Quatre espais, quatre novel·les. Quatre ambients diferents, quatre escenaris que intenten reproduir l'essència de quatre de les novel·les de Mercè Rodoreda: La plaça del Diamant, La mort i la primavera, Mirall trencat i Quanta, quanta guerra. És una exposició per als sentits, per tots els sentits: la vista que ens ensenya els objectes que identifiquen passatges essencials de les quatre novel·les; l'olfacte que ens fa reconèixer els espais per on passem (l'olor de fusta d'un envelat, potser d'un colomar; l'olor de bosc; l'olor lleugerament picant, especiada, dels llibres vells i els espais tancats); l'oïda, que ens porta els fragments recitats de les novel·les, els sons dels escenaris on transcorren i la veu de Rodoreda mateixa explicant, entre altres coses, que la casa de la primera part de La plaça del Diamant és la casa on ella visqué abans de la guerra; el tacte, per què qui podria resistir la temptació d'enfonsar els dits en els sacs de vesses de l'exposició o acaronar els troncs dels arbres?

L'exposició intenta evocar «en tres dimensions uns universos creats per la paraula», reproduir «l'atmosfera verbal particular, que depèn tant de la textura de la veu que parla com de la naturalesa de l'experiència que evoca» dels quatre universos representats, en paraules del llibre que acompanya l'exposició. I ho aconsegueix, en la mesura que es pugui aconseguir representar l'experiència o una cosa tan subtil com la paraula.

Tanmateix, en sortir-ne, el que me n'emporto sobretot són les penetrants aromes de les tres primeres sales. De la tercera, no en recordo l'olor; no recordo si feia cap olor especial.

L'exposició «Mercè Rodoreda: La mort de la innocència», es pot visitar al Palau Robert fins el dia 15 de juny del 2008. N'és la comissària Marina Gustà, autora també dels textos que acompanyen els textos de Rodoreda al catàleg.

Imma Monsó va ser la primera en parlar, primer del llibre, del qual va dir que tenia un to sobri, elegant, el mateix de la narrativa de Mercè Ibarz; després de la seva experiència com a lectora de l'obra de Mercè Rodoreda: va reconèixer no haver-la llegit en la seva època de lectora voraç, influïda pel prejudici que La plaça del Diamant era una obra cursi, però que quan va llegir-la es va adonar que no ho era ni de bon tros, sinó una novel·la d'atmosfera inquietant, sinistra i trista.

Jordi Cornudella va parlar sobretot dels prejudicis que han marcat la recepció i la lectura de l'obra de Mercè Rodoreda, el que ell anomena molt gràficament la «crosta»: la capa de prejudicis i de lectures «canòniques» de l'obra, d'una part de l'obra de Mercè Rodoreda, molt sovint basades en factors extraliteraris, que molt de mica en mica, en els darrers anys, els lectors actuals estan aconseguint eliminar, en part gràcies a obres com el llibre de Mercè Ibarz. Un llibre que conjuga la màxima reserva respecte de les qüestions íntimes de la vida de l'autora, però sense obviar tot allò que té a veure amb el procés creatiu i el bastiment de l'obra de Rodoreda.

A continuació els tres autors van iniciar un petit debat, en el qual van sortit altres aspectes de l'obra rodorediana, com el fet que els temes que tracta són els temes que tractava la literatura europea de la seva època (Cornudella), igual que l'estil corresponia al de la literatura de la seva època (puntualització d'Ibarz); l'aïllament de l'escriptora a l'exili; o el fet que li imposessin creu i ratlla, en paraules d'Ibarz, la Guerra Civil i l'exili que la van allunyar del món que coneixia, però la creu i ratlla que ella mateixa es va imposar, rebutjant tot el que havia escrit abans de la guerra i, més tard, rebutjant el que havia escrit a l'exili.

La presentació va acabar amb la lectura que va fer la Tina Vallès de «Flor negra» i la que féu Mercè Ibarz de «Viatge al poble de vidre». Curiosament la participació del públic començà amb una pregunta sobre la vida privada de Mercè Rodoreda, tot i la voluntat expressa de defugir d'aquesta mena de detalls si no tenien a veure amb el procés creatiu. Per sort, la cosa no anà més enllà i es parlà de la relació de Julio Cortázar amb Mercè Rodoreda, o més ben dit, amb Joan Prat.

Abans d'acabar he de dir que encara vaig tenir temps de parlar una mica amb la Tina Vallès, autora de la traducció al català del llibre, sobre la presentació, sobre la miqueta de llibre que ja he llegit i sobre  el fet que ja ens coneixíem —encara que, mal m'està el dir-ho, ella ho recordava millor que no jo. Serveixi de disculpa que quan ets darrere del taulell d'una biblioteca, et passen per davant tantes persones que no les recordes totes. Al Copilot de la Tina sí que no el coneixia i avui n'he tingut la oportunitat.

El llibre:

• Mercè Ibarz. Rodoreda. Exili i desig. Tr. Tina Vallès. Barcelona: Empúries, 2008. 258 p. ISBN 978-84-9787-292-8.

Enllaços relacionats:

• Mercè Ibarz: a Lletra i a l'AELC
• Imma Monsó: a Lletra i a l'AELC
• Jordi Cornudella
• Mercè Rodoreda: a Lletra i a l'AELC
• Rodoreda. Exili i desig a Empúries
• A Un que passava: sobre l'Any Rodoreda i sobre Mercè Rodoreda

I si avui trec el tema al blog és perquè m'ha tornat a arribar notícia d'aquest Autoretrat rodoredià. De tant en tant trobes petites sorpreses a la safata d'entrada del correu electrònic; sorpreses pel contingut o pel destinatari: en aquest cas es tracta d'Abraham Mohino mateix (si ningú no n'ha suplantat la identitat) que m'envia l'adreça d'un blog dedicat, precisament, a aquest llibre, suposo que per fer-ne una mica de difusió i propaganda: Mercè Rodoreda: Autoretrat,

bloc destinat a la difusió i a la recepció de l'obra Autoretrat, de Mercè Rodoreda (Barcelona: Angle Editorial, 2008)

que es podrà trobar a les llibreries a partir de la propera setmana.

Technorati Tags: llibres — Mercè Rodoreda — Autoretrat

Tanmateix, veient el programa vaig haver de reconèixer que he bastit la meva admiració per l'obra de Mercè Rodoreda en poques obres (els contes, Aloma, sobretot Mirall trencat) i que me'n falten moltes encara per conèixer. Propòsit d'esmena, doncs: rodoreditzar-me. Perquè és l'Any Rodoreda, sí; perquè vull fer-ho, sobretot.

El vídeo del programa, en obert de moment, el podeu veure aquí: Especial Mercè Rodoreda.

Afegitó: en el moment d'escriure i publicar aquesta entrada, encara no n'havien parlat ni a El blog del sr. Boix ni a la Plagueta de Bord. Ara ja ho han fet: «08/02/2008: Alguns llibres esmentats i fins i tot comentats al programa del 7 de febrer» i «Quin programasso! L'hora del lector dedicada a Mercè Rodoreda».

Som una seixantena els blogs que col·laborem en aquesta iniciativa, entre els quals s'han repartit fragments de textos inventats per l'organitzador del joc i uns altres que pertanyen a La plaça del diamant. Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podreu trobar les instruccions al seu blog, el dia 6 de febrer, buscant la referència al 42è joc literari.

Aninmeu-vos a participar-hi, hi ha premis com ara lots de llibres o diccionaris.

Aquest és el fragment que em correspon:

2. I va venir el casament. Tota la nit havia plogut i a l’hora d’anar a l’església queia l’aigua a portadores.

Com que tinc per principi no mirar programes televisius gaire més enllà de les dotze de la nit, aquest últim no el vaig veure. Sí que vaig mirar la pel·lícula i el programa que venia a continuació, amb por que la primera em provoqués el mateix rebuig que em provocà fa anys. Però no; sembla que l'avorriment que sentia per la Colometa s'ha esvaït amb el pas dels anys i, fins i tot, vaig arribar a emocionar-me amb algunes escenes de la pel·lícula. Tot plegat fa que que s'esvaeixi la recança de tornar a llegir la novel·la, una de les de l'autora que fins ara m'havia negat a rellegir. I també m'ha servit per adonar-me que la que fins ara creia coincidència temporal de la lectura de la novel·la (a l'institut, per obligació) i la visualització de la pel·lícula (o de la sèrie que se'n feu, que és el que recordava) no ho fou, ja que aquesta s'estrenà anys abans que hagués de llegir la novel·la a l'institut. Caldrà començar a atipar-se de cues de pansa...

Quant al programa següent, em donà la sensació que hi havia la voluntat de presentar Rodoreda negativament, com algú que abandonà el fill i el marit per viure amb l'amant: tot i els testimonis dels que la conegueren i de la seva biògrafa, semblava que el guió volia remarcar les conseqüències negatives de l'opció de vida de l'escriptora més que no pas les causes que la portaren a prendre determinades decisions. Però sempre serà millor que se'n parli i se'n coneguin les diferents versions que no que s'oculti informació o que es doni esbiaixada.

A partir d'aquest dissabte també es reemetrà l'adaptació de Mirall trencat, que segur que no miraré: per impossibilitat horària, però també i sobretot perquè m'agrada massa la novel·la per atrevir-me a enfrontar-me a l'adaptació televisiva. I també perquè cal començar a dosificar, no sigui cas que tanta Rodoreda com ens espera ens la faci avorrir...

Una estona més tard: I quina ha estat la primera recomanació de la primera Hora del lector del 2008? Quanta, quanta guerra, de Mercè Rodoreda.

Technorati Tags: Mercè Rodoreda — Any Rodoreda, 1908-2008 — La plaça del Diamant — Mirall trencat

Avui llegeixo a Cultura21 («La UOC impulsa una exposició virtual sobre Mercè Rodoreda») que la UOC ha fet una exposició virtual sobre la vida i l'obra de l'escriptora catalana, amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes i de la Fundació Mercè Rodoreda. L'exposició, en quatre llengües (català, castellà, anglès i alemany), presenta la vida i l'obra de Rodoreda per mitjà de fragments de text propis i aliens, cronologia, imatges de l'autora tan estàtiques com de vídeo, i textos llegits (com per exemple una selecció de traduccions a diverses llengües d'un mateix fragment de La plaça del Diamant).

L'exposició, aquí: «Mercè Rodoreda, Joc de Miralls». Doneu-hi un tomb, val la pena.

Entrades relacionades: «Més Rodoreda» — «Més Rodoreda encara...»

PD. Haureu vist que hi ha problemes amb les dates dels articles. Ho estic intentant resoldre amb l'ajut de la gent de suport de Wordpress.com, però sembla que per resoldre-ho caldrà canviar la plantilla.

Technorati Tags: literatura catalana — Any Rodoreda — Mercè Rodoreda

Llegint ahir el fragment del llibre que publiquen al suplement esmentat, recordava una discussió que vaig tenir no fa gaire sobre la simpatia o l'antipatia que ens provoquen determinats autors per causa de la seva vida. A l'igual de Rosa Leveroni, que durant anys mantingué una relació amorosa amb Ferran Soldevila, que estava casat, Mercè Rodoreda també mantingué una relació amb un home casat, Armand Obiols. La relació començà els primers temps de l'exili dels dos escriptors i es mantingué fins la mort d'Obiols. Allò que més empipava la meva interlocutora era que Rodoreda tenia un fill i un marit, i els havia abandonat. Un fill de la malaltia del qual se sentia responsable i que era fruit d'un matrimoni imposat. Aquesta antipatia tenia, a més, una conseqüència: no llegir res escrit per l'autora.

Val a dir que no és la primera vegada que sento aquest raonament (no llegeixo res d'aquest autor perquè no em cau malament) i que no el jutjo, ja que jo també hi he caigut pel que fa a un conegut escriptor llatinoamericà del qual, confesso, no he llegit cap llibre perquè no em cau bé (en defensa meva diré que tinc un llibre seu a la pila per mirar de posar-hi remei). És còmode, i fàcil, deixar-nos portar per aquesta mena de prejudicis sense intentar posar-nos a la pell de la persona ni conèixer-la millor; això no vol dir que ens arribi a caure millor (al cap i a la fi, quina importància té que un escriptor ens caigui bé o malament?), ni que, un cop llegida alguna de les seves obres, ens agradi. Però si que ens impedeix, si portem l'antipatia a aquest extrem, de poder gaudir de les obres que hagi escrit i, fins i tot, de poder-les criticar amb coneixement.

I llibres com aquest de Carme Arnau sobre la vida de Mercè Rodoreda, o l'edició d'Enric Pujol i d'Abraham Mohino de Confessions i quaderns íntims de Rosa Leveroni acompleixen aquesta funció: donar a conèixer la vida d'un escriptor i els motius que el van portar a actuar d'una manera o altra. No per excusar-ne els comportaments que ens semblin, per la nostra educació, les nostres creences, etc., bons o dolents, sinó per conèixer millor la persona que s'amaga darrere el nom que han consagrat les històries de la literatura. O, també, com diuen Pujol i Mohino a la introducció de Confessions...:

Avui els personatges principals, R[osa]. Leveroni, F[erran]. Soldevila, C[arles]. Riba, són morts, però no podem pas oblidar que els seus noms són tres puntals de la cultura catalana contenporània i que el coneixement aprofundit dels seus sentiments i de les seves vivències és indispensable per a no caure en l'elaboració d'unes biografies estereotipades, que n'escamotegin els trets més pròpiament humans. I aquesta precisament és la matèria d'uns dietaris que posen al descobert l'íntima manera de pensar de l'escriptora i un complex tramat de vinculacions personals. A més a més constitueixen una informació de primera mà sobre el caràcter de les relacions entre els membres de les elits culturals de l'època i sobre la dona nova que apareix en el primer terç de segle i que comença a veure reconeguts alguns dels seus drets bàsics durant el període republicà (dret de vot, major accessibilitat al món laboral, equiparació legal, dret d'avortament...). Rosa Leveroni és un exemple emblemàtic d'aquest darrer aspecte, car és perfectament conscient que el seu cas personal va lligat a l'experiència de tota una generació de dones que ella arriba a prendre com a material literari bàsic per a elaborar la seva obra. [p. 10-11]*

Evidentment, no podem conèixer la vida de cadascun dels escriptors de qui llegim alguna obra, però sí almenys conèixer-ne, ni que sigui per sobre, els detalls més significatius. A qui li interessi, és clar, que ben segur que hi ha lectors per als quals la vida dels escriptors no té cap importància.

* Rosa Leveroni. Confessions i quaderns íntims. Edició preparada, prologada i anotada per Enric Pujol i Abraham Mohino Balet. València: Eliseu Climent, 1997. 244 p. ISBN 84-7502-537-4.

Technorati Tags: literatura catalana — Mercè Rododera — Rosa Leveroni

I ahir també era notícia Mercè Rodoreda: per via de cultura21.com m'assabento que l'any vinent, entre altres activitats organitzades per celebrar el centenari del naixement de l'escriptora, el Grup 62 publicarà una nova edició a cura de Carme Arnau dels volums de narrativa de les Obres Completes de l'autora, entre altres obres de l'autora. No seran, però, els únics que publicaran algun llibre de l'autora, com podeu llegir a la notícia: «Grup 62 publicarà al 2008 els volums de narrativa de les 'Obres Completes' de Rodoreda».

Hi ha més informació sobre la celebració al web Any Rodoreda 1908-2008, si bé encara no hi ha informació sobre les activitats que es duran a terme.

Technorati Tags: literatura catalana — Mercè Rodoreda