Pel que fa al repartiment, poca cosa puc afegir al que ja s'ha dit. Dijous vam tenir la sorpresa que el tenor que havia de cantar el paper de Tannhäuser, Robert Gambill, estava malalt i va ser substituït per Peter Seiffert, que malgrat les reticències del meu veí de butaca, va arribar al tercer acte amb les forces intactes i fins i tot em va semblar més brillant que al començament. Petra Maria Schnitzer em va agradar, tot i que en algun moment amb prou feines se la sentia, i em va decebre Bo Skovhus, de qui tenia un record millor: Die Tote Stadt. De la resta del repartiment només destacaré Béatrice Uria-Monzon i Vicente Ombuena, no perquè els altres no cantessin bé, sinó perquè em van sorprendre, sobretot Vicente Ombuena, i això que no era la primera vegada que el sentia cantar.

L'escenografia no m'ha acabat de fer el pes. La tendència actual —i sembla que futura, perquè no hi ha indicis que hagi de canviar— és la dels escenaris buits i en aquest cas s'acompleix en el primer i el tercer actes, que transcorren en un escenari buit on només hi ha un matalàs i un cavallet de pintor. El del segon no era tan minimalista, però em sonava a «ja vist», potser també en part pel moviment escènic: l'escena de l'acte de fe del Don Carlos, amb entrada de cantants per platea inclosa. En canvi, la conversió dels músics, els minnesänger orignals del llibret wagnerià, en pintors no resta credibilitat a la història ni més inversemblança que convertir un torneig de cant en un concurs de pintura.

La sorpresa més gran, però, va ser descobrir que coneixia més fragments d'aquesta òpera del que pensava, malgrat que no sabia que pertanyien a Tannhäuser. Què hi farem, sempre s'aprèn alguna cosa nova. I el moment més estrany, després del final de l'òpera: després d'haver-nos tingut tot el segon acte amb els llums de la sala encenent-se i apagant-se, un cop va caure el teló no es van encendre el llums i els cantants van sortir a saludar... i van continuar sortit quan la major part del públic ja havia marxat, sense que al teatre ningú encengués els llums de la sala. Va ser com si s'hagués produït un desajust entre unes expectatives de llargs aplaudiments i la realitat.

Enllaços relacionats: Tannhäuser (Gran Teatre del Liceu)

Technorati Tags: opera — Tannhäuser — Richard Wagner — temporada 2007-2008 — Gran Teatre del Liceu

Després de quinze anys sense Tannhäuser hi havia moltes ganes de tornar-hi. El Liceu ha comptat per aquestes representacions amb un dels tenors més solvents i musicals, si no el que més, per portar endavant aquest rol tan difícil i extenuant.

Efectivament en Peter Seiffert ha recaigut gran part del èxit assolit en la primera funció. El tenor alemany, de veu lírica, però suficientment consistent en el centre i amb una zona aguda molt sanejada, vesteix un Tannhäuser molt musical i segur. És veritat que en las frases finals del segon acte, allà on Wagner li exigeix una tessitura molt penjada, ha tingut algun so una mica escanyat, però per contra ha fet tantes coses ben fetes i el seu cant ha estat sempre tan musical, sense cridar i treure, com és costum en els tenors que canten aquest rol, el fetge per la boca, que es sorprenent com resolt el sempre esgotador relat de Roma en el tercer acte, després de tots els esculls que Wagner li posa al davant. Extraordinària prestació que tot i assolir un grandiós èxit, no ha estat a l'alçada del que jo crec que mereixia.

Ja sabem que contractar a Seiffert porta la torna de contractar la soprano de torn, la seva dona. Petra Maria Schnitzer ha arribat a cantar a Bayreuth, acompanyant és clar al seu marit. Caldria saber si no fos l'esposa del gran tenor, hagués fet la carrera que està fent.

El cant de la Schnitzer no és especialment rellevant, és una mica monocord d'expressivitat limitada i sense gaire tremp dramàtic. La veu tampoc és caracteritza per una especial bellesa, ni per ser carnosa, ans el contrari, a voltes sona excessivament fibrada, sense la morbidesa associada als rols de soprano lírica wagneriana. Tot i ser, el de Elisabeth, un rol líric, hi ha moments del segon acte, on Wagner li reclama un registre central i greu que ella no posseeix i en el bellíssim i commovedor concertant, ha quedat casi sempre tapada per la magnificència del cor masculí, que en estat de gràcia, no ha deixat traspassar els laments d'Elisabeth. En el tercer acte i en la cèlebre pregària ha tret el millor de si mateixa i ha deixat a nivell de dignitat, una actuació que jo hagués desitjat per a una soprano de més relleu, presència i emoció canora, però si és el preu que s'ha de pagar per escoltar el Tann del Seiffert, ben pagat està.

Els rols de mezzo wagnerians són força peculiars. Tan és que parlem de la Venus que avui ens ocupa, com de la Brangania, la Ortrud o la Fricka. Sempre estem entre la vocalitat de mezzo aguda o soprano dramàtica. Això porta forces problemes a moltes mezzos, que per tal de fer-se sentir en les exigències agudes de la partitura, han d’alleugerir la veu, perdent força en els greus o quedant xisclaneres o directament insuficients. No és el cas de Beatriz Uria Monzón, que treu tota la força i sensualitat de la Venus, amb una veu homogènia i rica en harmònics, molt vellutada i si que en algun moment ha quedat ofegada sobretot en la zona greu, però el seu cant sempre ha estat sincer i dramàticament poderós. La seva darrera i curta intervenció en el tercer acte, ha estat magistralment projectada. Ha assolit un important èxit, molt merescut.

Bo Skovhus no està en el millor moment de la seva important carrera. La veu perd massa sovint la projecció i queda excessivament coberta. No flueix amb naturalitat i en molts moments sembla situada al clatell. Hom pensa que si li donguéssim un clatellot, fluiria amb naturalitat. Si a això li sumem una tendència al portamento i a la fixació de la columna sonora, obtenim un cant poc natural, fluid i polit. En les intervencions del concurs de cant és on m'ha agradat més, però el bombó de la cançó de l'estrella li ha quedat fins hi tot un pel desafinada. Tot i així el públic l'ha premiat al final, amb una bona ovació, jo crec que excessiva.

El jove baix Günther Groissböck, te una veu de veritable baix, malgrat la seva joventut. Crec que farà una bona carrera, la sonoritat, quan flueix natural és esplèndida, però no sempre encerta a projectar la veu de la millor manera. Ha obtingut un èxit important.

El grup de nobles cantaires ha estat encapçalat per Vicente Ombuena en una sorprenent actuació. Si bé la veu no és especialment notable, ni de bellesa tímbrica, ha cantat la seva intervenció (que normalment és talla en la versió de Paris) de manera segura i solvent. També han estat correctíssims, com sempre, Francisco Vas com a Heinrich i Eliana Bayón en la descarada intervenció del pastor del primer acte. Correctes Lauri Vasar (Biterolf) i Johann Tilli (Reinmar).

La direcció de Sebastian Weigle l'efímer director musical del teatre, ha estat bé, però m'ha decebut, sobretot per la resposta de l'orquestra. Qui sap si en futures actuacions l'orquestra estarà més atenta, brillant i amb un so més net, però avui, igual que en el pre general, l'obertura no ha estat a l'alçada del que hom voldria per el nostre teatre. Tampoc durant la resta del primer acte, ha encertat Weigle ha trobar la justa mesura. Durant el segon acte, la prestació ha millorat moltíssim i en el tercer, masses vegades ha sonat vulgar. Si que és cert que Weigle ha tret un bon so de la corda, especialment, però no ha estat la nit del vent, la fusta i dels metalls, no per pífies notables, però si per sons poc polits.

Jo crec que l'actuació del cor avui és la millor fins ara del regnat Basso. Continuen sonant millor les cordes masculines que les femenines i millor les mezzos que les sopranos. Si bé és cert que en la exigent tessitura del segon acte, les sopranos han encertat de ple en els finals, sense sons oberts o crits. El so sempre ha estat ben cobert i el conjunt ha estat magnífic. Però l’excel·lència l'hem de buscar no en l’espera’t cor dels peregrins, extraordinàriament cantat, si no en tota la prestació del cor masculí en el final del segon acte. Amb una actuació vocal i escènica per no oblidar. Extraordinari!. Gran èxit, però no ha caigut el teatre quan calia. Si que després de la bronca a la direcció escènica, aleshores els mandrosos cridaners, per contrarestar el xivarri han donat una segona oportunitat al cor i l'han premiat amb la rebuda que haguessin hagut de tenir, quan en solitari i amb el mestre José Luís Basso al capdavant, s'han acostat al prosceni per primera vegada.

Ja vaig preveure que Carsen faria saltar la banca, hi ha estat així.

La proposta de Carsen és intel·ligent, personal, arriscada, amb tesí incorporada, amb una argumentació que es va desenvolupant durant tota la representació, i que al final pren tot el sentit i queda tot explicat. Jo comprenc que hi ha hagi gent que no li agradi aquesta visió, però és innegable que el treball és excel·lent i en cap cas estem al davant d'una proposta grollera, mal feta i agafada amb pinces, com hem vist moltes vegades.

Les constants en el teatre de Carsen hi son totes. La importància de la proposta visual, les distribucions en l'espai d'elements repetitius, com si fos un obra de Miralda, el tractament de la llum per reforçar la proposta dramàtica, la visió onírica de les situacions i els viatges interiors de cadascun dels personatges.

Tot això no es mereix la bronca grollera i els exabruptes llençats per un sector perfectament ubicat.

Tan de bo tinguéssim propostes d'aquesta mena, que ens facin pensar i que ens expliquin una història des de un altre punt de vista. Què algú em digui si us plau on han vist la pallassada que se li ha retret.

No és Tannhäuser un esser que va contra la corrent de la moralitat establerta?, no és cert que aquesta moralitat ha canviat al llarg dels anys?, no és cert que allò que ha estat motiu de persecució, empresonament i mort, avui és acceptat per la societat. Aquests cops d'efectes finals en que ens sotmet Carsen, unint les dues personalitats femenines en una i aixecant les parets per deixar-nos veure les obres que han estat perseguides i avui son obres admirades i estudiades, son girs, sota el meu punt de vista genials. El tractament de les obres pictòriques que no veiem mai (no ens cal), i dels vestiments convertits en creus un cop despullats del presumpte pecat, la bacanal mental del protagonista, desdoblat en multitud d'artistes davant la musa Venus, tot són imatges i visions que m'han captivat, així com tot el moviment escènic del segon acte, amb les ombres i llums reflectides en les despullades parets.

En el moment de l'òpera on la música esdevé mes banal, l'entrada dels invitats, Carsen ens regala amb una broma divertida, de la mateixa manera que ho feia Kupfer en la genial proposta de la darrera vegada que es va representar al teatre, en la visita de l'òpera d' Hamburg, també sorollosament protestada.

No m'ha agradat que Carsen utilitzi la platea, trencant la quarta paret, per portar l'escena a la sala. Que la Elisabeth entri pel passadís central cantant Dich, teure Halle, amb les llums de la sala enceses o que els invitats entrin també per la platea, o que Tannhäuser quan es rebutjat pels nobles i cavallers, baixi a la platea, trobo que es un anticlímax que no calia, però la proposta és molt més que això i m'ha emocionat en molts moments.

Carsen quasi sempre em fascina, avui també.

més informació

Quant a les òperes, he de reconèixer que n'hi ha alguna que ni tant sols havia sentit anomenar i moltes que no he vist mai —de fet, Turandot és l'única que he vist. Entre elles, hi ha una curiositat: Tiefland, del compositor alemany Eugen d'Albert, basada en Terra baixa d'Àngel Guimerà i òpera que agradava molt a Hitler, dada no sé si gaire important o significativa que destaquen força els mitjans. És, a part d'això, l'única òpera d'aquest compositor que se segueix representant, segons la Viquipèdia. També una reposició: Turandot, de Puccini, que torna fora d'abonament amb la posada en escena de Núria Espert amb què es va reinaugurar el Gran Teatre del Liceu i que ja serà la segona o tercera vegada que es representa.

Per si us interessa ampliar la informació, aquí teniu els enllaços d'on he tret bona part de la informació i d'algunes valoracions de la temporada:

• «Liceu: Avanç de la temporada 2008-2009» i «Primera valoració» a In Fermen Land
• «Avance de la temporada 2008-2009» a GTL Torn T
• «Nova temporada al Liceu» a Dietari operístic
• «Michael Boder se estrenará como director musical del Liceu la próxima temporada», a Ópera Actual
• «El Liceu abordará a final de año su proyecto de ampliación», a La Vanguardia

I ara me'n vaig a llegir la sèrie d'articles sobre l'òpera que ha escrit en Wimsey de La llança de Klingsor.

Technorati tags: òpera, Die Tote Stadt, Erich Wolfgang Korngold