La història d'avui gira al voltant de Cavalleria rusticana, i l'explica Astrid Varnay a les seves memòries. Era el 1978 a Munic, i l'obra es representava amb un repartiment de luxe: Leonie Rysanek com a Santuzza, Plácido Domingo com a Turiddu i la terrorífica Mamma Lucia de la Varnay madura. I quan dic terrorífica no és per dir. Segons ella, aquest personatge no és una plàcida tavernera sinó la guardiana de les essències del sud, una mica com la Connie d'El Padrí Part III. Per això, quan deia allò de "che cosa vieni a dirmi in questo santo giorno?" es dedicava a estirar els cabells de la soprano de torn.

Aquell any, però, la producció es va trobar amb un petit problema: no tenien cap dona italiana disponible per dir el crit final, "Hanno ammazzato compare Turiddu!", i els membres del cor sonaven massa germànics.

La solució que se'ls va acudir va ser fer que les mateixes Varnay i Rysanek llancessin el crit, naturalment obviant la paraula compare. La Rysanek ho deia primer amb cara de triomf, però al cap de mig segon es derrumbava als braços de la Mamma.

I aquest n'és el resultat:

[audio http://operaencatala.files.wordpress.com/2008/10/01-final-cavalleria.mp3]

1. Camp: La representació del valor d'un atribut
2. Dada: Representació de la informació
3. Registre: Conjunt de camps de la mateixa entitat
4. Fitxer + : Representacio del conjunt d'entitats.
5. Entitat: Allò de lo que volem guardar dades --> en aquest cas sera ALUMNE
6. Domini: Conjunt de valors legals que pot pendre una dada en un camp
7. ex: el domini de pes seria 45<pes<200. perque dubtem que hi hagi un alumne que pesi menys de 45kg i mes de 200kg
8. Atribut: Sinònim de camp
9. Valor Nul ( NULL ): El valor que se li dona a un atribut quan desconeixem el seu valor realP
10. Identificador: Mai podras tenir atributs amb el mateix valor.
11. Clau
    1. Superclau: Un o més atributs amb el mateix valor
    2. Clau Primaria: Superclau mes curta.
    3. Clau alternativa: Totes es candidates menys la clau primaria
    4. Clau Candidata: Totes les superclaus i claus

PROPIETATS DE LES CLAUS

• Integritat Identitat: No pot ser NULL
• Integritat Referencial: No poden repetir-se

Ampliació mecanismes de creació lèxica.

A l'article anterior us parlava de les memòries de Joseph Volpe com a mànager general del Met, i com dedica un dels capítols a l'acomiadament de la soprano Kathleen Battle. La Battle, "diva" en el sentit més negatiu del terme, va patir un allunyament absolut de la realitat que va fer impossible que la resta del món treballés amb ella. Són famoses les samarretes amb el lema I survived the Battle que es van imprimir a Sant Francisco, així com la desesperació de molts dels seus companys de repartiment.

Quan Volpe va decidir fer fora la cantant, algú el va advertir: "Seràs com Rudolf Bing, que la gent només el recorda per fer fora la Callas!". La resposta va ser: "La Battle no és la Callas".

I és veritat. En el seu dia va ser una celebritat mundial, i només Karajan venia més discos que ella. Però he de confessar que el llibre em va fer recordar-la de cop. Tot i que participo en fòrums d'òpera, llegeixo llibres i revistes i navego per altres blogs, el seu nom pràcticament no hi surt mencionat. No conec seguidors incondicionals que continuïn admirant-la, ni apareix a discos recomanats, ni se sol posar com exemple.

Evidentment la reflexió posterior és saber què en quedarà de molts cantants actuals que ni tan sols han assolit la seva fama. Quants intèrprets posteriors a 1980 entraran a l'Olimp absolut? Quin seran aquells noms que mencionarem a les generacions futures per tal que ens tinguin enveja, ja que els vam veure en directe i ells no? No parlo de grans cantants, que n'hi ha molts, sinó dels incontestables, dels mites. Ara mateix només en tinc dos de claríssims: Waltraud Meier i Juan Diego Flórez.

Em sorprèn, però, l'enorme força que continua tenint en el món discogràfic, sobretot perquè és un mercat que hauria d'estar saturat. Tenim disponibles un gran nombre de cicles complets de les seves simfonies, inclosos els dos de Bernstein i els d'Abbado, Solti, Haitink, Kubelik, Maazel, Ozawa, Tennstedt... I també infinitat de registres fonamentals que ens han llegat Walter, Mengelberg, Klemperer, Mitropoulos, Barbirolli..

Doncs bé, cada mes s'afegeixen a la llista més i més enregistraments. Només com a curiositat, he llistat aquells que han estat comentats als números de la Gramophone del darrer mig any.

Lieder. Salomé Haller (sop), Nicolas Krüguer (piano)

Lieder. Hermann Prey (bar), Kurt Sanderling, Orquestra Simfònica de la Ràdio de Berlín (1960s)

Lieder. Felicity Lott (sop), Schumann Quartet

Lieder. Stephan Genz (bar), Robert Vignoles (piano)

Simfonia Nº 1. Valeri Gergiev, Orquestra Simfònica de Londres

Simfonia Nº 1. Jonathan Nott, Orquestra Simfònica de Bamberg

Simfonia Nº 2. Carl Schuricht, Orquestra Simfònica de Stuttgart (1958 )

Simfonia Nº 3 & Kindertotenlieder. Kathleen Ferrier (con), Adrian Boult, Orquestra Simfònica de la BBC & Otto Klemperer, Orquestra del Concertgebow (1947, 1951)

Simfonia Nº 4. Luba Orgonasova (sop), David Zinman, Orquestra Tonhalle de Zurich

Simfonia Nº 4. Juliane Banse (sop), Giuseppe Sinopoli, Staatskapelle de Dresde (1990s)

Simfonia Nº 5. Jaap van Zweden, Orquestra Simfònica de Londres

Simfonia Nº 5. Rudolf Schwarz, Orquestra Simfònica de Londres (1959)

Simfonia Nº 6. Valeri Gergiev, Orquestra Simfònica de Londres

Simfonia Nº 6. Bernard Haitink, Orquestra Simfònica de Chicago

Simfonies Nº 7, 9 & Das Lied von Erde. Hans Rosbaud (1954, 1957, 1955)

Simfonia Nº 9. Simon Rattle, Filharmònica de Berlín

Simfonia Nº 10 (ed. Cooke). Gianandrea Noseda, Filharmònica de la BBC

Simfonia Nº 10 (ed. Cooke). Daniel Harding, Orquestra Filharmònica de Viena

Das Lied von Erde. Set Svanhom (ten), Oralia Domínguez (con), Paul Kletzki, Orquestra Simfònica de Viena (1954)

Das Lied von Erde. Thomas Moser (ten), Brigitte Fassbaender (con), Cyprian Katsaris (piano) (1992)

Al marge hi he deixat tots aquells en format exclusivament electrònic, i és evident que la Gramophone no publica crítiques de tots els enregistraments, especialment de les reedicions històriques.

És massa per un compositor amb una obra relativament curta? És massa poc? No deien que la indústria discogràfica passava per una greu crisi? Hi ha lloc per tant Mahler?

Repassant el seu llegat en el gran repertori romàntic, el que en destaca és la seva enorme bellesa. Una bellesa no fonamentada en un so artificial i prefabricat, sinó en deixar que sigui el compositor el que parli. Avui us n'ofereixo dos exemples.

Si sou uns lectors mínimament fidels del bloc, haureu pogut deduir que el meu Rigoletto d'estudi preferit és precisament el de Kubelik (1963). No m'atrauen els excessos veristes ni les evidents limitacions vocals de la versió de Callas, Gobbi i di Stefano, totalment inadequats en Verdi, i m'horroritza la simple pirotècnica vocal de Sutherland, Pavarotti i companyia.

El debat sobre si Fischer-Dieskau és un Rigoletto escaient ha tapat sovint les virtuds de l'enregistrament del txec, però escolteu si no ho heu fet el Bella figliia dell'amore. És una versió equilibrada, que es va desplegant mica amb mica amb l'ajuda d'un esplendorós i gairebé insultant Bergonzi. Fixeu-vos que Kubelik no deixa que les veus greus quedin tapades, i condueix la gloriosa música de Verdi cap a un final nostàlig però bellíssim. Òbviament la soprano, una meravellosa Scotto, no emet cap agut final, pràctica que hauria de comportar consell de guerra i desterrament.

[audio http://operaencatala.files.wordpress.com/2008/07/bella-figlia.mp3]

Però Kubelik també sabia fer el mateix amb Wagner, com ho demostra el seu enregistrament d'Els mestres cantaires de Nuremberg (1967), el millor que existeix en estèreo i lamentablement oblidat durant dècades. Aquí el fragment més representatiu és el quintet del tercer acte, també presentat d'una forma natural, gens forçada, deixant que sigui la genialitat de Wagner la que se'ns mostri davant de tot. Kubelik té a més l'ajuda d'un pòquer de cantants magnífics: Stewart, Konya, Janowitz, Unger i Fassbaender.

[audio http://operaencatala.files.wordpress.com/2008/07/quintet.mp3]

Hem de definir més el nostre projecte Wiki. Això vol dir tenir clars quins són els cinc serveis que volem oferir. D'altra banda, hem de buscar l'aspecte gràfic apropiat per a poder oferir d'una forma adequada aquests serveis. Per a un correcte funcionament del nostre wiki també hem de tenir clars quines són les característiques dels usuaris que poden participar-hi, és a dir, què poden i què no poden fer els administradors, els usuaris registrats i els usuaris anònims que accedeixin al nostre wiki. És important tenir en compte que la portada del nostre wiki ha de contenir (en teoria) informació essencial i que no volem que ningú altre modifiqui, per això podem fer que només sigui editable per als administradors.

Hem de presentar un resum precís i escuet de cadascun dels nostres serveis per tal de poder-los materialitzar posteriorment amb en David.

Coses tècniques que hem de saber. Aquestes tasques les hem d'explicar en una fitxa tècnica que farem cada grup. Són aquestes:

1)Baixar una skin i posar-lo a la nostra carpeta.

2)Crear fitxes i definir-les dins de categories.

3)Assignar els diferents permissos d'usuaris.

4)Creació d'enllaços a pàgines noves dins del wiki i crear-les i editar aquelles ja existents.

per dimarts necessitem definir els nostres serveis (5) i saber om estarn configurats i presentats. Hem de posar-ho al wiki de l'assignarura.

La seva cara no és massa coneguda, ni apareix als mitjans de comunicació com Barenboim o Rattle. El seu nom és Antoni Wit, és polonès, i treballa per a la casa Naxos. Ha enregistrat bona part del gran repertori romàntic (Mahler, Txaikovski, Schumann...), a més de les obres completes dels compositors més importants del seu país, com Lutoslawski, Penderecki o Gorecki. I tot plegat amb un alt nivell de qualitat. Naturalment el senyor Wit no s'ha fet milionari, perquè Naxos paga per enregistrament i no per còpia, però cal valorar igualment la seva enorme tasca.

La discogràfica Naxos és l'exemple que la crisi discogràfica és en realitat una crisi dels mètodes tradicionals. Actualment lidera el mercat a partir d'unes línies simples però innovadores: artistes de qualitat malgrat ser poc coneguts, preus assequibles (uns 6 euros el CD) i un catàleg enorme que arriba molt més enllà dels compositors de sempre (inclosos alguns autors catalans aquí menystinguts).

La Gramophone de maig ha dedicat un article a Antoni Wit, i la referència és ben merescuda. Per molts anys.

-Internet

-Intranet

-Extranet

La primera d'aquestes, internet, fa referència a totes aquelles webs destinades a qualsevol públic. Tothom hi pot accedir. Intranet és aquella xarxa utilitzada per els membres d'una empresa o institució. Extranet s'adreça a aquelles empreses o persones jurídiques que tenen relació amb una companyia., com per exemple la seva xarxa de distribuidors, proveidors o de servei tècnic. Són doncs informacions de caire confidencial per la resta del públic extern a la companyia però necessaris perquè altres àmbits del seu voltant desenvolupar la seva feina.

Aquests tres tipus de xarxes divideixen ja d'entrada el target grup segons quin és el tipus d'informació que li interessa o necessita. Aquesta segmentació doncs, marca també quin serà el tò utilitzat en cada cas.

Un altre punt important d'una web, sigui del tipus anterior que sigui, és tenir en compte totes les necessitats dels usuaris, per tal de poder oferir-los el millor servei. És per això que cada web, tot i tenir una identitat molt concreta, ha d'adaptar el seu tò a cada subtarget concret.

En el nostre projecte hem de concretar quins seran els serveis que oferirem, de quina manera els oferirem i com els ho hem de presentar. En aquest sentit, és molt important fer una recerca d'altres webs que tinguin un tò similar al que nosaltres volem oferir, incloent gràfica i informació. Tan se val si les webs que ens poden inspirar no ofereixen els mateixos serveis, el cas és trobar maneres de comunicar les nostres idees i serveis d'una forma adequada i coherent amb el nostre target.

Hem de saber quins altres serveis podem oferir a banda de poder carregar i comentar material gràfic. Buscar serveis originals, creatius i comunicatius.

Pel dimarts es necessita tenir clara quina estètica seguirà la nostra web i quins serveis diferents podrem oferir.

Ens hem d'adaptar a les característiques i necessitats dels nostres usuaris.

Wolfgang Wagner, de 88 anys, renunciarà a la seva posició vitalícia com a director del Festival després de l'estiu, i sembla que passarà el relleu a les seves dues filles: Eva Wagner-Pasquier, de 63 anys, i Katharina Wagner, de 29. Les germanastres s'han posat finalment d'acord, i si compten amb el suport de Christian Thielemann la seva candidatura pot ser imbatible. Al marge en queda Nike Wagner, la filla de Wieland.

A Wolfgang se l'ha criticat molt, i amb raó, però en els seus més de quaranta anys de gestió en solitari crec que predominen les llums sobre les ombres. Va ser intel·ligentíssim en contractar la nova vanguàrdia de directors d'escena durant els setanta (Friedrich, Chéreau, Kupfer), dissimulant així la forta crisi vocal de l'època, i tot i que els repartiments ja no són els que eren, sobretot pels baixos sous, tot cantant que es vulgui consolidar com a wagnerià (inclòs Plácido Domingo) ha de passar per Bayreuth.

El futur del Festival continuarà sent una incògnita, i desitjo el millor a les dues germanes. Ara bé, no tingueu cap dubte que les crisis, els conflictes familiars, i tot l'espectacle que envolta la família Wagner continuaran durant molts anys. Si no fos així, fins i tot ens decebrien una mica.

Paul von Klenau (1883-1946) va ser un compositor danès que va viure principalment entre Alemanya i Àustria. Si bé al principi va compondre simfonies segons l'estil de Bruckner i Strauss, més endavant se li va despertar una passió per l'òpera, i al final de la seva vida fins i tot va experimentar amb l'estil dodecafònic de Schönberg. Per desgràcia avui en dia el seu nom està oblidat, i és difícil valorar la seva obra. Un dels segells satèl·lits de Naxos ha publicat alguna de les seves simfonies i un cicle de cançons protagonitzat pel nostre bon amic Bo Skovhus.

El 1937 Klenau va estrenar simultàniament a Berlín i Stuttgart la seva òpera Rembrandt van Rijn, evidentment basada en la vida del pintor. Va tenir un gran èxit, i a més la sort de tenir com a protagonistes a Rudolf Bockelmann (nou temporades Wotan a Bayreuth!) i Marcel Wittrisch.

No he escoltat l'òpera sencera, ni crec que ningú l'hagi enregistrat, però per sort en conservem l'ària del tenor Es neigt sich der Tag. I com que l'ària és molt bona, amb una bellesa que surt de la seva gran senzillesa, i a més Wittrisch és un dels millors cantants de la història, doncs el document és rodó.

[audio http://operaencatala.files.wordpress.com/2008/04/wittrisch-klenau.mp3]

http://dissenyweb.elisava.es:4732/dissenyweb/2008/01/text_wiki.html

D'altra banda, hem après diversos passos en el procés de publicar un text en un espai Wiki i com crear plantilles amb aquest per després poder ser utilitzades en qualsevol moment per a l'edició d'apartats i textos d'aquest. Aquestes plantilles tenen un format html als quals després es pot donar un aspecte gràfic adequat mitjançant una fulla d'estil.

Espai digital on estudiants de disseny gràfic poden publicar i comentar els seus projectes d’estudis,
projectes personals o bé professionals.

Descripció

L’objectiu d’aquest espai és promoure l’intercanvi de material entre estudiants de tots els centres de disseny del nostre país. Es tracta de donar les eines als estudiants per a que puguin veure què s’està “tramant” a la resta de centres on s’estudia disseny gràfic i per a que ells mateixos puguin donar a conèixer els seus materials a la resta. Tot això promou un diàleg i un enriquiment mutu que alimenta d’una forma molt positiva la nostra creativitat.
Proposem així la creació d’un espai web on joves estudiants de disseny gràfic puguin publicar i compartir tot tipus de material propi relacionat amb aquests estudis, com pot ser il·lustració, fotografia, tipografia, branding, animació...Tot aquest material es pot recollir des de diferents recursos de la xarxa per tal de gestionar-se i presentar-se d’una forma més coherent, cronològica i raonada en un blog gestionat per nosaltres. Alguns dels recursos que pensem utilitzar per promoure el moviment de projectes cap al nostre blog són Flickr o bé Youtube.

Target

El nostre públic són els estudiants de disseny gràfic
del nostre país però també tots aquells de parla espanyola. Estem parlant de persones d’edats que oscil·len els 19 i 25 anys.
Parlem d’un tipus de persones extrovertides, creatives, que dominen les últimes tecnologies i tot tipus de recursos que ofereix la web. Gent que busca estar a la última en moda, disseny, música, cultura...Gent que disfruta amb la seva feina, gent que disfruta creant cada dia tot observant amb lupa tots els canvis de tendències del seu voltant per ser el primer en adaptar-s’hi...Gent cool.

Referents

Alguns dels referents relacionats amb el concepte del nostre projecte són:

http://www.deviantart.com/

http://www.flickr.com/

Es tracta de pàgines web que permeten als seus usuaris publicar, comentar i compartir material gràfic de tot tipus. Flickr està basat en la creació d'àlbums de fotografia tot i que recentment ha inclòs la publicació de vídeos d'un màxim de 90 segons. Devianart és una comunitat que desenvolupa la mateixa funció però centrant-se més aviat en la il·lustració amateur que no pas la fotografia. D'alguna manera Flickr té tot tipus de públic mentre que Devianart es centra més aviat en un públic molt jove i més artístic per dir-ho d'alguna manera.

D'altra banda, presentem algunes pàgines que volem que ens serveixin de referència a l'hora de definir l'aspecte gràfic de la nostra web. Si volem que sigui una web que demostri una sensibilitat pels projectes gràfics que els seus usuaris poden carregar creiem que és important que presenti un aspecte net que no els distorsioni i que alhora permeti una navegació senzilla, clara i intuitiva. És per això que volem que el color predominant sigui el blanc, acompanyat d'aguns colors primaris, i que l'espai contingui només la informació necessària però que d'altra banda transmeti aquella qualitat cool de moltes webs de disseny gràfic.

http://www.monoblock.tv/

http://www.thegoteam.co.uk

http://www.brunogeiger.com

http://www.pingmag.jp/

-Un arxiu CSS vinculat.

-Dins del <head> o bé a <style> </style>

-Podem fer un paràmetre que sigui una etiqueta html

Podem atribuir CSS adiferents tipus d'elements:

3-ETIQUETES HTML: html, body, h1, p, a...Això vol dir que podem atribuir CSS a parts d'una etiqueta. Així per exemple podem definir <p id="Pepito">..........</p>

1-IDENTIFICADORS: #columnadreta, #Pepito...

2-CLASSES: .textpetit, .destacats...

Els números indiquen l'ordre de prioritats amb què s'aplica una fulla d'estil CSS sobre un document html o xhtml. Així doncs, podem definir una classe que sigui un paràgraf, dins del qual volguem una paraula escrita amb una altre color. A aquesta paraula li haurem de col·locar un identificador al qual donarem unes propietats diferents a la fulla CSS. El resultat serà que a aquesta paraula se li aplicaran les característiques de la classe però amb prioritat les caraterístiques que hem definit per al seu identificador.

Un dels valors més importants que podem definir en una fulla d'estil CSS és el que es coneix com a float:. Aquesta ens permet fer "flotar" una caixa de text cap a l'esquerra, afectant també a la caixa que la segueix. El resultat és que es creen dues columnes de text separades.

La connexió que s'estableix entre els usuaris de diferents blogs s'estableix amb el que es coneix com a blogroll, que permet saltar del nostre quadern de bitàcora a un altre de diferent. D'alguna manera podem dir que el funcionament d'un blog i el d'un wiki poden arribar a ser molt semblants. D'altra banda, el blog és més essencialment personal, tot i que poden tenir múltiples escriptors, dels quals es coneix el nom. El wiki no ensenya directament els seus autors, ja que promou l'esciptura compartida dels seus articles. La interconnexió entre blogs es realitza bàsicament a través de diversos links i backlinks. Així doncs, el que tu pots haver escrit avui, demà estarà citat a molts d'altres relacionats amb el seu tema. Els blogs, a més, poden desenbocar els seus continguts via RSS o bé Atom.

Parlem ara una mica de la història de la xarxa..

La xarxa tal com la coneixem avui en dia va germinar com a sistema intern de comunicació entre els treballadors d'IBM, conegut com a GML. El tema va evolucionar fins a la creació del primera versió d'HTML, les primeres URL, etc...Amb tot això van aparèixer els primers navegadors, que en el seu principi van tenir una gran competència entre ells. Un gran moment de tota aquesta històra va ser quan Netscape va reconèixer la seva derrota en aquest sentit, i a resultes d'això va alliberar el seu còdig, que va ser incorporat i millorat per tal de crear el que actualment coneixem com a Firefox.

D'alguna manera, totes aquestes noves tecnologies permeten un accés molt més fàcil a tot tipus d'informació, facilitant-nos a la vegada presentar qualsevol informació nostra a tothom i establint d'una forma molt més fàcil vincles amb gent de tot el món que comparteix les nostres inquietuds o interessos.

· El http:// serveix per enviar el html, per pasa-se pàgines.
· El browser pot mostrar-nos i interpretar les html.
· Els continguts d'una pàgina amb la seva aparença no es barregen, tenim dos tipus:

1) html: té els continguts

2) css: mostra els continguts del html, és l'aparença. El css va bè per poder anar actualitzant la pàgina. A paritr d'ella podem canviar el tipus de font, el seu tamany, el seu color...

Korngold, com bé sabreu, va ser perseguit primer pel nazisme i després per la vanguàrdia ortodoxa. Si uns el consideraven un “degenerat”, pels altres era un fòssil carrincló. I no només això: s’havia venut als dòlars de Hollywood! El que els cecs i els envejosos no van veure és que Korngold era la culminació d’una tradició i un estil musicals, que gràcies a ell van continuar vivint fins avui en dia en incomptables pel·lícules.

No ho dubteu, si Korngold hagués pogut tenir una carrera normal avui seria més popular que Strauss, i potser fins i tot que Puccini. Però quan la història aixafa algú a vegades calen dècades per reparar els desperfectes.

L’ària: Ich ging zu ihm, de l’òpera Das Wunder der Heliane, és el millor exemple del Korngold més extrem, quan es convertia en una mena de Puccini posseït pel Mahler més al·lucinat. És una d’aquelles peces que, interpretades de forma adequada, pot fer enfonsar teatres i crear deliris col·lectius.

La història que explica l’ària és ben senzilla. Heliane, esposa d’un tirà, es compadeix d’un jove condemnat a mort i s’entrega a ell la nit abans de l’execució. Tot el fragment és la justificació de la dona davant del tribunal: no ho va fer per amor ni per luxúria, sinó per compassió, per donar al jove un moment d’alleujament i per fer que conegués què era la passió abans de morir.

Fixeu-vos en l’estructura: si bé el fragment comença amb un arioso, la segona part és només una escalada cap a l’agut. Primer en piano, subtilment. Però llavors la soprano baixa una octava, i a partir d’aquí l’ascensió ja és imparable. Afegiu-hi l’orquestra made in Korngold, amb les cordes envoltant la cantant, la percussió, la celesta... I naturalment una coda d’aquelles que Hollywood ha copiat infinitat de vegades.

La diva: Quan Renée Fleming va treure el seu disc Homage: the Age of the Diva, alguns es van soprendre que al costat de fragments ben coneguts (el Vissi d’arte!) n’inclogués dos de Korngold. I quan va actuar als Proms el 2007, van ser aquests els que va cantar. Naturalment l’èxit va ser apoteòsic, perquè la diva té la veu i el temperament perfecta per aquestes àries.

És fàcil trobar l’enregistrament per internet, però és marca d’aquest bloc no penjar mai vídeos. Per això us proposo sentir-la. Gaudiu de la Fleming i, sobretot, de la culminació del gran Korngold.

[audio http://operaencatala.wordpress.com/files/2008/04/wunder.mp3]

(Creieu-me, encara que us faci gràcia no cal que ho proveu, no val la pena)

Com a curiositat, l'article amb més comentaris continua sent el de les Tribus operístiques.

Tot plegat em va sorprendre, acostumats a les nostres efusions mediterrànies. Al Liceu, com tots sabem, no té temps el director d'abaixar els braços que la gent ja està aplaudint i cridant bravos, sobretot si l'obra és del tipus popular (i a vegades sense relació amb la qualitat de la representació).

Serem capaços un dia de mantenir aquest silenci? O tenim la batalla perduda contra els tísics habituals i els que no poden esperar mig minut per aixecar-se i agafar el taxi? Tot i que en això estem millor que al Met, on tenen per costum començar a aplaudir fins i tot abans que acabi la música...

Benvinguts a la meva nova casa! Crec que aquest nou allotjament m'ofereix més possibilitats i avantatges, i a més el bloc necessitava una bona sacsejada.

Espero que us agradi i que a partir d'ara ens llegim aquí.