Cierto es, asimismo, que una tarde de Madrid, en el Ferraz de los ochenta, el muy respetado presidente del PSOE, Ramón Rubial, se despedía de Alfonso Guerra y Felipe González, porque iba a Catalunya a participar en un mitin electoral y que ambos sevillanos le dijeron sonrientes: "esas no son nuestras elecciones, los nuestros no votan en las autonómicas".  "Habrá que ir, respondió Rubial, siempre es bueno estar con los obreros". Duda, el parado autor de esta líneas, que sean sólo leyendas urbanas lo contado con anterioridad, porque cierto es que los socialistas ganan de barrer en la elecciones legislativas, mal llamadas generales, en Catalunya y no sucede igual en los comicios al Parlament. Demostrable es que el president Montilla no ganó en las autonómicas, lo hizo Mas y que el presidente Zapatero ganó gracias a los electores catalanes en las ultimas legislativas. Pese a ello, o quizá por culpa de ello, el enfrentamiento entre los dos dirigentes socialistas ha llenado el tiempo y espacio informativo del verano de 2008. Y no deja de ser curioso el enfrentamiento. Si la democracia ha tenido un presidente del Gobierno de España federalista (termino usado para entendernos) ese es Rodríguez Zapatero. Es el menos jacobino sin duda. Hecho, éste ultimo, su escaso centralismo, que provoca úlcera a guerristas y leguinistas, ¡quien les iba a decir a ambos bandos que algo les iba a unir!. Cierto es que no gustó al presidente del Gobierno de España la decisión Montilla de devenir el primer no nacido en Catalunya president de la Generalitat, y que, como, en su época, Felipe González hubiera preferido a Artur Mas, pero los hechos son los que son y Montilla, como suele suceder con el último convertido a una fe, ha devenido el más fanático de los nacionalistas.

Con aquellos dirigentes del PSC provenientes de las familias más ricas de Catalunya y de más rancio abolengo, era lógico ese toque de nacionalismo y creible, pero con un PSC dominado por los obreros, como este de ahora, anunciar que no se van a apoyar los presupuestos generales del Reino de España, resulta un poco llamativo, curioso y desde luego poco responsable. ¿Se imagina alguien, en serio, a la ministra de Defensa de España, votando en contra del Gobierno al que ella pertenece?. Pues no. En política, como en la vida, no hay nada imposible, pero es improbabilísimo. Por ello, sería bueno reconducir el debate. Desde el triunfo de Zapatero en marzo Montilla se ha creido el gran jefe de la tribu, el hacedor de papas. Ya creó una crisis absurda e irresponsable con el tema del agua para contentar a su socio de gobierno verde. Defender un trasvase resulta petético.

Más aún, cuando extrema la tensión y tira de la cuerda explicando que se rompe el pacto constitucional. Da la impresión que a este andaluz devenido president, se le ha perdio la brújula en el camino, que no parece, muy progresista ni de izquierdas andar con postura tan altiva . Tendrá que aflojar y tendrá que hacerlo él y rápido. Se puede pensar, llegados al último extremo de la tensión, que es más más fácil discutir con los defensores del nacionalismo, vease P.N.V. , que con los compañeros de partido. Más, porque hay más. El PSC vota en contra de los presupuestos del Estado para 2009. Zapatero convoca elecciones, si las pierde, probable, Montilla acabaría en el monte, si las gana tendría que dimitir. Como escenarios como el descrito, son escasamente convenientes para la salud de la nación española y por ende para la izquierda, más le vale al fanático converso entrar en razón, no le pase como con la OPA de Endesa. Mal precedente.

Tots els que hi vivien o hi havien viscut durant molts anys, havien rebut tota mena d'atacs i prohibicions, abusos i vexacions, per part d'una gent que, provinent de pobles del costat s'havien proclamat amos i senyors de la seva vila, després d'haver-se'n apoderat fent ús de la força. Aquells forasters havien estat molt cruels amb els nostres vilatans, i aquests havien intentat sobreviure a base de fer la viu viu, intentant fer veure que res no havia passat. Aquell esperit de supervivència els havia permès anar tirant com bonament podien, tot esperant que arribessin temps millors. Al cap de molt esperar, el que comandava aquells forasters que havien saquejat i profanat el poblet, va morir i, amb ell, l'esma de tots els qui l'havien seguit i acompanyat. Els nostres vilatans varen respirar alleugerits, imaginant un futur ple de colors, en contrast amb el panorama gris que havien hagut de patir.

I és en aquest context on trobem a la nostra protagonista: la Peta. La Peta era la néta d'uns avis que havien estat personatges memorables del poble. Havien exercit d'alcaldes, un després de l'altre, i ambdós havien mort exercint els seus càrrecs. En les cerimònies de comiat dels dos, tot el poble els havia volgut acompanyar, pel respecte i l'admiració que despertaven entre tots ells. Aquelles virtuts de què havien gaudit aquells alcaldes -l'admiració i el respecte-, el poble les havia transmès a tots els seus descendents inclosa, és clar, la Peta. 

El fumut, per a ella i per a tota la seva família, és que qui feia d'alcalde, i en resum, qui els permetia poder mantenir una caseta i fer un mos de tant en tant, era un nouvingut. El senyor Muntanyola, així es deia l'alcalde, era algú que no tenia cap lligam amb la gran família que ells havien representat, ni tant sols pertanyia a cap de les altres famílies històriques de la vila. Ningú sabia ben bé com s'ho havia fet per arribar a alcalde, però més d'un, i més de dos, asseguraven que tenia un passat fosc. Tot i que tothom en parlava en veu baixa, ningú gosava dir-ho públicament. Nosaltres si que us ho direm, perquè no tenim por de fer-ho: havia treballat, havia fet d'empresari i havia aconseguit fer-se un racó, ell tot sol.

Malgrat tot, perquè enganyar-nos, aquella família no havia estat tocada per la deessa fortuna, i en l’època en què transcorre la nostra història, amb prou feines si podien permetre's una caseta als afores del poble, ben lluny d'aquells masos i palauets on havien viscut èpoques glorioses els seus avis, sempre evocats. La Peta treballava fent feinetes a l'Ajuntament, mentre que la resta de la seva família malvivia com podia també en els serveis municipals (brigada, clavegueram...) o bé en alguna de les empreses que hi havia al poble.

Malgrat que la Peta acceptava amb humilitat la seva situació, i per extensió la de la seva família, en el fons de la seva ànima hi malvivia un cert ressentiment contra aquell nouvingut, ara esdevingut alcalde. D'amagat de tothom, i sense que ho sabés ningú més que ella i algun familiar pròxim, en el fons anhelava ser alcaldessa algun dia. Pensava, potser amb raó, que el càrrec els pertanyia, perquè abans ho havia estat dels seus avis... fins que aquell coi de forasters els n'havien foragitat. Tot el poble encara recordava el bé que ho havien fet els seus parents, i perquè ella hauria de ser menys que ells? Si més no creia que tenia el dret d'intentar demostrar-los que era ben capaç de fer-ho tant bé, o fins i tot més, que els seus venerables avis. Tot quedava, no obstant, en somnis que s'esvaïen tot just despertar.

La nostra Peta era jove, arrauxada i un xic llunàtica però, misteris de la vida, s'havia enamorat bojament de l'alcalde, tot i la diferència d'edat que es portaven. És sabut de tothom que aquestes coses passen. La Peta, no obstant, era conscient que l'alcalde no es fixaria mai en ella, perquè ella, pobrissona, no deixava de ser una pobre recepcionista de l'Ajuntament, lletgeta, rodanxona i amb un lleuger borrissol dessota el nas. Ei, això que no s'hi fixaria tampoc estava tant clar, eh, a menys que ella es fes notar. I tot imaginant com podia fer-s'ho, se li va ocórrer una gran idea. L'alcalde i tots els que li seguien els passos, només paraven esment dels altres regidors del consistori... bé, tampoc tant, eh!. Si l'alcalde només parava atenció als regidors, ella hauria d'aconseguir ser-ne un d'ells. I dit i fet.

- Fets i no paraules.- va dir-se.

Va començar a parlar amb amics, companys i veïns dels afores del poble. I no va parar fins que va engrescar-los a tots i tot seguit va posar mans a l'obra. La gent del raval tenien uns representants des de feia molts anys, però a qui ningú no feia massa cas. El primer que havien de fer, és clar, era parlar amb ells i demanar-los pas. Els pobres, homes grans com eren, no feien res més que parlar del gloriós passat que la família de la Peta representava, però no acabaven de fiar-se d'aquella joveneta, en qui no sabien veure-hi cap tret que havien caracteritzat als seus avis. Amb el temps, i una mica de mans i mànigues, els venerables ancians van acceptar retirar-se. Ara només havien d'esperar que l'Alcalde convoqués eleccions. Ella, i la resta que l'acompanyaven en aquella aventura, ja estaven a punt.

Quan el senyor Muntanyola va convocar eleccions, la Peta i els seus companys van aconseguir treure representació... molta més representació que la que havien aconseguit aquells venerables avis a qui havien fet fora. I la Peta, sent lletgeta, rodanxona i amb un incipient borrissol sota el nas, aconseguí, a ulls de tothom, semblar més bella del que realment era. Ja se sentia capaç d'aconseguir tot el que havia somiat.

- Ara si que en Muntanyola es fixarà en mi.- pensà.

I en Muntanyola, i amb ell tota la cort que el seguia, s'alegraren d'aquella irrupció a la casa consistorial. Els feia gràcia que la néta d'aquells prohoms de la vila hagués arribat tant amunt tota soleta. En realitat en Muntanyola creia que era gràcies a ell que la Peta s'havia pogut fer un lloc en aquell ajuntament... que no l'havia ocupada, a ella i a bona part de la seva família? Com que tant la candidatura d'en Muntanyola com la de la Peta eren les representatives de la continuïtat del poble, la majoria de vilatans es feren il•lusions que aquella parella durien el poble a superar totes les desgràcies amb que havien hagut de conviure fins aleshores. Així doncs feren reunions per parlar del futur, van quedar per esmorzar, per dinar, per sopar, parlaven elogiosament l'un de l'altre i l'altre d'un, i així sense parar. Dia si, dia també. En Muntanyola i la Peta feia la sensació que s'havien d'acabar comprometent perquè no semblava lògic pensar que, després de tant festeig, tot plegat acabés en no res.

El problema, minyons, és que en Muntanyola no era una presa fàcil de caçar. Sempre havia estat un senyor molt independent, havia flirtejat amb moltes donzelles, però sempre havia decidit continuar amb la senyora amb qui feia anys s'havia unit i amb qui tenia una munió de fills. Al poble tothom el coneixia pel "tasta olletes", i el nom li esqueia com anell al dit. Tot i que la Peta ja coneixia el tarannà d'en Muntanyola, ella no parava d'insistir-li, mentre aquest l'esquivava sempre amb les mateixes frases fetes:

- "Ja ho veurem d'aquí un temps", "potser més endavant", "això avui no toca"....- li deia.

Convençuda finalment que en Muntanyola no trairia la seva esposa ni la seva família política, va optar per la via que va creure més encertada, quan l'amor no acaba de reeixir: el matrimoni de conveniència. I va ser pensar-ho i tot seguit fer-li la proposta.

- Unim els nostres grups i fem de l'Ajuntament el transatlàntic que el poble reclama.- li proposà.

En Muntanyola no li va dir pas que si, però tampoc li digué que no. Veient que en Muntanyola no s'hi oposava frontalment, la Peta va creure's que li acceptava la proposta. I feliç i joiosa com estava, pensant que per fi ja l'havia aconseguit abastar l'objectiu tant llargament desitjat, començà a difondre la bona nova. A tots els racons de la vila se sentia a parlar ja del futur enllaç. La família de la "núvia" ja es fregava les mans pensant en l’època gloriosa que per fi retornava. Als tiets, cosins, nebots i parents llunyans se'ls feia la boca aigua. Tants anys de misèria podien acabar-se de cop. Retornava la grandesa a la família Peta.

Però nois, allò que malament comença, malament acaba. I com qui no vol la cosa, quan ja tot semblava dat i beneït pel casori, en Muntanyola va despenjar-se i va comunicar -davant l'astorament general- que havia conegut una xicota, familiar llunyana d'aquells forasters que havien arrasat el poble feia anys, que li prometia coses fabuloses per a la vila... i que, home, lletjota com era, i també amb un borrissol sota el nas com la Peta, com a mínim tenia més havers que ella. El pobre Muntanyola intentà explicar-se tant bé com va saber, però no se'n va sortir. Tenia un problema, i és que no podia explicar als seus convilatans que l'Ajuntament tenia problemes de diners... i a la Marijosé, que així s'anomenava la mossa, n'hi sobraven.

La vila quedà commoguda per la notícia. Se'n feien creus.

- Com és possible que en Muntanyola faci una cosa com aquesta?.- exclamaven indignats.

La Peta, menystinguda i menyspreada per l'home en qui havia cregut a ulls clucs, estava destrossada. I amb ella, tota la seva família. La desolació entre els membres del clan de la Peta era absoluta. De la sorpresa inicial van passar per diversos estadis, primer la ira, després la ràbia, finalment la impotència, per acabar anant a raure al ressentiment. Els familiars, amics, saludats, coneguts, i fins i tot algun membre dels Muntanyola van intentar animar la Peta.

- 'No li facis cas', 'oblida'l', 'ja trobaràs algú altre', 'ell no et mereix', 'ja tornarà a tu quan s'adoni de l'error'.- li deien, compungits com estaven.

A mesura que passaven els dies, l'idil•li entre en Muntanyola i aquella noia vinguda de molt enllà no acabava de reeixir, perquè la Marijosé volia que ell deixés de ser com era. L'omplia de diners a cabassos, i li xiuxiuejava paraules dolces a l'orella, en la intimitat. Però res de res, en Muntanyola no es deixava enredar, com abans ja havia fet amb la Peta.

Tot i que seguia com sempre, astut i espavilat, en Muntanyola s'anava fent gran, i començava a notar el pes d'haver estat tants anys al capdavant d'aquella vila. Va creure que ja era arribat el moment de cedir el pas a algú més jove que ell. I va ser proclamar-ho, i tot seguit va posar fil i agulla per fer el recanvi. A prop seu sempre hi havia hagut un jove, guapot i elegantó, a qui ell anomenaven el Masover. Semblava el seu successor natural, perquè representava tot el que en Muntanyola havia significat per al poble: empenta, fortalesa, conviccions, etc... Creia, erròniament, que tot el que ell havia fet pel poble, seria recordat i valorat per tots els vilatans. I en certa mesura l'encertava, però obviava el fet que la Mariajosé havia provocat molta angoixa i rebuig entre la gent del poble -per com els tractava-, i alhora menystenia el ressentiment que la família Peta li guardava pel menyspreu de què havien estat objecte. El pitjor, però, no eren només aquelles dues circumstàncies, atès que hi havia quelcom que podia ajuntar-les totes contra la seva persona: era el cap de l'oposició, un senyor anomenat Escarafalls, que no parava de fer bullir l'olla, recordant, dia si, dia també, els episodis de la Peta i la Mariajosé. En Muntanyola estava convençut, no obstant, que el fet d'haver dut la televisió en color, haver creat un servei de vigilància municipal, i haver construït ambulatoris i escoles a dojo, ja eren prou motiu per que el poble el seguís estimant.

Greu error el d'en Muntanyola. El senyor Escarafalls havia anat fent forat entre els vilatans. Era nét, com la Peta, d'una nissaga que també havia estat important en la mateixa època que els familiars d'aquesta. I el senyor Escarafalls estava envoltat de tota una sèrie de gent que, com la Peta, també treballaven per a l'Ajuntament. El senyor Escarafalls, i el seu 'amic', un tal Lito, eren els flagells d'en Muntanyola, i arrel de l'episodi de la Peta i la Mariajosé, cregueren que s'havia produït l'oportunitat que havien estat esperant durant molt de temps. Tant en Lito com el senyor Escarafall van començar a cortejar la desconsolada Peta.

- Veus com és en Muntanyola! Ja t'ho dèiem que no era de fiar. Com és possible que hi hagi gent tant malèvola?.- li repetien sense parar.

En Lito era jove, tant com la Peta, i com ella també era baixet, lletjot i calvet. En Lito, en canvi, no tenia a penes borrissol sota el nas. La barrera que el separava de la Peta és que en Lito no era nascut a la vila, sinó que hi havia arribat feia pocs anys, després que els bàrbars. I amb prou feines si sabia parlar la llengua de la Peta. Totes aquestes dificultats però no eren impediment per en Lito, que ambiciós i conscient com era que la Peta era la clau de volta per aconseguir els seus objectius, va començar a invitar-la a prendre el té, van anar a conferències plegats, xerraven pels descosits, i compartien tot el que podien. A base d'insistir i perseverar en Lito va aconseguir que la Peta ja no se sentís tant lletja, malgirbada i bleda com l'havia feta sentir en Muntanyola. La cuidava de meravella, mentre que el successor d'en Muntanyola, el Masover, no volia saber res d'ella. I va aconseguir fer forat en l'ànima turmentada de la Peta. A la Peta en Lito no li feia cap goig especial, però era tant insistent que al final va acceptar ser-ne molt més que amiga.

- Mira, noia, en Muntanyola ja no vol saber res de mi... el nano aquest del Masover és un xulo piscines, i jo no puc quedar-me per vestir sants, així que sortiré amb en Lito.- proclamà solemnement.

En Lito, quan va veure que ja tenia el peix al cove, va voler-li demostrar que, oh sorpresa, podia ser lleig, baixet i parlar malament, però que era capaç de fer coses fantàstiques. I la Peta ho va poder comprovar de primera mà. Va presentar-li a amics seus que treballaven per a la Televisió municipal, a d'altres que treballaven pel butlletí mensual, a uns amics d'una agrupació folklòrica on recordaven les costums del poble d'on provenia en Lito, i finalment... va conèixer els sindicalistes de l'Ajuntament. I tots ells deien pestes tant d'en Muntanyola com del Masover. Allò la va fer sentir reconfortada.

- Tots aquests bons amics entenen el meu patiment i coneixen prou bé qui me l'ha causat.- pensà.

A mesura que passaven els dies, i la relació es consolidava, tot el poble anava ple de comentaris sobre el guapa que era, com havia superat el 'trencament' amb en Muntanyola, el bé que s'entenien amb en Lito i amb la família Escarafalls... En resum, des de la televisió i la revista, tothom proclamava que la Peta i en Lito podien menjar-se el món, si volguessin. L'autoestima de la Peta estava pels núvols. Tornava a sentir-se la més guapa de la vila.

Ella i en Lito sortien de tant en tant amb uns amics del Lito: el Juanito i la Maymola, que eren parella, en Serapocacosa, la Queleta, i la Nandeta. Tots eren regidors a l'Ajuntament... com en Joanet Putxinel·li, que era amic íntim de la Peta. Ell també s'afegia a les festes a la mínima que podia. Entre tots ells hi havia una entesa fabulosa, que semblava que hi hagués estat sempre Tots coincidien en que el clan Muntanyola era una nosa pels seus projectes de futur. Era evident, i tots els mitjans de la vila ho proclamaven als quatre vents, a totes hores, que tots aquells amics podrien sumar més regidors a l'Ajuntament que no pas en Masover i tots els seus acòlits.

Malgrat tot ells encara no s'havien fet a la idea que allò era possible. Pensaven que eren massa joves, i que ja els arribaria el dia de fer el salt. Ja tenien un negoci ben muntat a l'Ajuntament, i res els havia de preocupar: tota la família treballava a la seu municipal, i els tiets, avis i oncles que s'havien quedat a les terres ermes de les que provenien ells, estaven molt ben situats. Perquè s'havien de preocupar de tenir més del que ja tenien? Però la Peta i el Joanet no hi estaven d'acord. Havien hagut de patir molt, i ja estaven tips d'esperar.

A base d'insistir i insistir, la Peta i en Joanet van convèncer al Lito que havien de fer fora l'alcalde Masover. En Lito els va donar finalment la conformitat, però a canvi volia que el nou alcalde fos el senyor Escarafalls. Doncs res, com sempre deia en Lito -fets i no paraules-, van preparar-se com anys enrere ho havia fet la Peta, i van esperar, de nou, que l'alcalde -en Masover en aquesta ocasió- convoqués eleccions. I el dia va arribar. I el somni llargament desitjat de la Peta finalment es va fer realitat: la Peta, en Lito i els amics comuns van sumar més regidors que en Masover i els amics de la Mariajosé.

Després de proclamar alcalde al senyor Escarafalls, en Lito ja estava en disposició d'oferir-li a la nostra estimada Peta allò que tant havia desitjat: ser dama consort de l'Alcalde. Van fer els preparatius, les invitacions al casori, la tria de les cançons i tota la parafernàlia que va caldre. I el dia va arribar. Des del balcó de la casa consistorial, la nostra estimada Peta va coronar-se reina de la vila, envoltada pel seu estimat Lito, pels amics Juanito i Manola, i pel primus interpares de la família del Lito, que per res del món volgué perdre's aquell esdeveniment que, com veurem a continuació, va tenir més transcendència del que la Peta i en Joanet havien previst.

Des que el senyor Escarafall s'havia convertit en alcalde, tot pintava de color de rosa. Els germans, cosins, nebots i cunyats de la Peta vivien a cos de rei. Començaven a viure bé, després de tants anys d'espera. Però, vailets, la felicitat no és mai complerta, i un oncle de la Peta, un senyor sorrut i antipàtic que vivia a la part més feréstega de la vila i que formava part del govern municipal, va gosar cantar-li les 40 a l'honorable Escarafalls, i tot començà a anar pel pedregar. Una part de la seva família no acceptava que aquells nouvinguts decidissin què havien de fer ells. I la pobre Peta es va trobar, de sobte, entre l'espasa i la paret. En Lito li deia unes coses, en Joanet unes altres, i l'oncle Carretó, que així es deia, unes altres.

La felicitat va desaparèixer, per sempre més, del rostre de la Peta. En Joanot va decidir que ja n'estava tip de les seves ínfules, l'oncle Carretó li va dir que la família estava dividida, perquè avergonyia la memòria dels venerables avis que havien encimellat la família, i en Lito li va acabar mostrant la creu que fins aleshores havia sàviament amagat. Si volia que continués la relació, havia de restar sorda, cega i muda. Si no ho feia així, en Lito l'abandonaria, se separaria d'ella per casar-se amb qui de veritat s'estimés, i la deixaria de nou sense feina ni vivenda. I no només a ella, sinó també als familiars que no acceptessin el que ell volia.

La pobre Peta, ofesa pel despit d'en Muntanyola, havia caigut en la tenebrosa xarxa que silenciosament havia teixit en Lito sobre tota la vila. Ni ella ni cap dels seus ja podrien tornar a intentar rescatar l'honor i la grandesa de la família. S'havien fos, en poc temps, el prestigi i el savoir-fair de la família. La tenebrosa nit tornava a amenaçar la nostra vila, venuda i vexada per qui proclamava, a cor què vols, el molt que se l'estimava.

Ara la nostra Peta no para de plorar la seva dissort, mentre les seves llàgrimes brollen 'amb sense aturador', com diria aquell amic d’ambdós, quan s'acomiadà per anar vers un destí llunyà.

[polldaddy poll="822127"]

Crec que les dades de les balances fiscals són el millor regal que Catalunya podria tenir. Són arguments irrefutables; no només no som garrepes, sinó que paguem gran part de les rondes. Així doncs, si tenim la raó -fins i tot aquells que mai no havien volgut reconéixer el lladronici, ja no l'han pogut amagar més-, què ens falta? Doncs molt senzill -i torno a una idea que sovint reapareix en el bloc-. Ens calen líders polítics que construeixin un discurs engrescador que mostri aquest quadre frustrant, amb dades concretes. En Joan Carretero, per exemple, ho té molt clar. L'Artur Mas, sembla que també (a CDC s'han cansat de fer pedagogia a Madrid i, per tant, se suposa que la pedagogia ara la faran a casa). I fins i tot gent com el Conseller Castells, també sembla que comencen a estar ben tips de l'engany autonòmic... Com dic al títol, tenim les eines... Ara ens fan falta els fusters... Us hi poseu?

Brufau, presidente de Repsol, ha dejado claro que la escasez de petroleo se va a mantener y los precios también, no se encuentran reservas de "petroleo barato", por lo que hay que ir a explotar yacimientos de difícil acceso y caros de explotación. Parece que el yacimiento encontrado en brasil recientemente tardará entre 6 y 7 años en empezar a ser explotado. Además no hay capacidad de refino suficiente para el incremento de demanda provocado por los países emergentes, por lo que, anque hubiera más producción de petroleo, no lo podríamos refinar.

Artur Mas ha hablado muy claro de la situación económica y de Cataluña, de las deficiencias en infraestructuras y de sus aspiraciones realistas en términos de financiación, solidaridad entre autonomías si pero con un límite. ha descriminalizado la energía nuclear y ha dejado al gobierno caalán a la altura de los rastrojos.

Solana ha hecho una exposición brillante de geopolítca resaltando que los países de oriente medio tienen hoy en día más tendencia a mirar hacia oriente que hacia occidente.

Romano Prodi ha explicado la complejidad de los equilibrios en la Unión Europea para desarrollar políticas comunes (no tiene sentido tener una única política monetaria si no se tiene una política económica unificada, no tiene sentido eliminar las fronteras internas si no se tiene una política de inmigración unificada) y la dificultad de integrar a turquía, teniendo en cuanta que si se hiciera tendría más escaños en el parlamento europeo que alemania.

Felipe Gonzalez haciendo de brillante telonero de Carlos Slim parece que será el presidente del comité de sabios de la Unión Europea y está tan contento que se permite el lujo de autodesautorizarse proponiendo soluciones para europa que contradicen las políticas que instauró en sus gobiernos.

Rato ha estado un poco más tibio. Rajoy bien pero un poco triston, aunque ha expuesto un plan mucho más centrista de lo acostumbrado.

En síntesis, mensajes mucho más claros y conundentes que los que dicen nuestros políticos en la tele; y mucho más alineados con lo que el pueblo creemos que está ocurriendo de verdad.

CiU y la independencia, quién llenará el hueco de los que no la quieren

Seguimos sin ideas para Cataluña

La crisis económica se agudiza en España

Crisis económica en España, miremos al resto del mundo

El tipo de cambio dolar / Euro : Seguirá subiendo

Ojalá el PP se parta en dos

Mal comienzo de legislatura: Zapatero empieza mal y Rajoy fatal

A la vez CiU abogó por mantener la gobernabilidad de España, oí una vez a alguien que dijo que CiU había sido mucho mejor partido nacional que catalán, el tiempo a demostrado que estaba en lo cierto.

Al principio de la democracia la gente más o menos de centro-derecha veía en CiU un partido que defendía los intereses económicos de Cataluña. Y le votaban.

Con el tiempo los límites la transferencia de competencia llegó a sus límites y no había más que pedir en términos de funciones, aunque sí sigue habiendo cosas que pedir en cuanto a reversión en inversión de los impuestos.

En vez de pedir inversión, CiU ha seguido progresando en las competencias, y como no quedan muchas más y además la sanidad y la educación no hace más que darle problemas, empiezan a pedir la soberanía.

Está claro que Valencia, mucho menos soberanista, saca más partido de Madrid porque no pide ni competencias, ni dinero, sino que pide realización de proyectos, bien definidos y que argumenta como interés nacional.

CiU está desdibujada, compite con esquerra en independentismo desde un espectro político que no está claro si es de derechas o de izquierdas.

En Cataluña sigue existiendo un amplio grupo de personas, (desde mi punto de vista), pragmáticas, que tienen su negocio o que respetan al propietario del negocio en el que trabajan, que siguen creyendo en el individualismo suave y en la familia como principales ejes de la cultura catalana y que, queriendo defender sus intereses económicos con fuerza, siguen pensando que España es su principal socio comercial y su principal altavoz.

Esas personas están huérfanas políticamente.

Seguimos sin ideas para Cataluña

En Cataluña se expropiará cuando lo mande el mercado… o los políticos

CiU y PNV: una cosa a cambio de otra

El Agua, los ecologistas y el nacionalismo

Twingly
Icerocket

Pues bien, eso es lo que plantea hoy Artur Mas, al decir que el voto de los catalanes está por encima del pacto que nos dimos todos los españoles, la Constitución. Es cierto que la politización del Tribunal Constitucional hace que, a mi juicio, Artur Mas no tenga que preocuparse por la sentencia sobre el Estatuto Catalán. En muchas ocasiones, los argumentos jurídico constitucionales brillan por su ausencia y priman los intereses partidistas. La preocupación de Artur Mas debería, incluso, ser menor a la vista de la política de Mariano Rajoy y co. cuyo objetivo no parece ser oponerse al cambio de régimen en materia territorial sino gestionar y participar en su asentamiento. En cualquier caso la visión de los nacionalistas sobre España está clara. Cuando nos conviene (trasvase del Ebro, infraestructuras con cargos a los Presupuestos del Estado) creemos en el sistema. Cuando puede perjudicarnos, lo detestamos.

Es como jugar al póker con las cartas marcadas. Siempre gana la banca.

Per cert lamentable l’espectacle avui entre els diputats... semblava España amb tots cridant des de les “bancades”.

El cas és que després d'unes 30 hores d'haver finalitzat el discurs al Palau de Congressos ja tenim la primera reacció dins del partit: "Duran garanteix que amb CiU no perilla la unitat d'Espanya" [Avui]. Ahir la conferència de Mas va deixar molt definits els límits a que pot arribar la Federació i concretament CDC. Unió Democràtica no està en el mateix camp de joc, no juga el mateix partit.

Mas va marcar un full de ruta pel catalanisme?, no. Va marcar un full de ruta intern, un full de ruta pel que-volem-ser-quan-siguem-grans. Una jugada sí, tàctica i electoralista. No es pot dir nació, independència, estat lliure associat, autodeterminació... no es poden dir aquests termes bàsicament per dues raons: Espanya i la Sra. Pérez [marc_alvaro.pdf]. La primera raó forma part intrínseca de la vida de CiU: els últims 20 anys, Espanya no s'explica sense CiU i també a l'inrevés i la segona raó, la Sra. Pérez, que tant havia confiat amb Pujol no pot entendre i no vol votar a un partit que manifesti marxar d'Espanya.

La trempera, el soufflé ha baixat en escasses 48 hores. Duran existeix i és candidat a les Generals. Duran mossega i no deixa anar. El que podia ser un discurs vàlid per CiU pels propers 15 ò 20 anys, com ara la famosa conferència de Pujol a ESADE, se'n va pel barranc en qüestió d'hores; i encara ha de començar la campanya. Agafi'n-se.

La imatge del pacte de la Moncloa em ve al cap. L'encaixada de mans de Mas, Duran i Zapatero és una imatge viva. Perquè les coses canviin, primer un les ha de voler canviar. Mas va intentar-ho amb eufemismes, lícit del tot i tant, però el seu company de viatge està emmirallat en la Transició, fa uns 30 anys.

Quo vadis CiU?.

En el primer vídeo que apareix, el senyor Mas ens fa un anàlisis de la situació en infraestructures que viu l'estat Català en l'actualitat. Lògicament, dona la culpa al tripartit i al govern espanyol, i arriba a insinuar que el govern de Pujol, alguna cosa i va a tenir a veure. Aprofitaré, per fer un anàlisis de la situació en que viu el país.

Crec, que l'anàlisi de la situació actual, sincerament, no és dels més complexos ja que, les coses, es veuen ben clares. Tenim, per una part, un govern Pujol, que no es preocupa per les grans infraestructures com ara el TGV, els aeroports i els ports, i s'entreté a jugar amb els pressupostos de mínims que aconsegueix, alegrement, del govern de madrid. Per l'altra banda, tenim el govern del PP, que no té cap interès en Catalunya, i no és preocupa excessivament per les infraestructures del país.

Llavors, arriba el canvi. La dreta espanyola es arraconada, i la dreta espanyola "nacionalista catalana" es desbancada del poder de la Generalitat, i entra en joc uns suposats governs de progrés. Esquerra, per la seva banda, apreta a Madrid per millorar les infraestructures precàries de Catalunya, que ja començaven a sofrir problemes importants, i a Catalunya, impulsa la renovació de l'Estatut, que contempla el traspàs de les infraestructures aeroportuàries i ferroviàries. Amb el tema estatutari, el senyor Mas lapida l'estatut del parlament per una fotografia, i el senyor Zapatero, accelera les obres del TGV per poder-se fer la foto del president que fa arribar l'alta velocitat a Barcelona. En aquest punt, sumat a les deficiències infraestructurals que s'han anat acumulant per falta de la inversió adequada, provoquen talls a rodalies, talls a la xarxa elèctrica o col·lapses a les autopistes.

El més fàcil, és donar la culpa al govern de torn quan, en aquest cas, hem de fer servir la memòria per veure que no és un problema dels governs de torn actuals, sinò del dèficit històric inversor a Catalunya, que ha culminat en l'actual situació caòtica. L'estat espanyol, ens ignora i no compleix amb les obligacions vers el poble Català, i CiU, una vegada més, està sota el recel, les ànsies de poder i el control dels poders fàctics espanyols. Només ens queda el pas de la autodeterminació, ser un poble lliure, perquè els Catalans podem gaudir de les infraestructures que necessita el nostre país.