Un clàssic dels clàssics

eloisse — Sun, 19 Nov 2006 10:59:03 +0000

Aquest blog està dedicat a la gastronomia, i la gastronomia és molt més que una recepta, per exemple: és qualsevol cosa que parle d'aquest plaent hàbit com és el menjar. Per això, ací també tindran cabuda aquells llibres, música, pel·lícules, pintures...on hi apareguen sopes, putxeros, perols, pastissos, cols o bledes.

Hui, per començar aquesta secció, he triat la cançó més coneguda d'un grup mític i fantàstic, les Vainica Doble, que van fer com a capçalera d'un programa també mític. Triar aquesta cançó no les fa justícia a elles, però segur que tothom ha taral·lejat la música o la lletra -eixa llista de bombes castellanes- més d'una vegada...

-Siempre que vuelves a casa me pillas en la cocina

embadurnada de harina, con las manos en la masa.

-Niña, no quiero platos finos,

que vengo del trabajo y no me patece pato chino

a ver si me alliñas; un gazpacho con su ajo y su pepino

Papas con arroz, bonito con tomate, cochifrito,

caldereta, migas con chocolate,

cebolleta en vinagreta, morteruelo,

lacón con gredos, bacalao al pil-pil

y un poquito perejil.

-Chiquillo, que hoy hay un cursillo para cordon-bleu.

-Eso ya lo se, pero chiquilla, dame pepinillo

y yo lo remojaré com una copita de ojen.

res no m'agrada tant

bataller — Tue, 14 Nov 2006 15:23:24 +0000

Ufff, pel que sembla açò va avant, toca! Aquest blog que a hores d’ara ja comença a estar mig atabollat i que naix amb ambició de règim i que acabarà convertint-se en la grande bouffe -ja ho veureu-, a banda de les digressions, receptes, curiositats i bobades referents al món de la cuina, comptarà amb una secció de lletres, poemes, cançons i textos en general dedicats al bon menjar. Xicotetes apreciacions o imatges al voltant de la taula composades amb estima per gent dedicada a l’escriptura, la música i les arts en general. Avui encetem aquesta nova secció amb un dels grans poetes de la terreta. Com que la nostra benvolguda socarrada i col·laboradora, Abrusa, des de ses illes, ens va fer un primer comentari ben amable, hem decidit començar aquesta secció just amb aquest "res no m'agrada tant" del gran amant valencià Vicent Andrés Estellés. Un poema dedicat únicament i íntegrament al pebre (pebrera, pimentó, pebrot...) torrat. Tota una suggerència. Prepareu les vostres papiles gustatives; ací el pebre ens apareix en el seu estat pur, sotmés únicament al foc, ens apareix torrat, pobre, amb minúscules, però per altra banda insubstituïble i ben saborós en essència. Un pebre torrat sense cap més additiu que l'enrramada d’oli cru amb un pessic de sal. I una llesca de pa, va! Plaer de déus, plaer de pobres, molta vitamina C i, per favor, no perdem el nord tan prompte, amb poquíssimes calories! Ací va el poema:

res no m'agrada tant

com enramar-me d'oli cru

el pimentó torrat, tallat en tires.

cante llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.

m'agrada molt el pimentó torrat,

mes no massa, que el desgracia,

sinó amb aquella carn mollar que té en llevar-li la costra socarrada.

l'expose dins el plat en tongades incitants,

l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal

i suque molt de pa,

com fan els pobres,

en un oli que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic

del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,

agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,

eucarísticament,

me'l mire en l'aire.

de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.

cloc els ulls i me'l fot.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS. Horacianes. dins Obra Completa. Eliseu Climent. 1974.

arts-culinaries « WordPress.com Tag Feed

Un clàssic dels clàssics

res no m'agrada tant