Tot el que veieu és del restaurant la Isla de Vinaròs, que com ja sabeu els lectors més fidels és un dels nostres referents de la cuina més tradicional vinarossenca. La meva familia té la sort de gaudir d'una casa al camp i aquest cop vam poder gaudir de l'àpat a l'ombra de la terrassa, tot acabant de sortir de fer un bany a la piscina. En moments com aquests , no en tinc cap dubte, és on es troba la felicitat...

Croquetes de pollastre (rostit)
Aquests són les croquetes que jo vaig portar al concurs. Era conscientment una aposta tradicional (havia estat experimentant amb orellanes i botifarra de faves) i per un producte, el pollastre, que m'agrada molt cuinar i menjar. O siqui que aixó és una recepta de croquetes de pollastres de les de tota la vida: de pollastre rostit. Aquí van els ingredients i la tècnica emprada per a dotzena i mitja de croquetes d'uns 50 grams cadascuna.

• Una cuixa i recuixa de pollastre de pagés (el bitxo pessava com uns 350 grams)
• una ceba de figueres grossa (en tot cas, una ceba dolcenca)
• mig pebrot vermell tallat a tires
• 3 o 4 grans d'all, segons la mida i el gust
• una taça d'uns 100 ml. amb un terç d'aigua mineral, un terç d'oli i un terç de conyac (també pot ser vi ranci, al gust)
• Herbes aromàtiques al gust (jo li vaig arrear llorer, orenga i romer; ben meditarrani)
• Sal i pebre

Procedim a rostir el pollastre al més pur estil clàssic: posem un rajolí d'oli d'oliva verge extra al cul (orientals: al fons) d'una safata d'anar al forn i hi posem la cuixa i recuixa. Després, tallem la ceba a vuitens i el pebrot vermell a tires gruixudes i ho entafonem pels forants que ha deixat el tros d'animalet. Xafem les dents d'all amb el ganivet i també els col·loquem. Ara ho salpebrem tot i llavors tirem per sobre el got amb la mescla de terços.
Llavors ho posem al forn una mica fort (170 -190º) tapat amb paper de plata i ho deixem coure uns 20 o 30 minuts. Llavors, ho destapem i aprofitem per donar-li la volta al pollastre. Al cap d'uns vint minuts el tornem a girar i aprofitem per posar les herbes aromàtiques (si les posem abans, el mestre Fermí Puig diu que amarguejaran). Amb mitja horeta més la cosa ja està llesta. Heu de tenir present que pot ser un rostit ràpid (no cal coure'l tant) perquè al final piquem el pollastre i les hortalises per fer-ne croquetes, per tant, la textura no es tant important com si fos un rostit per menjar al plat.

Llavors, com acabo de dir, esmicolem el pollastre i les hortalises, però anant amb cura amb els alls: a les que vaig dur al concurs vaig posar tots els que tenia i les croquetes feien massa gust d'all per al meu gust. Havien de fer gust de pollastre!!!! Llavors, quan està tot picat ho barrejem amb la beixamel. Nosaltres vam fer-la amb la mateixa quantitat de mantega que de farina, que vam fregi prèviament i vam anar afegint llet fins que va tenir la consistència compacta però al mateix temps suau que buscàvem per fer les croquetes.

I ja està. ara només cal barrejar la beixamel i la pasta de pollastre (jo us proposo meitat i meitat, per a que es noti més el gust de l'animalet) i fer les boles, que nosaltes fem a ma i no amb dues culleres com el tiquismiquis del Julián jejejejeje.

Directori de receptes de croquetes
Com que aquest és el darrer post que dediquem a les croquetes del concurs i estem en plena setmana d'aniversari del bloc, em permeto incloure un directori amb enllaços a les altres quatre croquetes que van participar i que ja tenen el seu post respectiu. Estan triomfant especialment, en nombre de visites, les de rap de kisumenja.

Croquetes de pernil, que les va fer Julián

Croquetes de tonyina, de la mà de Maribel

Croquetes de fetge gras micuit, poma i ceba caramelitzada, l'entrada por la puerta grande de Ximet al món croquetaire

Croquetes de rap, de la meva estimadíssima kisumenja ;-)

Apa, bon profit a tothom!

Massitet

La crònica social, abans de res
La nit es presentava interessant per moltes raons, però sobretot pel seu component social: era una trobada força important per al col·lectiu, crec. En tot cas, per mi ho era força. Es tractava de conèixer personalment gent que a poc a poc havien esdevingut per mi un referent en això de l'enogastronomia. Però clar, solament en sabia què menjaven, amb què s'ho bevien, on compraven o quines files i fòbies enogastronòmiques professaven...però res més! I si no em queiem bé? I si erem uns insuportables? Sense cap mena de dubte. el més important de la nit és que hi ha molt bona gent a la gastrosfera catalana, amb la qual cosa és molt fàcil entendre-s'hi. Cap idol caigut, doncs: a fi de comptes, era un dels riscos de la trobada...

El segon element que li donava interès a la trobada és el fet que erem un grup la majoria dels quals no ens coneixiem entere nosaltres. Com li vaig dir a kisumenja just abans de sortir de casa: "És el primer cop que vaig a sopar amb 27 desconeguts". Ja marxant cap al sopar, pensava en el mateix que Amphitrion. Ho diré en les seves paraules, perquè ho resol molt bé: "He de reconocer que tenía curiosidad por ver como interactuábamos. Unos desconocidos reales pero con conexiones virtuales muy cercanas. Fue un éxito. No pude hablar con todos los comensales pero el ambiente fue estupendo y el intercambio de opiniones interesante". Doncs això...

La veritat, tot sigui dit, és que la tonteria per la desconeixença va durar 10 minuts: els temps suficient per associar cares amb noms, noms amb pseudònims, i noms - pseudònims-cares amb els blocs. En resum, tot un embolic identitari. Va ajudar molt a resoldre la cosa la Deliciosa Martha, que va portar uns cartellets (la foto és d'Amphitrion) on es posava el nom de cadascú a sobre del nom del seu bloc. Com si fos un congrés, tu! Em va fer molta gràcia posar-li cara al mestre Encantadisimo, veure qui hi ha darrera de La cuina de casa, veure a Lurka baixant a la terra o sentir la veu de la Mar (gràcies, per si no t'ho havia dit...). O sigui, insisteixo, com són persones que han esdevingut un referent per a tu sense tenir ni idea de la cara que fan...

La nit, però, també va permetre fer descobriments. Vaig tenir enfront Òscar de decuina, un home encantandor que té una capacitat fascinant: pot titular tots els posts del seu bloc començant amb de!!!! Des del sopar, em declaro fan d'Estinto Bàsico, en especial dels qui vaig tenir al costat: Calamar, Damià Amo i Joan Nadal. Mai en tant poc temps havia recollit tanta informació sobre el mon del vins. A més, són catxondos de mena i bona gent. La Sara Maria, tota cordialitat i bon rotllet, ens ha convertit en adeptes de les seves Delicies del rebost. Txé, només amb aquests fitxatges ja valia la pena el sopar!

La crònica gastronòmica, malgrat tot
Com que l'excusa per trobar-nos tots era fer el que més ens agrada a molts de nosaltres (menjar, no pas cuinar...), l'elecció del lloc va ser tot un festival. Si aneu al post on es va gestar el sopar, veureu que hi va a ver sol·licitud d'ajut a uns experts gallecs, un "call for contributions" per escollir restaurants i una votació secreta per escollir menú i restaurant "all-in-one". Les expectatives gastronòmiques en el meu cas eren elevades, perquè el menú guanyador havia estat el que jo havia votat i m'havia captivat des del principi. Aquí el teniu:

3 aperitius i pa calent de nous amb oli
½ Ravioli de poularda amb bolets i el seu brou
½ Arrós amb bacallà i butifarra negra
½ Turbot salvatge amb un toc de salsa d’ametlles
½ Melós de galta de porc
1 postre diferent per persona
1 café i 3 petits fours

A l'hora de la veritat, però... No sóc amic de crítiques negatives i, després de llegir les explicacions expertes d' Amphitrion i Encantadisimo, entenc que un sopar d'aquestes característiques per a vint-i-vuit persones és molt dificil d'executar al màxim nivell. Entenc, doncs, que vam forçar fins al límit (o la vam superar?) la capacitat logística de la cuina.

Amb això vull posar de manifest que no crec que el nivell es degui a un mal producte (en absolut) ni tampoc a un desconeixement de les tècniques emprades. Senzillament, crec que hi ha plats que no es poden oferir a 28 persones si no tens els recursos necessaris. Com a contrapunt positiu vull fer constar l'excel·lent nivell del servei: mai em va faltar una copa per a catar la dotzena de vins que van correr pel sopar i sempre vaig tenir aigua quan la vaig necessitar. És per aixó que no vull escalibar-me amb la valoració del sopar (hi havia plats ben resolts, crec) , però ja us dic ara que trigaré uns quants restaurants a tornar al Gàmvik.

En tot cas, sí que vull destacar el pa de nous calent amb oli Marqués de Griñon (feia temps que el volia provar, amb la qual cosa em van encertar l'oferta...) i, d'elaboració del local, el Ravioli de poularda amb bolets i el seu brou (el millor plat de la nit per a mi), seguint per la leche frita de postre. En canvi, estava mal resolt l'arròs de bacallà i botifarra (infinítament millor el d'Iker Erauzkin de la semana passada) i no vaig entendre (sic.) el cruixent de crispeta i peta zeta, un dels tres entrants. El turbot correcte i l'acompanyant ptsé. El melòs de galta de porc, doncs això: galta de porc melosa. La leche frita bé... però no deixa de ser leche frita.

La crònica enològica, o sigui Estinto Bàsico
La cosa també anava de vins: a fi de comptes, el menú era amb maridatge. No recordo ni de rebot tots els vins, però Tiriti en mostra una bona part del que van correr pel sopar a un dels seus set!!!! posts sobre el sopar. La nit, però, va anar molt més de vins del què jo tenia previst: per sort per un enonovato /enopardillo com jo, vaig estar rodejar d'Estintos Bàsicos. Redéu, quin nivell!! Allò va ser com una masterclass de més de quatre hores sobre vins. Vaig poder apreciar les diferències que hi ha entre un bon vi del Bierzo i un vi del Bierzo discret. Les diferències entre manzanilles molt diferents em van ser revelades en el mateix moment on jo abans solament notava... res! Certament, la meitat dels coneixements que em van aportar Calamar, Damià Amo i Joan Nadal, sobretot, te'ls cobren a 90 euros en forma de curs de cata VilaViniteca. He dit...

Dels vins que vaig provar, encara que per raons molt diverses que els meus escasos coneixements sobre la cosa no em permeten concretar, em va agradar molt La bota de manzanilla. També va resultar un gran descobriment un vi extraordinari i exclusiu com és el Gran Caus Reserva Especial 1998, molt sofoscticat segons ens explica Calamar en la crònica que ha fet de la dimensió enològica del sopar a Directo al Paladar. Vaig riure molt quan Calamar va definir l'aroma del Cuatro Pasos 2006 com "DAN'UP de fresa". Sense cap mena de dubte, una de les grans oracions de la nit, juntament amb una apòcrifa que diu el seguent: "Què pots esperar d'un vi que es diu Plan B???". Sóc incapaç de recordar res més... Bé, he de reconèixer que la culpa és del meu escàs nivell enològic combinat amb no haver pres notes i la taja considerable que vaig pillar. Com que el crit de guerra de la nit era "escupir el vino es de cobardes!", qualsevol no es tragava el vi que tenia a la boca...

Les altres cròniques
Si Jaume I hagués volgut cronificar un sopar, no li haurien sortir tants voluntaris com al nostre. Sense cap mena de dubte, un dels grans valors del grup que va anar a sopar és que no callem ni quan tenim un bon plat a taula. Això es veu en els 10 blocs on podeu trobar gairebé 20 posts sobrela trobada. Molt interessant la visió que se n'obté, feta des de diferents posicions (la taula era molt llarga!) i des de diferents maneres d'entendre els actes socials, la cuina i el menjar. Aquí teniu les que he trobat penjades abans de tancar aquest post. Val la pena entrentenir-se a llegir-les totes, de debó.

Encantadisimo

Baixa Gastronomia

3 o 4 al dia

Delicies del Rebost

Un cocinillas on line

Deliciosa Martha

Jalància (només fotos, as ever...)

Amphitrion

De cuina

Calamar a Directo al Paladar

S'emporta el primer premi a Cronista Oficial Tiriti, que li ha dedicat... 7 posts! Sí senyor, això és una crònica i la resta tonteries!

Massitet

P.S.: Per als lectors que no vau venir al sopar, l'ordre de les fotos segueix el del menú.

Com vaig comentar ahir amb molta gent, sou ben lliures de fer servir aquestes imatges, si voleu, com vulgueu i quan vulgueu. Les he penjades sense editar ni retallar ni res per l’estil. Per tant, són les imatges “brutes” per a que cadascú les pugui aprofitar com millor li sembli. Tan de bó a algú li serveixin per il·lustrar la crònica del sopar. Jo ja estic preparant la meva, però tinc tantes coses per dir que em portarà una bona colla d'hores fer-la! Primer per la quantitat de gent que vaig poder conèixer i la constatació que formem un grup humà ben bonico, com diuen a la meva terra natal. Després perquè l'experiència gastronòmica va ser força intensa, sobretot en la dimensió enològica. Això d’estar rodejat durant un sopar d’Estintos Bàsicos múltiplica per infinit les anècdotes a contar i les informacions a donar i comentar. Joer, que bé que m’ho vaig passar...

Estem en contacte, amiguetes!

Massitet

[Actualització: Aquí trobareu la crònica del sopar, que he trigat gairebé una setmana en enllestir. Tantes coses a dir!]

La recepta de les croquetes de pernil julianes . Ingredients:

1/2 grossa o 1 de petita tallada a trossets molt petits

Farina o Maizena

Llet sencera

Nou moscada

Mantega sense sal

Entre 300 i 500 g de pernil (això va a gustos), que cal tallar a tiretes fines

Ou

Pa ratllat

Oli d'oliva

La tècnica

Es posa la mantega en una paella i deixem que es desfaci. Llavors afegim la ceba que deixarem que es dauri i agafi un bon coloret. Llavors, afegirem la farina i anirem movent per a que es vagi coent (així evitem, com sempre, que les croquetes tinguin gust de farina crua, un dels pitjors defectes segons qui signa aquest post) mentre hi posem una mica de nou moscada. Ara, mentre anem removent la pasta en què se'ns ha convertit la farina, anem afegint poc a poc la llet fins aconseguir una massa compacta. És ara quan afegim el pernil a la beixamel i, un cop fet, ho deixem refredar tot unes dotze hores a la nevera.

Després d'aquest repòs, es fan les boles i es passen per ou, farina i pa ratllat (per aquest ordre) i es fregeixen en abundant oli d'oliva ben calent (que fumegi). Julián té una tècnica particular per donar la forma a les croquetes que consisteix en agafar dues culleres soperes i emprar-les per donar-li forma, de manera que totes li surten de pes i forma molt semblants.

Com diu Julian al final del correu electrònic on m'envia la recepta, "Que aproveche"!

Massitet

L'exposició es farà per per rigorós ordre d'arribada dels correus electrònics amb les receptes, que han deixat la següent estructura narrativa: primer les croquetes de tonyina de Maribel, seguides de les de pernil de Julián i després les més buscades pel públic: les de fetge gras, ceba i poma de Ximet jo no volia participar i vaig triomfar com l'Starlux. Després, i aquí no sé quines aniran primer, les de pollastre (rostit) d'un servidor i les de rap de Kisumenja. Comencem.

Croquetes de tonyina de Maribel (amb repòs inclòs)

En principi, sembla que els ingredients de la cosa no han d'oferir grans variacions, però com veurem al llarg de la sèrie les característiques dels olis, llets i farines per fer la beixamel (al final, la base de la croqueta) canvien substancialment i per no coincidir no ho fem ni en la mantega. Aquí va la recepta Maribel:

Es prepara la beixamel amb margarina President, llet semidesnadata Pascual, Maizena i un polsim de sal. La combinació i mètode són els següents: es posen dues cullerades grosses de margarina i dues d'iguals de Maizena en una cassola; i es va afegint la llet fins que la pasta quedi "raonablement consistent" [sic.] (ho he volgut marcar perquè Maribel es caracteritza per pensar que allò que ella considera "raonable" o "normal" és compartit per la resta de la humanitat... jejejeje).

Un cop es te la beixamel feta, però encara calenta i a la mateixa cassola, s'hi afeigeix la tonyina Rianxeira al gust (Maribel en va posar dues llaunes mitjanes) i es barreja ben barrejat. Llavors es deixa en repòs les hores que facin falta fins que la mescla es prou compacta per manipular-la i donar-li forma de croqueta. Llavors, es fan les boles i es passa per ou batut i pa ratllat Gallo. Es ara quan es fregeixen en oli de girasol abundant ben calent (Maribel és l'única concursant que l'empra: els altres quatre vam tirar d'oli d'oliva) . I fins aquí la recepta! En van sortir una quinzena "mida Maribel", que vol dir d'uns cinquanta grams per croqueta...

La veritat és que van quedar compactes però meloses i amb un sabor a tonyina molt matisat i suau, agradable, que convidava a repetir: no estaven olioses ni el gust de peix ofegava, un dels trets que pot (sol?) passar amb les croquetes de tonyina. Dit amb la jerga típica (tòpica?) d'una mena de crítica culinària: "Un clàssic ben executat amb respecte per la materia primera i on es nota el domini de la tècnica per part del xef". ;-)

Bon profit!

P.S.: La Mar té al seu bloc una versió ràpida (l'antitesi del repòs maribelià) de croquetes de tonyina força interessant i Ligasalsas ens regala una dissertació sobre la croqueta que em te el cor robat, com tot el seu bloc...

Va ser precisament arran de provar croquetes en diversos d'aquests llocs (especialment al Sureny) i dels comentaris que alguns amiguetes van fer sobre la passió que sentien per les croquetes (en algun cas, desconeguda per a qui escriu, i mira que hem menjat cops junts!) que vam dir de fer un sopar basat en aquesta menja. I d'aquí al concurs, un pas: que Maria digués que ella no pensava cuinar (as ever, d'altra banda....jejejeje) i que nosaltres li diguéssim que fes de jurat. Apa, ja estem embolicats!! ( i com ens agrada estar-ho...).

Els candidats
Després de mesos de preparacions i especulacions sobre qui participaria en el concurs i amb quina recepta ho faria (era un dels secrets més ben guardats entre els membres de la colla... tu diràs!), el misteri sobre les candidatures no es va resoldre fins el mateix 20 de novembre a quarts de deu, hora de la convocatòria del concurs. Resulta que Ximet (altrament conegut com el niño Stivella; així, amb s aspirada...) havia dit el dia abans que finalment no concursava però es va despenjar amb (com veureu tot seguit) una de les millors ofertes de la nit. Aquí va la llista de candidats i les seves aportacions:

Maribel: Croquetes de tonyina. Un clàssic del receptari croquetaire universal amb el qual ja ens havia deleïtat -toma barbarisme!- en un sopar unes setmanes abans.

Julián: croquetes de pernil serrà. Una altra recepta de tall clàssic; molt destacable si partim de la base que fa quatre dies -en el sentit literal de quatre dies...- Julián no cuinava.

Massitet: Croquetes de pollastre. A la cerca de la recepta clàssica, no fos que prenguéssim mal al primer concurs...

Kisumenja: croquetes de rap. El gran repte de la nit: dins del grup triomfen les croquetes de rap que fan a la pastisseria Mauri de Barcelona i, xul·la com és ella, es va marcar el farol - llavors ho vam entendre així...- de fer-les. Ella, que diu que no cuina...

Ximet: Croquetes de fetge gras, poma i ceba caramelitzada. Va trencar la línia (ultra?)clàssica de la nit amb una proposta molt contemporània, arriscada i (ell no ho sabia quan les va fer) tècnicament força complexa... I no volia participar! Que cabróóóóóóón!

El concurs es va celebrar a Can Maribel, que te una característica paradoxal: tot i ser la casa més petita de tots els participants, és l'única que està estructurada per encabir una dotzena de persones. Fet l'eufemisme, resulta que com és un estudi, els llits poden fer de sofà, les tauletes de nit de barra... En fi, que compleix la màxima minimalista del "menys és més". Pobra Maribel, quasi sempre rep ella!

El resultat
Sense cap mena de dubte, el resultat va ser el més inesperat: el jurat es va rajar i no va votar!!!! Al final, el jurat eren la Marta (que es va apuntar a darrera hora i ja no cuinava d'entrada) i la Maria (en principi ho eren ella i el Julián que no cuinava, però com que el xicot s'ha apuntat als fogons, va causar baixa). Al final, en un atac de correcció política, no van voler votar perquè deien que totes estaven molt bones i que seria injust sotmetre-les a votació. Total, que no es van atrevir!!! Si volieu sopar croquetes sense cuinar només ho havieu de dir, redéu! En fi, santa paciència...

(Un dels avantatges que te ser el gestors del bloc és que pots donar les versions que vulguis - per esbiaixades que siguin. Oi, jurat? jejejeje)

A la foto que hi ha aquí dalt podeu veure les creoquetes. Les de Ximo són les més negretes (va tenir un incident amb l'oli), les que rodejen el tomàquet xerry per dalt i la dreta són les de pernil de Julián; les de sota i una mica a la dreta del mateix tomàquet són les de pollastre de Massitet; les més situades a l'angle inferior esquerra de la foto són les de tonyina de Maribel; i les que es veuen a l'angle superior dret són les de rap de Kisumenja. Enveja, oi?

Massitet i Kisumenja

P.S.: Per si se us ha escapat, a la llista de participants hi ha enllaços als post amb les receptes de les croquetes...