Tanmateix, veient el programa vaig haver de reconèixer que he bastit la meva admiració per l'obra de Mercè Rodoreda en poques obres (els contes, Aloma, sobretot Mirall trencat) i que me'n falten moltes encara per conèixer. Propòsit d'esmena, doncs: rodoreditzar-me. Perquè és l'Any Rodoreda, sí; perquè vull fer-ho, sobretot.

El vídeo del programa, en obert de moment, el podeu veure aquí: Especial Mercè Rodoreda.

Afegitó: en el moment d'escriure i publicar aquesta entrada, encara no n'havien parlat ni a El blog del sr. Boix ni a la Plagueta de Bord. Ara ja ho han fet: «08/02/2008: Alguns llibres esmentats i fins i tot comentats al programa del 7 de febrer» i «Quin programasso! L'hora del lector dedicada a Mercè Rodoreda».

Com que tinc per principi no mirar programes televisius gaire més enllà de les dotze de la nit, aquest últim no el vaig veure. Sí que vaig mirar la pel·lícula i el programa que venia a continuació, amb por que la primera em provoqués el mateix rebuig que em provocà fa anys. Però no; sembla que l'avorriment que sentia per la Colometa s'ha esvaït amb el pas dels anys i, fins i tot, vaig arribar a emocionar-me amb algunes escenes de la pel·lícula. Tot plegat fa que que s'esvaeixi la recança de tornar a llegir la novel·la, una de les de l'autora que fins ara m'havia negat a rellegir. I també m'ha servit per adonar-me que la que fins ara creia coincidència temporal de la lectura de la novel·la (a l'institut, per obligació) i la visualització de la pel·lícula (o de la sèrie que se'n feu, que és el que recordava) no ho fou, ja que aquesta s'estrenà anys abans que hagués de llegir la novel·la a l'institut. Caldrà començar a atipar-se de cues de pansa...

Quant al programa següent, em donà la sensació que hi havia la voluntat de presentar Rodoreda negativament, com algú que abandonà el fill i el marit per viure amb l'amant: tot i els testimonis dels que la conegueren i de la seva biògrafa, semblava que el guió volia remarcar les conseqüències negatives de l'opció de vida de l'escriptora més que no pas les causes que la portaren a prendre determinades decisions. Però sempre serà millor que se'n parli i se'n coneguin les diferents versions que no que s'oculti informació o que es doni esbiaixada.

A partir d'aquest dissabte també es reemetrà l'adaptació de Mirall trencat, que segur que no miraré: per impossibilitat horària, però també i sobretot perquè m'agrada massa la novel·la per atrevir-me a enfrontar-me a l'adaptació televisiva. I també perquè cal començar a dosificar, no sigui cas que tanta Rodoreda com ens espera ens la faci avorrir...

Una estona més tard: I quina ha estat la primera recomanació de la primera Hora del lector del 2008? Quanta, quanta guerra, de Mercè Rodoreda.

Technorati Tags: Mercè Rodoreda — Any Rodoreda, 1908-2008 — La plaça del Diamant — Mirall trencat

Devia sortir del cinema amb mono d'emocions potterianes fortes, perquè si sempre he esperat a tenir la traducció de les novel·les, aquesta vegada vaig anar de pet a la llibreria i em vaig firar un exemplar de Harry Potter and the Deathly Hallows, que vaig llegir sense gaire entrebancs en pocs dies —afortunadament, l'estil de l'autora és prou planer perquè les dificultats de lectura d'algú que té un nivell mitjanet d'anglès no impedeixin seguir la trama de la novel·la.

La novel·la m'ha agradat; m'ha enganxat des de la primera línia i se m'ha fet molt difícil dir: «bé, per avui ja n'hi ha prou, deixem-ho aquí». Manté el to tenebrós de les últimes i no podia ser menys que així: amb lord Voldemort campant per Anglaterra sense que ningú gosi oposar-se-li... ningú, és clar, excepte els membres de l'Orde del Fènix. Durant molts capítols, però, sembla que no passi res, que no s'avanci; passen coses, és cert, però l'acció avança lentament, amb en Harry, en Ron i l'Hermione ocupats en una recerca que sembla que no els hagi de portar enlloc. I llavors, de cop i volta, tot es precipita: els fils que l'autora ha anat escampant per la novel·la conflueixen en un final vertiginós, d'aquells que deixen sense alè... i que no m'ha acabat de fer el pes.

Vejam, que si dic que tothom que hagi llegit una mica esperaria com a final lògic que Voldemort sigui derrotat, no crec que ningú s'esveri ni ningú m'acusi d'haver-li esguerrat el final de la novel·la —tanmateix he volgut curar-me en salut amb l'avís del començament—; però l'evolució que havia experimentat la saga des del començament semblava preparar altres destins per als personatges principals, si més no per a Harry Potter. La qual cosa, d'altra banda, crec que és una manera que té l'autora de curar-se en salut i, encara que ha dit que la saga Potter s'ha acabat, de deixar un final prou obert perquè, arribat el moment, pugui reprendre-la sense gaire problemes.

Qui no pugui esperar al març, que crec que és quan apareixerà la traducció al castellà de la novel·la —la traducció al català no sé quan sortirà, si al mateix temps o més tard— i no s'atreveixi amb la versió anglesa, que sàpiga que hi ha per Internet un blog amb la traducció «no autoritzada» al castellà d'aquest últim títol de les aventures de Harry Potter. Tanmateix, com deia abans-d'ahir a La Vanguardia l'editora Sigrid Kraus, de Salamandra —editorial que té els drets per a la traducció castellana—, segurament demanaran que es retiri el contingut del web, com ja van fer quan va aparèixer una traducció no autoritzada de l'anterior aventura de Harry Potter.

J. K. Rowling. Harry Potter and the Deathly Hallows. Londres: Bloomsbury, 2007. 607 p. ISBN-13 978-0-7475-9105-4.

Technorati tags: lectures – Harry Potter and the Deathly Hallows ― J. K. Rowling

Ralph Zzyzzmjac se cambió el nombre hace dos años. Su auténtico nombre es Ralph Zyzzmjac. Un amigo le convenció de añadir una Z para ser el último tipo en el listín telefónico. Es soltero, bibliotecario, y trabaja para la ciudad de Nueva York. Para divertirse va al cine, solo. Tiene sesenta y un años.

John Varley. «La guía telefónica de Manhattan (abreviada)». En: John Varley. Blue Champagne. Barcelona: Ultramar, 1988. p. 235-236.

Technorati tags: bibliotecaris — imatge — llibres — lectures — John Varley — Blue Champagne

Meme de les sèries de televisió

No sé si es podria aplicar la teoria del pèndol a la meva relació amb la televisió: d'èpoques pretèrites en què pràcticament no em movia de davant del televisor he passat a un present on el televisor és poc més que un element decoratiu més on, tot sovint, veig les pel·lícules que ja he vist munts de vegades i que m'agrada tornar a veure i on, no de tant en tant, veig algun programa dels que fan: el telenotícies del migdia i algunes sèries a les quals m'he enganxat —són traïdores, les sèries: si estan una mica ben fetes, et sedueixen, t'atrapen i no et deixen escapar... Així els dilluns són per a la policia científica de Las Vegas (CSI Las Vegas); els dimarts per en House, que potser no el veuria si després no fessin Anatomía de Grey, que déu-n'hi-do com m'ha enganxat; diumenge toca Nip/Tuck, i la resta de dies, després de sopar, Camera Café —una sèrie una mica cafre, si voleu, però que trobo força divertida. Les sèries amb rerefons mèdic guanyen, és cert: hi deu tenir alguna cosa a veure haver treballat quatre anys i mig en una biblioteca mèdica?

Satisfeta, Catuxa?

Tafino

No és cap abreviatura estranya de paraules, no: és el nom del restaurant del carrer Consell de Cent on vam sopar dissabte a la nit. I si ho explico és per una senzilla raó: l'excel·lent civet de cérvol amb gelat de vinagre de Mòdena (suau i delicat al paladar) que hi vaig menjar. El local no és res de l'altre món: paret blanca a un costat, gris plom a l'altra, bombetes grosses i un parell de llums de sostre rescatats d'alguna vella casa de l'Eixample —o de qualsevol altre barri: els avis, que vivien al Poble Sec, en tenien una de molt semblant—, una vella catifa a la sala del fons i un parell de miralls vells. Però alguns plats ben bons, un servei agradable —i entusiasta— i uns preus força decents.

Technorati tags: restaurants — gastronomia - Barcelona

X-Men 3

He vist les anteriors i quan vaig veure que estrenaven aquesta vaig decidir que l'aniria a veure, encara que sospitava que només seria una més d'aquestes continuacions buides de contingut i farcides d'efectes especials marejadors. I és cert que hi ha efectes especials, sí; però també hi ha una certa evolució psicològica dels personatges que ja es veia en les anteriors i que fa la pel·lícula una mica més interessant. D'acord, no és una pel·lícula de reflexió metafísica ni res per l'estil, però distreu, no avorreix i fa pensar: el mutants no són malalts, però els no-mutants inventen una «cura» perquè es tornin «normals» (no us sona, això?). Si l'aneu a veure, un consell: aguanteu estoicament els crèdits del final. Si la pel·lícula ja acabar amb força indicis que n'hi podria haver una quarta, l'escena amagada rere els crèdits sembla confirmar-ho.

Technorati tags: cinema — xmen3

Ara, si voleu de debò passar una bona estona amb una obra ambientada al Japó... aneu a veure El Mikado. Japó d'opereta còmica, Japó de Dagoll Dagom, però un Japó diferent amb bona música i un text molt divertit i molt... actual. He de destacar el personatge de Ko-Ko, honorable senyor botxí de la ciutat de Titipú, interpretat per Josep M. Gimeno, que va fer riure el públic a cor què vols en totes les seves intervencions... fins i tot quan no parlava ni cantava.

Technorati tags: cinema, Memoirs of a geisha, teatre, El Mikado

Però, malgrat tot, no deixa de ser impressionant. I et prepares pel que vindrà a continuació. I no caus de la butaca perquè estàs assegut i caure ja seria massa, però cada vegada que algun dels personatges obre la boca penses que haurien d’ensenyar al guionista alguna cosa sobre diàlegs interessants. D’acord, no es tracta d’una pel·lícula d’art i assaig, però hem esperat prou temps i se suposava que aquesta havia de ser més adulta i «fosca» que les anteriors, no? Fins que recordes aquella memorable frase dita amb tota la seguretat que només una reina en temps de guerra pot tenir: «El capitán Tanaka urdirá una estratagema». I llavors penses que aquest final s’adiu amb aquell començament.

I tornes a pensar que els bons són tan bons que semblen ximples i es mereixen perdre, per burros, i que els dolents són tan dolents que gairebé són una caricatura, sobretot quan els comencen a estrafer els rostres. I que havent-hi tants bons actors al món mundial, aquest bleda-rave que havia de fer un dels millors papers de dolent de la història del cinema... bé, del cinema de ciència-ficció, aquest bleda-rave, deia, s’hi podria haver esforçat una mica més.

I podríem fer moltes altres consideracions. Com intentar entendre què ens empeny a veure una pel·lícula tot i saber què passarà i com acabarà. Però no hi vam faltar. Aguantant la nena vestida de Leia amb sabre làser inclòs. Aguantant els menjadors de crispetes i els xarrupadors de refrescos amb gas (sí, sí, la gent ja no beu: xarrupa). Patint el volum excessiu del so a què ens estan acostumant les sales de cinema.

I és que en el fons —bé, en el fons i en la superfície— ens agrada. I anàvem predisposats a gaudir de la pel·lícula tot i els peròs. A veure com l’Anakin acabava de tornar-se dolent, com el mestre Yoda feia saltirons i tombarelles en l’aire mentre lluita, a veure com havia imaginat Lucas el planeta d’en Chewbacca, a veure la desfilada de modelets de l’exreina Amidala, i a veure com el dolentíssim senador Palpatine acabava convertint-se en el dolentíssim emperador Palpatine. I en vam gaudir.

Però. Però la tornaré a veure. I quan surti en devedé, completaré la trilogia.

Però. Però la primera trilogia és millor. O, si no és millor, en tinc més bon record.

I com que el cinema és l'excusa, a mesura que avança la narració els detalls de la vida del crític de cinema que fornirien una biografia van desapareixent, fins que el llibre esdevé una successió d'anècdotes sobre la seva dedicació a aquest món: les estrenes cinematogràfiques durant la dictadura, els problemes amb la censura, l'aparició dels cinemes d'art i assaig, com es va posar en marxa el mític Cinema3, el seu pas per Canal Plus, els companys de treball que ha tingut, anècdotes relacionades amb els actors i les actrius a qui ha entrevistat al llarg d'aquests anys, etc.

Una successió d'anècdotes desordenada, amb salts continuats endavant i endarrere en el temps, escrita en un estil planer, directe i àgil i farcida amb força sentit de l'humor i ironia. M'atreviria a dir que és una lectura per passar l'estona, que ens ajuda a conèixer una mica més a Jaume Figueras i la seva relació amb el cinema, sense cap més pretensió que fer-nos passar una bona estona.

Figueras, Jaume. Endevina qui et parla de cine. Barcelona: Plaza & Janés, 2004. 395 p. ISBN 84-01-38649-7.

D'herois i heroïnes que hagin mort per amor n'hi ha molts. Des de Dido, que s'immolà en una pira quan Enees l'abandonà; passant per Romeu i Julieta, la també shakespeariana Ofèlia; la romàntica Lucia de Lammermoor, i en certa manera també Marguerite Gautier/Violetta Valery... i fins m'arriscaria a introduir el cinema amb el personatge de Bette Davis a Jezebel, Julie Marsten sacrificant-se per l'amor de Preston Dillard (Henry Fonda [sobre gustos...]).

El tema de la mort per amor també ha arribat a l'òpera, sigui de manera original, o sigui per mitjà de l'adaptació d'obres literàries. Shakespeare, per exemple, és un autor especialment afotunat, en aquest sentit (Macbeth, Otel·lo, Hamlet, El conte d'hivern, El somni d'una nit d'estiu, per dir-ne algunes que han estat convertides en òperes), però no és l'únic, és clar. També algunes obres de Walter Scott, per exemple, han estat convertides en òperes, com per exemple La núvia de Lammermoor, font de l'òpera de Donizetti Lucia di Lammermoor.

Tant Hamlet, d'Ambroise Thomas, que estan fent aquests dies al Liceu, com Lucia di Lammermoor, comparteixen una característica força comú en les òperes romàntiques, moltes de les quals se centren en amors impossibles que, sovint, acaben amb la mort d'algun dels protagonistes: la protagonista, convençuda que ha perdut l'amor del seu estimat (o, simplement, que delira en somnis o perquè és sonàmbula), expressa els seus sentiments i la seva desesperació, en llargues i belles àries de lluïment, les àries de la bogeria.

La de Lucia («Il dolce suono...») és, de lluny, la més coneguda, i fins i tot serví fou utilitada en una pel·lícula de ciència-ficció on la canta una extraterrestre blava anomenada Diva Plavalaguna davant un embadalit Bruce Willis. Però no és l'única, és clar: també al Hamlet de Thomas Ofèlia té una llarga i bella ària de bogeria («A vous yeux, mes amis... Pale et blonde»), després de la qual la protagonista es llança al riu.

Vet aquí una altra vegada la mort com a única sortida...