Pel que fa al repartiment, poca cosa puc afegir al que ja s'ha dit. Dijous vam tenir la sorpresa que el tenor que havia de cantar el paper de Tannhäuser, Robert Gambill, estava malalt i va ser substituït per Peter Seiffert, que malgrat les reticències del meu veí de butaca, va arribar al tercer acte amb les forces intactes i fins i tot em va semblar més brillant que al començament. Petra Maria Schnitzer em va agradar, tot i que en algun moment amb prou feines se la sentia, i em va decebre Bo Skovhus, de qui tenia un record millor: Die Tote Stadt. De la resta del repartiment només destacaré Béatrice Uria-Monzon i Vicente Ombuena, no perquè els altres no cantessin bé, sinó perquè em van sorprendre, sobretot Vicente Ombuena, i això que no era la primera vegada que el sentia cantar.

L'escenografia no m'ha acabat de fer el pes. La tendència actual —i sembla que futura, perquè no hi ha indicis que hagi de canviar— és la dels escenaris buits i en aquest cas s'acompleix en el primer i el tercer actes, que transcorren en un escenari buit on només hi ha un matalàs i un cavallet de pintor. El del segon no era tan minimalista, però em sonava a «ja vist», potser també en part pel moviment escènic: l'escena de l'acte de fe del Don Carlos, amb entrada de cantants per platea inclosa. En canvi, la conversió dels músics, els minnesänger orignals del llibret wagnerià, en pintors no resta credibilitat a la història ni més inversemblança que convertir un torneig de cant en un concurs de pintura.

La sorpresa més gran, però, va ser descobrir que coneixia més fragments d'aquesta òpera del que pensava, malgrat que no sabia que pertanyien a Tannhäuser. Què hi farem, sempre s'aprèn alguna cosa nova. I el moment més estrany, després del final de l'òpera: després d'haver-nos tingut tot el segon acte amb els llums de la sala encenent-se i apagant-se, un cop va caure el teló no es van encendre el llums i els cantants van sortir a saludar... i van continuar sortit quan la major part del públic ja havia marxat, sense que al teatre ningú encengués els llums de la sala. Va ser com si s'hagués produït un desajust entre unes expectatives de llargs aplaudiments i la realitat.

Enllaços relacionats: Tannhäuser (Gran Teatre del Liceu)

Technorati Tags: opera — Tannhäuser — Richard Wagner — temporada 2007-2008 — Gran Teatre del Liceu

Tot i l'afonia del barí­ton protagonista, Jean-Luc Chaignaud, i d'uns moments inicials en què l'orquestra no semblava anar gaire a l'hora, va ser una nit especial, de descobrir una òpera molt bella, i escoltar veus magní­fiques com les de Mary Dunleavy (Ophélie), Alain Vernhes (Claudius), Markus Hollop (el difunt rei), Lluís Sintes (Horatio) i Béatrice Uria-Monzon (la reina Gertrude), que va protagonitzar una molt realista caiguda a l'escenari.

Aquesta temporada el Liceu sembla haver apostat per posades en escena senzillí­ssimes: si a Wintermarchern hi havia poc decorat, enaquesta òpera encara n'hi havia menys: nomé dues parets flexibles, mòbils, que per un costat simulaven la paret (buida) d'una cambra i per l'altra la muralla exterior d'un palau. I res més, només els cantants.

Va ser una llàstima, però, que el barí­ton tingués la veu tan malament. I, també, que la Nathalie Dessay, que feia el paper d'Ophélie, només cantés fins el dia 15.

Hamlet, de Charles Louis Ambroise Thomas. Òpera en cinc actes. Llibret de Jules Barbier i Michel Carré, basat en la tragèdia homònima de William Shakespeare. Amb Jean-Luc Chaignaud (Hamlet), Alain Vernhes (Claudius), Daniil Shtoda (Laërte), Markus Hollop (l'espectre del rei difunt), Gustavo Peña (Marcellus), Lluí­s Sintes (Horatio), Celestino Varela (Polonius), Joan Martí­n-Royo (primer enterramorts), Francesc Garrigosa (segon enterramorts), Béatrice Uri­a-Monzon (la reina Gertrude) i Mary Dunleavy (Ophélie). Direcció musical, Bertrand de Billy. Direcció d'escena, Patrice Courier i Moshe Leiser. Producció del Grand Théâtre de Genève. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Barcelona, dilluns 20 d'octubre del 2003.