Això és, si he de fer 5 coses i només tinc temps per fer-ne 4 n'hi ha una que deixaré de fer, això és inevitable. Ara bé, he d'escollir a quina li dono la mínima prioritat i per tant no faig.

D'un temps ençà penso bastant en la relació prioritat-temps, i és una cosa que m'ajuda molt a mantenir la calma; de fet és normal, perquè la falta de temps estressa, però establir prioritats no. Un exemple molt pràctic on utilitzo l'escala de prioritats és amb els estudis, suposem que he de preparar dos exàmens i disposo unes hores determinades, si amb aquestes hores només puc preparar un examen doncs en prioritzo un i l'altre el suspenc, no hi ha volta de full: si no hi ha temps no em puc estressar per no tenir-ne, perquè l'estrès no genera temps, però si que puc establir una escala de prioritats per aprofitar el temps.

Ara bé, jugar amb prioritats més que amb temps és una arma de doble fil, perquè el temps costa molt de no perdre, ara bé, si ens demanessin si podríem fer tot el que fem en un dia de 24 hores en un dia de 23 la resposta sens dubte que seria que sí. Que tiri la primera pedra qui no mira les notícies a la tele i després llegeix al diari el mateix que ha vist a la tele; qui no dorm 6 hores perquè es queda a minijuegos.com i després fa una migdiada de 3 hores (6+3=9), etc. És per això que penso que el temps no es té o no es té, perquè els dies duren el mateix per tothom, sinó que s'optimitza i per tant s'aprofita o no.

I és que el temps em sembla un concepte molt curiós per dos motius; el primer és que no té volta enrere, temps perdut, temps irrecuperable; l'altre és que penso que si el temps es pogués vendre crec que el segon aniria més car que el kilo d'or.