Necessitat fisiològica

Recordo que fa uns anys hi havia generalment als pobles importants i ciutats, uns llocs —de forta olor a amoníac, d’aspecte exterior poc agradable, amb portes de entrada estretes, i en algun cas en soterranis— que es deien, en castellà repolit, mingitorios, ja m’enteneu, urinaris. Complien una funció força important motivada per una altra funció o necessitat, esta vegada fisiològica, de les persones, tan necessària com repetitiva, sobre tot a mesura que els creix als hòmens la pròstata i a les dones no sé el que. Per un motiu o per altre van anar desapareixen sense explicacions per part de les autoritats municipals. La gent va haver de visitar els bars o a altres establiments públics per a reduir la pressió de la bufeta. Això obliga a passar una certa vergonya quan un no vol prendre la corresponent consumició. Hom pensa que el cambrer t’està mirant, i fins i tot els clients, tot esperant que algú digui: on va vostè? A voltes, si al bar hi ha poca gent, et veus forçat a prendre una cafè o una canya que et faran, tan un com l’altra, pixar de nou dintre de mitja hora. La solució definitiva és marxar a casa.
Des d’aquestes línies reivindico l’obertura de mingitorios públics a les ciutats, i si més no, a les viles. S’han restaurat esglésies i campanars, cases de la vila, cases pairals. S’han arranjat façanes, carrers, fonts i camins. S’han aixecat polisportius, biblioteques i centres culturals. I de la bufeta qui se’n ocupa? Recomano la construcció d’urinaris de fàcil neteja i de materials resistents al temps i a l’amoníac: d’acer inoxidable, per exemple. Si digués que al menys es podria començar per satisfer les necessitats menors dels hòmens, atès els baixos costs de la inversió, em senyalaríeu com masclista i amb força raó. (Recordo unes planxes cilíndriques que hi havia a la vora dels canals d’Amsterdam que feien la seua funció amb decòrum i simplicitat, però solament per als hòmens). El que vull dir és que s’han de fer tant per als hòmens com per a les dones, primer afrontant les necessitats menors i després les majors.
Recordo un verset, darrere la porta d’un vàter, que deia: (canvieu el verb pixar per un altre més contundent)

Pixa amb ganes
i tranquil.
Fixa-t’hi
i pixa en dins.

José Miguel Gràcia

(Article a publicar a la columna "Lo Cresol" del Diario de Teruel, el pròxim dissabte dia 16 d'agost)

"El dia 9 d’aquest mes d’agost, la tan petita com oberta, neta, simpàtica i arranjada vila de la Sorollera, ens va acollir amb els braços oberts. Em refereixo a la Trobada Cultural del Matarranya, que enguany l’ha tocat a les terres del Bergantes. No puc dir que els actes es van desenvolupar amb tota normalitat, perquè per començar, van tenir que canviar el Saló de Plens de l’Ajuntament pel Saló Polivalent, davant les expectatives de la gran assistència de públic a la presentació de les publicacions. Previsió confirmada amb escreix. Els llibres presentats van ser: Xandra del Dr. Artur Quintana, Si les pedres parlaren de José Miguel Gràcia i Jesús Pallarès, Memòries d’una desmemoriada mula vella de Desideri Lombarte i El porvenir de mi pueblo de Juan Pio Membrado i Ramón Mur. Amb l’exposició fotogràfica “Quan érem emigrants” de Tomàs Riva i el concert de música i poesia de Túrnez i Sesé, a més dels jocs infantils del matí, es van completar els actes de la Trobada.

Com he dit al principi, l’acollida de tots el veïns, del seu alcalde, Antonio Arrufat, de l’Ajuntament, de l’Associació Serva, va estar magnífica, i a la vegada en un ambient de normalitat que ens hi vam sentir com “a casa nostra”.

Durant el sopar a la Plaça, sota un cel estrellat, a la vora de l’església i del robust campanar, amb la presència també dels alcaldes de Massalió i de Calaceit, de la Directora de l’IET, associats i veïns vam comentar tot allò que havíem vist durant la visita que havíem fet per la vila: façanes, racons i raconets arranjats amb força cura i respecte. El Sr. Alcalde ens va informar sobre els fets que havien tingut lloc, aquell mateix dia, 61 anys abans: l’incendi dels pinars per part de l’exèrcit i la guàrdia civil amb la intenció de “netejar” el maquis d’aquelles contrades. Tothom va petar la xerrada animadament i també es va parlar del futur de la cultura i de la llengua més enllà del Matarranya, del Bergantes i del Mesquí.

Recomano molt sincerament una visita turística a la vila de la Sorollera. Amb unes bones habitacions, restaurant i bar, a l’Hostal de la Plaça, gaudireu de la nit, i a l’alba, els pinars propers i llunyans us hi faran somiar en un mar de color verd.

José Miguel Gràcia"

Benvolgut lector: què diries, si escoltessis que la direcció d’un determinat partit polític havia decidit que als ajuntaments on tingués majoria per a governar-hi o possibilitats de tirar endavant les seues propostes, a partir d’aquell moment, una sèrie d’actuacions referides a l’àmbit municipal, s’haurien de decidir mitjançant votació de la corporació municipal? La llista d’actuacions o assumptes, sense voluntat de ser exhaustiva, abastaria: 1. El percentatge de ciment que ha de contenir el formigó en totes les obres privades i públiques del poble. 2. La vacunació a les persones grans contra la grip. 3. La qualificació dels metges o metgesses per a poder exercir en tot el municipi. 4. El voltatge de la corrent elèctrica que ha de arribar a les cases del veïnat. 5. Els additius dels productes alimentaris. 6. La quantitat de clor per establir la potabilitat de l’aigua de boca. 7. La antiguitat dels restes arqueològics i monuments del poble. 8. El nombre de matèries del curriculum escolar per cursos, i el seu contingut. 9. La ortografia del nom del poble. etc., etc.

Estic segur que el lector pensaria que la direcció d’aquell partit havia embogit o era una innocentada pròpia del 28 de desembre. Comte, que la cosa va de bo: hi ha un partit polític a l’Aragó que sense establir una llista d’assumptes o decisions municipals a decidir per votació de la corporació, n’ha dit una de ben grossa per començar: la llengua que es parla a cadascun del municipis i òbviament el seu nom, s’haurien de decidir per acord de la corporació. Està ben clar que només es refereixen als pobles de parla catalana de la Franja i als de parla aragonesa. S’hi podria sumar aquesta decisió, amb tot “decòrum”, a la llista de les 9 que he transcrit anteriorment. Ningú ha fet entrar en raons a aquell partit, que es diu PAR, fent-los veure la grandària del disbarat...! Com es pot confondre la realitat històrica, i si més no, científica i acadèmica amb la democràcia municipal! Tal vegada, tots el senyors regidors són filòlegs, lingüistes o similars? Per demostrar-vos que no és un invent o una innocentada del mes de juliol, ja es va fer una mena d’assaig d’aquesta forma de procediment, quan es va establir per acord municipal, l’ortografia del nom del poble, així com l’innecessari de la retolació bilingüe, no fent cas de la Llei de Comarcalització, a alguns pobles de la comarca del Baix Aragó.

I si els partits polítics fessin cas als que saben de llengües... Més que problemes tindrien solucions.

José Miguel Gràcia

No perdré tres segons en explicar si l’economia espanyola està travessant una recessió o una crisi, més que la semàntica m’importen les causes i els efectes de la situació. Cadascú en posarà nom. Ara cal, si es pot, aportar-hi alguna solució, allò que gairebé ningú fa. A grans trets, quatre en són les grans causes d’aquesta recessió, crisi o fase crítica de l’economia: els brutals augments dels preus del petroli, l’esclat de la bombolla immobiliària, la pujada dels preus dels cereals i alguns comportaments histèrics de la ciutadania que fan canviar les decisions econòmiques de forma sensible a curt termini.

Amb relació al preu del cru, poca cosa s’hi pot fer des del govern, tal vegada algun ajut als sectors del transport, pesca i ramaderia per apaivagar les protestes, poca cosa. Els preus d’aquest sectors hauran de reflectir els augments del cru. La reacció hauria de ser una reducció del consum o de la dependència d’aquest tipus d’energia, però això només podrà ser efectiu a llarg termini. Ens cal obrir el debat sobre els avantatges o inconvenients de les altres energies. Mentrestant a patir. I si arriba el barril de petroli als 200 € ?

Si es vol que la crisi del sector immobiliari duri el menys possible s’han de deixar caure els preus, 30 %, 40 % o el que calgui, fins al límit que pugui animar novament els compradors. Tots sortirem guanyant si succeeix aviat, i més que ningú els nous compradors: la crisi haurà estat com una benedicció. Si d’habitatges en sobren tants, per a què fer-ne més. Una altra cosa és augmentar l’obra pública.

Per animar la ciutadania, el govern ha de vendre un sentiment de dificultat econòmica, no massa greu i amb portes obertes a la esperança.

L’augment de preu dels cereals, producte d’una demanda creixent dels països emergents, dels nous biocombustibles i l’especulació, derivada de la globalització dels capitals, només es podran atacar amb mesures que han d’anar des de la vigilància dels capitals especulatius fins la bona fe o el comportament moral dels països més desenvolupats.

El govern o governs poden estimular els sectors productius per a que absorbeixen una part dels aturats i poder crear valor afegit; vigilar força les subvencions ineficaces; racionalitzar i reduir les despeses públiques, per duplicitat de funcions descentralitzades, i estimular les noves tecnologies i la I+D. Si esperem miracles, malbaratarem l’esperança.

José Miguel Gràcia

Des del dia 1 de maig s’estan aplicant les penes, que preveu la reforma del Codi Penal, als conductors que no tinguin permís de conducció. L’article 384 preveu una pena de presó de tres a sis mesos o multes i treball en benefici de la comunitat, als que condueixin sense haver obtingut el permís de conducció, als que l’haguessin perdut en quedar-se sense punts o se’ls haguessin retingut per decisió judicial. Suposo que el lector haurà escoltat les notícies o haurà llegit els diaris que informen sobre aquest tema. Sembla que s’han posat d’acord per a informar incorrectament, i així diuen que a partir de l’1 de maig, els conductors que retingui la policia sense permís de conducció (carnet), se’ls aplicarà les noves penes. En els dies posteriors també s’ha comentat: en tal o tal altra ciutat o comunitat, un nombre de conductors han estat enxampats sense carnet i se’ls ha aplicat la justícia ràpida.

Em pregunto, tan difícil és informar bé i amb precisió? El article 384 no diu que s’aplicaran les penes previstes als que no portin el carnet, o per conduir sense carnet; el que diu és que les penes s’aplicaran a aquells que no tinguin carnet o no el tinguin vigent per la pèrdua dels punts o per altres causes. Em podeu dir que ja s’entén, però jo penso que no és així, perquè quan una persona sigui detinguda per la policia i no porti el carnet per haver-se’l oblidat a casa o l’hagués perdut, per exemple, només li podran aplicar una sanció administrativa, tal com succeïa abans de l’1 de maig.

Aprofito l’ocasió per expressar el meu acord i satisfacció davant d’aquestes i altres mesures punitives, tant del Codi de Circulació com del Codi Penal, amb relació a la conducció i transit en general. El objectiu final, que s’atansa dia rere dia i any rere any, no és altre que la reducció de les morts i accidents, l’estalvi de carburants i el obtenir un plus de tranquil·litat mentre conduïm. Em nego a admetre els motius recaptatoris.

José Miguel Gràcia

El passat dia u d’abril es van constituir les Corts Generals Espanyoles a Madrid —Congrés i Senat—, amb les corresponents meses i portaveus dels partits polítics, d’acord amb la llei i els resultats de les eleccions del 9 de març.

En aquest país ningú es priva de criticar la classe funcionarial i política per ser massa nombrosa, tenint en compte l’augment produït en els diferents governs autonòmics i la no reducció en l’administració central, com calia. Segurament hi ha força raó per a la crítica en la part que fa referència a l’administració central, llija’s Madrid. Tanmateix, si ha una institució política amb els seu funcionaris i càrrecs polítics, esclar, respecte a la qual em sento incapaç de trobar-li la més mínima utilitat, aquesta institució és el Senat. Algú hem pot dir en què es tradueix realment el caràcter subordinat de la seua potestat legislativa? Quina és la seua aportació envers el teòric perfeccionament de les lleis? Penso, tot el contrari: és un entrebanc. En retornar una llei al Congrés, s’aconsegueix endarrerir la seua entrada en vigor i res més.

I que dir de la seua representativitat democràtica! Quatre senadors per província (sia Barcelona, sia Terol, tres per cada illa gran, u per cada petita i dos per cada ciutat autònoma. Era tan sagnant la manca de representativitat que es va introduir una correcció —ara 56 senadors, del 264, són designats per les autonomies. Si almenys tots el senadors fossin designats per aquest procediment, seria el primer pas per a ser una cambra de representació territorial... En tot cas, caldria reformar la Constitució. Durant la passada campanya electoral ha escoltat el lector, algun partit polític que ho proposés, i fins i tot, ha escoltat parlar del Senat?

José Miguel Gràcia

A la capital de la no nació, abans regne d’Aragó, ja m’enteneu, a Saragossa, no en sobra de llibertat d’expressió per a segons quines opinions. Parlo per experiència personal: tres articles meus, enviats als dos diaris de més tirada, han estat rebutjats pel fet de defensar que la solució del litigi del béns provinents de les parròquies de la Franja, ara al Museu de Lleida, només es trobarà al voltant d’una taula de negociacions. Tot el que no sigui dir, que aquets béns s’han d’enviar a Barbastre, no te cabuda a la premsa saragossana de gran tirada. No es pot dubtar, no es pot discrepar, no hi caben els matisos, no es pot ser realista. És més important tenir la societat motivada contra els veïns que cercar l’acord. Jo no n’estic gens de segur si, avui per avui, els grans mitjans de comunicació, les institucions i els partits polítics aragonesos, estan convençuts d’allò que defensen o és la por que els impedeix allunyar-se, o tan sols discrepar, d’una opinió generalitzada, formada en negligir les raons de la part contrària. Uns tenen por de perdre vendes i els altres, vots. Sigui el que sigui, quan més trigui la solució, més imperfecta serà. I una altra cosa: el mantenir una posició irreductible, impedeix carregar-se de petites o parcials raons que després poden esdevenir força importants de cara a una solució via la justícia ordinària, o tal vegada per a una futura —per ara no volguda— incipient negociació. El pluralisme esperona el raonament.

D’altra banda he dir que els esmentats articles sí s’han publicat als mitjans escrits de la província de Terol: dos diaris, un privat i l’altre públic. Això vol dir, que en el cas que ens ocupa, n’hi ha més de llibertat d’expressió als modests mitjans d’aquesta província que als grans mitjans de la capital aragonesa. Si algú no està d’acord amb el que dic que ho provi i es convencerà.

José Miguel Gràcia