So konnte man mit staunenden offenen Augen und Ohren einen großen Theaterabend erleben, der von dem Geschehen auf der Bühne ebenso lebte wie von den ekstatischen Klangfluten, die Kent Nagano dem Bayerischen Staatsorchester entlockte. Ein Dirigat, das dynamisch die Handlung antreibt und sensibel oder auch überschäumend kommentiert. Für mich, die ich immer Schwierigkeiten mit Richard Strauss Werken habe, war der Abend ein faszinierendes Erlebnis.

Es sangen Herodes - Stig Andersen, Herodias - Doris Soffel, Jochanaan - Evgeny Nikitin, Narraboth - Pavol Breslik, Page der Herodias - Daniela Sindram. Alle Sänger, nicht nur die genannten, überzeugten mit ansprechenden Leistungen, die überstrahlt wurden durch die darstellerisch wie stimmlich überragende Angela Denoke als Salome.

Orkanhafter Schlussapplaus. Dem Vernehmen nach soll die Vorstellung überhaupt die letzte dieser Inszenierung gewesen sein, da auch dieses Werk abgesetzt werden soll. Die Entscheidung mag verstehen, wer kann!

“Vive deprisa, muere joven y deja un bonito cadáver”, había dicho James Dean antes de estamparse con su Porsche descapotable en una recta de la carretera secundaria que lleva a Paso Robles (California). Los efectos de la fama nunca han dejado de ser paradójicos. Mientras a muchos les gustaría prolongar su buena estrella por el resto de la eternidad, un buen puñado de artistas famosos han acabado sucumbiendo al oscuro vacío que queda tras el griterío de los fans y la luz cegadora de los focos. La lista no es corta. Entre ellos aparecen los nombres de Janis Joplin, Kurt Cobain, Jim Morrison, Sid Vicious o Marilyn Monroe.

Sin embargo, la protagonista de la ópera El caso Makropulos, de Leos Janácek, lleva viviendo 337 años sobre la tierra, merced a un elixir que su padre quiso elaborar para un alto mandatario. En todo este tiempo, Ellina Makropulos ha ido combinando diferentes identidades y ocupaciones hasta llegar a Emilia Marty, la gran diva y estrella de la ópera. Pronto se le acabará esta nueva vida y se resuelve a encontrar la carta donde se encuentra la fórmula secreta de un antídoto contra la muerte. Pero esta vez, todo parece haber cambiado. “¿Es que alguien puede vivir trescientos años sin cambiar?”. Marty ha terminado por aborrecer la inmortalidad como Dean o Monroe también hicieron con una vida achicharrada por la fama y el éxito. Este hastío compartido lo ha tomado el director polaco Krzysztof Warlikowski como eje de la propuesta escénica de esta ópera compuesta a partir de la comedia escrita por Karel Capek, que puede verse estos días en el Teatro Real.

El electrizante preludio se abre paso entre las imágenes de otro “preludio”, esta vez fílmico, del que emerge el hermoso rostro de Marilyn Monroe entre secuencias de las películas La tentación vive arriba (Billy Wilder, 1955), King Kong (Merian C. Cooper, 1933) y El crepúsculo de los dioses (Billy Wilder, 1950). Warlikowski establece un paralelismo entre la “tentación rubia” y la protagonista de la ópera durante el primer acto. Ambas compartirán destino y final. “A veces quiero saber lo que va a pasar. Luego pienso que sería mejor no saberlo”, le dijo una vez Marilyn Monroe a Truman Capote, mientras daban uno de sus largos paseos por Manhattan.

Un enorme gorila avanza desde el fondo del escenario en el segundo acto, en cuya mano yace Emilia Marty, esta vez convertida en la Ann Darrow que protagonizó la canadiense Fay Wray en la película de Cooper y Schoedsack, aquella que se abría con un proverbio árabe: “La Bestia miró la cara de la Bella, y detuvo su mano. Y desde ese día estaba muerta”. El corte transversal de la piscina del último acto evoca la famosa escalera que desciende, majestuosa, una Norma Desmond, interpretada por la enigmática Gloria Swanson, en el ocaso de su vida como actriz. Camino del coche policial, avanza entre los fogonazos de los fotógrafos, tras haber asesinado al joven guionista del que pretendía el camino para su vuelta a las pantallas. Es su último acto, como lo será el de Emilia Marty. “He sentido sobre mí el aliento de la muerte y no era tan terrible”.

La soprano dramática alemana Angela Denoke está soberbia en el papel principal, donde hace gala de su capacidad como actriz. La dirección musical del británico Paul Daniel contribuye al éxito, en buena medida por su lectura enormemente dramática, llena de brío y expresión, de la partitura compuesta por el gran maestro checo. Desde su reapertura, el Teatro Real se ha caracterizado por su peculiar acierto en la programación de las óperas de Janácek. Todavía de recuerdan las excelentes La zorrita astuta, Osud o Desde la casa de los muertos. Para próximas temporadas ya están planificadas Katia Kabanová y la esperadísima Jenufa.

De vuelta ya a casa, Marilyn le pregunta a Capote, con una sombra de angustia, cómo diría que es ella si alguien le preguntase alguna vez. El escritor contestará con una frase escueta, que dará nombre a uno de sus relatos más conocidos y entrañables. “—Diría...”, “—No te oigo”, “—Diría que eres una adorable criatura”.

Artículo publicado en Actualidad Económica, 27 de junio de 2008.

Sembla ser que la magnífica soprano alemanya Angela Denoke, era la primera vegada que feia aquest recital, homenatge a Marlene Dietrich.

Ha escollit el Liceu per fer-ho i el teatre l’ha col·locat en la inauguració de les sessions golfes, que ja és hora que comencin a pensar en un altre nom per aquest cicle ja habitual de les temporades liceistes.

El recital, estructural en dues parts, separades ambdues per una peça instrumental, que servia per fer descansar a la soprano, interpretades pel combo jazzístic que l'ha acompanyat en tot el concert, format per Tal Balshai, piano i arranjaments; Michael Griener, percussió i Jan Roder, contrabaix, es centrava en el món musical de les cançons de cabaret alemany des de els anys 30 al 60 i més concretament amb Marlene Dietrich com a eix central, tot i que alhora de la veritat tant sols ha estat en els darrers 10 minuts que li ha dedicat un medley, on a inclós l’emblemàtica Johnny!, potser el millor de la nit i on inicialment hem trobat a faltar les icones com Lola, Lili Marlen o Blowi’n in the Wind. Després vist els resultats, crec que és millor que les hagi deixat de banda, per tal de no ofendre la memòria de la homenatjada.

Els autors interpretats ha estat Peter Kreuder, Rudolf Nelson, George Gershwin (hororós The Man I Love), Frieder Hollaender, Tal Bashai, Kurt Weill (pobre My Ship), Olaf Bienert, Lothar Brühne, Theo Mackeben, Peter von Fényes, Charly Niessen, Bronislaw Kaper, Cole Porter (insuls At Long Last Love) i Hugo Hirsch. Ampli ventall d’un extens recital que ha començat amb Für eine Nacht voller Seligkeit (Peter Kreuder), una cançó per a la vedette hongaresa Marika Rökk, que posseïa una veu de soprano, cosa que m’ha fet pensar que l’elecció de l’Angela Denoke per iniciar el recital era per escalfar la veu i entra de mica en mica en terrenys més arriscats, però de seguida he vist que m’havia equivocat totalment.

Angela Denoke no ha deixat mai de fer i exercir de soprano, en un programa centrat en el jazz i en les cançons de cabaret alemany, des de el Der blaue Engel, fins les actuacions de la diva ja sofisticada a l’Amèrica dels anys seixanta.

Jo crec que, a part que la Denoke ha errat totalment en el plantejament, no ha portat el recital ben preparat. És inadmissible fer un recital jazzístic amb partitura i llegint les lletres, fent demostracions evidents que no dominava les cançons sobretot angleses.

L’estil operístic que no ha deixat en tota l’estona, ha estat exquisit, però res a veure amb l’essència d’aquest repertori tant de cabaret i canalla. Semblava que cantes Strauss i no Hollaender.

Hagués hagut d’escoltar un fantàstic disc de Teresa Stratas cantant Kurt Weill, per adonar-se’n de com cal interpretar i cantar aquest repertori. Ha intentat fer uns certs gestos sensuals però a força de repetir-los han perdut tota l’escassa sensualitat que sincerament, crec que era més estudiada que sentida.

Quasi tot el recital no sabia que fer amb les mans i MAI, però MAI ha parlat amb el públic. Se suposa que en una sessió presumptament golfa o com a mínim de jazz, s’ha d’establir un diàleg entre el cantant i el públic assegut en tauletes, al voltant del escenari, o si més no, entre la cantant i els seus musics, que ni ha presentat, com acostuma a ser habitual. Hi ha unes pautes de guió i manual, que s'ha saltat olímpicament i així ens ha anat.

En cap moment hi ha hagut una dramatúrgia escènica i musical que anés canviant la monotonia interpretativa en que ens ha sotmès la Denoke.

Si no domina el castellà ho hagués pogut fer en anglès. Qui més qui menys l’hagués pogut seguir. Ha estat tan muda durant les dues hores d’interminable recital, que ni ha presentat les dues immerescudes propines que un públic més aviat adormit i per cortesia, ha aplaudit sense gens d’entusiasme.

Quan torni al Liceu, que ho faci per fer-nos una Sieglinde, una Jenufa o una Marschallin i espero que diumenge estigui una mica més inspirada. Jo per suposat no aniré a comprovar-ho i ara em miraré un dels vídeos que he deixat a la meva col·lecció d’aquest blog (a l’esquerra) amb la Marlene, que no te veu de res, però renoi, quina diferència!.

A la mateixa hora estava convidat a un sopar del blog amic Toies. Ni cal dir que vaig triar molt malament. Espero que m'ho perdonin algun dia.

 

L'Òpera de Paris pot estar tranquil·la, a part de la importància de la institució en la història de l'òpera a França i en el món, ara i gràcies als nou suports audiovisuals, tenim una sèrie de DVD'S referencials d'espectacles memorables que s'han fet darrerament en aquest teatre.

Cardillac, l'òpera amb música de Paul Hindemith i llibret de Ferdinand Lion, basat en el compte d'Hoffmann "Das Fräulein von Scuderi", sota la direcció musical de Kent Nagano i escènica de André Engel, és la darrera perla a incorporar desprès de Capriccio, Rusalka, Platée i Les Contes d'Hoffmann entre d'altres.

L’obra de Hindemith tan poc escoltada a casa nostre, de fet a part de les poques vegades que l'escoltem a les sales de concert, al Liceu, jo tan sols recordo el tristament tràgic muntatge de Mathis der Maler, és de cabdal importància a la història de la música de la primera meitat del segle XX. El llenguatge post wagnerià s’apropa al expressionisme i juga amb les dissonàncies i el nova escola vienesa, tot i que el cant roman sempre líric i l’orquestra contrapuntística i extraordinàriament rica, ens sons àcids i dissonants, no abandona mai un cert melodisme, no tant per expressar sensacions, malgrat el lirisme del cant de la filla de Cardillac, si no situacions.

La direcció de Kent Nagano és sumptuosa i brillant amb una orquestra en plena forma i un cor contundent. Els solistes, encapçalats per un Alan Held, que segurament no farà oblidar al referent Fischer-Dieskau i una vocalment esplèndida Angela Denoke, son els més que solvents. Christopher Ventris, Hannah Esther Minutillo, Charles Workman, Roland Bracht i Stephen Gadd, complint perfectament la basant musical, però és l’aspecte escènic el que s’emporta el gat a l’aigua.

Andre Engel situa l’acció, originalment en el Paris del segle XVII, en un hotel de luxe del Paris dels anys 20 del segle passat, època de composició de l’òpera. L’impressionant hall del hotel en la primera escena ens fa pensar que tota l’estona estarem en el mateix decorat omnipresent, com acostuma a passar massa sovint, però no, a l’òpera de Paris no s’estan de res, i a cada escena hi ha un canvi de decorat a quin més espectacular i luxós.

Potser inicialment sobta que una història tan de cinema negre, tingui una plasmació visual lluminosa, neta i  luxosa, plena de colors, decorats i vestuari, quasi de musical de Broadway, però el contrast encara afavoreix  més a l’acceptació d’una obra no de difícil comprensió, però si que requereix una predisposició a seure i deixar-se fascinar per una música que hores d’ara es quasi centenària.

Espectacle altament recomanable, per descobrir una òpera i un compositor imprescindibles, amb un equip artístic de gran solvència, en el que potser trobo a faltar un protagonista de carisma escènic i vocal més rellevant.

La casualitat o la competència entre segells dvdgràfics ha fet que la DG hagi editat també un Cardillac de l'òpera de Munic amb Sawallisch i Ponnelle al capdavant d'un espectacle de finals del segle passat, protagonitzat per Donald McIntyre, que sense cap mena de dubte anirà al capdamunt de la carta als Reis.

No tingueu por i endinseu-se en aquesta òpera que aprofita una trama d'intriga cinematogràfica per parlar-nos del artista i la seva obra.

^* Informació sobre el compositor (en anglès).
^** Informació sobre el compositor (en castellà).

Technorati tags: òpera ― Wozzeck ― Alban Berg

No sé d’on ha sortit la convenció que, en un recital, no s’aplaudeix a l’intèrpret després de cada peça que canta, sinó al final de cada bloc de peces amb un nexe comú. Fins i tot creia haver llegit unes línies del Roger Alier sobre aquest tema, però quan les he buscades he comprovat que només parla dels aplaudiments a l’òpera, amb una mínima menció dels recitals de lied.^* Pel que he vist, però, aquesta convenció se sol respectar gairebé sempre, excepte potser en els recitals de grans estrelles o amb peces molt populars. Aquesta convenció permet marcar la divisió entre els diferents blocs d’un recital, però estableix una barrera de fredor entre l’intèrpret, que no rep de moment cap recompensa per la seva interpretació, i el públic. I provoca també algunes esbroncades quan el públic menys habituat aplaudeix a deshora...

Aquesta sensació de fredor omplia el teatre cada vegada que la soprano Angela Denoke feia una pausa entre peça i peça, tot i la bona interpretació. El recital, amb el teatre bastant buit com acostuma a passar amb recitals i ballets, no només em va servir per descobrir aquesta soprano, sinó també els Rückert-lieder de Gustav Mahler, que van constituir el segon bloc del programa: el primer, obres d’Hugo Wolf; després Mahler, Richard Strauss en tercer lloc i, per acabar, Arnold Schoenberg. I tot i que al final la cantant va rebre l’aplaudiment que es mereixia, només va fer un bis més dels habituals.

^* Marcel Gorgori, Roger Alier. Paraula d'òpera. Barcelona: Pòrtic, 2003. p. 269.