Imma Monsó va ser la primera en parlar, primer del llibre, del qual va dir que tenia un to sobri, elegant, el mateix de la narrativa de Mercè Ibarz; després de la seva experiència com a lectora de l'obra de Mercè Rodoreda: va reconèixer no haver-la llegit en la seva època de lectora voraç, influïda pel prejudici que La plaça del Diamant era una obra cursi, però que quan va llegir-la es va adonar que no ho era ni de bon tros, sinó una novel·la d'atmosfera inquietant, sinistra i trista.

Jordi Cornudella va parlar sobretot dels prejudicis que han marcat la recepció i la lectura de l'obra de Mercè Rodoreda, el que ell anomena molt gràficament la «crosta»: la capa de prejudicis i de lectures «canòniques» de l'obra, d'una part de l'obra de Mercè Rodoreda, molt sovint basades en factors extraliteraris, que molt de mica en mica, en els darrers anys, els lectors actuals estan aconseguint eliminar, en part gràcies a obres com el llibre de Mercè Ibarz. Un llibre que conjuga la màxima reserva respecte de les qüestions íntimes de la vida de l'autora, però sense obviar tot allò que té a veure amb el procés creatiu i el bastiment de l'obra de Rodoreda.

A continuació els tres autors van iniciar un petit debat, en el qual van sortit altres aspectes de l'obra rodorediana, com el fet que els temes que tracta són els temes que tractava la literatura europea de la seva època (Cornudella), igual que l'estil corresponia al de la literatura de la seva època (puntualització d'Ibarz); l'aïllament de l'escriptora a l'exili; o el fet que li imposessin creu i ratlla, en paraules d'Ibarz, la Guerra Civil i l'exili que la van allunyar del món que coneixia, però la creu i ratlla que ella mateixa es va imposar, rebutjant tot el que havia escrit abans de la guerra i, més tard, rebutjant el que havia escrit a l'exili.

La presentació va acabar amb la lectura que va fer la Tina Vallès de «Flor negra» i la que féu Mercè Ibarz de «Viatge al poble de vidre». Curiosament la participació del públic començà amb una pregunta sobre la vida privada de Mercè Rodoreda, tot i la voluntat expressa de defugir d'aquesta mena de detalls si no tenien a veure amb el procés creatiu. Per sort, la cosa no anà més enllà i es parlà de la relació de Julio Cortázar amb Mercè Rodoreda, o més ben dit, amb Joan Prat.

Abans d'acabar he de dir que encara vaig tenir temps de parlar una mica amb la Tina Vallès, autora de la traducció al català del llibre, sobre la presentació, sobre la miqueta de llibre que ja he llegit i sobre  el fet que ja ens coneixíem —encara que, mal m'està el dir-ho, ella ho recordava millor que no jo. Serveixi de disculpa que quan ets darrere del taulell d'una biblioteca, et passen per davant tantes persones que no les recordes totes. Al Copilot de la Tina sí que no el coneixia i avui n'he tingut la oportunitat.

El llibre:

• Mercè Ibarz. Rodoreda. Exili i desig. Tr. Tina Vallès. Barcelona: Empúries, 2008. 258 p. ISBN 978-84-9787-292-8.

Enllaços relacionats:

• Mercè Ibarz: a Lletra i a l'AELC
• Imma Monsó: a Lletra i a l'AELC
• Jordi Cornudella
• Mercè Rodoreda: a Lletra i a l'AELC
• Rodoreda. Exili i desig a Empúries
• A Un que passava: sobre l'Any Rodoreda i sobre Mercè Rodoreda

Malgrat tot, les crítiques són comprensibles. Potser s'hauria de rebatejar la festa com el «Dia del Màrqueting Llibreter», perquè és evident que els triomfadors d'aquest dia són els escriptors que tenen al darrere una potent màquina publicitària.

No tenia intenció de parlar més de Sant Jordi, però aquests dies em ressonaven a les orelles les paraules sentides i llegides aquí i allà que posen en dubte la viabilitat de la festa, i les paraules que vaig llegir a l'Avui de dijous criticant aquesta dèria sembla que tan nostra, de trobar sempre un però a qualsevol cosa, i més si té èxit (Salvador Cot, «Quan convé matem aranyes», Avui [24 abril 2008], p. 4). I hi pensava sobretot per la reacció d'una bibliotecària argentina que he conegut aquest cap de setmana, que estava meravellada per la manera com celebrem el dia de Sant Jordi, amb una festa centrada, sobretot, en el llibre i que és capaç de moure tanta gent.

És un negoci? No més que altres «dies de» que celebrem o intenten que celebrem la resta de l'any i això no canviarà perquè donem un altre significat a la celebració. Potser no es llegiran tots els llibres que s'hauran venut aquest dia, o potser sí; això no depèn del Dia del Llibre. En tot cas, hi ha almenys un dia a l'any en què molta gent pensa a comprar un llibre per regalar i potser hi haurà qui se sentirà obligat a llegir el llibre que li han regalat i s'aficionarà a la lectura.

I ara podeu dir-me que sóc un il·lús, si voleu; ja sabeu on fer-ho.

Trobo la parada de la cunyada i m'hi estic una estona. Encara no hi toca el sol que hi tocarà a la tarda i s'hi està bé. Després segueixo Rambla avall i de cop començo a veure polítics: en Duran i Lleida que reparteix roses davant l'estand d'Unió; en Ridao que conversa amb altres persones davant Le Meridien. I un moviment estrany i tumultuós de gent al voltant de l'estand dels socialistes indica que alguna patum s'hi acosta: i tan patum, el Molt Honorable!

De pujada, pel passeig de Gràcia, el panorama és ben diferent. Al costat Llobregat les parades són més escasses però hi destaquen les grans parades d'Abacus, La Central i Happy Books. A l'altra banda albiro les de Laie i la Casa del Llibre. A la tarda, quan hi tornaré a passar, a la parada d'Abacus s'hi agombola un munt de gent: de puntetes puc veure amb prou feines en Mathew Tree i, més amunt, la Carmen Posadas —dubtava que fos ella, ho he hagut de comprovar al web d'Abacus: canvia, en viu.

De sobte sento una veu al meu darrere: «és que no treballa ningú, avui, o què?». I és que malgrat ser dia feines, les Rambles i el passeig de Gràcia són plens a vessar de gent que passeja i bada, i mira els llibres i les roses i en compra.

I a la tarda, quan tornaré a fer el mateix passeig, ara acompanyat, no haurà canviat gairebé res: gent i llibres i roses i llibres i gent. De tota mena i de tots colors. I llibres i roses i gent.

Enllaços relacionats:

• web de Sant Jordi, de l'Ajuntament de Barcelona
• les roses, de Bloom Flors (sí, això és publicitat!).

No sé si avui compraré algun llibre o no. Que els llibreters em perdonin si, un dia a l'any, no surto de la llibreria amb una bossa curulla de llibres; els ho compensaré la resta de l'any. Sant Jordi és un dia especial, mai no ho he negat; però prefereixo passejar pels carrers atapeïts de parades de llibres i roses, entre la gernació que els haurà omplert, a tancar-me entre les quatre parets d'una llibreria a passar calor i rebre empentes i cops de colze.

Sí, avui és un dia especial; potser l'únic dia de l'any en què sortim tots al carrer amb la intenció de comprar un llibre. El que sigui i per qui sigui. L'únic dia l'any en què no ens creiem les veus malastrugues que dia sí, dia també, prediuen la desaparició del llibre.

Un dia especial. I, a més, fa sol. Que rebeu moltes roses i molts llibres.

Felicitats!

I si avui trec el tema al blog és perquè m'ha tornat a arribar notícia d'aquest Autoretrat rodoredià. De tant en tant trobes petites sorpreses a la safata d'entrada del correu electrònic; sorpreses pel contingut o pel destinatari: en aquest cas es tracta d'Abraham Mohino mateix (si ningú no n'ha suplantat la identitat) que m'envia l'adreça d'un blog dedicat, precisament, a aquest llibre, suposo que per fer-ne una mica de difusió i propaganda: Mercè Rodoreda: Autoretrat,

bloc destinat a la difusió i a la recepció de l'obra Autoretrat, de Mercè Rodoreda (Barcelona: Angle Editorial, 2008)

que es podrà trobar a les llibreries a partir de la propera setmana.

Technorati Tags: llibres — Mercè Rodoreda — Autoretrat

Val a dir que xerrar, es va xerrar molt i de tot: de l'origen d'insults tan habituals com gilipolles al descobriment de mots com escocell (alcorque, en castellà), passant pels blogs, les lectures o la difícil convivència entre vianants, cotxes i bicicletes. Tot això mentre encara érem al Lletraferit i no ens havien posat la música eixordadora que feia que més que conversar haguéssim de cridar, i després vam seguir al restaurant L'Eucaliptus on la conversa només minvava cada vegada que portaven els plats plens. Va ser aquí on, després de sopar, en Palimp, recorrent a tots els recursos de veu que té i domina, va anar llegint un per un els diversos secrets aportats pels assistents (i que podeu llegir a la seva crònica de la trobada («Alcorque y curiosidad anal»), davant la incrèdula i divertida mirada del cambrer que ens atenia, que trigava més a recollir els plats per poder acabar d'escoltar els secrets que llegia en Palimp.

Com sempre, el millor d'aquestes trobades és poder constatar una vegada més la diversitat d'autors de blogs que hi ha i poder-hi parlar de viu en viu, per conèixer una mica més les persones que ens amaguem darrere els pseudònims que utilitzem als blogs. A la reunió hi érem en Palimp, en Vigo, la Frida, en Juanma Santiago i la Cristina (als quals ja coneixia en persona), la Sfer (a qui fa temps que conec virtualment) i l'Ana, la María José, la Musa Rella, la Rosa, en Nevermore, el Nacho i El Listo, la majoria dels quals, a més, han escrit cróniques de la trobada (enllaçades als seus noms).

Som una seixantena els blogs que col·laborem en aquesta iniciativa, entre els quals s'han repartit fragments de textos inventats per l'organitzador del joc i uns altres que pertanyen a La plaça del diamant. Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podreu trobar les instruccions al seu blog, el dia 6 de febrer, buscant la referència al 42è joc literari.

Aninmeu-vos a participar-hi, hi ha premis com ara lots de llibres o diccionaris.

Aquest és el fragment que em correspon:

2. I va venir el casament. Tota la nit havia plogut i a l’hora d’anar a l’església queia l’aigua a portadores.

Paper de Vidre es transforma. Fa dies que ens anunciaven que estaven en transformació i suposo que més d'un ens preguntàvem en què consistiria aquesta transformació. Doncs bé, ja tenim la resposta: la nova Paper de Vidre ja ha sortit i aquesta nit serà presentada al bar-restaurant Horiginal del carrer Ferlandina, a les 20:30 h. Res de PDF com els números anteriors, però amb totes les facilitats d'impressió i lectura que permeten els programes de gestió de contingut. I el contingut, és clar, que és el que compta.

Que què és Paper de Vidre? Aquest és el començament de la presentació de la revista dels responsables mateixos:

Paper de Vidre és una revista digital cultural eclèctica que pretén ser un punt d’acollida per a nous enfocaments (tant formals com conceptuals) de l’expressió escrita sobre diverses temàtiques que basculen des de les diferents disciplines culturals (cinema, literatura, música...) a les diverses problemàtiques socials, i que normalment són difícils de trobar en els grans mitjans de comunicació. S’hi inclouen reportatges, entrevistes, relats curts i articles d’opinió sobre temes molt diversos. [font]

Si heu arribat fins al final de la presentació, veureu que una de les coordinadores actuals és la «nostra» Tina Vallès, autora del blog L'aeroplà del Raval (aturat, ara per ara). No seré a la presentació (encara no he après a ser a dos llocs alhora), però sí continuaré llegint la revista en el nou format.

La imatge de dalt prové de la pàgina principal de la revista. Feu-hi clic i hi arribareu.

I així divendres vam acudir a la crida de la Cristina per continuar embastant els nostres plans de dominació mundial. I com que no es pot fer una dominació com cal amb l'estómac buit, la trobada va tenir lloc al ja famós Machiroku de Barcelona. Ups, el secret en orris! En fi, que després de fer una cerveseta en un bar mentre esperàvem que anessin arribant els convocats, vam anar cap al restaurant a omplir-nos el pap de bona conversa i de bona teca, regadeta amb vi, aigua i sake. Hi va haver algun intent de revolta dels bastonets japonesos —servidor de vostès va acabar, sense saber com, amb un bastonet i dos meitats de l'altre a la mà mentre intentava pescar un makisushi, la qual cosa l'ha fet reflexionar sobre el fet que possiblement encara no estigui manualment preparat per a emprendre una dominació mundial com la que ens proposem.

Fórem deu els assistents: quatre perpetradors habituals (La Frikitecaria, un filosofoenparo, un pornògraf emocional i un que passava) i sis simpatitzants (l'Anna, la bibliotecària Gamoia, la Glòria, l'etern aprenent Álex, en Palimp i el Vigo). Entre maki i teriyaki, converses i rialles, vam passar la nit fins que ens van fer fora. I alguns encara van seguir la festa fins més tard...

Fotografia: nigirisushi, per la Cristina de Frikitecaris.