Del Pla Territorial del Camp de Tarragona

Tot i l’encertada descripció de la situació comarcal, és incomprensible com la proposta del Pla es basa en “..concentrar creixements en una ciutat central potent”. En realitat, el creixement ja s’ha produït i ha generat un nucli desbordat, impotent i desestructurat, ple d’urbanitzacions disperses pel seu entorn i que s’estenen, com una taca d’oli, ocupant milers d’hectàrees, escampades al llarg de tota la costa. Proposar créixer, quan l’excés del mal créixer és la causa del problema del Baix Penedès, és una temeritat que l’agreuja.

El Pla afirma, d’altra banda, que s’han de “contenir els creixements residencials” però no aplica mecanismes per contenir la bomba de rellotgeria que representa un territori amb 2.200 ha. de sòl urbanitzable per executar i un parc de 40.000 habitatges secundaris per omplir[1], que poden representar un creixement potencial de 350.000 habitants. No és de rebut tanta permissibilitat en un Pla que hauria d’afrontar seriosament els problemes d’una comarca que pateix incontinència urbanística.

La prova evident que el Pla permet seguir creixent de qualsevol manera és el cas de la zona logística de 55 ha. de nova creació per a uns grans magatzems que l’Ajuntament de la Bisbal vol desenvolupar en sòl de protecció preventiva fora de l’àmbit d’extensió d’activitat econòmica que el Pla preveu. Els 600 llocs de treball que prometen per pal·liar l’atur en prou feines serviran per donar feina a les 850 famílies nouvingudes que ocuparan els habitatges que el mateix municipi pretén construir. Si volem convertir la comarca en un barri metropolità perifèric, aquest és el camí.

Si finalment la comarca aposta per la logística s’haurà obert la veda a un cercle viciós que ens portarà a una ocupació exagerada de l’espai agrari. A una mitjana de 20 llocs de treball per hectàrea que ocupa l’activitat logística, quantes hectàrees seran necessàries per donar treball a 150.000 famílies? Aquestes famílies són les que poden venir en els propers anys si no hi ha un canvi de política de creixement residencial.

L’encert de redactar un Pla director urbanístic del Baix Penedès podria ser una bona idea, però donada la crítica situació, caldria portar-lo a terme immediatament, abans de desenvolupar el pla director d’infraestructures viàries, ferroviàries i logístiques. Alhora, caldria decretar una moratòria sobre les grans actuacions previstes a la comarca – Logis, Corte Inglés, ARE, POUM, instal·lacions en sòl protegit..– que poden alterar les propostes que es derivin del desenvolupament del pla director urbanístic. Aquesta pot ser una eina eficaç, però si es fa a posteriori a totes aquestes actuacions esmentades, ja no tindrà sentit que es desenvolupi.

El més provable és que, de no actuar amb contundència, els cants de sirena dels qui defensen la implantació logística al nostre territori se surtin amb la seva. Cal que se sàpiga que no reduirà l’atur i que baixarà la qualitat de vida en una comarca on mana el sector immobiliari. Ens resignarem a tanta submissió? Certament, hi ha a qui no li fa res fer esclatar aquesta bomba, mentre s’omplin les butxaques alguns.

Un dibuix malintencionat

L’ambigüitat esmentada comença a l’hora de mirar el plànol de la proposta del Pla on es pinten amb el mateix color verd i les mateixes ratlletes zones tan diferents com el sòl d’interès agrari, el CIM i les zones d’infraestructures viàries. Per això la primera impressió al veure el plànol és d’un territori amb molt de verd. També ajuda que els colors de les poblacions i els seus futurs creixements es representen en uns tons rosa pàl·lid.

Però una vegada passada la primera impressió i de llegir les normes que acompanyen el Pla no pots evitar que els pèls es posin de punta. Estem davant d’un llop camuflat de caperutxeta vermella.

Per veure la dimensió del problema canvio el color de les zones en funció de les potencialitats que el Pla proposa: el blau pels creixements urbans i el vermell pels creixements industrials i logístics, a més d’un rosa intens per definir els indrets de les muntanyes del litoral on els insaciables promotors hi tenen la banya posada per fer urbanitzacions amb camps de golf. El resultat és sorprenent:

El monstre camuflat

Tres àrees urbanes de colossals dimensions:

1. El Vendrell: una futura metròpoli invertebrada. Una gran taca blava representa la futura metròpoli vendrellenca ajuntada amb Santa Oliva i les Peces. La teoria del Pla és que s’han de potenciar els centres comarcals i ho fan però, fer-ho sobre un teixit urbà dispers i incoherent provoca estendre més la taca i agreujar el problema, allunyant-se del model més propi de la comarca format per unes poblacions en xarxa envoltades d’espais agraris. Menys mal que fem rotondes de trànsit on posem les cabanes de pedra i les oliveres perquè els nostres nets recordin vagament com era el nostre paisatge.

La continuïtat de la taca urbana litoral. Producte del desenvolupament incontrolat de la segona meitat del segle passat, formen dues grans franges costaneres separades per les Madrigueres i la riera de la Bisbal: a la llera dreta: Sant Salvador-Sant Vicenç-Comarruga i el Francàs formant un continu urbà. A la llera esquerra: Calafell-Cunit emparrant-se muntanyes amunt sense pràcticament deixar cap rastre dels boscos de la serralada litoral. El Pla, per comptes de posar-hi límits i dotar-les d’estructura urbana, es dedica a permetre el seu creixement il·limitat.

La insostenibilitat dels camps de golf

Entremig, i per acabar d’ofegar la poca zona forestal que queda en peu, els camps de golf i les urbanitzacions d’alt “stànding” de Calafell i l’amenaça fantasma, que penja sobre la muntanya de la Muga, d’un camp de golf que l’alcalde de Bellvei està entestat en construir malgrat el Pla ho protegeix com a espai natural i connector biològic. Entre la fase de l’avanç de Pla i la seva aprovació inicial, els promotors han aconseguit “colar” un nou article (2.5c de les normes) on diu que es permet fer camps de golf en sòls de protecció natural. La incongruència de tal decisió només s’explica des de la pressió dels interessos immobiliaris sobre el Pla. Hem de seguir pensar malintencionadament que “qui paga mana”?

Pel davant i pel darrera

Les zones industrials i logístiques formen un ventall important i curiosament, mentre la gent lluita en el front contra el CIM per darrera apareix una zona logística molt més important que el Logis, amb l’aparició d’unes grans naus de distribució d’uns famosos magatzems.

Tres fronts importants s’han obert: el triangle Santa Oliva-el Vendrell-Bellvei com a zona de domini de magatzems. La futura zona del Logis Penedès dedicada enterament a la logística i un rosari de polígons logístics entorn de la pista de proves de l’Idiada que, a les més de 300 ha. que comptabilitza, se li han de sumar els polígons de Santa Oliva, Banyeres, Albinyana i la Bisbal.

La resta, encara per definir en alguns cassos, són zones industrials municipals de grandària mitjana o petita però que representen un paquet dispers important a la comarca: el Foix, la “Cristalera”, Can Vies a l’Arboç; el de Calafell a l’autopista; un a Sant Jaume i uns quants a Banyeres, a part dels que s’integren en el nucli del Vendrell i el futur centre direccional entorn de l’estació de Sant Vicenç.

El panorama és desolador perquè el procés pot seguir creixent descontrolat i sense mesura, ja que el Pla posa normes que, en la majoria de casos, deixen la porta oberta a qualsevol operació urbanística rendible des del punt de vista econòmic a costa de sacrificar els malmesos entorns agrícoles, naturals i paisatgístics. De fet, aquest és el model ideal per permetre seguir creixent caòticament com s’ha fet fins ara.

Per acabar-ho d’adobar, direm que no planteja cap mesura respecte a les limitacions energètiques i sobretot a l’escassetat d’aigua que patim i no estableix tampoc els indrets on s’hauran de localitzar els grans equipaments comarcals –sanitat, ensenyament, cultura, deixalleries, depuradores, abocadors, plantes de compostatge.. - per una població que, si, ara a l’estiu ja som més de 300.000, amb aquestes propostes, d’aquí a uns anys, podem arribar als 500.000 habitants. El Pla té raó en una cosa, cal un pla director urbanístic. Cosa que fa temps que sabem, però per desenvolupar-lo cal primer que es parin la creació de les grans implantacions tan logístiques –Corte Inglés- com turístiques –camps de golf- com residencials –construcció massiva de les ARES- sinó no servirà de res.

Davant la crisi econòmica, polítiques de creixement?

Només cal afegir les operacions previstes per al mateixa Generalitat de les ARES (Àrees Residencials Estratègiques) de construir uns 2.400 habitatges que posaran més llenya al foc a una comarca “cremada” per l’especulació. Les Ares són una altra manera de camuflar el que hi ha darrera de tot, els interessos immobiliaris d’una classe que no els importa gens que el Baix Penedès acabi convertit en un trencaclosques. Això sí, sobretot, tot executat amb la seriositat, respecte i dignitat que l’ocasió es mereix. El dubte és si davant una crisi econòmica hem de seguir construint habitatges perquè vingui més gent a viure a la comarca? O bé hauríem de afrontar primer la crisi i després veure com creixem? Sinó els arguments de crear llocs de treball a traves de la logística és paper mullat. Empastifarem la comarca i ens quedarem pitjor. Més gent, iguals llocs de treball equival a menys qualitat de vida.

L’autovia imposada

Una altra sorpresa del Pla i que demostra la falta de consideració cap al territori és que el traçat de la futura autovia passa pel futur CIM, per la Cobertera i esquartera encara més el territori agrícola i el corredor natural entre Bellvei i Calafell. La demanda que en el seu dia varen fer el 90% dels ajuntaments del Penedès de passar l’autovia per l’AP7 –econòmicament i tècnicament factible-, no ha estat ni tant sols escoltada. Val a dir que els ajuntaments tampoc no han protestat. Per contra, ens col·loquen una autovia dissenyada des de la Direcció General de Carreteres de la Generalitat sense cap contemplació cap al territori i sí pensada des de les necessitats logístiques. Un altre exemple que els interessos de la Generalitat estan molt lluny del que, des del territori, se’ls hi demana.

Tot i els mecanismes democràtics de participació que té la societat catalana, les coses no es fan tan bé com sembla. Els interessos econòmics –com sempre- alteren el procés lògic d’una bona posada en escena. Encara que hi hagi qui pensa que aquests plans i projectes són bons per al país, personalment em produeixen mal d’estomac, com bregar amb rodes de molí.

M’acaben d’enviar l'informació de les ARES ─Àrees Residencials Estratègiques: un programa  de la Generalitat per construir habitatges públics─ i al Baix Penedès se'n construiran prop de 2.500 entre Calafell (400) el Vendrell (400) i Santa Oliva (1.750).

La necessitat d’habitatge assequible és la raó fonamental d’aquesta política. Per tot Catalunya s’han de construir uns 100.000 habitatges. Aquí, a més, li donen un altre argument a favor: la crisi del sector de la construcció genera atur i la construcció d’aquests habitatges ajudarà a suavitzar el nombre d’aturats, diuen.

Segons com però, l'efecte pot ser contrari. L'arribada de 2.500 noves famílies portarà sota el braç noves demandes de llocs de treball i de serveis, afectant la ja desmembrada societat baix penedesenca. Fent una valoració somera tindríem que aquests 2.500 habitatges nous al Baix Penedès, amb una mitjana de 3 membres per família dels quals un o dos són laboralment actius, generaria una demanda de llocs de treball d'entre els 3.000 i 4.000. Tot i que en principi moltes de les famílies vindrien amb  la feina d’origen, l'experiència indica que la tendència és la de buscar feina a prop del lloc de residència. Un peix que es mossega la cua.

D'altra banda una economia basada en el sector de la construcció no és desitjable per a cap territori ja que aquest necessita, per desenvolupar-se, consumir molt de sòl ─ningú en parla però el sòl és més escàs que l’aigua, ja que és limitat i no es pot importar─ per tan hauríem de pensar-ho dues vegades què hi posem a sobre, si el malbaratem ja no podrem tornar enrere. Amb la situació actual ─una tercera part de la comarca està ocupada o previst ocupar per urbanitzacions─ cada acció sobre ell hauria d'anar acompanyada del predomini de la qualitat sobre la quantitat.

Els que promouen la necessitat de construir habitatges massius a casa nostra demostren el cinisme ─o la ignorància─ dels qui no tenen cap consideració en vers el territori i la seva gent. O potser pensen que tot això es podrà resoldre amb l'avinguda del CIM/LOGIS. Llavors ja serem tants i el paisatge s'haurà transformat tant que no vindrà d'aquí!

Sens dubte la Vegueria Penedès neix com a concepte alternatiu a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. El fet identitari del Penedès, nascut de l’economia agrícola de la vitivinicultura que ha generat una cultura pròpia, de paisatge de vinyes i agrociutats —Vilafranca, Sant Sadurní— es contraposa a la creixent expansió de la metròpoli, que utilitza l’entorn agrari per expulsar del seu interior les activitats que li fan nosa, i que envaeix, amb objectes —logística— i cables —autopistes metropolitanes—. Aquests són elements aliens a la naturalesa d’un ric territori agrari, que ha costat anys i panys gestar-se, i al qual transforma, no pas de manera positiva, donada la baixa qualitat dels seus propòsits.

El Penedès representa en bona part, encara avui, l’existència viva d’un model equilibrat basat en una estructura rural com espai diferenciat i a la vegada vinculat activament, a través de la seva xarxa de ciutats intermèdies i pobles, a l’economia global. Ara falta redefinir-lo a la llum de la nova cultura de l’economia ambiental, del canvi climàtic i de l’escassetat de recursos. No és apostar per un model obsolet, com pensen els penedesencs que encara associen “progrés” amb “creixement sense límits”, sinó tot el contrari. Voler una ciutat contínua des de Barcelona a Tarragona és el gran equívoc.

A diferència de la metròpoli que depreda el seu entorn, l’espai Penedès actua com una “mesòpoli” on les poblacions mantenen una relació positiva i equilibrada amb el seu entorn agrari —no és el cas de bona part de la costa que ja ha cedit a la pressió de la fal·lera constructiva d’urbanitzacions i al turisme barat—. És un sistema simbiòtic on les poblacions tenen capacitat per contribuir al desenvolupament de l’entorn, del que extrauen bona part de la seva fortalesa, sense degradar-lo.

Estem dons davant d’un dilema cada vegada més accentuat: escollir entre formar part de la cua del sistema metropolità que ens envolta —RMB i Camp de TRG—, i per tant, acceptar les imposicions d’un model expansiu, especialitzat i depenent, on predomina la indiferència i l’anonimat de les ciutats dormitori, de les activitats especialitzades expulsades del centre metropolità i, d’aquesta manera, acceptar la fragmentació del paisatge i la transformació econòmica radical a favor de les necessitats de les xarxes de comunicació que un sistema gegantí metropolità necessita, o emprar les energies en millorar el model de desenvolupament territorial, que ja tenim, en base a la pròpia dinàmica interna, complementaria d’una oferta externa de dubtosa qualitat.

Qui defensa la Vegueria Penedès no pot defensar plans directors i territorials que porten el germen del desenvolupament metropolità irracional i, implícitament, la fragmentació del Penedès —carta del paisatge a l’Alt i logística al Baix—. Cal un debat a fons sobre quin model porta sota el braç aquesta suposada vegueria que reclamem. Precipitar-nos és acceptar les condicions d’una expansió que no millora les condicions del territori ni la qualitat social i cultural dels seus habitants i relega la vegueria Penedès a utopia irrealitzable.

La càtedra de Geografia i Pensament Territorial de la Universitat de Girona, juntament amb la Unió de Pagesos i la Cambra Agrària Territorial de Girona van organitzar, la setmana passada, un seminari sobre la futura llei d’espais agraris.

El camp és, encara avui, el cul de sac de totes les altres necessitats del territori: la reserva expectant del creixement urbà, per on passar infraestructures viàries i ferroviàries, on instal·lar-hi “equipaments” logístics, camps de golf.. és la reserva del negoci immobiliari sobre el que els ajuntaments basen els seus ingressos en espera —que no arriba— de la reforma de les hisendes locals.

El Conseller d'Agricultura i els representants de les entitats organitzadores del seminari.

Per tot és urgent la necessitat d’una llei que estableixi les regles del joc per a valorar i determinar el paper del camp, contribuir a desactivar la pressió que el creixement urbanístic i l’especulació associada exerceixen sobre aquests espais, aplicant-hi mecanismes de qualificació i protecció en base als seus valors ambientals, ecològics, paisatgístics.. a més de la seva funció principal: la de produir aliments, i sense oblidar el gestor principal de l’espai: l’agricultor, que és, en definitiva, qui manté vives al nostre país aquestes 1,16 milions d’hectàrees de conreu.

Per portar-la a terme, la llei, s’ha d’acompanyar d’uns mecanismes de gestió i de les inversions adequades per a fer-la funcionar. La creació d’un banc de terres —el cas de França— per regular els canvis de propietat, on l’administració pot comprar abans que l’especulador –tanteig i retracte- i vendre o arrendar les terres als qui realment es dediquen a ella —Galícia ens dona exemple— així com la creació de la llei de contractes de conreu per regular les relacions entre propietat, administració i pagès. Proposar mesures per dignificar la professió de l’agricultor, sobretot pel que fa a l’agricultura familiar, no la de grans extensions: l’agricultura industrial, que acaba convertint l’espai agrari en un monòton polígon industrial a la intempèrie, i que genera un model molt allunyat del paper que fins ara ha jugat l’agricultura en el camp de la biodiversitat i el paisatge.

Significatiu va ser el cas de Menorca que —en el marc d’un Contracte Agrari de la Reserva de la Biosfera de l’illa— és exemple d’una bona gestió agrícola familiar amb producció d’origen, custòdia del territori, activitats naturals i xarxa arqueològica lligada al turisme rural i com a resultat d’aquestes tasques rep subvencions europees i fan l’activitat agrària, practicable i econòmicament rendible.

Al llarg del debat es van exposar les dificultats de la Generalitat per desenvolupar aquesta llei. Les veus més crítiques van fer esment en la manca de lideratge del DAR i l’absència d’enteniment entre els departaments implicats en el territori: PTOP, MA i DAR. El mateix conseller d’agricultura, va ser escèptic, posant en dubte que una llei sola podés solucionar els problemes del camp i que faria falta altres mecanismes per desenvolupar-la, tal com una bona gestió i unes inversions adequades que, sembla ser, no hi ha massa interès en proporcionar.

Entenem que estem en època electoral i s’ha de fer campanya però no fem barreges. Una cosa és la propaganda electoral de partit —atribuir falsament la militància a un grup polític concret de la majoria de manifestants— i l’altra, desqualificar l’acte, per amagar que al Penedès hi ha problemes que els polítics no saben o no volen resoldre.

Per què qui governa només veu la “mala educació” de les manifestacions espontànies dels seus governats? Aquestes no neixen, precisament, com a conseqüència que els seus governants no se’ls escolten?

La Plataforma NOFEMELCIM ha generat propostes concretes sobre el territori que no han estat debatudes ni han obtingut resposta raonada per part dels seus governants, ni ara ni abans. Ans al contrari, aprofitant-se de càrrecs públics, donen l’esquena a aquestes reivindicacions i fan la seva anant, moltes vegades, en sentit contrari o amagant el cap sota l’ala en espera de temps millors.

La gent no es manifesta escridassant als seus representants així com així, sense motiu. Prèviament la “mala educació” s’ha produït de la banda dels que “governen”. O potser no és de mala educació fer creure a la gent que s’ha produït un debat sobre el territori amb la farsa de tres dirigides sessions públiques? O no és de mala educació governar amb hipocresia fent cas omís d’una proposta coherent i sostenible i acceptar, submisament, la imposició aliena al territori d’un model fill de l’especulació global? No excedeix, inclús, la “mala educació” per convertir-se en “mala democràcia”?

Molts, acostumats a manar a raser de contenidors polítics, només veuen la mala educació en els actes reivindicatius. Veuen la palla en ull aliè i no la biga en el seu. No se n’adonen compte que aquests actes “mal educats” són conseqüència de la manca de respecte que genera la prepotència del poder polític.

“Les institucions són sagrades!” venen a dir, “no es pot escridassar a un representant públic!”. Sí, són sagrades per a tothom, també per a qui les representa. O no és uns menyspreu a elles emprar el càrrec per interessos personalistes —carregar les piles de l’ego personal— o de partit —estar al servei d'interessos estranys— per comptes de fer-ho per defensar el territori i les reivindicacions de la seva gent?.

Amb aquesta actitud, els nostres governants ens demostren tenir “mala educació democràtica”. Potser ja seria hora de canviar d’actitud o de que els vots els fessin canviar. Es fa difícil, en aquestes circumstàncies, trobar un partit que defensi realment, amb intel·ligència, els interessos del nostre territori.

En aquesta adormida democràcia només tenim dues maneres d’exposar les nostres opinions i mantenir-nos desperts: votar a qui i com ens doni la gana i manifestar-nos com ens dicti el cor.