Ara, la Xina oficial es rebota contra occident. Però tots sabem que hi ha una xina alternativa, que es mou entre la marginalitat i la censura. Es la Xina dels estudiants que van sortir a exigir canvis quan la revolta de Tiananmeng. Aquesta Xina, aleshores amputada pels tancs i avui silenciada pels funcionaris, sobreviu i espera el moment d'enderrocar el gegant amb els peus de fang. El virus capitalista ja ha entrat a la Xina i el procés de canvi és imparable. La democràcia aviat s'obrirà pas.

El d'ERC és l'exemple a seguir. Es un partit transparent i demócrata, on la militància té la darrera paraula i que viu un moment interessant. CiU, en canvi, un partit que tampoc guanya poder i necessita renovar-se, es mostra opac en els seus processos de debat i manifesta una jerarquització interna que fa esfereir. Del que passa a CiU ningú n'està segur. O almenys, els diaris no en parlen. Personalment, no m'agraden aquesta mena de partits tan obscurs. No me'n refio del que s'hi pot estar cuinant en la foscor.

Es evident que si l'anomalia és ERC i els processos jerarquitzats, dirigits i ocults del PSOE, de CiU o del PP són la norma, la democràcia hi perd. Per tant, menys criticar a ERC pel seu procés de reflexió, i més pressionar les altres formacions per tal que obrin els seus debats interns als ciutadans. Es el mínim que ens mereixem.

Els mediterranis, i de rebot els llatins de sudamèrica, tenim un problema greu amb el soroll. Ja he denunciat en diverses ocasions la quantitat de vegades que se'ns vulnera el nostre dret al silencia al llarg del dia. Es una pena molt gran que les autoritats no hi possin atenció. L'impacte que el soroll, la música, la xerrameca, la remor insofrible dels cotxes i els autobusos o els senyals acustics te damunt els nostres cervells és considerable. Gran quantitat de l'stress que patim ens ve generat per l'abús d'impactes audiitius.

Quan hom torna d'una estada a Alemanya, un estat molt zelós del seu silenci, ho fa amb l'ànima tranquila després d'una desintoxicació completa d'streess auditiu. No obstant, en baixar de l'avió a l'aeroport de Barcelona, ens adonem deseguida en quina mena de voràgine sorollosa vivim. Trobar-se amb l'impacte de martells hidráulics en plena activitat dintre de la mateixa nau de l'aeroport de Barcelona és impactant. Un país lliure de sorolls innecessaris, un país que vetlla pels drets auditius dels seus ciutadans és un país civilitzat. Ja ho va dir el filósof Schopenhauer: “El grau d'intel·ligència d'una persona és inversament proporcional al soroll que genera”. Hi estic completament d'acord i la dita es podria també aplicar perfectament als col·lectius.

Cal retornar a una situació més favorable pels interesos de Catalunya si no ens volem enfonsar. Perquè a hores d'ara ja ha quedat clar que Montilla no sap fer front a ZP i defensar els nostres interessos. La prova de la impotència del govern Montilla la tenim en el conseller Castells, un dels pocs que es pren la tasca seriosament. Fixem-nos que està intentant formar un front amb el PP valencià per pressionar ZP a aprovar el nou finançament, en comptes de servir-se dels 25 diputats catalans del PSC. Amb això ja està tot dit. Sap perfectament que no li serveixen de res. El PSC fa anys que va desaparèixer engolit per un PSOE espanyolista que no compleix res del pactat, seguint la tradició iniciada per l'inefable Felipe Gonzàlez.

Mirem els precedents immediats de tot l'embolic: Zapatero guanya les primeres eleccions amb una mentida, alló de l'Espanya plural. L'espoli fiscal és asfixiant i Catalunya perd pistonada cada any que passa. Cal fer alguna cosa i ens anima a provar-ho amb un nou estatut que, per anar be, hauria d'estar blindat. Al final, la desunió dels partits catalans i la bel.ligerància d'un govern socialista ultra-centralista, en comptes de plural, ho aboca tot al fracàs.
Ara estem allí on estàvem, però pitjor. La desfeta catalana no ha permés fer els deures i l'estatut no es va blindar. Els espayols, naturalment, no tenen intenció de deixar d'expoliar-nos. I per postres, els catalans votem massivament Zapatero, per por a que guanyi no se sap ben be qui. I ara tenim 25 diputats socialistes catalans a Madrid que, a efectes pràctics, no serveixen per res, donat que faran tot el que els mani ZP.

Els espanyols no ens afluixaran les cadenes econòmiques. I menys ara que ve la crisi!, canten en Solbes i en Chaves a l'unisó. Quines penques. La crisi ens passarà factura als catalans. Venen temps difícils. I la única solució a mig termini per reconduir el desastre és que el TC espanyol ens torni a retallar l'estatut que els catalans, tous de mena, vam aprovar en referèndum. Això invalidaria la voluntat popular i, si es sap aprofitar, pot servir per iniciar un canvi de govern a casa. Els dies del tripartit català estan comptats, afortunadament. ERC tindrà l'excusa perfecte per deixar el govern i tornar a l'equidistància i formar un govern amb CiU o anar a l'oposició. Tan se val. Qualsevol cosa per reorientar el vaixell i fer front a la tempesta econòmica.

També vaig predir que si no es feien els deures, Catalunya patiria la crisi amb el doble d'intensitat que Espanya, donat que patim un espoli fiscal asfixiant i no tenim poder de decissió. Es també evident, que a dia d'avui, els deures estan per fer. Catalunya segueix sense concert económic, sense un nou estatut desenvolupat i sense capacitat per maniobrar. Madrid té congelada Catalunya, mentre li xucla lentament la sang.

Madrid fa massa anys que sap que els catalans bastirem un estat propi un dia o un altre. I ha decidit xuclar-nos l'energia fins la ultima gota. Es la seva estratègia. Pensen que si ens prenen totes les fires comercials, totes les empreses multinacionals, totes les infraestrutures i ens dispensen un tracte polític injust, il.legal i vexatori, tot plegat ens acabarà enfonsant anímicament.

Catalunya sempre ha aixecat la veu quan era rica. En canvi, quan viu justeta, és mesella. Només cal repassar la història. I ells ho saben. No ens deixaran caure en la miseria, però ens mantindran en la mediocritat. Ni molt ni poc, el justet per anar tirant, com una regio més. I Madrid serà la nova locomotora. Nosaltres, serem les rodalies.

Aquest procés s'està fent amb la connivència de tots aquells catalans que per manca d'autoestima i de patriotisme han esdevingut desmenjats ideológics. Per manca d'ambició, han esdevingut regionals i provincians, en comptes de mundials i globals, com ells es pensaven. Son tendències que ens han arribat del sud, amb aquells immigrants dels anys seixanta que ara ja son catalans, encara que no n'exerceixin. Però també són tendències que s'han estès com un virus entre bona part de la classe mitja catalana que se les dona de "ciutadà del món" sense entendre que votar "nacionalisme espanyol" no és ser antinacionalista.

A totes aquestes persones patrióticament malnodrides i amb complex d'Estocolm els recomano un canvi d'actitud. Ja es poden anar trencant les banyes amb l'amic espanyol, pidolant i ploriquejant les engrunes, que es com cridar a les parets. Mentrestant, pels seus errors electorals, la nostra economia, la catalana, s'enfonsa i el pais es debilita acceleradament. Només hi ha un camí, la independència, per poder bastir un autèntic estat català europeu i abandonar la república bananera espanyola.

D'altra banda, també cal destacar l'ascens de les vendes a Catalunya de la premsa de Madrid, especialment del diari El País. Si mai com ara havia vist tanta gent amb l'Avui sota el braç (de vegades m'he trobat amb quioscs on s'havia esgotat), també és cert que mai com ara es veu gent amb El País sota l'ala. Es evident que aquest procés, més enllà de les excel·lències i els mèrits d'aquests dos rotatius, es deu també a raons político-socials.

Al meu entendre, el que està passant és que el lector nacionalista català, que vol estar molt ben informat del que passa en política catalana, opta per l'Avui perquè és el millor en aquesta mena d'informacions. I al mateix temps, el lector nacionalista espanyol, que no té cap mena d'interès per la política del seu país i cerca informació sobre la veïna Espanya, opta directament per la premsa de Madrid, fent el salt als mitjans en castellà editats a Catalunya.

Crec que amdues són actituds coherents. Només cal donar una ullada als blocs dels simpatitzants d'ERC, de les CUP, d'ICV o de CiU, per veure que el 80 % dels seus escrits tracten sobre temes que afecten directament Catalunya. En canvi, la immensa majoria de blocs dels simpatitzants del PSC o del PP, tracten temes relatius a Espanya i mostren poca tendència a interessar-se per la política del país o de la ciutat on realment viuen.

Es normal, per tant, que els uns optin, cada dia més, per l'Avui, i els altres, per El País. Es un procés normal de divisió político-social que amb el temps es podria anar accentuant. Els catalans unionistes (regionalistes, autonomistes) opten pels diaris de Madrid, mentre els catalans sobiranistes (independentistes, federalistes), opten pels de Barcelona.

No ens enganyem, la culpa del caos bèl·lic que provoca el petroli no és només del senyor Bush... també nostra, dels consumidors. El dia que es quantifiqui el que li costa a la humanitat l'ús del transport privat, ens posarem les mans al cap. El que li costa en morts a les carreteres, en morts a les guerres pel control del petroli (Iran, Irak, Txetxènia, Kuwait, Venezuela, etc...). El que li costa en aspectes ecológics, energètics, económics, de salut. Quin dubte hi ha que la progressió del cotxe privat va paral·lela a la degradació immobiliària del nostre territori. L'estalvi familiar també se'n resent (assegurances, avaries, revisions, combustible, peatges...). Una familia amb quatre cotxes és insostenible. Una ciutat sense transport públic és insofrible.

Per tant, una xarxa adient de transports entre poblacions és la únics solució. I això només s'aconseguirà quan tothom ho demani i en faci ús. Mentre la gent exigeixi de boca transport públic però segueixi agafant el cotxe cada dia, els governs es faran l'orni, i el preu del petroli, dels aliments i del nivell de vida, anirà inflant. Haurem d'esperar a que el problema reventi per reaccionar?

Avui he estat treballant una estona a la Biblioteca Joan Miró, situada al Parc de l'Escorxador. Precísament, aquesta és una de les que tanca als matins, només obre els dissabtes. Lamentable. La resta força bé. Té endolls pels ordinadors (miracle) i l'ambien és agradable. Tanmateix, l'estat penós del llac artificial que envolta l'edifici esgarria la valoració. Si hi ha restriccions d'aigua, perquè encara no s'han buidat aquestes piscines? El líquid s'ha corromput i presenta un color verd llefiscós i fastigós. Ben aviat començarà a fer pudor. Es el cultiu predilecte pel mosquit tigre. El que deu passar és que el llac deu dependre de l'Ajuntament de Barcelona. I ja se sap, amb l'esglèsia ens hem trobat. L'estat de deixadesa de Barcelona troba el seu paradigme en aquesta petit estany artificial. Fins quant haurem d'aguantar la màfia incompetent que dirigeix el consistori barceloní?

En Xavier estarà a l'alçada de les espectatives. Ha tancat una etapa brillant al Parlament escocés per treballar pel seu país. Està ben connectat i coneix perfectament la realitat britànica. Ha treballat tant a les ordres de diputats de partits anglesos com de partits escocesos. Per tant, manté contactes en ambdós Parlaments i entén perfectament la mentalitat política de les illes. De ben segur, si se'l deixa treballar en pau, podrà bastir ponts diplomàtics entre el nostre govern i els del Regne Unit i Irlanda. D'empenta i preparació no li'n falten. D'il·lusió i entrega tampoc.

Ja hem parlat en d'altres articles de lo important que és per a Catalunya començar a crear complicitats amb les principals potències del món. I quin dubte hi ha que l'entesa, tant amb Gran Bretanya com amb Irlanda, és una prioritat ineludible. Endavant doncs. Que tinguem sort i bona feina en aquest propòssit.