El Museu d’Història de la Medicina de Catalunya i el Col•legi de Metges de Barcelona us conviden a l’exposició que han organitzat i que avui s’inaugura a la seu del Col•legi: Una visió polièdrica del Dr. Pere Farreras Valentí ( 1916-1968 )

Es tracta d’una reflexió al voltant d’una història prou recent, plena encara de viaranys per descobrir.

El resultat final de la guerra modificà el panorama mèdic a Catalunya: molts metges, bona part dels professors de la Universitat de Barcelona autònoma, s’exiliaren, foren depurats i sancionats.

En el nou règim la figura del metge Agustí Pedro Pons adquirí una força definitiva i esdevingué el cap de la medicina catalana fins el 1970. Sota el seu magisteri i influència es formaren diverses generacions de metges a Catalunya. Al seu costat, des del 1940, brilla amb llum pròpia el metge Pere Farreras Valentí, d’important nissaga mèdica.

L’aproximació a la figura de Pere Farreras permet plantejar el significat de la medicina interna i el seu procés de consolidació i definitiva fragmentació entre les dècades dels 1940 i 1960.

El prou conegut llibre de “Medicina Interna”, de Von Domarus, Farreras Sampera, Farreras Valentí, Rozman... ens mostra una història complexa, la del llibre i els seus lectors. Una història on tenen lloc els traductors que amplien i adapten els textos, els autors que revisen i acaben escrivint materials del tot originals, el recurs a diferents mitjans de representació visual (quina era la política de préstec d’il•lustracions; objectivitat mecànica vs. subjectivitat de l’artista o com la microfotografia en color no arribava al detall de l’artista; com facilita la modulació del discurs a diferents públics l’ús dels esquemes, les figures i les taules), la creació d’equips de treball (d’una medicina interna omnicomprensiva a la fragmentació de l’especialitat)...

També permet proposar el fenomen de l’organització jerarquitzada dels serveis mèdics hospitalaris a l’Espanya dels anys 1950 i 1960 al voltant dels catedràtics. O també les dificultats intrínseques del règim de professorat universitari.

Com es feia ciència i com es comunicava “the-state-of-the-art” de la medicina d’aquell període resta formulat a partir de la presentació del procés d’edició d’una obra com el Tratado de Patología y Clínica Médicas: com es formaren els equips de treball, quins materials s’utilitzaren, com es produí la recepció de noves formes diagnòstiques i terapèutiques en un context socioeconòmic crític, com es barrejaren les pràctiques mèdiques en institucions públiques i privades, com es modificaren i adaptaren les successives edicions, quines estratègies comercials definí Salvat per conquerir el mercat espanyol i iberoamericà...

L’estudi d’en Farreras també permet abordar un altre tema complex el de les formes de comunicació científica en revistes mèdiques: revistes amb intenció de marcar diferències, amb articles originals; revistes de caràcter comunicatiu, divulgatiu, de transmissió d’informacions, recursos, etc; edicions de revistes estrangeres en castellà. La documentació presentada proposa qüestions com ara quins eren els mecanismes emprats per a publicar en un determinat lloc, quines estratègies de difusió dels treballs es posaven en joc, quines eren les regles no escrites per a disposar d’espais...

La figura de Farreras també permet abordar la creació d’una escola d’hematologia a Barcelona: com es produeix la implantació d’una disciplina amb característiques pròpies, per què parlem d’una escola, què és una escola de treball i què és una escola de recerca en aquell context històric, com es formen els quadres tècnics, els experts, com es modifiquen o creen nous espais que condicionen la forma de fer ciència, qui esdevé coneixedor de determinades tècniques, de noves tecnologies, com afecta tot això la vida del malalt, quin paper juga el malalt en aquesta història, passiu-actiu....

Bona part d’aquestes qüestions i temes de treball tenen un ressò internacional. Els professionals de la medicina espanyola d’aquell període assisteixen a la florida de la medicina anglosaxona i prenen partit. El mirall no desapareix, però minva. Alhora, el món iberoamericà, malgrat l’exili, torna a ser un gran aparador, un gran mercat.

Sabeu que Farreras Valentí fou un excel•lent esportista? I que formà part de l’equip d’hoquei herba que anà a les Olimpíades de Londres de 1948?

Bé, aquests i altres temes apareixen en aquesta exposició a la que esteu cordialment convidats.

L’exposició s’inaugura avui dia 28 de maig a les 19:00h al Col•legi de Metges.
Qui vingui tindrà un llibre de regal sobre la vida i l’obra del metge Pere Farreras Valentí.
L’exposició estarà oberta fins el 17 de desembre de 2008, de dilluns a divendres, amb entrada gratuïta i accés lliure entre les 09.00h i les 21.00h.
Més endavant disposarem d’un lloc web específic. Ja us en informarem.

Bibliografia de Pere Farreras Valentí a les biblioteques universitàries catalanes.

Broggi va néixer a Barcelona el 1908 i es llicenciava en Medicina vint-i-tres anys mes tard, el 1931, any en que també començava una nova etapa en la història del nostre país: la II Republica Espanyola i l’autonomia amb la Generalitat Republicana. La seva especialitat va ser la cirurgia. Durant l’etapa republicana, amb 27 anys, va poder innaugurar i dirigir el primer servei d’urgències en un hospital públic espanyol. Però va començar la Guerra i el van nomenar metge de les Brigades Internacionals on va tenir ocasió de conèixer Ernest Hemingway, el qui el va identificar en els seus escrits com “el petit i valerós metge”. Alli va idear els quiròfans mòbils, instal.lats en camions que intervenien en el mateix front de guerra.

En acabar la Guerra va poder oferir el seu bagatge professional a paísos com el Regne Unit o França durant la II Guerra Mundial, cosa que pocs metges republicans es podien permetre en aquelles circumstàncies. Amb la dictadura no va poder exercir com a doctor en la sanitat pública però va desenvolupar una reeixida carrera en el camp privat, convertint-se en metge de capçalera de moltes les actuals famílies que han governat directa o indirectament el nostre país: Pujol, Trias, Maragall; o capdavanter en introduir la tècnica de derivació venosa porto-cava com ens recorden des del Bloc de Bellvitge.

Especialment emotiu es el relat que ens fa Mercè Piqueras sobre el discurs d’entrada de Broggi a la Reial Acadèmia de Medicina, en la “nit del 66” i la resposta de Lluis Sayé. Un home que amb una gran lucidesa te veu pròpia al denunciar les desigualtats del món actual o les deficients relacions entre Catalunya i Espanya (audio a Vilaweb). En l’entrevista que li fa Silvia Taulés comenta com el crack del 1929 va posar en entredit el capitalisme i portà a Europa els totalitarismes. «En EEUU llega el New Deal de la mano de Roosevelt, que pretendía terminar con la crisis económica y aumentar el consumo», diu recorrent el context històric mundial en el que s’aprovà el primer Estatut de Núria. Mentrestant, a Europa, «los intelectuales miraban a Rusia con admiración». Tot un exercici de memòria històrica.

Pero a nivell internacional també es conegut per la seva tasca exemplificadora alhora de crear juntament amb metges russos, nord-americans i britànics la primera associació de metges contra les guerres nuclears: Societat Internacional de Metges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear (IPPNW), que va ser nobel de la pau el 1989, així com impulsor del primer comitè de bioètica que va funcionar en un hospital català, i actual president honorífic de l’Institut Borja de Bioètica.

Acabem amb una frase seva tot reflexionant com enfrontar-se a la mort en l'entrevista que li fa Jose Martí Gómez referint-se a la mort, No la tem: 'La matèria no ho explica tot, hi ha d'haver quelcom més, tots portem dins quelcom d'aquest principi universal, i això és etern, mai no mor' diu Broggi. Un metge, un home excepcional.

Ara tenim l’ocasió de llegir les seves memòries en dos volums o de nou reeditades per Edicions 62. La història reviu i ens apassiona amb la seva lectura.

Articles i entrevistes al Dr. Broggi

El metge fundador d'urgències del Clínic fa 100 anys / per Àngels Gallardo
El Periodico (20/05/2008)

Conversa amb Moisés Broggi. "La medicina, en la seva funció humanitària, ha contribuit molt a la superpoblació" / Vladimir de Semir
a: Idees : revista de temes contemporanis (2002 ,Num.14)

Moisès Broggi celebra cent anys amb lucidesa / per Teresa Bau (inclou audio)

(Vilaweb 18/05/2008)

Moisès Broggi i Vallès (Wikipèdia)

Any del centenari del Dr. Moises Broggi (Reial Acadèmia Medicina Catalunya)

Felicitats, Dr. Broggi! (Bloc Bellvitge)

Els cent anys de Moisès Broggi (Bloc “La lectora corrent” / Mercè Piqueras)

Los tres sies de Moises al Estatuto / per Sivlia Taulés
Suplement "El Mundo" (Domingo, 18 de Junio de 2006, número 555)

Pensar en el enfermo antes que en la enfermedad / per Ramón Bayés
El Pais (martes 23 de octubre de 2007)

Moisés Broggi. Doctor en sabiduría / José Martí Gómez
Magazine La Vanguadia (18/05/2008)

Moises Broggi (Actualiat Wikio)

Pel que fa al títol de Pasteur,de l'apartat "Vida i Epoca" n'es rsponsable Diego Gandara i de "Pensament i Obra" l'historiador Françoise Dagognet. La presentació corre a càrrec del catedràtic i eminent historiador de la ciència José Manuel Sánchez Ron.

Son 63 pàgines sobre la seva vida amb documents complementaris com "Pasteur cortesà", "Begudes Alcoholiques", "El Laboratori de Pasteur". A continuació el seu pensament queda recollit fins la pàgina 202, dividida en tres part "Els precursos, doctrines i instruments", "Aplicació i confirmació:la fermentació", "Reinici i ampliació de la controvèrsia: l'origen dels gèrmens". Tot seguit es fa una selecció dels seus escrits, una cronologia i bibliografia sobre l'autor.

Louis Pasteur (1822-1895) representa el màxim representant científic de la França postnapolònica, en la que la industria i la recerca van plegades vers el progrés de la humanitat. Pasteur va ser un científic polifacètic però va destacar per l'estudi dels microorganimes causants de la fermentació, alcoholica, butírica o làctica, tot i demostrant que l'eliminació dels microorganismes anula el procés de fermentació, tècnica coneguda com a procés de pasteurització. Destaca així mateix en la seva teoria de l'existència de gèrmens que li va permetre desenvolupar una vacuna contra la ràbia en els gossos i per l'antrax a les ovelles, que es van aplicar amb èxit en els éssers humans. Juntament amb Robert Koch se'l considera el pare de l'actual Microbiologia

Dins aquesta segona fornada de títols podreu trobar personatges com Einstein, Ramon y Cajal, Newton, Von Humboldt, Galileo-Galilei, Lavoisier, Kepler, Copèrnic, Pierre i Marie Curie ... En fi, altament recomanable per tenir un compendi dels grans pensadors, científics o no que han configurat la cultura i l'evolució científica d'Occident.

Nascut a Vilafranca del Penedès el 1927 forma part d’una generació de la historiografia catalana molt destacada, juntament amb Joan Reglà, Jordi Nadal i Josep Fontana, els quals van veure de les fonts de Ferran Soldevila, Ramon Abadal, Miquel Batllori i Jaume Vicens Vives, que en va ser mestre directe. Giralt es centrà en estudis d’històia agrària, economia i societat de l’edat moderna i contemporània, començant una tasca docent a la Universitat de València, de la que va ser catedràtic d’Història Moderna i Contemporànica del 1965 al 1971. Des de llavors exercí la seva activitat acadèmica a la mateixa càtedra de la Universitat de Barcelona on arribaria a ser director de Dpt d’Història Contemporània. També va arribar a ser degà de la Facultat de Geografia i Història i vicerector d’Ordenació Acadèmica. Des del 1981 fins el 1983 exerciria com a professor associat a la Universitat de la Sorbona i a partir del 1992 el nomenarien catedràtic emèrit de la UB.

En qualevol cas, i sense deixar de banda el vessant docent, Giralt destaca sobremanera per activitats com la direcció i promoció del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI) de la UB, embrió alhora dels Col.loquis d’Història Agrària, que portarien a la creació i direcció simultània del Centre d’Estudis d’Història Rural amb la seva revista Estudis d’Història Agrària. Finalment va dirigir i promoure la seva monumental Història Agrària dels Països Catalans en quatre volums, refererència de la historiografia agrària a Catalunya per tothom que investigui sobre el tema, tot i que també compta amb una extensa bibliografia publicada.

Giralt va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans dins la seva secció Històrico-Arqueològica i en va ser director des del 1987 fins el 1995. Un mandat en el que es va renovar la institució, recavant reconeixement i suport econòmic per impulsar el seu nivell cientific a tot el país i a l’exterior. Per la seva catalanitat va obrar també com a impulsor del nou Diccionari de la Llengua Catalana.

L’historiador Emili Giralt ens ha deixat als 81 anys, amb un bagatge d’una fecunda trajectòria com a investigador, docent i persona.

Aquest text descriu la història del desenvolupament de l'homeopatia per Christian Friedrich Samuel Hahnemann, (1755-1843) un metge que desenvolupa la seva carrera professional a Alemanya a finals del 1770. Hanneman estudia Medicina a Leipzig i Viena, assolint el títol de doctor a Erlangen en 1779. Va mantenir contactes amb el químic francès Lavoisier que el va persuadir a seguir investigant en aquest terreny. Hanneman va guanyar reputació en desenmascarar l'ensucrament del vi amb plom i per publicar investigacions sobre l'enverinament per arsenic. Entre 1790 i 1805 es va dedicar a publicar i va escriure mes de 5500 pàgines en diferents mitjans

Primer va desenvolupar les seves idees sobre homeopatia quan experimentava els símptomes de la malària després de prendre quinina; tot formulant la teoria de que les malalties podrien ser curades per medicaments que produíssin símptomes similars a les malalties induides en individus sans. També creia que a força de pulveritzar les dilucions extremes dels medicaments utilitzats es promovia una emissió que forçava la curació interna. En l'article s'examina també la base científica de l'homeopatia i l'evidència a favor de la seva eficàcia.

Entre les seves obres mes destacades trobem:
# The Organon of the Healing Art (1810) explica la teoria de la medicina homeopàtica. Hahnemann va publicar la 5a edició el 1833; i una edició no acabavada que no es publicaria fins el 1921.
# Materia Medica Pura es una compilació de les prescripcions homeopàtiques, publicats en sis volums de 1820s (vol. VI al 1827.) Amb noves edicions al 1830 and 1833, respectivament.
# Chronic Diseases (1828) es una elucubració de les arrels i la cura de malalties cròniques, segons la teoria de l'homeopatia, publicats en cinc volums durant els 1830s.

L'article esta disponible a través de la xarxa de les bibliotques universitàries catalanes en html i en pdf

Bibliografia sobre la història de l'homeopatia la podeu trobar a diferents biblioteques universitàries catalanes

Deixem ara els deus i semi-deus que han inciat aquesta sèrie encetada per
Asclepi i anem a trobar a un personatge real. Plini (eng) o Gaius Plinius, Historiador, científic, enciclopedista ... Es considerat com un dels grans pensadors de l'antiguitat clàssica. Prolífic escriptor, s'inicia en la carrera militar a Germania, als 23 anys, que perllongaria durant dotze tot i formant part de la classe dirigent de cavallers "eques".
Després del seu periple a l'exèrcit parteix cap a Roma per dedicar-se a l'estudi i les arts. Obte diferents càrrecs oficials sota l'emperador Vespasià, fet que el conduirà a scriure un tractat de cavalleria "De jaculatione equestri", una historia de Roma, en especial pel que fa a les guerres els romans i els germànics, i altres escrits avui perduts.
Amb Vespasià va tornar a la Península ibèrica com qüestor i procurador de l'erari a la Bètica, i durant la seva estada va recollir diversos materials que va utilitzar en la seva gran obra "Naturalis Historia" (eng) (circ AD 77 de la nostra era) composta per 37 llibres amb la següent estructura:

* I: Proleg, sumari, bibliografia
* II: Astronomia, Matemàtiques i Clima
* III-VI: Geografia i Etnografia
* VII: Antropologia i Fisiologia humana
* VIII-XI: Zoologia
* XII-XXVII: Botànica, incorporant agricultura, horticultura i farmacologia vegetal
* XXVIII-XXXII: Usos medicinals d'animals i plantes. Magia
* XXXIII-XXXVII: Mineralogia, aplicació a la vida i art: arquitectura, escultura, pintura i arts suntuàries.

Es tracta d'una obra compendi del coneixement romà del seu temps, i de la qual Cuvier, va dir que es tractava de la millor compendi del coneixement humà que havia donat la humanitat desde els temps antics. Alguns autors però dubten del seu rigor científic ja que, a la seva introducció exposa que cita 100 autors de gairebé 2000 llibres que, alhora versen sobre uns 20000 temes. Sembla ser que va ser un lector compulsiu pero que es va fiar massa del que escribia l'autor de cada obra. Com diu Ken Parejko a "Pliny the Elder: rampant credulist, rational skeptic, or both?" Skeptical Inquirer, Jan-Feb, 2003  , com es possible que escrigui coses com ?: "Alla a Etiòpia un pot trobar cavalls alats amb banyes, anomenats pegasus, el mantichora, amb la cara d'un home, cos d'un lleó, i cua d'un escorpí, i els catoblepas, la mirada als ulls del qual fa caure mort al que l'observa. (8.30)"

No obstant, es tracta d'un dels autors mes "racionlistes" del món clàssic, que dona cita de les fonts al final de cada capitol i estructura el text amb sumari. Va ser també famós per les seves màximes com "La verdadera glòria consisteix a fer el que mereix ser escrit;i escriure el què mereix ser llegit" (vegeu-ne un recull)

Va morir quan essent cap de l'esquadra a Misenus, càrrec que li va confiar l'Emperador Titus, es trobava
en aquell enclau prop de Pompeia i, accidentalment es va intoxicar amb la  inhalació de gasos tòxics per l'erupció del Vesuvi (23 d'agost del 79).

Les versions completes de "Naturalis Historia" les podeu trobar en llatí i en anglès. Si voleu saber mes sobre Plini "el vell" podeu consultar alguna de les 194 edicions d'obres escrites o participades per Plini el vell a les bibs univ. catalanes; o 46 llibres que parlen sobre Plini el vell a les bibs. univ. catalanes.

“Audentes Fortuna iuvat” ("La sort es del qui la lluita")

Per mes dades sobre aquesta deitat consulteu: Asklepios -Theoi.com- per biografia i perfil i Asclepius -Maicar.com- per il.lustracions. Trobareu bibliografia impersa complementària a: Asclepi i Medicina grega i romana (biblioteques univ catalanes i UAB); i als recursos en xarxa accessibles a les xarxes de les universitats catalanes: A Dictionary of world mythology [Recurs electrònic] / Arthur Cotterell (Oxford University Press, 1986) ### The Oxford companion to world mythology [Recurs electrònic] / David Leeming (Oxford University Press, 2005) ### Literature and the visual arts in ancient Greece and Rome [Recurs electrònic] ; D. Thomas Benediktson (Norman, Okla. : University of Oklahoma Press, cop. 2000)

Encetem amb aquest perfil una sèrie dedicats a clàssics de la medicina, naturalistes i veterinaris que ens ajudarà a conèixer millor els grans personatges que han configurat el nostre passat.

Llegint ahir el fragment del llibre que publiquen al suplement esmentat, recordava una discussió que vaig tenir no fa gaire sobre la simpatia o l'antipatia que ens provoquen determinats autors per causa de la seva vida. A l'igual de Rosa Leveroni, que durant anys mantingué una relació amorosa amb Ferran Soldevila, que estava casat, Mercè Rodoreda també mantingué una relació amb un home casat, Armand Obiols. La relació començà els primers temps de l'exili dels dos escriptors i es mantingué fins la mort d'Obiols. Allò que més empipava la meva interlocutora era que Rodoreda tenia un fill i un marit, i els havia abandonat. Un fill de la malaltia del qual se sentia responsable i que era fruit d'un matrimoni imposat. Aquesta antipatia tenia, a més, una conseqüència: no llegir res escrit per l'autora.

Val a dir que no és la primera vegada que sento aquest raonament (no llegeixo res d'aquest autor perquè no em cau malament) i que no el jutjo, ja que jo també hi he caigut pel que fa a un conegut escriptor llatinoamericà del qual, confesso, no he llegit cap llibre perquè no em cau bé (en defensa meva diré que tinc un llibre seu a la pila per mirar de posar-hi remei). És còmode, i fàcil, deixar-nos portar per aquesta mena de prejudicis sense intentar posar-nos a la pell de la persona ni conèixer-la millor; això no vol dir que ens arribi a caure millor (al cap i a la fi, quina importància té que un escriptor ens caigui bé o malament?), ni que, un cop llegida alguna de les seves obres, ens agradi. Però si que ens impedeix, si portem l'antipatia a aquest extrem, de poder gaudir de les obres que hagi escrit i, fins i tot, de poder-les criticar amb coneixement.

I llibres com aquest de Carme Arnau sobre la vida de Mercè Rodoreda, o l'edició d'Enric Pujol i d'Abraham Mohino de Confessions i quaderns íntims de Rosa Leveroni acompleixen aquesta funció: donar a conèixer la vida d'un escriptor i els motius que el van portar a actuar d'una manera o altra. No per excusar-ne els comportaments que ens semblin, per la nostra educació, les nostres creences, etc., bons o dolents, sinó per conèixer millor la persona que s'amaga darrere el nom que han consagrat les històries de la literatura. O, també, com diuen Pujol i Mohino a la introducció de Confessions...:

Avui els personatges principals, R[osa]. Leveroni, F[erran]. Soldevila, C[arles]. Riba, són morts, però no podem pas oblidar que els seus noms són tres puntals de la cultura catalana contenporània i que el coneixement aprofundit dels seus sentiments i de les seves vivències és indispensable per a no caure en l'elaboració d'unes biografies estereotipades, que n'escamotegin els trets més pròpiament humans. I aquesta precisament és la matèria d'uns dietaris que posen al descobert l'íntima manera de pensar de l'escriptora i un complex tramat de vinculacions personals. A més a més constitueixen una informació de primera mà sobre el caràcter de les relacions entre els membres de les elits culturals de l'època i sobre la dona nova que apareix en el primer terç de segle i que comença a veure reconeguts alguns dels seus drets bàsics durant el període republicà (dret de vot, major accessibilitat al món laboral, equiparació legal, dret d'avortament...). Rosa Leveroni és un exemple emblemàtic d'aquest darrer aspecte, car és perfectament conscient que el seu cas personal va lligat a l'experiència de tota una generació de dones que ella arriba a prendre com a material literari bàsic per a elaborar la seva obra. [p. 10-11]*

Evidentment, no podem conèixer la vida de cadascun dels escriptors de qui llegim alguna obra, però sí almenys conèixer-ne, ni que sigui per sobre, els detalls més significatius. A qui li interessi, és clar, que ben segur que hi ha lectors per als quals la vida dels escriptors no té cap importància.

* Rosa Leveroni. Confessions i quaderns íntims. Edició preparada, prologada i anotada per Enric Pujol i Abraham Mohino Balet. València: Eliseu Climent, 1997. 244 p. ISBN 84-7502-537-4.

Technorati Tags: literatura catalana — Mercè Rododera — Rosa Leveroni

Memorias de un burgués és un llibre de joventut, l'autor el va escriure als trenta-quatre anys, però d'una joventut estranya i fascinant: la d'algú que ha viscut molt en poc temps —entenent viure com a enfrontament al món real i adquisició d'experiència i maduresa— en una època força convulsa per a l'imperi austro-hongarès (l'autor era hongarès) i per a una classe social que perdia la preeminència que havia tingut. És la joventut d'algú que, a més, sent que no encaixa en el món que l'envolta i malda per trobar-hi el lloc que li correspon.

Comença Márai explicant com era la casa on visqué durant la infantesa i descriu la seva família, els anys d'escola, les vacances, fins el moment en què no pot més i fuig. Internat en una escola de la capital hongaresa, comença a forjar la seva independència i, un cop en surt, abandonarà Hongria i anirà a viure a Berlín, a Zuric i a París, des d'on farà nombrosos viatges. Exerceix de periodista i va escrivint, intentant fer-se un lloc com a escriptor. El llibre acaba amb la tornada a Hongria, que no ha deixat mai de ser present en ell, i a l'hongarès.

No tenía más patria que la zona del mundo en la que se habla húngaro. Un escritor no tiene más patria que su lengua materna. [p. 421]

Una mateixa época i un punt de vista diferent. El món d'ahir de Zweig és molt més elegíac i més desenganyat, més trist i sense esperança que les Memorias de Márai, en les quals seguim l'autor en el camí cap a la seva maduresa i cap al descobriment de si mateix. Tots dos descriuen un món, el seu món, que està desapareixent a marxes forçades i que corre cap a la Segona Guerra Mundial, però el to és més punyent en Zweig, que se suicidaria poc després d'escriure El món d'ahir, el 1942, exiliat al Brasil i convençut que els nazis guanyarien la guerra. No ho és tant en les Memorias de Márai, que va escriure el llibre als trenta-quatre anys i encara en va viure cinquanta-cinc més —una altra coincidència amb Zweig és que Márai també se suicidà.

És una lectura força recomanable, que ens mostra una Europa que ja no existeix i que va degenerar en poc temps cap a diversos règims totalitaris; que ens mostra un època, en paraules de Márai,

en que vivía una generación que deseaba celebrar el triunfo de la razón por encima de los instintos y que creía en la fuerza y la resistencia de la inteligencia y del espíritu, capaces de detener el avance de las hordas ansiosas de sangre y muerte. [p. 473]

Malauradament, no ho van aconseguir.

Sándor Márai. Confesiones de un burgués. Tr. Judit Xantus Szarvas. 478 p. ISBN 84-7888-865-9.

Technorati tags: llibres — lectura — Sándor Márai — Memorias de un burgués

Nosotras las mujeres nacemos, nos casamos y morimos. ¿Quién nos echa de menos? ¿Por qué no podemos llevar una vida útil y activa? ¿Por qué teniendo espíritu, cerebro y energía las mujeres se dedican a hacer punto y a llevar las cuentas de la casa? Esto me pone enferme y no lo haré jamás. [Del diari d’Isabel Burton, citat per Morató a la p. 188]

Potser no totes les dones de què parla Cristina Morató en aquest llibre pensaven igual que Isabel Burton, però sí compartien totes una ambició que les va portar a deixar enrere el paper que la societat de les seves èpoques els tenia preparat per llançar-se a l’aventura i descobrir un món que, almenys fins al segle XIX, era perillós i desconegut. Totes es van deixar seduir per Orient, i van aprendre a conèixer-lo i estimar-lo, més intensament les unes, amb més prejudicis les altres, però a totes els va canviar la vida.

Van travessar deserts que, en alguns casos, cap occidental havia travessat abans, van conviure amb els habitants de la zona, van aprendre’n les llengües, i van ajudar que el món occidental conegués millor una zona tan mítica com desconeguda, traçant els mapes de lloc on cap occidental havia arribat. Els vincles, en alguns casos, van ser molt forts: Mary Wortley Montagu va ser la primera occidental a entrar en un harem; Hester Stanhope va establir-se al Líban, al territori drus, i hi visqué dom una eremita fins a la seva mort; Jane Digby es va casar amb el cap d’una tribu beduïna, i vivia mig any a Damasc i mig anys al desert amb la tribu del seu marit; Gertrude Bell coneixia tan bé la zona i els cabdills beduïns que va ser l’encarregada de fixar les fronteres del modern Iraq; Freya Stark va fer d’espia al Iemen durant la Segona Guerra Mundial; Agatha Christie va ajudar el seu marit, l’arqueòleg Max Mallowan, en les seves excavacions.

El seu comportament va ser criticat, però finalment les seves aportacions van ser tingudes en compte i, elles, van guanyar-se el respecte i l’admiració dels que les criticaven. I també el respecte i l’admiració dels pobles que les van acollir, amb una barreja de curiositat i diversió, a la seva terra

Cristina Morató. Las damas de Oriente. Grandes viajeras por los países árabes. Barcelona: Plaza&Janés, 2005. 426 p. ISBN 84-01-30541-1.

Aquesta fascinació la provoca el fet que va ser un personatge prou fort per regnar a Egipte durant uns vint anys, i prou poderós perquè alguns sectors li tinguessin prou odi per, arribat el moment oportú, fer-ne desaparèixer tots els rastres, d'ella i dels seus col·laboradors més propers, de tots els monuments públics que va fer bastir o restaurar –gravats martellejats i estàtues esmicolades. Primer es va culpar el seu nebot Tutmosis III, però sembla que s'ha de pensar més aviat que la campanya de destrucció sistemàtica de la imatge de la reina van iniciar-la els sacerdots d'Abidos, i la van continuar després Seti I i Ramsés II. Aquest intent de fer-la desaparèixer va fer que augmentés l'interès pel personatge, tot i que durant molt temps, a causa de la manca de testimonis se la va fer aparèixer com una usurpadora. Hatshepsut, també anomenada Maatkaré, filla de la Gran Muller Reial Ahmés i del rei Tutmosis I, va ser educada per a regnar, però finalment va ser el seu germà Tutmosis qui va pujar al tron, amb Hatshepsut com a muller.

Gracias a la inscripción, tan lacónica sin embargo, de Ahmés Per-Nejet, he estado en condiciones de precisar el particular estatuto de Maatkaré. Hay que repetirlo: desde su unión con Tutmosis II, no dejó nunca de ser consideredad, por la legislación real, de un modo distinto al de Gran Esposa Real de su hermanastro, Tutmosis II, y regente del joven príncipe heredero coronado a la muerte de su padre. (p. 481)

Tutmosis II va durar poc, però, i en morir l'hereu encara era menor d'edat. A partir d'aquell moment començà una corregència que duraria fins a la mort de Hatshepsut, que sempre es va fer representar com a corregent al costat del seu nebot Tutmosis III, al mateix temps que es feia representar i legitimar com a rei de l'Alt i del Baix Egipte. Del seu regnat en destaquen dues grans obres: l'expedició que va organitzar al mític país de Punt i, sobretot, el Djeser-djeseru, el temple dels milions d'anys, la seva tomba a Deir el-Bahari.

Esa inmensa obra de la magnífica soberana, que ella domina con altivez, a pesar de los ataques de los hombres y del tiempo, se impone aún a todos y da testimonio de una personalidad que, tomando en la mano los cetros del poder, supo innnovar con inteligencia y originalidad, creando en vastos dominios los precedentes en los que sus continuadores supieron inspirarse. Fue una mujer consciente de sus deberes, con la percepción y la imaginación despiestras sin cesar, respetuosa de sus compromisos con su país y de los intereses de su sobrino, que ella convirtió en el gran Tutmosis. [...]

Habría podido, con vehemencia y motivos, aspirar a los derechos sobre el trono, pues había nacido de la perfecta pareja real y tenía numerosas bazas para apoyar su legitimidad. Pero probablemente supo inclinarse ante la «razón de Estado», en detrimento de su completa y personal ambición. (p. 483-485)

No només la corregència representa una innovació en la tradició política egípcia, sinó també les innovacions religioses que va promoure la reina (restant poder al cler d'Abidos, dedicat al culte a Osiris).

La corregencia ejemplar –la única del género, según parece– que fue obligada a compartir con su sobrino constituye la demostración de un gobierno hermanado durante más de veinte años, y a lo largo del cual ella supo formar a un digno sucesor.

La mención de ese tándem, en ese caso una hábil solución compartida con elegancia en cualquier ocasión oficial, por los dos príncipes, hizo aparecer en el protocolo real la palabra «Faraón» (per-aa, 'la Alta Casa'). Utilizado para referirse a los corregentes reunidos, el término llegó a designar sólo a la reina y, tras ella, al activo defensor de las fronteras orientales, Tutmosis III, y luego, a partir de entonces, a todos los soberanos de Egipto. (p. 489)

I al seu costat, una figura misteriosa: Senenmut, la seva mà dreta, un home que va arribar a ostentar les dignitats més altes d'Egipte i que, fins i tot, es va fer representar en una estela davant de la figura de la reina i amb la mateixa alçada. Senenmut, poderós i fidel, solter –cosa estranya entre els egipcis–, la tomba del qual va ser construïda de manera que la cambra mortuòria era just a sota del temple de Deir el-Bahari. Va sobreviure a la reina, però al cap del temps va patir la mateixa sort: es va intentar fer desaparèixer totes les seves representacions.

El llibre és una mica feixuc de llegir, si més no la traducció, però no fins al punt que mati l'interès per aquesta figura, el primer faraó de la història d'Egipte. A més, com l'autora avisa, en molts aspectes es basa en conjectures fruit de l'estudi dels pocs testimonis que ens han arribat de Hatshepsut, i no entra en l'àmbit més íntim de la vida de la reina egípcia.

Así es posible, tras haber rendido una vez más homenaje a la hija de Tutmosis-Aajeperkaré, aquella mujer excepcional, asegurar que el primer y muy glorioso faraón del mundo fue, en efecto, la corregente Hatschepsut, hija del sol Maatkaré, «la que se une a Amón». (p. 489)

Christiane Desroches-Noblecourt. Hatshepsut, la reina misteriosa. Barcelona: Edhasa, 2004. 598 p. ISBN 84-350-2651-5.

I com que el cinema és l'excusa, a mesura que avança la narració els detalls de la vida del crític de cinema que fornirien una biografia van desapareixent, fins que el llibre esdevé una successió d'anècdotes sobre la seva dedicació a aquest món: les estrenes cinematogràfiques durant la dictadura, els problemes amb la censura, l'aparició dels cinemes d'art i assaig, com es va posar en marxa el mític Cinema3, el seu pas per Canal Plus, els companys de treball que ha tingut, anècdotes relacionades amb els actors i les actrius a qui ha entrevistat al llarg d'aquests anys, etc.

Una successió d'anècdotes desordenada, amb salts continuats endavant i endarrere en el temps, escrita en un estil planer, directe i àgil i farcida amb força sentit de l'humor i ironia. M'atreviria a dir que és una lectura per passar l'estona, que ens ajuda a conèixer una mica més a Jaume Figueras i la seva relació amb el cinema, sense cap més pretensió que fer-nos passar una bona estona.

Figueras, Jaume. Endevina qui et parla de cine. Barcelona: Plaza & Janés, 2004. 395 p. ISBN 84-01-38649-7.

I d'aquest llibre he saltat a una lectura que podríem dir obligada, el llibre Transgresoras de l'Alaska. Sí, sí, l'Alaska, dona polifacètica que com a complement dels seus estudis d'antropologia ha escrit aquest llibre que recull en breus pinzellades biogràfiques les vides d'una sèrie de dones que en un àmbit o altre (l'autora ha dividit el llibre en set grups de trangressions: d'espècie, ciència, poder, art, esperit, cos i bellesa, i sexe i gènere) han transgredit el paper que la societat del seu moment tenia assignat a la dona, i intercala en aquestes breus pinzellades reflexions i dades sobre la situació de la dona al llarg de la història. I tot i que no hi són totes les que podria haver-hi, com reconeix ella mateixa, n'hi ha una bona pila. No és una mala lectura, encara que en algun moment el pas d'un cas a un altre és una mica forçat, i que l'amplitud de temes i èpoques que tracta fa que no aprofundeixi gaire en molts dels personatges que presenta, però això no evita que sigui una panoràmica interessant de la situació de la dona en diferents èpoques i els camins que diferents dones al llarg de la història han seguit per transgredir el paper que els havia estat imposat.

Al CRAI ja teníem anteriors edicions d'aquesta obra, en versió impresa, concretament a la Biblioteca de Farmàcia:
Dictionary of scientific biography ; Charles Coulston Gillispie, editor in chief. New York : Charles Scribner's Sons, 1981. 16 t. en 8 v.

Aquesta edició electrònica permet la cerca -bàsica o avançada- als 26 volums de l'obra. Es pot consultar separadament la llista d'il·lustracions i també el diccionari Merriam-Webster's Collegiate Dictionary.

Estem davant de l'edició actualitzada i ampliada d'una obra de referència clàssica, que conté més de 5,000 biografies de matemàtics i científics de tots els països i de tots els períodes històrics que utilitza una narrativa acurada i fiable per mostrar el desenvolupament de la ciència, no com a mera acumulació d'informació tècnica però com a l'acompliment col·lectiu que ha ordenat la nostra comprensió de la natura. I ofereix aquesta informació de la història de ciència a través d'articles sobre les vides professionals dels científics de tots els períodes, des de l'antiguitat clàssica fins als temps moderns.

Més informació a l'article del vol. 1: Introduction to the New Dictionary of Scientific Biography

La coneguda enciclopèdia online Wikipedia ens ofereix un recull dels més coneguts santboians que ha donat la nostra vila al llarg de la història.

Aquesta web anomenada "El web de les ciencies socials", esta editada per la Generalitat de Cataluny. Proporciona informació de la vida de diferents pertsonalitats de diferents ambits, sigui qui sigui la seva nacionalitat.

Una altra gran recurs online és la web de "Biografies i vides", ja que ofereix un gran possibilitat de cerca i molts serveis per a fer una cerca més exhaustiva i acurada del que desitgem.