Tot i la reserva que els prejudicis d'una persona crescuda en una república russa i establerta a Turquia em puguin merèixer, no poso en dubte que tingui bona part de raó. Més tard penso que, de fet, l'insòlit seria que fos d’una altra manera.

En moltes comunitats forçades a fortificar-se en sí mateixes per a sobreviure, la intransigència és una de les herències més perverses que els deixa una tal situació de persecució. Quan descarten la rendició, per a romandre ferms al voltant d’unes determinades creences, amb el perill per a la pròpia vida o les dificultats que això suposa, els homes acorralats n’acostumen a desenvolupar un zel excessiu i fins i tot facinerós. Abocats al gueto, senten la temptació del purisme, car pensen que per a conservar íntegra la seva fe no hi ha lloc per a la vacil•lació o el relativisme. Com recorda la màxima de Sant Tomàs, perceben que “en una ciutat assetjada, tota dissidència és traïció” i acaben per abraçar el maximalisme. La història n’és curulla d’exemples: armenis, jueus, xiïtes o moltes d'aquelles minories nacionals que han quedat extramurs de l'estat en el qual aspiraven a englobar-se i reduïdes a ciutadania de segona.

Per descomptat, aquest extremisme és digne de refús. Però també cal dir que la moderació, la temperància i l'obertura de mires es molt més senzilla de practicar quan hom pot tenir una relació natural i desacomplexada amb la seva cultura que no pas quan es fa precís acantonar-se. I els discursos alliçonadors sobre las maldats de l'essencialisme haurien de tenir-ho molt en compte. Més encara perquè sovint es fan des de la còmoda situació de qui pertany a una cultura ben establerta i que mai ha conegut de prop el perill d’ésser eradicada.