Els canvis no són per a pitjor. Aquesta és una màxima que intento aplicar normalment a la meva vida. Això no vol dir que no tingui esperit crític i intenti posar-hi la meva percepció a les coses que passen al meu voltant i, en aquest cas, l’esperit innovador del senyor Bassas es troba molt a faltar. És innegable que aplicava una sèrie de tècniques, sobre tot des de fa un parell d’anys, que ajudaven a un dels dos objectius fonamentals d’un programa de matí: despertar l’audiència. Per exemple: repetir l’hora cada pocs minuts, posar músiques mogudes, plantejar enigmes, parlar amb to de veu natural, donar opinions sobre noticies, etc., etc.

La senyora Bonet, en canvi, només ha mantingut l’enigma, però el seu to de veu és soporífer, honestament (sobre tot: monòton, de lectura d’església) i ha introduït algun canvi que encara fa clapar més: tot i què admiro al Joan Barril i m’encanta la seva manera d’escriure i els seus contes curts, aquest tipus de coses encaixen perfectament en el seu programa de nit, entre informatiu i tertúlia de cafè, amb to distès i en una hora en què la gent està DESPERTA!

Total, que cada matí, quan sona el despertador i poso la ràdio (moviment absolutament automàtic i mancat de tota consciència), tinc la por de no despertar. Efectivament, avui m’ha anat d’un pèl que no em clapo fins a migdia!!!!

Tothom en parla. Et lleves amb la ràdio –amb aquella que ja no sona en Basas però que, per inèrcia, continues sintonitzant– i en parla. De matí, un cop despert, poses en Cuní, per allò de veure si avui la pot dir encara més grossa, i també en parlen. Surts al carrer i topes amb el titular del diari del teu veí: en parla, efectivament. A l'andana del metro, és ella!! Ja ve!! A la feina, a les places, als carrers, a les cafeteries,... Senyors!! Arriba la Crisi! I és que aquesta crisi, senyors, serà crisi, en part, perquè no parem de repetir-nos-ho. És clar que ningú té confiança en res, si tothom diu que tot anirà tan malament. És una mica allò d'anar-la fent grossa entre tots, de tenir una nafra i encara prémer-la fort, per veure què passa. 

De tota manera, però, innocent aquell qui pensi que aquesta crisi és econòmica. La crisi és, precisament, una crisi majúscula perquè, més enllà de l'economia, topem davant d'una crisi social. Alerta, no faré de sociòleg que cerca feina, no parlo de si es fan o no polítiques de benestar social. No. No és això. És una crisi social perquè si algú morirà per aquesta crisi són les ideologies dominants del segle XX: liberalisme, comunisme, socialdemocràcia, Estat del Benestar, i les teories multiculti. Això sí que s'ha acabat. Aquesta és una crisi d'identitat. És una crisi social perquè allò que tenen en comú les teories del segle XX és el materialisme com a valor, en contraposició a una societat espiritual. Avui podem dir que aquella frase d'Allen és d'allò més encertada per descriure el món: Déu ha mort, Marx ha mort, i jo no m'acabo de sentir gairebé darrerament... Però ja n'anirem parlant.

En tot cas, el que segur que no és en crisi és aquest espai, que avui queda inaugurat i que només demana un requisit: deixa a banda tot prejudici. Sigueu benvinguts!

És una sèrie de cinquanta-dos enregistraments de fragments d'obres de Mercè Rodoreda i de cartes que va escriure o que va rebre l'escriptora (hi ha força fragments de la correspondència que va mantenir amb l'editor Joan Sales i d'altres personatges relacionats amb ella com ara Anna Murià, Josep Tarradellas, Armand Obiols, etc.). Anna Lizaran posa veu a Mercè Rodoreda, però no hi ha informació sobre la veu masculina (i no l'he reconegut). Aquests enregistraments, d'una durada d'uns deu minuts, es poden escoltar directament al web de Catalunya Ràdio a «Estimada Rodoreda».

I tot just fa una estona en Jesús M. Tibau parla al seu blog d'una auca dedicat a l'escriptora: «Auca de Mercè Rodoreda» a Tens un racó dalt del món i l'enllaç directe a l'auca: «Auca de Mercè Rodoreda 1908-1983» a La paret de les auques.

Però a partir d'avui, també hem d'escoltar.

En el seu dia em va semblar molt rellevant que cap partit dels tres que formen el govern aixequés la veu, en quan la direcció de la Corpo decidia prescindir dels serveis d'un professional que amb el seu programa liderava la franja horària matinera. Per un servidor, aquesta raó era bàsica per no entendre la situació que s'estava donant.

Dintre d'unes setmanes, el 25 d'octubre, farà dos anys d'una entrevista que en Bassas li fa fer a en Carod, dins de la campanya electoral al Parlament. Eleccions un 1 de novembre, formalització del segon tripartit pocs dies després. Vaig poder escoltar l'entrevista a través d'internet, però més tard de l'hora que s'havia fet. A Catalunya Ràdio pengen els àudios al cap d'una estona d'haver realitzat el directe, pel que vaig escoltar l'entrevista tot dinant davant de la pantalla del PC, carmenyola en mà. Quan el meu cap va tornar de dinar li vaig comentar que escoltés almenys un tros de l'entrevista. Vam quedar força parats de respostes d'en Carod davant de certes qüestions d'en Bassas. Bassas preguntava sobre la possibilitat d'un segon tripartit i Carod responia ofès i alhora agressiu. Podies pensar que era l'estil Carod però allò traspuava rencor, aspror i sobretot desconfiança. Avui he localitzat aquesta entrevista en el web d'en Carod i està dividida en dos talls. Cap a la meitat del primer és on es produeixen un seguit de friccions. Significatives friccions. En el segon tall entra en escena en Carles Capdevila i entrem en uns minuts de relax, massatge i ensabonada-conyil.

És vox populi que després de la persecució que va rebre Carod per l'afer de Perpinyà havia quedat molt tocat. La desconfiança vers el seu entorn es va fer gran i la solitud creixent. L'angina de pit va ser un altre cop personal dur. La seva candidatura a la Presidència de la Generalitat no havia estat un camí planer, estava encara més sol. Puc entendre certs comportaments, certes reflexions del personatge i també he d'entendre que el periodista Antoni Bassas ja feia massa temps que molestava. Molestava a un, dos o tres o a tots tres, o a dos i al tercer ja li anava bé, o a un i a la resta també li anava bé.

De Vendrell a Bassas

El 10 de julio de 1992 Jordi Vendrell sentaba en una mesa, en Catalunya Ràdio, a Josep M. Terricabras, Modest Prats y Josep Murgades. Era el penúltimo programa de L’Orquestra de la temporada y seria el último de la historia. La dirección de la Corporación Catalana de Radio y Televisión decidió cerrarlo de una manera fulminante a instancias de un miembro del consejo de administración propuesto por el PSC con el beneplácito, que nunca he entendido, del gobierno de CIU. Vendrell desapareció de la radio porque se hablaba de las torturas y detenciones arbitrarias de la Barcelona olímpica que el resto de los medios silenciaban. Y también por haber usado la expresión 'sociata'. No os engañáis: la depuración no viene de ayer. Es un trabajo lento y persistente. (…) Aquellos fueron unos días muy duros. Se detuvo y torturo mucha gente -torturas que hoy no discute nadie y por las cuales los tribunales europeos condenaron el gobierno español. Los medios, con la excepción del Punt, El Temps y alguno más, lo silenciaron todo, cualquier acto o forma de protesta, incluso cuando eran conciertos multitudinarios. (…) En una libreta pequeña que tengo en casa dejé escrito un día que volvía de un de aquellos actos, hecho en Girona: 'los socialistas no pararán hasta exterminar cualquier rastro de crítica hacia ellos, y no les importan nada los métodos...'. Dieciséis años después todavía continúan con el trabajo. Se ha demostrado que eran Jordi Vendrell y Modest Prats,  Pep Murgades y el Terricabras quienes tenían razón denunciando unas torturas intolerables. Pero a quien le importa esto? (fragmento de el editorial de VilaWeb)

La oscura maquinaria estalinista de los partidos políticos siempre teme la libertad de expresión, así como conseguir controlar los medios públicos para su uso partidista. Con la nueva ley de la Corporación en la cual debe primar la profesionalidad ante la política se pretendia alejar la política de los medios, pero parece ser que no sirve para nada.

Que a los responsables de programas líderes en audiencia de Catalunya sean "invitados" a largarse, es de locos o de comisarios políticos locos, entonces… ¿donde queda la democracia, el pluralismo, la profesionalidad y la libertad de expresión? ¿Que pretenden los partidos políticos catalanes y no catalanes, disminuir la audiencia de Catalunya Ràdio hasta que sea una radio testimonial que solo emita sardanas y poemas de Verdaguer? Puede que este seria el único modo de conseguir que nadie hablara de sus cagadas continuas en el ejercicio de su profesión de políticos. Radios y televisiones como las privadas. Pan y circo.

No voy a decir que me agraden todos los programas que se emiten por Catalunya Ràdio y TV3, pero si tengo que admitir que hay programas magníficos que solo se oyen o ven en la radio y la televisión de Catalunya. Por ello, no acepto bajo ningún concepto la injerencia de los políticos en los medios públicos catalanes para eso ya están los ciudadanos. Y los políticos al Parlament a hacer bien su trabajo que buena falta le hace a este país.

¿Quien será el próximo? ¿Los componentes de “Polonia”?  

Companys, gràcies por vuestro trabajo.

Jordi Vendrell

Jordi Basté

Toni Clapés

Toni Arbonès

Josep Maria Solé i Sabaté

Rita Marzoa

Antoni Bassas

Y los comisarios políticos sean del signo que sean, que se vayan a cagar a la playa

Otros no lo tienen tan claro y prefieren seguir en sus cargos a pesar de que la línea del partido sea otra. En Catalunya, el presidente de la Generalitat es el muy Honorable Montilla, y la línea del PSC desde que entró en el gobierno es ser de “Izquierda y Catalanista”. Pero, por lo visto, hay quién no lo tiene tan claro y lo traicionan sus exabruptos incontrolados.

Manel Mas debe ser uno de ellos. Su idea obsesiva es acabar con TV3 y Catalunya Ràdio como sea. Se queja el hombre de que TV3 y Catalunya Ràdio difunden el imaginario catalanista. Por el contrario no se queja nada de las treinta y pico de cadenas que difunden el imaginario españolista multiplicado por cuatro.

Quizá Manel Mas, educado en los editoriales de El País (es un suponer), sea partidario de una televisión y una radio catalana que difundan el imaginario españolista, o como mínimo que se limite a emitir programas de bailes folklóricos y retransmitir grandes acontecimientos como “paellas populares” o “concentraciones para comer caracoles” como quería Alfonso Guerra.

Posiblemente, este señor no ha entendido eso de “izquierdas y catalanista, con lo cual le está haciendo un flaco favor al presidente Montilla.

Es posible que el imaginario político de Manel Mas sea otro que el que pretende seguir el PSC. Si eso fuera así, no entiendo porque sigue militando en el PSC y no en otro partido como Ciudadanos o el UPyD.

En fin, el tiempo dirá.

D'entrada, revisem com funciona l'audiència radiofònica. Amb molta inèrcia. Tot i que els aparells són cada cop més sofisticats i poden memoritzar diferents emisores per tal de poder canviar fàcilment d'emisora, sembla que quan l'oient troba un programa que li agrada, allà s'hi queda. Per tant, el programa matinal és doblement crític per a totes les emisores. No només és el de màxima audiència, sinó que és el que aconsegueix el gruix dels oients que escoltaran l'emissora al llarg del dia.

L'Antoni Bassas no ha fet públic els motius de la seva marxa, només s'ha limitat a comentar que no s'havia posat d'acord amb la nova direcció de Catalunya Ràdio sobre el format del programa per a la propera temporada. El Lluís Foix diu que no creu en complots però no s'empassa l'excusa. I a VilaWeb ho relacionen directament amb la petició del diputat socialista Joan Ferran en que demanava arrencar la crosta nacionalista de TV3 i Catalunya Ràdio. Una declaració que haurien d'haver estat molt més polèmiques del que ho van ser, i que resulta que han esdevingut profètiques. Casualment o causalment?

A banda de la tristesa de perdre una companyia habitual dels meus matins endormiscats, sento una gran preocupació per la llibertat d'expresssió i la informació independent a aquest país. Sembla que ser el número u d'audiència no garanteix l'interès de l'empresa en els teus serveis. D'altres, amb menys audiència (en percentatge) però amb millor premsa i ja alguna sentència condemnatòria a l'esquena, veuen com la seva empresa si que els defensa. La dreta catòlica respectant la llibertat individual dels periodistes i l'esquerra socialista aplicant consignes de partit als mitjans públics? Qui deia que a la vida era molt important tenir bons padrins?

Ara cal veure com continuarà el programa. I si en la propera temporada es noten als mitjans de comunicació de la CCRTV un canvi editorial en determinada direcció. Potser no passarà res; potser ser nacionalista és pitjor que mentir i insultar.

Salut i sort,
Ivan.

(foteu-li la culpa d’això al Benet. Val. I a mi, d’acord… : http://es.youtube.com/watch?v=fsScA8U417g )

Tic tac, tic tac… el temps passa i les bufetades i les carícies apareixen a parts iguals… 

Estic sec. Tic el cervell sota l’aspirador i les ganes damunt dels fogots del sol de juliol. Ja no em surt res, de dins i l’Xfar està a punt de despedida. I és que de vegades ho engegaria tot a rodar. Per cert: mai havia vist tants pilotes junts. Mai de la vida. Quin horror, els llepaculs. Per Dèu.

Curiós. “Ets el (…) ?” em va dir… Jo, espantat, que em giro i li dic “Què he fet?”. Somriu. No l’havia vista mai.

“Vaig sentir-te l’altre dia. Sabia que eres per aquí i em feia gràcia saludar-te”. Cony. I jo que li dic “M’has conegut per la veu?”. Ella riu. “No, home, però m’han comentat que eres tu”.  Que era “jo”. Jo. I qui coi sóc jo? No sóc el mateix de fa una setmana, un mes, un any?

El Benet em diu “Ho veus, ja ets famós. T’has quedat tots els mèrits”. Tota la vida parlant amb gent de cinema. Tota la vida sentint que sóc un friki. Tota la vida patint perquè ningú comprendrà mai la meva convivència amb el gall d’indi… i ara, au! I a mi que em sembla tot tan absurd que acabaré exil.liant-me amb el Jack, el Locke and co. a l’illa més misteriosa del planeta(?) terra…

El mes d’octubre del 2008 passarà a la història de la meva vida. No només aniré a Sitges, també passarà una altra cosa. Aquells que em coneixen i m’estimen ja ho saben, encara que tot pendent de confirmació. Però ja ho saben. I si algun dia faig realitat el meu somni els faré partícips de tot allò que em passi de bo per haver-me aguantat tants anys. Thank you very much a tots, vull que em llanceu al mar quan m’esfondri i només sigui un record sense imatge. Visca les meves cendres, em cago en els nínxols.

No em surt res més, ara com ara. El pis fa pudor d’insecticida i em cansa tot el que sigui pensar; per tant, no pensaré. Almenys fins que en torni a tenir ganes. El gall d’indi ja parla, potser li ensenyaré a escriure i li demanaré que escrigui per mi. Tampoc penso que a ningú li importi massa, veient la baixada de visites al bloc… Estic com alliberat!!!

I després dels “Viva España”, fulls verds, coloquis, entrevista, cinemes, teatres, dances, lectures, visionats, ràdios, emprenyaments, plors, alegries, riures, sopars, dinars, soldadets de plom, cafés, traicions, amagatalls, pomades, xampús, revelacions, felicitacions, hipocresia, i mil i una mentides que hem de expressar cada dia per viure en societat decideixo que aquests propers 55 dies em vull convertir en la cosa menys important de la història de la humanitat.

pd: tant de bo molesti a qui em ve de gust molestar, però és complicat. Per fer-ho caldria que llegís entre línies. I em penso que no sap ni llegir. 

El periodista ha sido blanco prioritario de las críticas del PSC

El periodista Antoni Bassas, responsable desde el 1995 del programa El Matíde Catalunya Ràdio, ha anunciado hoy a mediodía que la próxima temporada no presentará este espacio por 'puntos de vista diferentes con la dirección sobre cómo debería ser el futuro del programa'. El Matí de Catalunya Ràdio es el programa líder de audiencia de las mañanas y el más escuchado de la emisora. Catalunya Ràdio ha emitido un comunicado en el qué dice que la CCMA cuenta con Bassas para 'importantes proyectos profesionales'.

La despedida de Bassas se produce tras meses de especulaciones y de ataques reiterados del PSC, que lo acusaba de 'nacionalista'. Estos ataques fueron especialmente directos por parte del diputado Joan Ferran, que personalizó en Bassas el concepto de 'costra nacionalista'.

En esta entrevista con El Periódico, del 4 de diciembre del 2007, Ferran decía: 'Cuando un director de programa pronuncia arengas como las que se sienten a primera hora de El Matía Catalunya Ràdio disfrazadas de información confunde a sus oyentes, que piensan que lo que reciben es información. En una emisora pagada con el dinero de todos los ciudadanos, los que son nacionalistas y los que no lo son, esto es intolerable, aunque el locutor sea una estrella de la star system engordado en el último cuarto de siglo'. vilaweb

Ay, Joan Ferran (el Salieri catalán) lo que tiene que hacer un político mediocre para subir escalafones en su partido. Antoni Bassa siempre será Antoni Bassa en Catalunya Ràdio o en cualquier otra emisora. Joan Ferran, no sé que será, ¿un estalinista de los medios de comunicación catalanes? El tiempo dirá.

La crosta calcària del pla de Barcelona s'ha d'identificar, localitzar dins de la sèrie estratigràfica i conèixer el seu gruix i les propietats geomecàniques. En tot cas s'ha de superar la crosta perquè la sèrie es repeteix: tornem a perforar les argiles, els llims i la crosta. La feina ben feta es fa identificant fins on interessi per sota de l'estructura o fonamentació a instal·lar, profunditat definida en els documents tècnics oficials tipus Codi Tècnic de l'Edificació.

La sortida d'en Bassas de Catalunya Ràdio ha estat un fet que m'ha colpit. Un pèl pitjor que el fet que La nit al dia salti de la graella i semblant al fet que la Terribas aposti per l'entreteniment a la nostra. La reconeguda simpatia d'en Bassas per Unió pot haver estat el punt en comú des del govern per haver recolzat aquesta "cessió". En tot cas, sembla que els arrencadors de crostes, PSC-PSOE, estan per la feina, sense macromina i reventant.

No queden gaires alts càrrecs per repartir a la Corpo, sempre se'n poden crear de nous però, pel que em fa pensar que aquest cas és molt pitjor que el canvi de la Terribas: aparentment útil i ben vist pels sectors sobiranistes. Això és un cop al taló, per lesionar l'adversari i en tot cas si es fa mal i li surt crosta, que es grati i sagni ell. Sarsanedas i companyia ja l'hauran perforat, i aniran investigant el que fagi falta per posar uns bons fonaments de formigó armat que facin l'estructura sòlida i estable per sempre més.

Em sembla un encert que s'hagi fet públic ara, malgrat que la temporada no es tanca fins a mitjan juliol, perquè d'aquesta manera s'eviten els rumors que acostuma a viure el sector radiofònic en aquestes dates, cada any. Ara, però, vindran les especulacions sobre el perquè. Jo no hi entraré, senzillament perquè no en tinc cap informació i, per tant, perquè fer-ho no seria altra cosa que especular i contribuir a un rum-rum que detesto.

Per tant, em centro en les possibles raons professionals. D'entrada, val a dir que no ha transcendit gran cosa. El comunicat de l'emissora parla de falta d'acord sobre la renovació que cal emprendre en l'espai. Segons l'AVUI, les discrepàncies se centren en l'horari i la durada. Segons El Periódico, també hi hauria debat sobre la renovació de tertulians i col·laboradors. Aquest diari, a més, situa el canvi en el context d'una remodelació més àmplia, que afectaria bona part de la graella actual de Catalunya Ràdio. Caldrà esperar a conèixer les decisions de la direcció de l'emissora, per valorar-ho tot plegat amb més fonament. Però més enllà de lamentar l'adéu d'un professional del nivell i trajectòria d'en Bassas, jo també penso que cal fer alguna cosa.

La ràdio ha d'evolucionar perquè la societat a la qual es dirigeix és molt diferent a la de fa 25 anys, quan va néixer Catalunya Ràdio, i a la de fa 14, quan Bassas va prendre el relleu de Josep Cuní. Canvis, doncs, probablement de format, d'estructura, però també de continguts. El director de l'emissora, Oleguer Sarsanedas, ja en donava algunes pistes en el sisè capítol del podcast Connectant els punts... Quant a l'estructura, potser cal plantejar-nos si el magazín matinal de cinc o sis hores encara és un producte que aguante al pas del temps. En relació al model, cal una ràdio més participativa, horitzontal, permeable, anar cap a una Ràdio 2.0. I pel que fa als continguts, probablement menys pes de la política (especialment, del politiqueig i de l'absurda dinàmica de declaració-contra declaració) i un replantejament de la jerarquia i diversitat temàtica més sintonia amb el segle en què vivim. Confio que l'equip directiu de Catalunya Ràdio l'encerti.

Moments de confiança que s'acompanyaven de programes com l'Orquestra amb el tristement desaparegut Jordi Vendrell, a qui Monzó li dedicà un conte ara fa uns mesos. Temps de Pasta Gansa amb Mikimoto i Sant Joan Pistoler. Temps que ens planyíem de les petites corrupcions del conseller Roma (qui s'en recorda avui) o Collell. Dies que es recullen en aquesta entrevista, la darrera que va concedir en vida, el grandíssim Joan Fuster. Recordo quan va desaparèixer, ara fa setze anys, pels volts de Sant Joan, i com vaig arrossegar tots els meus companys, en aquells moments com jo de vacances a Mallorca, a un acte en memòria seva, a l'Obra Cultural Balear amb en Mir, si no m'equivoco, fent-ne els parlaments. Mirar el valencianisme avui, què voleu, fa plorar pel que diu i pel que anuncia per a la nostra pàtria.

Tornar a escoltar aquesta gent tan necessària, tristement desapareguda, Vendrell, Barnils, Fuster, ara que el que ens cal són veritables líders d'opinió, personatges aglutinadors de voluntats i generadors de confiança, sentir-ne la seva veu enregistrada ens transporta al temps de l'optimisme, de la joventut, de la fe en un mateix i en el país. Em sap greu, ja no em queden forces per ser optimista. Ara em deleixo posant-li escenaris a aquell temps sense internet ni CDs, temps de walkman i ràdio amb dial en forma de rodeta. No sé si és un esport sa aquest de la nostàlgia, proveu d'escoltar la gravació que preferiu: la redada de Garzón contra els independentistes catalans l'any 92; l'entrada de El lloro, el mico i el senyor de Puerto Rico o de Pasta Gansa i ja em direu quin efecte fa en vosaltres.

Su bio es más o menos así. Jordi Tardá se inició en esto del rock de joven, según cuenta él, cuando su hermano lo encerró un dia en un habitación y le fue machacando los tímpanos con las canciones de los Rolling Stones. Empezó a frecuentar a los importadores de discos y al poco entró en contacto con Gay Mercader, el promotor hispano por excelencia, para quien trabajó en las primeras giras internacionales que llegaron aquí (los Stones, Emerson Lake & Palmer, etc,) allá por los setenta. Cuando se fundó Catalunya Ràdio, en el 83 (la semana pasada se cumplían sus 25 primeros años de existencia), Tardá se ocupó de llenar las ondas de rockandroll las tardes de los sábados con un programa ya clásico: Tarda Tardá (o sea, tarde Tardà).

Yo descubrí ese programa casi por casualidad, en 1984, diría que coincidiendo con la visita de Springsteen a Europa en la gira de Born in the USA. Tardà organizó viajes a Montpellier para verlo y, a partir de ahí, los viajes y los bootlegs que radiaba fueron la marca de la casa. Recuerdo que por aquella época dejé de ver los dibujos y las películas los sábados por la tarde, pues me hice adicto a su programa. Cada semana grababa esos conciertos y los discos nuevos que presentaba, y no perdía las noticias musicales, para ver si me iba enterando de la historia; incluso si tenía que irme con mis padres fuera, me llevaba mi radiocassette para no perderme el programa y tener a mano un chisme con el que grabar el concierto de turno.

También Tardá fue fundador de la Feria del Disco de Coleccionista de Catalunya, una pequeña cita que se convirtió con los años en un gran evento de asistencia obligada durante muchos años para pillar material de importación y piratas y de la que guardo grandes recuerdos y anécdotas. Pero las redadas antipirateria chafaron la gracia de la feria (también la era internet y la facilidad con la que se empezaban a conseguir los discos aquí) y Tardá lo dejó, siendo su feria sustituida por otra de igual tamaño pero menos encanto.

Con los años, Tardá quedó musicalmente algo desfasado -su programa pasó por diversas franjas horarias hasta recalar en esa especie de segundo canal de Catalunya Radio que es iCat FM-, y dejé de escucharlo, aunque es cierto que entre su programa y el Popular1 aprendí demasiado, y tuve que recurrir a nuevas fuentes (De 4 a 3, el programa de Paco Pérez Brian en Radio3, por ejemplo).

El último contacto que tuve con él fue hace un par o tres de años en Londres, cuando me lo encontré en una tienda de discos del Soho al dia siguiente del concierto de John Fogerty en la tremenda gira de The Long Road. En nuestra breve charla me confesó que jamás había visto a Fogerty y me sorprendió sobremanera que me dijese que no era especialmente fan del creador de los himnos de la Creedence Clearwater Revival, sino que habían acudido al show por su chica, Romy, que es la auténtica fan. ¡Manda güevos! con la lagrimilla que me caía a mi presenciando a uno de mis ídolos tocar todos sus hits de los 60's y 70's y este gran divulgador del rock de los Stones y Springsteen no alucinaba con la CCR.

En cualquier caso, nunca recibirá el suficiente reconocimiento por lo que ha hecho por popularizar el rock -y esa forma de vivirlo- entre nosotros. Tal vez, la noticia de la creación del museo, que es para celebrarla pues tiene precedentes exitosos como la exposición que el mismo organizó en el Palau Robert de Barcelona hace algunos años, sea una buena forma de  hacerlo.

El podcast es troba encara en una fase de transició, com el blog, i tinc alguns canvis al cap que segurament no duré a terme mentre tingui la tesi pel mig. Però mentrestant, aniré publicant algunes converses. La d'aquest sisè episodi és una xerrada amb Oleguer Sarsanedas, director del grup d'emissores de Catalunya Ràdio. És una conversa que vaig gravar fa uns mesos, en el marc del camp de treball de la tesi, però que ara he decidit publicar com podcast, com ja tenia previst, un cop s'ha confirmat la continuïtat de l'equip directiu de Catalunya Ràdio i també com a homenatge al seu 25è aniversari. És una conversa sobre el present i futur de la ràdio, però que en alguns moments va més enllà del mitjà i que té molt present el Web 2.0 i les seves dinàmiques. Que vagi de gust!

Podeu escoltar Connectant els punts 06 en aquest reproductor

[audio=http://www.tonisellas.cat/podcast/download.php?filename=2008-06-25_connectant06.mp3]

o desgarregar el capítol aquí.

*** Enllaços relacionats

• Catalunya Ràdio
• Web del 25è aniversari
• Acte central del 25è aniversari
• iCat.fm
• Els podcasts de Catalunya Ràdio
• janquim: Sarsanedas: Internet és estratègica
• BBC
• BBC Podcasts
• Discurs de Steve Jobs a Stanford: "Stay hungry, stay foolish" (vídeo)
• Text íntegre del discurs de Jobs

*** Veu en off

Sílvia Pedret i Marçal Sellas Pedret

*** Música

Chriss Onac: "Flamme and Co", de l'àlbum Dans la Nuit de mes Délires

Deus: "Drive me crazy", de l'àlbum Nothing impossible

Música amb llicència Creative Commons, descarregada de Jamendo.com

Pues nada, que empiezo una nueva etapa en el mundo videojueguil, ahora podréis escuchar mis barbaridades en directo por la radio y en Catalán. (Estos chicos no tienen ni idea de lo que han hecho...... ahjajajaaaah).

Este mes empiezo como colaboradora (Game Master me llaman, jejejej). Así que el día de San Juan, 24 de Junio a las 21h Zulu me podréis oír en directo en la frecuencia 102.8 o por Internet en el programa sobre ocio digital y videojuegos GENERACIÓ DIGITAL , que con un programa dedicado a Indiana Jones cierra su temporada de invierno.

Si queréis participar lo podéis hacer mediante el Twitter del programa, llamando o enviando un mail... (abstenerse contactar, pa pedir canciones que no estamos pa eso... y ya nos conocemos!!!!)

Un programa muy dinámico, lleno de frikis, muchos frikis, muy frikis, los mas frikis... (menos Olga y yo, evidentemente). Pero todos mu majetes y simpáticos, incluso nuestro amigo imaginario llamado S.T.A.R.

Y seguramente os preguntareis.... y que coño hago yo ahí???? jejeje, pues la verdad es que ni yo misma lo se... pero es divertido meterme con tanto freak.

Y nada mas, que no os lo podéis perder y por si acaso lo hicierais, podéis suscribiros al Podcast para escucharnos en cualquier momento.

Os seguiré informando de las novedades que os esperan en la temporada de verano de GENERACIÓ DIGITAL que empieza el 26 de julio y, por supuesto, iré posteando información sobre los programas.....

PD: ahhhh!!!! también tenemos un Blog, lexe si es que en este programa no nos falta de na.... o quizá si... igual un poco de cordura!!!!

Saludos jugones,

Reikax

M’aixeco i camino. Penso, desitjo que passi el dia. Net i polit cap el ferrocarril. Camí de la feina penso en ells, m’esperen al capvespre. Somric, jo també els espero.

“please could you stop the noise… i’m trying to get some rest…” 

Dia de nervis. Doble notícia: allò de Catalunya Ràdio surt bé. La professional.. no tant. Diguem… que es trenca un matrimoni de tres anys, jejeje. En Jordi em comprendrà. Trobaré a faltar treballar amb ell. Benvingut, primer cicle. Benvingut?

“this is really happening, happening…”  

Continuo el dia. M’estalvio de parlar de converses absurdes amb gent que no comprenc ni comprendré mai. Us tolero, però ni us entenc ni ganes de fer-ho. Em feu mandra, la veritat. Em fa mandra el que no entenc, i en el vostre cas no em preocuparé mai d’entendre-us. Adéu a tot el que em rellisca, i hola a la transparència de les bones ànimes. I així abandono el meu monument personal i diari a la meva connexió amb la realitat: alleujat per haver-me’n sortit, una setmana més. Entristit perquè malgrat sé que les coses de tant en tant han de canviar sap greu quan saps que s’acaben. I la meva aventura amb quart s’allunya ara i me la miro des de la finestra d’un tramvia anomenat incertesa. Què poètic. Què fals. Quin fàstic.

“I keep the Wolf from the door but he calls me up… calls me on the phone, tells me all the ways that he’s gonna mess me up… Steal all my children if i don’t pay the ransom…”  

Al cau. Corregeixo. Els escolto. Hi vaig ja? Millor espero. I m’espero. Dues hores. I surto: ja els busco, ja hi vaig, ja m’hi apropo. De cap al carrer, de cap cap el cotxe. El Llop em saluda, em llepa, l’acarono. “Hola maco, tinc pressa. Hola Xfar, em pixo. Adèu guapo, he d’anar-me’n. Adèu, ex amo, no facis veure que m’estimes.” No em llepa, m’ignora.

(t’estimo)

“But i’m a Creep… I’m a Weirdo… What the hell i’m doing here? I don’t belong here…”

Quan arribo tinc gana. Gent, i gent, i gent, i gent. I mandra. I por. I més por. Aquí els he de veure?  Massa llum del sol, massa veus. Massa gent, massa paraules. Massa converses, massa el que no vull per poc el que vull. Vull estirar-me i cridar que marxin. Pizza i coca-cola. I gent que ensopega amb la pròpia necessitat. Au! Aneu a prendre pel cul, penso. I de pas ensopego jo també. Vull que comencin, Vull fugir de tot i tothom. Vull….

Sensació  1:  Les quinze passes.

“One by One, One by one. It comes to us all… it’s as soft as your pillow.” 

Per què parlen, aquests desfets del meu darrera? No els vull sentir pas, a ells. Vull deixar-los enrere.. no ho aconseguiré… no ho aconseguiran? No em faran el que em fan quan soc a casa i estic només per ells? No em faran volar, avui?

Sensació 2. Tot el què necessito.

“You are all I need.. Yo’re all I need… I’m in the middle of the Picture…” 

Començo a adonar-me del que passa. Deixa-l’s, va vinga… I ho faig. I prescindint dels anormals de llavi fàcil i crit intolerable abandono l’instint assassí i començo a passar de bèstia continguda a  manyoc d’emocions. Estan al davant meu, de tots, i despleguen el seu ventall de so més immens. Em tornen del revés i no puc parar de somriure. Imagino el que em diuen, amb la seva música. I el so més excel·lent em comporta els primers moments d’alta  intensitat. De ben segur que el Llop està a casa i em troba a faltar. Per què sóc aquí sol? Vull compartir l’excel·lència d’aquest moment. No permetré que mai res ni ningú em furti la meva pell fina: vull emocionar-me i viatjar per sempre.

Sensació 3. Peixos estranys. 

“I Get eaten by the warms… and weird fishes… Picked over by the warms… and weird fishes…”

I em deixo anar. Tothom s’extasia, I a això havia vingut, aquí. Perdut d’un dia estrany I a mitges feliç, a mitges infeliç, volia que se’m duguessin cap a tots aquells llocs que ho perdonen tot. Fins i tot el que és mediocre i fa tant de mal. Estem envoltats del que no ens agrada, però em de destriar el que ens agrada. I amb ells transmetent des de la galàxia de la música és molt més fàcil. Ells estan fent d’aquest moment allò que els artistes han de fer amb els moments de la gent: fer-los inoblidables. Sense ells de vegades tot seria insuportable. I ara... ja ho noto: comença passar.

Sensació 4. Idioteca.

“Who’s in a Bunker? Who’s in a Bunker? Women and children first, and the children first, and the children…”

Em paralitzo quan comença, I tot roda perquè ara m’és tot ben igual. La música… m’aixeca, No veig el grup, està ple de caps. No em molesten : m’alço. M’elevo i volo mentre un avió em sobrepassa. El fum que deixa anar no em fa estossegar. A sota, a mils, a milions de quilòmetres continuen tocant, I els escolto. No puc deixar d’escoltar-los.

“L’Xfar reconeixia molt bé els moments pels que valia la pensa viure. I aquell era un d’ells. El Yorke cridava esgarrapant cada nota d’aquelles meravelles que havien composat i la transmissió era clara i l’enlluernava. A cada tema que tocaven li esperava un de millor, i de millor interpretat. Amb un joc de llums de psicodèlia taronja la seva mirada enterbolida somreia…

i ja no recordava res que no volgués recordar perquè tot era aquell moment i llavors i res més i les cançons anaven caient una darrera de l'altra sense més necessitat que la d’agradar i agradar-se, i fer que tothom abandonés la seva avorrida vida durant un parell d’hores i mitja. I van ser moltes: les campanes va trencar-li la veu. L’androide paranoic  el va extasiar. La cinta de vídeo el va entristir i va repetir que érem accidents a punt de succeir tantes vegades com el vocalista d’un dels grups més importants que existeixen ho va fer. I finalment va desitjar que allò no acabés mai perquè volia continuar volant

…fins que va deixar de fer-ho. I va baixar I va tocar de peus a terra. Tot s’acaba, es deia. I ara al pàrquing, al cotxe, i en un camí de càmera lenta es trobava novament intentant assimilar que per apreciar les coses has de viure-les, i no es viuen del tot fins que arriben al final. I tot s’acaba.

I tampoc cal fer un drama d’això. O sí?

Mientras vivimos. Aquest és el títol del projecte d'Àlex Rovira i Santiago Tabernero per a TVE. Serà un programa dedicat a qüestions relacionades amb la salut emocional, segons ha explicat el guionista i director Tabernero, segons el qual serà un programa "diferent" i "de qualitat".

Em sembla una excel·lent notícia, perquè considero Àlex Rovira un referent. Escriptor, conferenciant i professor (a ESADE) de prestigi (cv), és l'autor de La bona sort, El laberint de la felicitat i Paraules que curen, entre altres obres sobre creixement personal. Col·laobrador de diferents mitjans, cada divendres el podem escoltar al seu espai Quadern de notes, dins el programa de Catalunya Ràdio L'ofici de viure, que dirigeix i presenta en Gaspar Hernández (un dels espais radiofònics més interessants que podem escoltar avui i un fix al meu iPod).

Llegir Àlex Rovira i escoltar-lo és un plaer i una invitació constant a la reflexió, a la il·lusió, a la recerca dins d'un mateix. Mientras vivimos començarà a La 2. Tant de bo pugui fer el salt a la primera de TVE i arribi a més gent. Com les frases que transiten pel seu darrer llibre, Paraules que curen, les seves són paraules necessàries.

La exposición: un éxito que pudieron ver personalmente los más de 14.000 visitantes y un total de más de 200 participantes. Una muestra cuyo montaje, a cargo de BOPBAA (Josep Bohigas e Iñaki Bakero) no dejaba indiferente. La prensa tardó en hacerse eco de lo ocurrido porque resultaba difícil "simplificar" un proyecto tan complejo, pero finalmente muchos medios hablaron de Mater, el clipping lo demuestra. Desde los medios generalistas como La Vanguardia, El País, El Periódico de Catalunya, 20 minutos, TV3, Catalunya Ràdio, a algunos más especializados como On Diseño, Time Out, Oxigeno, Neo2, El Mundo Deportivo y Dossier Econòmic. En esta tarea me acompañaron el equipo de comunicación del FAD (Cristina Gosálvez y Arnau Horta) y la agencia de comunicación Felices con Mar Hernández y Maite Felices.

En este sentido gestionamos el envío de invitaciones, las cartas correspondientes, y todo lo que comportaba convocar ruedas de prensa, inauguraciones y presentación de libro. Y hacer que la exposición continuara su crecimiento ofreciendo servicios como el audioguía en tres idiomas, cuyo contenido redacté y gestioné.

Los libros han sido la publicación más vendida en una exposición del FAD (hecho importante contando que son constantes las actividades que organiza esta entidad con más de 100 años de historia). Prácticamente se están acabando las existencias de la primera tirada de 5.000.

El “in progress” se ha notado con las actividades organizadas como los diálogos de arte y ciencia con participantes como Marta de Menezes, Anna Veiga, Pere Noguera y Xavier Duran (bajo la supervisión de Josep Perelló), la conferencia de Joan Trullén, el concurso Crea! Mater, las jornadas paralelas con más de 200 asistentes y un programa muy interesante, etc.

El 7 de febrero se inauguró Mater in progress, la exposición. Desde ese momento dilulleron el equipo y me encargué de llevar sola este proyecto, por lo tanto, toda responsabilidad caía en mí, para bien y para mal. Siempre con la guía y ayuda de los responsables del mismo y el equipo del FAD. Desde ese momento el envío de libros, convocatorias, mailings, cartas, invitaciones, notas de prensa, la organización de visitas guiadas, etc. así como la gestión del blog ha sido un no parar.

El pasado 28 de abril la exposición cerró sus puertas y ahora toca que Mater no muera, sobre todo mirando hacía el centro de materiales que en breve se creará y a la itinerancia de la muestra a ciudades como Zaragoza y Madrid. Por el momento en eso estamos, aunque personalmente creo que mi etapa en Mater ya ha finalizado, ahora el niño ya es grande, y está en esa edad de adolescente a adulto difícil de llevar pero en la que, aunque duela, toca dejarlo caminar solo.

Sólo hay una palabra para definir esta experiencia: genial.

Todas las fotografías de este post corresponden a © Xavi Padrós

En el cas de la ràdio, celebro que el projecte que l'Oleguer Sarsanedas i el seu equip pugui tenir continuïtat. Ell em sembla un intel·lectual al capdavant de la ràdio nacional de Catalunya i una persona que té el mitjà al cap. Tinc una conversa amb Sarsanedas gravada de fa un parell de mesos, per a la tesi. Ara que sé que té continuïtat, la publicaré el podcast, perquè pugueu escoltar la seva visió de present i futur.

* Alguns articles o entrades interessants sobre aquest tema:

• Saül Gordillo: Mònica Terribas directora de TV3, una gran notícia
• Trina Milán (Platxèria): Mònica Terribas, directora de TV3
• Desclot (AVUI): Pòquer d'asos
• Editorial de El Periódico: Nou aire per a TV3 i Catalunya Ràdio
• Mail obert de Vicent Partal (Vilaweb): Mònica Terribas

Us deixo amb les roses de l'oblit, si us plau, regaleu-ne moltes a la gent gran, que és molt bonic!

Aquesta entrada ha estat publicada a: Solomayores

Rosas contra el olvido es una iniciativa de L’Associació d’amics de la gent gran de Cataluña. Con esta campaña, la asociación quiere dar a conocer las graves condiciones de aislamiento social y soledad que sufren más de 120.000 personas mayores en Cataluña.

Este es un problema cada vez más arduo pero que sigue siendo desconocido por opinión pública. La iniciativa consiste en regalar una rosa a una persona mayor en el día de Sant Jordi, día de celebración, del libro y la rosa en Cataluña. Este es un gesto simbólico para demostrar a la sociedad que no nos olvidamos de nuestros mayores. Es por eso que la asociación ha escogido ésta fecha señalada y una cifra simbólica: 1001 rosas, que esperamos que sean muchas más.

Si queréis participar en la solidaria y conmovedora iniciativa solo tenéis que regalar una rosa a quién queráis. Para más información sobre la iniciativa o la asociación en si, no dejéis de consultar la web dels Amics de la Gent Gran.

Dimarts. Mitjans Així que no li agradava 'la societat'. És més, detestava la família -particularment els seus fills "quan eren nens, fins que no van parlar amb claredat"- i sentia "repugnància" pel ciutadà del carrer ...i encara hi havia qui se'n sorprenia!? Entre 1938 i 1963, l'autor de 'Brideshead revisitated' i BBC Radio van trobar-se en unes quantes ocasions i una de les més controvertides va ser durant l'entrevista a diverses bandes, amb tres crítics literaris coneguts de l'època, que a partir d'avui podem escoltar en el CD acabat de publicar per la British Library (em demane si Catalunya Ràdio tindria la gentilesa de copiar la idea): "Embriaguesa, l'odi, la luxúria, la desobediència als pares, el desig pel manso, la dona o el cul del teu veí; crec que una de les poques faltes que no puc perdonar és l'adoració d'imatges", replica en un moment de la conversa quan el tema sobre la taula gira entorn de les debilitats humanes.

Peter Fleming, participant en el combat dialèctic i escriptor de la revista conservadora The Spectator -avui dia una mica menys colonialista, molt menys racista i tan sols esporàdicament homòfoba- va apressar-se a expressar la seua indignació davant les opinions de Waugh, que va qualificar de "completament contra-natura". Waugh també va assegurar que els impressionistes francesos havien "assassinat" la pintura, però sembla que en aquest punt, llavors com avui, els anglesos tendeixen a ser-hi d'acord.

La plantada d’arbres simultània més gran que s’ha fet mai al nostre país tindrà lloc el dia 30 de març al matí, amb el lema Plantem el futur. Catalunya Ràdio i la Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya han escollit aquest dia, coincidint amb els 25 anys de l’emissora de ràdio i els 10 de la fundació, per aconseguir l’objectiu d’introduir 35.000 arbres a 35 territoris repartits per Catalunya amb l’ajuda dels oients i de tothom que vulgui contribuir a aquest repte inèdit de caràcter participatiu i de respecte al medi ambient. 

A La Muntanyeta d’Olèrdola

Dels 35.000 arbres, se’n plantaran 1.500 a la Muntanyeta, al municipi d’Olèrdola. Tenint en compte les característiques vegetals de la zona, s’han triat 550 plançons de roure martinenc, 550 d’alzines, 200 de llentiscles i 200 més de màquies de garric. Tots els exemplars estan adaptats al territori.

Dels 35 espais de Catalunya on es farà la plantada simultània, La Muntanyeta és un dels dos que no és propietat de la Fundació Territori i Paisatge sinó un lloc d’interès local assignat per la Diputació a través del seu Servei de Parcs Naturals. L’altre espai d’interès local no propietat de la fundació és a Granollers. Com afirma Raimon Raventós (regidor de Medi Ambient de l’Ajuntament d’Olèrdola), la Diputació va fer l’oferiment a aquests dos espais de participar a la plantada i a nosaltres ens va semblar molt bé. El que volia la Diputació era trobar espais d’interès local on hi tingués figures d’assessorament i protecció per poder restaurar la zona, amb una política de recuperació forestal i de conreus. Són espais que estan vinculats a la Diputació, en el cas de La Muntanyeta a través del Parc d’Olèrdola. 

La Muntanyeta és una finca de 55 ha dins del municipi  d’Olèrdola, amb una superfície total de 409 ha i situat entre el Puig de l’Àliga i la riera de Vilafranca. En aquesta finca de propietat municipal, adjacent al Parc d’Olèrdola i on hi ha intenció de preservació del territori, es plantaran espècies de bosc mediterrani. Aquests tres motius segurament han influït en l’elecció de La Muntanyeta, segons ens ha explicat Javier García-Berro des d’ADF Rossend Montané, entitat que col·labora amb la plantada juntament amb l’Associació de Voluntaris de Protecció Civil d’Olèrdola, el Grup de Joves de Moja i la Federació d’ADF Penedès-Garraf. L´Ajuntament d´Olèrdola també hi col·labora organitzant una botifarrada popular al voltant de les barbacoes de la masia de La Muntanyeta.

A l’entrada de la finca hi ha en una gran esplanada on se situarà l’aparcament, al costat del cementiri de Moja. La zona de recepció dels participants s’establirà “al fons”, on es va celebrar l’Existence Festival el desembre de 2006. Allà hi haurà una carpa on es rebrà i distribuirà la gent participant a la plantada. En qualsevol cas, quedarà tot ben senyalitzat gràcies a la col·laboració dels voluntaris. 

Dins de la finca de La Muntanyeta hi haurà tres zones de plantada: 

- una a la porta de la finca de La Muntanyeta,

- una dins de l’Hípica de Les Planes,

- una altra en unes clarianes de conreus que es troben al camí que va de La Muntanyeta a Cal Castellví.

Com participar-hi?

Per preveure l’afluència dels participants en cadascun dels llocs, s’ha articulat un sistema de reserva –totalment gratuït- a través de Tel-Entrada de Caixa Catalunya. Carles Pérez afirma que la inscripció s’ha hagut de fer per internet per poder planificar l’acte i tenir constància de quanta gent hi assistirà. 

En data de dimecres 26 hi havia 680 sol·licituds de plançons per plantar a La Muntanyeta, xifra que molt possiblement anirà augmentant a mesura que ens aproximem al diumenge 30 de març. Hi ha indrets on la xifra de plançons ja està coberta (com a l’Espai d’interès natural de Gallecs –Vallès Oriental-) o bé queden pocs plançons per adjudicar (a zones del Barcelonès com l’Aiguamoll de Molins de Rei, ja que d’una banda hi ha més densitat de població i d’una altra banda fa més il·lusió plantar un arbre perquè és un acte menys freqüent). 

Per què 35.000 arbres a 35 indrets?

1.000 arbres i un indret per cada any de celebració (els 25 de Catalunya Ràdio i els 10 de la Fundació Territori i Paisatge). Aquesta fundació de Caixa Catalunya facilita el lloc de plantada, ja sigui de les finques que protegeix en propietat, com dels espais que custodia en conveni. També hi ha espais de titularitat municipal, explica Carles Pérez, comissari dels actes de celebració del 25è aniversari de Catalunya Ràdio i la persona que ha organitzat la plantada. Cada terreny té un propietari diferent, però tots són de titularitat pública per poder tenir així més garanties de supervivència dels plançons. 

La fundació en els seus estatus té el compromís de preservar els espais naturals que té en propietat, per tant aquests ja estan garantits; els espais que estan en conveni també tenen aquesta garantia; i, finalment, els espais municipals s’han escollit per davant dels privats justament perquè s’ha pensat que hi ha més garanties que es conservin amb respecte al medi ambient. 

Espècies adaptades al territori

Els exemplars que es plantaran corresponen a 38 espècies diferents. Totes són autòctones, tal com estableix el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient en la seva campanya, i estan adaptades al lloc on es trasplantaran. 

A La Muntanyeta, la logística va a càrrec de Protecció Civil i dels voluntaris però les espècies per fer la replantació –com a la resta de terrenys de la plantada- han estat assignades des de la Fundació Territori i Paisatge, segons explica Raimon Raventós, regidor de Medi Ambient de l’Ajuntament d’Olèrdola. Es plantaran roures i alzines amb la idea de recuperar la vegetació potencial d’aquest espai. 

De fet, s’han triat plançons d’una i dues sabes perquè tenen més capacitat d’adaptació i de supervivència. Carles Pérez afirma que, pel que fa a les espècies, els tècnics les han triat amb consonància amb el terreny perquè estiguin més adaptades. Per exemple, a les Planes de Son (Pallars Sobirà) s’hi plantaran arbres fruiters i caducifolis de muntanya. 

D’altra banda, la fundació ha triat plançons d’un o dos anys ja que se sap que com més petits són més fàcil és que s’adaptin. També s’havia escollit fer la plantada a començaments de març perquè els tècnics ho recomanaven per afavorir la supervivència dels plançons, però a causa de les eleccions la data es va haver de posposar. Per últim, tots els plançons que es plantaran van amb un test amb terra incorporada, ja que així és més fàcil que sobrevisquin, a diferència del sistema anomenat “plantar estaca” (sense terra). 

La “plantada espessa”

Tots els especialistes afirmen que entre el 25 i el 30% de plançons acaben morint. Per això s’ha optat per dur a terme el que s’anomena la “plantada espessa”, que vol dir que si en un terreny, per exemple, hi caben 1.000 plançons se n’hi planten 2.500. 

Una altra acció que s’ha tingut en compte és el compromís que, si cal regar els plançons, el responsable de cada lloc (ja sigui la fundació o l’ajuntament que pertoqui) ho farà amb aigua freàtica. S’ha buscat, doncs, un compromís amb els responsables perquè els plançons tirin endavant. 

Desplegament i programació especial de Catalunya Ràdio

El dia 30 de març, Xavier Solà realitzarà un programa especial dedicat a la iniciativa Plantem el futur. Serà una versió especial del programa El suplement on participaran la majoria dels realitzadors de Catalunya Ràdio. Des de les 9 del matí i fins a les dues del migdia, Solà connectarà amb diferents punts del país on s’estigui fent la plantada. S’informarà sobre el temps, el trànsit i es donaran indicacions bàsiques sobre com accedir als diferents territoris. També es proposarà que els oients juguin a trobar els realitzadors de la casa, que estaran distribuïts per tot el territori. Així, el conegut espai d’El suplement. On és el Claudi? es transformarà aquell dia en una recerca general de més de 35 persones repartides per tot Catalunya. 

La iniciativa Plantem el futur és la primera de les accions que Catalunya Ràdio durà a terme aquest any 2008 coincidint amb el seu 25è aniversari. Des de la mitjanit del 19 al 20 de juny de fa mig quart de segle (en què va sortir en antena per primera vegada) fins ara, Catalunya Ràdio sempre ha volgut ser una emissora de compromís i d’èxit. 

(D’esquerra a dreta) Carles Pérez, comissari del 25è aniversari de Catalunya Ràdio, Oleguer Sarsanedas, director de Catalunya Ràdio, Miquel Perdiguer, director de l’Obra Social de Caixa Catalunya, Jordi Sargatal, director de la Fundació Territori i Paisatge, i Pere Garriga, conseller delegat i director general de Forestal Catalana en la presentació de la plantada que es farà el 30 de març

10 anys de la Fundació Territori i Paisatge 

La història de la Fundació Territori i Paisatge comença l’any 1998, quan Caixa Catalunya endega una iniciativa sense precedents a l’estat espanyol: comprar territori per protegir el seu paisatge. L’activitat de la fundació es va iniciar el 5 de març, dintre de l’Obra Social de Caixa Catalunya. En aquests 10 anys de vida la Fundació Territori i Paisatge ha esdevingut un important agent socioambiental a Catalunya i un referent en l’àmbit estatal. 

En aquests anys el balanç de la Fundació Territori i Paisatge ha fet possible que a dia d’avui protegeixi mitjançant compra social o convenis de custòdia fins a 144.096 hectàrees (7.834 de les quals en propietat, distribuïdes en 25 finques d’arreu de Catalunya). 

L’educació ambiental centra també les activitats de la Fundació a través de la publicació de materials didàctics i la organització d’estades de natura i camps de treball per a joves i infants. En aquest apartat destaca de forma especial un projecte com és la creació del Centre de Natura i Desenvolupament Sostenible dels Pirineus “Les Planes de Son”, situat en el paratge de les Valls d’Àneu. En aquest edifici l’Obra Social de Caixa Catalunya realitza una important tasca d’educació ambiental de la població mitjançant un complet programa d’activitats. 

Objectiu: plantar mil milions d’exemplars anualment i durant deu anys

La plantada del 30 de març s’inscriu dins la Campanya per als Mil Milions d’Arbres del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA). Es tracta d’un objectiu ambiciós i que servirà per donar suport al projecte global de sostenibilitat ambiental promogut per les Nacions Unides per contrarestar dades com les que afirmen que durant el decenni 1990-2000 es van perdre al món 130 milions d’hectàrees de superfície forestal, la qual cosa equival a 140.000 milions d’arbres.

El PNUMA, principal autoritat mundial en l’àrea ambiental, l’any 2007 va llançar aquesta campanya per als 1.000 milions d’exemplars d’espècies vegetals (adaptades al territori i durant els pròxims 10 anys) a proposta de la catedràtica i Premi Nobel de la Pau 2004 Wangari Maathai (Quan plantem arbres, plantem les llavors de la pau i de l’esperança) i del seu moviment Cinturó Verd. 

El PNUMA, amb seu a Nairobi (Kènia), coordina les activitats relacionades amb el medi ambient i assisteix els països en la implementació de polítiques mediambientals adequades així com en el foment del desenvolupament sostenible. Va ser creat per recomanació de la Conferència de les Nacions Unides sobre el Desenvolupament Humà (Estocolm, 1972). 

Article publicat a Calaix de Sastre el 28/03/08