscients també del desastre humà que significaria alterar l'ecosistema. I com deia en el meu anterior post, les riuades i la desertització dels camps de cultiu són fenòmens estrictament ocidentals. És el que passa quan vas a un lloc i imposes la teva cultura a sang i foc sense tenir en compte que la de l'altre igual tenia coses positives. Sigui com sigui, intenteu repensar la idea que teniu de ciutats antigues si només hi incloïeu les ciutats Gregues i de la conca mediterrània. Va existir un altre llegat, però el vam destruïr.

Des del punt de vista del sentit comú això sona escandalós, però en realitat és molt coherent amb la lògica sota la que es pensen aquestes grans infrastructures. El pont de Bilbao per exemple, forma part de la renovació de la ria i de l'intent de la ciutat de pujar escales dins l'economia global. Per tant, que els habitants de la ciutat no puguin passar-hi els dies de neu i fred és secundari. El pont està allà per crear una imatge, al costat del Gugenheim, i la seva utilitat final juga un paper menor. Si Gropius aixequés el cap... també s'ha de dir que hi ha arquitectes i arquitectes i Calatrava està implicat en varis casos similars.

D'altra banda, l'augment constant del parc de cotxes deixa obsoletes moltes infrastructures de transport molt més ràpid del que s'havia previst, tot i que en el seu moment les previsions fossin ambicioses. Tal i com ha demostrat l'experiència de ciutats americanes com Los Ángeles crear més infrastructures per al transport de cotxes només genera un augment del parc de cotxes i un col·lapse de dimensions encara més grans. Ja no es tracta només d'una qüestió de contaminació, sinó de com gestionem les grans aglomeracions urbanes sense perdre qualitat de vida (si, per mi, estar atrapat cada dia 40 minuts o més a la carretera és perdre qualitat de vida). Calen, per tant, governs forts que garanteixin sistemes de transport públic col·lectiu de qualitat, que siguin una alternativa real al cotxe. I aquest no cal que desaparegui, que quedi per les distàncies mitjanes, o per anar del pàrquing de casa a l'estació del tren si és que queda molt lluny.  

Perquè veieu per on van anar els trets, l'ultranacionalista croata  Franjo Tudman va guanyar les eleccions el 1990, més o menys a l'hora que l'ultranacionalista serbi Milosevic tornava a ser escollit president.  Una de les primeres mesures de Tudman va ser canviar l'estatus constitucional de la minoria sèrbia, de forma que no se'ls garantien tots els drets. Un cop declarada la independència de Croacia es va desfermar una repressió paulatina contra els serbis, que van ser expulsats dels pobles. Allà on eren majoria els serbis es van rebel·lar i van constituïr una república independent dins Croacia. Els serbis, caps angeletes, van començar a expulsar (o sigui exterminar) als croates que havien quedat dins la nova república rebel de la Krajina amb el suport de l'exèrcit iugoslau, i Croacia comptava amb un exèrcit escàs i mal armat.

Però Croacia tenia el suport d'occident i dels capitalistes iugoslaus exiliats. Igual que veiem ara en el cas d'Abjazia i Ossètia del Sud però a l'inrevés, Alemanya va pressionar perquè la UE reconeixés Croacia com a país independent. Un cop reconegut el seu estatus, Croacia es va armar i va foragitar l'excercit iugoslau controlat pels serbis, a la vegada que atacava i expulsava als serbis de la república independent que havien muntat al bell mig de Croacia. Quan dic expulsava vull dir que mataven a qui quedés, en cremaven les cases i les terres i els enterraven en fosses comuns. Una visita ràpida per les terres de la Krajina ens va mostrar els camps de mines, les cases cremades i els cartells ametrallats que encara estan allà. A la capital de la república serbia rebel, Knin, on el 90 per cent de la població era serbia, no hi queda pràcticament ningú i una bandera croata gegant oneja com a símbol de la victòria. 

El més sorprenent de tot és que un país que vol entrar a la UE i que vol ser modern va basar la seva independència en l'expulsió i persecució d'un milió i mig de serbis. Els carrers estan plens d'estatues de Franjo Tudman i no hi ha poble sense una avinguda amb el seu nom. La bandera croata te la trobes fins a la sopa i no queda ni rastre del socialisme de Tito (tot i que també era Croata). No vull acusar als croates de ser especialment sanguinaris, no ho van ser més que els serbis, però tampoc menys. 

Tota aquesta parrafada és per deixar clar que a occident, medim la independència dels països segons interessos estratègics de les classes dirigents, cosa que ha quedat clar amb l'acceptació de la independència de Kosovo però la negativa a acceptar Abjazia i Ossètia del Sud. I ara vinc cap a casa. Em sembla ingenu, donades les circumstàncies, pensar en una potencial independència de Catalunya per la vía pacífica. El preu que van pagar els croats, per mi, és massa alt. I no em crec allò del dret d'autodeterminació dels pobles... només s'utilitza quan hi ha estats que en poden treure partit. Potser si la República hagués guanyat la guerra civil espanyola haguessim acabat sent un país comunista i ara la moderna Catalunya podria independitzar-se, amb el suport dels Estats Units i tot. D'altra banda, els qui busquen la confrontació, la porten clara amb nosaltres. Una altra cosa és aixecar els ànims de l'Espanya irredempta. Això, darrerament, no costa gaire. 

Fa poc al bloc Catalunyafastforward hi havia un post sobre els mileuristes que m'ha semblat interessant (i que m'ha arribat, valgui la redundància, a través de Xarxes). M'agrada la visió que dóna del mileurista:

l’activista mileurista és un jove pseudointel·lectual, amb un títol de lletres pures sota el braç i la convicció de que tot a la vida són drets inalienables que li han estat furtats

El mileurista no és aquell qui cobra mil euros o menys, això és, diguem-ne, la seva definció material, i inclouria des de dones de fer feina a becaris. La categoria de mileurista va associada a la de l'universitari altament preparat però que cobra una misèria. Entesa així, aquesta categoria està vinculada directament a la de classe. L'accés a la universitat no és igualitari, i només aquells que viuen en un context que els asseguri altres ingressos poden dedicar-se en cos i ànima a fer carrera universitària. O sigui, aquells qui provenen de classes altes. La majoria de becaris no viuen en aquesta situació i molts abandonen els seus intents després d'anys dins la universitat, més que res perquè troben feines millors. En la carrera de resistència, congressos no subvencionats i beques precaries només aguanten els qui tenen una altra font de finançament. Això també passa amb l'anomenada classe creativa... només els artistes que estan forrats son els que es poden dedicar a intentar tirar endavant la seva carrera o viatjar a ciutats que els inspiren etc. Però això ja és un altre tema. Per cert que a Catalunya fastforward parlen també de creativitat com a motor econòmic de Catalunya.

Fa dos anys per aquestes dates estava treballant a Lisboa. Tota una experiència.

Ja la coneixia d'uns quants anys enrere, quan hi varem anat durant el mes d'agost i em va agradar força, per bé que vaig haver de fer un cert esforç per habituar-me.

Treballar durant tres mesos a Lisboa va ser tota una experiència, professionalment molt enriquidora, però sobretot per descobrir una ciutat que de mica en mica et va atrapant i que acabes enyorant.

Cal dir que la Expo li va anar molt bé per tal d'endreçar-la i obrir-la una mica a la modernitat. Però a Lisboa encara hi queda molt de la ciutat antiga, que es mira amb certa distància i de reüll, les botigues de disseny i els restaurants que no tenen el bacallà com a plat estel·lar.

Caminar de nit, durant el dia pencàvem molt i a penes sortíem de l'oficina, pels carrers farcits de turistes i de lisboetes de tota la vida, pels barris antics, sentint la fresca humida, després d'un excel·lent sopar (com es menja a Lisboa!), era molt agradable, sobretot si el sopar te'l pagava l'empresa, doncs sembla mentida que amb el nivell de vida que hi ha a Portugal, sopar costi el que costa.

La primera nit, la Bea (la millor companya de feina que hom es pugui imaginar) i jo varem fer de guiris totals i varem anar a un restaurant de fados del Barrio Alto, d'aquells que ja t'esperen a la porta quan et veuen passar per la vorera i no et pots treure de sobre el cambrer de torn.

Decoració típica per turistes, amb fotos de totes les patums del fado i com no podia ser d'altre manera, un altar per l’Amàlia Rodrigues. La carta sense cap sorpresa, però correctíssima.

En un racó, un minúscul, un inexistent escenari on els guitarristes i cantants comencen a cantar els nostàlgics, tristos i passionals fados. Dels tres que varem escoltar, una senyora em va cridar l'atenció. En acabar es va apropar a la nostre taula per oferir-nos el CD pertinent, que òbviament vaig comprar-li. Tot seguit ens va preguntar de on érem i li varem dir que de Barcelona.

A partir d'aquell moment la Maria José Melo ens va deixar bocabadats amb el discurs sociopolític que ens va deixar anar.

Ens va dir que era molt important que votéssim si, al Estatut (pobre ella i pobres de nosaltres!), ens va parlar de la importància que tenia per a ella Lluís Llach i de com l'idolatrava. De com entenia perfectament la nostra voluntat de ser i de sentir-nos diferents.

Ella era una representant de la Lisboa antiga, d'aquella que es mira amb recel tot el que prové d'Espanya i que associa que tots els catalans i bascos tenim una idea única de com volem que sigui la nostre relació amb Madrid.

La majoria de portuguesos es miren a Espanya d'un altre manera, potser fins hi tot amb una certa enveja i també amb la desconfiança de la manca d'una cordialitat real. Les dues nacions no s'han mirat mai de cara, s'han ignorat i ara es diu que fins hi tot alguns voldrien que les dues nacions ens fusionessin. Quines coses, oi?.

Les multinacionals espanyoles s'han apoderat del País i això no ha acabat d'agradar als que volen mantenir-se independents.

La Maria José ens va dedicar el disc "Na Nostalgia do Fado" con un abraço Iberico. 21 de maig de 2006.

No hi vaig tornar mai més a aquest restaurant on cantava la Maria José. Amb la Bea, ens varem dedicar a descobrir l'amplíssima oferta gastronòmica, fent dententes a tots aquells que des de Barcelona seguien les nostres descobertes.

De tant en tant, m'he escoltat el disc i m'han vingut molts records d'aquella època nova, on jo m'acabava de re inventar professionalment, en una aventura que ha resultat intensa i efímera, però extraordinàriament enriquidora.

Avui, tot tornant tard de la feina, he recordat quan sortíem, també tard i anàvem cap el Barrio Alto, el Chiado, l'Alfama o Belem a curar-nos el ventre de penes i he recordat la Maria José Melo i el seu discurs.

No és l’Amàlia Rodrigues, però la recordo de manera molt entranyable.

Ens van fotre una clavada històrica (la primera), després en vindrien d'apocalíptiques.

[splashcast c UWLD8209TB]

Lisboa Antiga (Amadeu do Vale/José Galhardo/Raul Ferrão)

veu: Maria José Melo

[slideshare id=502851&doc=presentacin-enhr-1215451390287989-9&w=425]

Adoneu-vos que només hi ha unes poques diapositives, una presentació sèria en té unes quantes més, mireu aquí

La ciutat té un fort component modernista i burgès. Els edificis d'Art Noveau estan per tot arreu del centre que també es caracteritza per grans carrers. Moltes cases estan sent rehabilitades i hi ha molts edificis de fusta combinats amb grans edificis on les escultures no hi falten. Com que la ciutat no va tenir especulació urbanística durant 70 anys, conserva grans parcs i jardins al bell mig del cas històric. Tot i que la ciutat està situada al costat d'un riu, sembla viure-hi d'esquena. Ara hi ha un pla de reforma urbanística que pretén regenerar l'antic port de la ciutat i convertir-lo en un barri creatiu. El projecte comporta la regeneració urbana de 36 hectarees on hi haurà 65.000 persones vivint i 80.000 llocs de treball segons els càlculs dels promotors. Em va sorprendre la forma de planificar: tenen un equip d'experts en les ciències socials per tal de saber com voldrà viure la gent al 2020! Molt soviètic si un s'hi para a pensar. La iniciativa sembla com el 22@ però mal planificat i de menor escala. 

Em va sorprendre la forma de planificar: tenen un equip d'experts en les ciències socials per tal de saber com voldrà viure la gent al 2020! Molt soviètic si un s'hi para a pensar. El problema dels països de l'Est (que ja vam poder comprovar l'equip de l'ACRE a Sofia) és la desconfiança total en les institucions públiques i la creença que el mercat ho arreglarà tot.

A tall d'exemple una conversa sobre la seva relació amb l'ajuntament de Riga amb l'individu que ens presentava el projecte:

      "L'ajuntament col·labora i controla el projecte"

      P: "i com és la vostra relació? què no us han deixat fer?"

      R: "podem fer tot el que volguem"

El que cal és una combinació d'Estat i mercat on el primer controli el segon, i sobretot, una societat civil exigent i activa que freni els excessos especulatius i que participi en la presa de decisions. I això, diria que no ho tenen (potser m'equivoco).

La nit i el dia a Riga

Riga està molt amunt (mireu-ho en un mapa). A les onze de la nit encara és de dia i a les 3:30 de la nit ja torna a sortir el sol. La primera nit a l'hotel vaig oblidar-me de baixar la persiana i va ser horrorós... una foto de la posta de sol que no arribava mai:

 

 

Atenes em va recordar molt al caos d'Istambul (encara que suposo que a ells no els agradaria sentir-ho) amb un seguiment molt laxe de les normes (motoristes sense casc, la gent fumant a tot arreu, paradetes pel carrer venent menjar i altres coses, botiguers jugant al backgammon al mig del carrer, taxistes que et cobren de més...). La ciutat es veu que ha canviat molt després dels jocs i em va donar la sensació que està en ple procés de gentrificació: als carrers al voltant de l'Acròpolis hi apareixen comerços cada cop de més categoria tot i que els edificis segueixen estant bastant destrossats... és similar a la Barcelona d'abans de "Barcelona posa't maca", sense ni una façana arreglada. La part més propera a la plaça sintagma i el barri d'Attica estan ja totalment renovats i aburgesats.

La visita a l'Acropolis és impressionant... sobretot si t'agraden "les pedres". Vam visitar els antics temples a dalt del turó, però també l'antiga Atenes. Vam passejar pel Peripathos, el camí que envoltava el recinte sagrat i al voltant del qual apareixia la ciutat grega. Vam estar davant el teatre més antic que es conserva, el teatre de Dionisi, amb una capacitat per a 17.000 persones i on es van estrenar les obres d'Esquil, Sòfocles, Eurípides o Eristòfanes... potser el lligam amb tot aquest passat em va impressionar... Al vespre pujàvem a prendre la darrera copa a l'hotel i teniem vistes a l'acròpolis. També veiem els estels, els mateixos que havien inspirat als primers astrònoms grecs a teoritzar sobre la terra i la seva posició dins l'univers. Per cert, de tornada a l'avió, uns turistes ens deien lo avorrit que era anar a veure pedres... no entendré mai aquest tipus de turisme. Que coi hi feien a l'acropolis si no els interessava?

Bé, no hi ha gaire temps per reflexionar. Vaig tornar divendres i dissabte vaig anar de boda rural a vallfogona de Balaguer. Va ser impressionant també, però ja us ho explicaré en algun altre moment. Ara estic preparant el meu viatge a Riga d'aquí a dos dies. Seguirem informant.

Tot això porta al tema central d'aquest post i de la reflexió de Susan Fainstein: de qui és la ciutat? aquesta pregunta que ja es feia l'escola de Chicago avui pren un nou sentit. És la ciutat de qui hi habita? no tenen cap dret sobre ella els seus visitants? em refereixo no només al turisme, sinó també als immigrants que temporalment vénen a fer-ne ús o fins i tot a aquells qui no hi viuen però hi treballen. Tots aquests col·lectius, amb els turistes al capdavant, inunden zones de la ciutat que els habitants en prou feines poden aprofitar. És el que la mateix Fainstein ha citat com la construcció de parcs temàtics dins la ciutat, espais sencers que esdevénen béns de consum. Tot i així potser aquest és el preu a pagar i el que cal és fer una bona planificació de quins són aquests espais per al turisme i com es gestionen. En definitiva, cal integrar als visitants en la gestió urbana i no només com a font d'ingressos sinó com un element que complica la governança de la ciutat. Un últim apunt: quan passarem a plantejar-nos el turisme a escala de regió metropolitana? perquè no descongestionar ciutat vella mostrant al turisme els centres industrials de Sabadell o Terrassa?

Les zones urbanes viuen a nivell global un imparable procés d'expansió. Les estadístiques indiquen que el 70% de la població d'Europa, Amèrica i Oceania ja és urbana i a nivell mundial vora el 50% de la població viu en ciutats. Així mateix, i malgrat representar tan sols el 2% de la superfície terrestre, les ciutats consumeixen el 75% de la demanda energètica mundial i emeten el 80% de les emissions de diòxid de carboni. Amb dades com aquestes és evident que qualsevol camí global per avançar cap a la sostenibilitat ha de passar de manera prioritària per millorar les àrees urbanes.

Així es va entendre en el 7è Ecocity World Summit (Cimera Mundial sobre Ecociutats) celebrat a finals d'abril a la ciutat californiana de San Francisco (Califòrnia, Estats Units). Una cita que va acollir quatre centenars de delegats científics, tècnics i polítics provinents d'una setantena de països. Entre aquests en destacaven Jaime Lerner -ex alcalde de Curitiba (Brasil) i un dels referents mundials en l'aposta cap a ciutats sostenibles-, Mathis Wackernagel (a la imatge), creador del concepte de petjada ecològica i director de la fundació homònima; Rusong Wang, president de la Societat d'Ecologia de la Xina i membre del Congrés xinès; i Michael M'Gonigle, un dels cofundadors de Greenpeace i catedràtic de la Universitat de Victòria.

Article coescrit amb Jordi Oliver i publicat a Sostenible.cat [26.05.2008]

L'esdeveniment es va dividir en dues grans parts, la primera a mode de congrés acadèmic i la segona com a cimera tècnico-política per abordar el futur de les ciutats i la necessària relació amb el desenvolupament sostenible. L'objectiu dels organitzadors es feia notar amb el lema escollit: "El món està canviant, les ciutats són el futur".

I és que si tradicionalment ciutat i sostenibilitat s'han entès com un oxímoron, el futur passa, per grat o per la força, per entendre la seva complementarietat. En aquest sentit destaquen dos elements: d'una banda l'augment constant del pes absolut i relatiu de les ciutats (en població, activitat econòmica, consum energètic...), però per l'altra entendre aquesta concentració no com a inconvenient sinó com a oportunitat tant per establir sinèrgies com per la major facilitat d'implementar polítiques respecte a models de poblament més dispersos.

Presa de consciència nord-americana
Si un element destaca d'aquest Congrés és la percepció que quelcom ha canviat als Estats Units d'Amèrica. I és que l'impacte d'Una veritat incòmoda de l'ex vicepresident Al Gore ha estat -a tots els nivells- un element amb una influència espectacular. De ben segur que no té comparació amb l'efecte que hagi produït a Europa, on aquesta obra de divulgació mediàtica va arribar en un "caldo de cultiu" on el canvi climàtic no només formava part de les agendes tècniques sinó, encara que en menor grau, també de les agendes polítiques i ciutadanes.

En aquest sentit, que l'Ecocity World Summit se celebrés a San Francisco no va ser casual. Aquesta ciutat de la costa oest considerada tradicionalment un enclau progressista intenta liderar el "gir sostenibilista" de les ciutats nord-americanes. L'alcalde de la ciutat californiana, Gavin Newsom, és un dels impulsors de la Lliga de ciutats americanes pel compliment del protocol de Kyoto, que pretén, juntament amb la societat civil organitzada, esdevenir un contrapès a les polítiques poc ambicioses de l'administració Bush.

Aquest impuls de les polítiques de sostenibilitat urbana -exemplificades en la qüestió del canvi climàtic- poden enganxar, a mig termini, la Unió Europea a contrapeu. Una Europa que en temes ambientals massa sovint viu en l'autocomplaença, doncs compara els seus indicadors i veu que són substancialment millor que els nord-americans. Però tanmateix el model europeu no deixa de ser insostenible. Com a botó de mostra la famosa petjada ecològica -creada com s'ha dit per Wackernagel, un dels assistents al Congrés- era l'any 2006 de 9,4 hectàrees/persona als EUA i de 4,8 hectàrees/persona a la UE dels 25. No obstant, si es dividís la superfície ecològicament productiva de la Terra de manera equitativa entre tota la seva població, la petjada seria d'1,8 hectàrees/persona, certament molt per sota de la mitjana nord-americana, però també molt per sota de l'europea.

D'altra banda, cal comptar amb un element cultural com és l'assumpció d'objectius comuns com a societat. Tal i com va apuntar Stephen Schneider, climatòleg de la Universitat d'Stanford i líder de grups de treball de l'IPCC, "no s'ha de menysprear el valor del lideratge polític en la lluita contra el canvi climàtic". En aquest sentit, i a diferència de l'Europa diversa, si els EUA es plantegen la sostenibilització de les seves ciutats com a fita hi avançaran de manera unitària. Un cas exemplificatiu va donar-lo Janet Larsen, de l'Earth Policy Institute, quan va recordar que entre 1942 i 1944 als EUA no es van fabricar cotxes a causa de la reconversió de tota la seva indústria en indústria de guerra. Segons Larsen, si hi ha voluntat política tot és possible.

Precisament, un dels principals esculls dels EUA per a la seva sostenibilitat és el model urbà de baixa densitat que ha anat forjant al llarg dels anys gràcies (i a costa) del petroli barat. Es calcula que la meitat dels nord-americans viu en zones residencials de baixa densitat, pels quals l'única opció de transport passa per l'ús del vehicle privat. El primer pas que els EUA estan plantejant-se ara és el de densificar les seves ciutats, tornar a atraure població als centres urbans i reduir d'aquesta manera la dependència envers els cotxes.

D'altra banda, al bloc de xarxes socials i llengües es va publicar en un post que els Saragossans es queixen de la manca de comunicació a baix preu entre Zaragoza i Lleida. També feia esment a un article publicat a La Vanguardia que em serveix per introduir un segon canvi d'estratègia de ciutat: el cas de València, que després de molts anys d'aliniar-se polítcament i econòmcia amb Madrid (estic parlant de la ciutat, no del poder central de l'Estat) ha decidit recentment per acostar posicions amb Barcelona. Perquè aquest canvi? Jo hi veig diferents raons: en primer lloc estem en un moment de canvi econòmic i l'economia valenciana haurà de fer una transformació profunda, donat que està profundament afectada per la crisi immobiliaria. En segon lloc l'aliança amb Barcelona permet una estratègia conjunta de gestió portuaria. Barcelona és el port comercial més important de la mediterrània i València li va al darrera... Per últim, València ha esdevingut una regió rica dins l'Estat i els seus interessos en temes com la gestió dels recursos, la distribució territorial dels fons públics i la creació d'infrastructures de transport s'alinia cada dia més amb la regió metropolitana de Barcelona. 

Veurem què passa amb aquestes dues ciutats. En qualsevol cas és interessant veure com el que diu la teoria (que les ciutats prenen iniciatives de desenvolupament cada cop més autònomament) també passa al teu país.

 Això és la mascota de la Expo. Es podria escriure molt sobre mascotes també eh? Mare meva...

PS: Aquest post va amb tres setmanes de retràs. L'accident de l'ordinador va fer més greu un retràs ja considerable. Gràcies a Xarxes socials i llengües, d'on he obtingut tota la inforamció, quasi.

Sí, el mes normal es parar-se a les fruites, pero he pujat fotos que mostren també els colors i les quantitats de coses interesants que hi ha a La Boquería, ara ja lloc obligat per a turistes i per la gent que viu al barri.

Els vigies...

M'aixeco i se'm acuden varies reflexions. Miro la meva vestimenta, amb la meva samarreta Zara de quatre xavos i els meus pantalons d'springfield i penso en lo relatiu del concepte "classe mitjana". Comparat amb aquells dos, sóc classe baixa baixa. També penso que encara hi ha llocs on les classes altes es concentren i que hi ha gent que ha nascut per ser classe alta i altres que per molts diners que guanyessim a la vida mai estariem a la seva alçada en quant a contactes i modus vivendi. Avui, en resum, he conegut uns membres de la classe ociosa.

Mentre baixava cap a general mitre per a anar a buscar el metro a Diagonal (tot baixant per Gran de Gràcia), un paio se'm creua amb un segway, aquells carricotxes de dos rodes que em sembla recordar valen 3000 euros.  I és que encara hi ha classes, tot i que no ens agradi reconeixer-ho.

Setmana Santa 2007

El proper dia 15 de maig al CCCB es presenta el llibre "La metaciudad: Barcelona", de Mónica Degen i Marisol García. El llibre, editat per Anthropos, presenta els reptes espacials, culturals i socials que viu Barcelona en l'actualitat. També es pregunta per la sostenibilitat del model Barcelona des de 1992 i la direcció que està prenent la ciutat fruit d'un canvi constat de l'entitat urbana. Es tracta d'un llibre col·lectiu, i com a tal hi ha capítols que poden interessar més a unes persones o a unes altres. Us poso l'índex perquè vegeu els temes que s'hi tracten:

• El camino Barcelona: espacio, culturas y sociedades (Marisol García i Mónica Degen)
• Lo que el viento se llevó. Espacios públicos en la metrópolis de tercera generación (Guido Martinotti)
• La emergencia de una capitalidad cultural europea (Arturo Rodríguez Morató)
• Una olimpiada cultural: el Forum Universal de las culturas 2004 (Malcom Miles)
• Modelar una "nueva Barcelona": el diseó de la vida pública (Mónica Degen)
• Barcelona: ciudadanos y visitantes (Marisol García)
• Las nuevas migraciones (Carlota Solé i Leonardo Cavalcanti)
• Una visión de la Barcelona pobre, excluida y asistida por la política social y los salarios de renta mínima (Rosa Mur Petit)
• Barcelona: de la reconstrucción urbana al urban sprawl (Francesc Muñoz)

La presentació del llibre serveix per dur a terme una jornada completa de debat. Al matí es parlarà de cohesió social mentre que a la tarda la sessió és més centrada en polítiques culturals i la nova economia simbòlica de la ciutat. Ja sabeu, el dia 15 al CCCB a partir de les 10:30. Jo hi seré.

Ara que vénen temps de crisi i restructuració econòmica, és un bon moment per fer una mica de perspectiva i del moment en què vivim. El model econòmic d’un país no és quelcom aïllat de la resta de la vida social i per tant, que un sector econòmic concret sigui el tractor de l’economia nacional no només té conseqüències econòmiques. Els empresaris lligats a la construcció han esdevingut els principals agents econòmics del país juntament amb les entitats financeres, cosa que els ha donat quotes de poder polític formal i informal. Els càrrecs electes, des del nivell municipal al nacional han hagut de tenir-los en compte tant si volien com si no, i les estructures burocràtiques de l’Estat també. Deixant de banda el tema de la corrupció urbanística, des d’un punt de vista legal el pes dels arquitectes i dels gestors del sòl dins els ajuntaments i comunitats autònomes s’ha multiplicat en els darrers anys per tal d’optimitzar les relacions amb el motor econòmic del país. Això ha tingut un impacte menor a Barcelona, on l’economia està força més diversificada, però en d’altres indrets d’Espanya les ciutats han posat en la construcció totes les seves esperances de creixement. L’esclat de la bombolla immobiliaria (perquè per molt que ens vulguin vendre que no, hi ha hagut una bombolla especulativa) no significa una crisi conjuntural que generarà atur i de la que s’haurà de sortir, sinó el final d’un model de país i de ciutat. En aquest sentit, la construcció significa l’úlitm refugi d’un sistema productiu de baixa productivitat. Donat que la construcció no es pot deslocalitzar, era un model vàlid per a un país amb nivells educatius baixos i un impacte escàs de les tecnologies del coneixement.

Ara, però, arriba l’hora del canvi estructural. Com qualsevol canvi en el model productiu, hi haurà moltes resistències, també dins l’aparell de l’Estat. Com canviar les estructures internes i les dinàmiques creades en els ajuntaments? Com pal·liaran la falta d’ingressos degut a la fi del model? Un exemple de les contradiccions que estan sortint és l’argument segons el qual s’ha d’ajudar a les empreses de la construcció en aquest moment de crisi. Aquest argument respon a la força del sector de la construcció dins el conjunt de la societat, des dels ciutadans a les institucions polítiques, des de les mentalitats individuals a les institucions polítiques formals. Tot i així, sembla que tot comença a canviar i que el model econòmic comença a ser qüestionat. En termes sociològics les constructores i immobiliàries perden prestigi social i el seu negoci es veu cada cop més ilícit. Des d’un punt de vista econòmic hauriem d’anar aprenent que en un món globalitzat no es venen duros a quatre pessetes i que si volem uns nivells de benestar alts hem d’apostar per models econòmics de coneixement. A baixa productivitat sempre sempre ens guanyarà la Xina.

Mentre passejava pels voltants de la Unter den Linden, sota els til·lers, que és la traducció del nom d’aquesta fantàstica avinguda que va des de el Dom fins la famosa porta de Brandemburgo, en el cor del que fins l’any 1989 va ser la zona oriental i la que millor conserva l’aire del que va ser aquesta ciutat en els moments de màxim esplendor, no podia evitar pensar com era aquella ciutat abans que les bombes aliades la destruïssin de manera absolutament irracional.

La mateixa obsessió que tenen els alemanys en mostra com eren les seves ciutats abans de la Segona Guerra Mundial, com les varen deixar els bombardejos del exercit aliat i com han anat reconstruint, en la mesura del possible, la fisonomia històrica abans de desaparèixer literalment del mapa, és repetia en el meu cap, intentant imaginar els edificis que ocupaven, en relació a les poques mostres que queden del passat, on ara hi veiem edificis ja envellits però construïts clarament en la postguerra.

Veient les magnífiques façanes que encara conserven l’esplendor d’un Imperi cultural i econòmic sense precedents, he sentit la vergonya, el fàstic i el horror del que l’home és capaç de construir i destruir.

Berlín per totes les vicissituds no disposa actualment d’un centre propi, ja que existeix el centre del Berlín oriental al voltant de la esmentada avinguda, però també es va construir un nou centre, un cop la ciutat va quedar dividida per una de les vergonyes més grans de la humanitat.

Com ciutat extraordinàriament vital està construint un nou centre de la ciutat definitivament reunificada, al voltant de la nova Potsdamer Platz, per admiració del món, dels propis berlinesos i dels bocabadats visitants que admirem la força i la potència del disseny dels nous edificis, dissenyats pel bo i millor de l’arquitectura universal.

Tot i això no he pogut evitar fer un exercici molt particular i un tant pervers de situar mentalment als berlinesos que em topava pels passadissos del metro, al teatre o despatxant en les botigues, situant-los sota dos models radicalment diferents de l’educació rebuda.

En la gent jove, no s’aprecien signes evidents d’educacions diverses, molts d’ells ja han viscut la reunificació com una extraordinària oportunitat de tornar a ser, amb orgull, una única ciutat i un únic país. Però no estic segur que en la ciutadania de mitjana edat i en els més grans, això sigui així. Vaig percebre diferències en la manera de vestir, però fins hi tot mirant una mica més en deteniment, en les mirades i en les actituds.

És veu gent demanant pels carrers i el metro, es veuen alemanys que s’han quedat despenjats del ritme vertiginós d’una ciutat que no els ofereix les esperances que tots ells tenien quan per incredulitat del món sencer, a l’any 1989 es va derruir l’últim signe que ens quedava d’una època convulsa i terrible del segle XX.

Que el record del mur siguin trossets de punts d’atracció turística i que en les tendes de souvenirs es venguin pedretes acolorides, com relíquies, que ens volen fer creure que són trosso del vergonyós mur, no deixa de ser terrible i patètic. Com ho és que davant de la mateixa porta de Brandemburgo i al costat de dues estàtues vivents, d’aquestes que inunden les nostres Rambles, una vestida de soldat rus i l’altre de soldat americà, recollint quatre euros per subsistir, alguns dels seguidors del Borusia i del Bayern de Munic (que dissabte passat es disputaven la Copa Alemanya) es saludessin de manera amenaçant, mentre mostraven als atònits turistes el poder de la popular cervesa, alçant el braç de la manera més escandalosa, tal i com no voldríem veure mai més pels segles dels segles.

No vaig tenir pebrots de tirar una foto, em va fer por. D’acord que això també succeeix en qualsevol cap de futbol dels nostres, però veureu allà, en directe, on la memòria ens recorda a tots el que va dur aquella barbàrie, em va provocar un xoc important, sobretot perquè jo continuava cercant la imatge d’un Berlín en plena ebullició amb la música de Kurt Weill i el disseny de la Bauhaus, que se’n va anar a orris per la bogeria d’unes idees, que ara m’agradaria pensar que de manera inconscientment èbria es mostrava tímidament entre els seguidors d’un partit de futbol.

Vull pensar que aquesta anècdota no deixa de ser això, una anècdota sense importància i que el vigor i l’espectacularitat d’una ciutat que sembla que encara estigui a mig fer, esborrarà per sempre els signes de la intolerància. També vull pensar que tots aquells que s’han quedat despenjats i que no son capaços de pujat a un tren que no entenen i que no els vol, podran trobar alguna forma millor de subsistir que vendre velles insígnies i uniformes del exercit del exercit de l’antiga RDA o de la ideologia comunista.

Berlín m’ha meravellat i m’agradaria tornar-hi, més enllà de l’envejable oferta operística.

M’han quedat molts carrers per caminar, molt museus per veure i reveure (tornar al Pergamomuseum és obligat) i moltes passejades Under den Linden amunt i avall, admirant el que es veu i imaginant el que m’hagués agradat veure.

Faré els possibles per evitar una final de futbol, la intransigència i el fanatisme, cada cop em costa més, fins hi tot en la ficció.

La passejada que us mostro d'imatges d'aquests dies amb la banda sonora de la Berceuse de Chopin interpretada per Joaquín Achúcarro, son una petitíssima mostra d'allò que em farà tornar-hi.

[splashcast ZQPC9853IC]