Estic d'acord amb l'amic Barbebleue quan va dir en un comentari arran d'aquest Ring del 2008, que el director és el Ring i els cantants l'acompanyen. En aquesta edició i particularment en aquesta segona jornada s'evidencia que els això és així sobretot quan constatem un cop més que la precarietat de les veus escollides a Bayreuth per defensar a Siegfried i Brünnhilde vorejant el desastre , si és que no el toquen i es submergeixen en ell.

He escoltat aquest Siegfried fragmentat i desordenat, per bé que he acabat escoltant-lo tot. Això condiciona bastant alhora de veure la progressió del discurs i els cantants, però el dia ha estat molt intens i no m'ha pamés que fos d'altre manera.

Stephen Gould, fa un convincent primer acte, amb una forja esforçada i fins hi tot, si encerta en l’emissió correcta dels aguts, brillant. En el segon acte és manté en la dignitat, però en el tercer les forces li manquen i la veu no aguanta. Si això s'ha evidenciat cada any a Bayreuth i també en el Siegfried de Viena, acompanyant al enlluernador debut de la Stemme com a Brünnhilde i del que us vaig deixar constància sonora, avui s'ha tornat a repetir, fidel a si mateix, però avui no tenia una companya que li amagués les vergonyes, ans el contrari, ella, la definitivament perduda per la causa wagneriana, Linda Watson, està com ell o pitjor. El duo final d'avui és de les coses més tristes i penoses que es poden escoltar si de Wagner estem parlant, i que això passi a Bayreuth, és més penós i trist encara. Fa molt poc varem escoltar la versió de Simon Rattle a Aix, amb Heppner i la Dalaymann, ambdós a anys llum de lo escoltat avui. No fa gaire a Les Arts em queixava de la parella Zakhozhaev i Wilson, però en el tercer acte es mantenien més integres que aquest parell, però si haig de fer justícia (la meva és clar), Gould supera al rus, malgrat que no sigui capaç de mantenir-se digne fins el final.

Potser de les tres aparicions de Dohmen com a Wotan, és en aquesta jornada on m'agrada més. Senzillament impressionant en les seves decisives intervencions en cadascun dels actes. Veu ben col·locada i emesa, rotunda i sobretot amb presència i autoritat. Dohmen és Wotan i suposo que quan el deus veure, imposa sense cantar, que això ha de ser més mèrit del regista que no pas del cantant, però ajuda molt si després exhibeix la veu i el cant que li he escoltat avui.

Mime important el de Gerhard Siegel. Incisiu, fastigós, repugnant, traïdor, miserable i desgraciat. Escoltant-lo ens podem fer perfecte idea del personatge. M'ha agradat molt.

El primer àudio que us deixo és el del encontre del Vianant amb el nan. Escena que m'agrada especialment i on els dos cantants han estat excel·lents, però el millor és la capacitat de Thielemann per crear les diferents atmosferes, creant sempre una subtilesa orquestral amb un so opulent. És prodigiós. Què donaria jo per escoltar-ho en directe!

[audio http://ximo.files.wordpress.com/2008/08/vianantmime.mp3]

El segon acte pot resultar feixuc si tan sols l’escoltem i sobretot si els cantants no el fan auditivament distret. En el cas que ens ocupa i portants per l’enlluernadora direcció i la galàctica orquestra, escoltar aquest acte privant-nos del espectacle visual, és menys costos.

L’Alberich d’Andrew Shore està prou malèfic i convincent. El pardal, malgrat que Robin Johannsen és una veu massa lleugera, pel meu gust, ha estat acurada i afinada i el Fafner de Hans-Peter Köning mancat de la rotunditat de registre necessària pel drac. Malgrat aquests retrets ha estat un segon acte més que digne, que no feia presagiar un tercer a la mateixa alçada, doncs tots sabem el que és el tercer acte d’aquesta obra i un porta quasi quatre hores cantant i l’altra s’acaba de despertar.

Del tercer acte mencionaré l'impressionant orquestra que ja des de el inici amb el preludi i l'entrada enèrgica de Wotan i l'escena amb la Erda, m'ha mantingut literalment enganxat i bocabadat amb aquesta luxúria sonora. El interludi abans de l'escena amb la Brünnhilde ha estat magnífic i després haguessin pogut fer una versió d'aquelles del "Der Ring ohne Stimmen". Jo pensava, no siguis burro, no la despertis passa d'ella Siegfried, passa, que no saps pas la que t'espera, però jo sempre he dit que el Siegfried és un tanoca.

La Watson dormida està més mona i Gould no pot amb el tercer acte, en prou feines pot amb els altres dos i Wagner li reserva, ens reserva un final apoteosic o catastròfic.

És curiós observar com Gould pot fer frases boniques i brillants, destruint l'efecte en la frase següent, quan emet sons ofegats i aguts escanyats. La matèria prima és bona, però la tècnica, un cop més, és insuficient, sobretot per cantar un rol extenuant com aquest, que si no és a base de dosificar molt els esforços i recolzar-se en la tècnica, no permetrà arrodonir o al menys acabar amb dignitat una funció esgotadora.

Us deixo el inici del tercer acte. Un preludi que m'obsessiona i que en mans de Christian Thielemann em fa treure per una estona el reclinatori, que un cop derrotat el Vianant amago ràpidament, no fos cas que la Watson i el Gould, tan necessitats com estan ens pensessin que és per ells. Per a ells, pobres, un banquet de fusta per tal d'agafar forces pel Capvespre.

Què Wotan ens agafi confessats!

[audio http://ximo.files.wordpress.com/2008/08/inici-acte-3er.mp3]

M'hagués agradat posar-vos el fantàstic duet final, però no és recomanable, no fos cas que el Assur decidís escoltar-ho per aquelles coses estranyes que fa, i el resultat fos un cas irrecuperable per la possible causa wagneriana. Tú Assur, quan tinguis un moment escolta els 45 minutets del duo del segon acte del Tristan und Isolde per la Nilsson i el Windgassen dirigits per Böhm, amb la Ludwig enlluernant al personal i jo crec que després parlem, d'acord?

Ànims! que ens en queda una, l'última jornada, el Capvespre.

Conductor	Christian Thielemann
Production	Tankred Dorst
Stage design	Frank Philipp Schlößmann
Costumes	Bernd Ernst Skodzig
Siegfried	Stephen Gould
Mime	Gerhard Siegel
Der Wanderer	Albert Dohmen
Alberich	Andrew Shore
Fafner	Hans-Peter König
Erda	Christa Mayer
Brünnhilde	Linda Watson
Stimme des Waldvogels	Robin Johannsen

]]> http://ximo.wordpress.com/?p=2951 Tue, 29 Jul 2008 23:00:24 +0000 ximo http://ximo.ca.wordpress.com/2008/07/30/die-walkure-a-bayreuth-2008/ Dedicat a la inoblidable Imma

Accidentada, un cop més, la retransmissió de Radio Clásica, és una mica com el problema de rodalies que varem patir, que sabíem (o sabem, doncs encara cueja) que d'un moment a l'altre es podia trencar una catenària o petar el sistema informàtic. En les transmissions d'aquest any, també sabem que d'un moment o altre escoltarem a cantants enyorats que si no estàs gaire atent als incidents, et poden fer somiar que en la lloca de la Watson s'ha emmirallat amb la Nilsson i fins hi tot la recorda. No amics, és la Nilsson i la direcció de Thielemann no es que s’assembli a Böhm, que no, és que és Karl Böhm.

Inexplicable i vergonyoses transmissions que comparades amb les que he es baixen per Internet, provinents de Bayern 4 Klassik, via satèl·lit ens ensenyen que tenim molt per aprendre encara de transmissions operístiques i de concerts en general.

La veu de Pérez de Arteaga quan anuncia per enèsima vegada que escoltarem a la Nilsson i a Hotter (mare de Déu senyor, està tan afligit que ha confós al Wotan, per un wotan, el de Theo Adam, no fa gaire comentat al bloc), és tot un poema. Avui no li hem sentit aquella eterna cantarella riallera que em treu de polleguera. L'acompanyo amb el sentiment.

Avui amb Die Walküre s'han d'ensenyar quasi totes les cartes del Ring i sobretot el Director musical, el Wotan i la Brünnhilde han de convèncer, ara ja estem a la prova de foc, i mai millor dit. Wotan s'ha de deixar de reserves, Brünnhilde la gran heroïna de la historia ens ha de captivar a cops de geni i el director no ens ha de deixar en cap moment, que la pell deixi de ser de gallina.

Sensacional Christian Thielemann. No crec que avui hi hagi ningú que pugui dirigir el Ring d'aquesta manera. Amb aquesta claredat, amb aquesta tensió, amb aquest so gruixut i alhora nítid. S'ha permès llicències made in Thielemann, si, ell ja pot. Si ha fet un ritardando d'extraordinari efecte a la cavalcada del tercer acte, després de la demostració del poder creatiu, jo li aplaudeixo. M'ha sorprès molt, la veritat, però aquí rau la creació. Si acceptem canvis conceptuals en les dramatúrgies, hauríem de deixar més llibertat en la partitura, sense traïr-la. L'efecte teatral segur que ha estat impactant.

Dels cantants haig de dir que després del primer acte he pensat, al menys Wottrich no ha gallejat, ara bé, amb aquesta obsessió que té per engruixir i enfosquir la veu, el so li queda extraordinàriament engolat i sembla que la veu no flueixi natural. El pas de la veu continua sent una mica conflictiu, però ha millorat molt la seva prestació del anys passats. En el segon acte no ha acabat d'arrodonir la bona prestació del primer. La veritat es que els buuu en finalitzar el segon acte m'han semblat exagerats i potser més motivats per ser el xicot de la Katharina o per les actuacions dels anys passats, que no pas pel Siegmund d'aquest any, que si no és per tirat coets, al menys és digne.

La esperada Sieglinde d'Eva-Maria Westbroek m'ha semblat esplèndida. Veu plena, rodona, atractiva, amb seguretat i tremp. Una veu d'abans, una veu per a Thielemann. En el tercer acte, en les esperades frases de comiat m'ha decebut, però el primer i el segon acte m'han semblat decididament aspirant a reclinatoriable.

Ja tenim el cantant tot terreny. Kwangchul Youn, ha actuat de Gurnemanz en la inauguració i ahir era Fassolt. Potser per aquests baixos malèfics la veu de Youn no és la més apropiada, però que estem davant d'un excel·lent cantant, em sembla que ja ningú ho dubte.

El primer acte ha acabat amb èxit, no clamorós com quan la parella de germans son de traca i mocador, però amb un èxit sonat. Com diu Barbebleue, el Ring és el Director i després les veus. Estic totalment d'acord amb aquesta contundent màxima i la prova és Christian Thielemann.

Thielemann fa d'aquest Ring un gran Ring, tot i sabent que les veus de les que disposa no son les millors que avui poden defensar els temibles rols. Amb una mica més de cura i voluntat des de la Direcció del Festival, en contractar els millors cantants possibles, no tingueu cap dubte que Bayreuth sota la influència Thielemann, tornaria a florir.

Escolteu ara "Der Männer Sippe" i "Du bist der Lenz" per la Westbroek. Us he evitat el noiet, tot i que està més suportable, per no embrutar la notable interpretació de la soprano holandesa.

[audio http://ximo.files.wordpress.com/2008/07/westbroek_acte-1.mp3]

En el segon acte apareix Dohmen i la primera impressió que tinc és que l'estat vocal no és el mateix que l'any passat. La veu continua sent magnífica, però la convicció i la energia del cant em semblen una mica més apagades.

L'anunciada i esperada Brünnhilde de Adrienne Dugger, esperada pel fet de no patir un any més a Linda Watson, ha cancel·lat i en el seu lloc a tornat la temuda Watson, per a les tres obres en que Brünnhilde és protagonista.

Inicialment la veu de la Watson és molt interessant. La recordo com una bona Sieglinde a la Tetralogia del Liceu, però en mans de la Brünnhilde, la senyora o per manca de la tècnica correcta o bé per que tensiona la veu que no per gran ha de ser forçosament dramàtica, es veu obligada a forçar fins el crit, que sovinteja fins la desesperació. Bayreuth no es pot permetre una Brünnhilde com aquesta. Espero que el dia "d'aquest any si", ella ja estigui definitivament de cover a l'òpera de Minessotta. No es tracta tant sols de la temuda entrada amb els Hojotoho! és tot el seu cant el que voreja el crit destemprat i la manca d'humanitat que la filla guerrera ha de mostrar, sobretot al tercer acte, i on la Watson no emociona mai.

La Fricka de Die Walküre ha de ser una senyorona que ha de imposar. No és tracta tant de fer grans demostracions vocals, com de fer grans demostracions de saber dir el que diu, això si amb veu, és clar. Però si no hi ha una gran actriu al darrera de la gran cantant, pot ser una mica avorrida. Sense veure l'escena, la mezzo Michelle Breedt, m'ha tornat a convèncer, malgrat que no supera la Brangäne del Tristan und Isolde on em va semblar una cantant a tenir molt en compte.

Us deixo el fragment final del seu llarg monòleg, una frase musical que sempre m'ha agradat molt "Deiner ew'gen Gattin heilige Ehre".

[audio http://ximo.files.wordpress.com/2008/07/fricka.mp3]

Del tercer acte que voleu que us digui, doncs que he desitjat que les valquíries es quedessin mudes i em deixessin escoltar a l'orquestra i aquella extraordinària capacitat que te Thielemann per crear l'ambient sonor just, quina meravella, això, i no vull comparar amb res de lo escoltat darrerament, és una cavalcada i ja no per la qualitat galàctica de l'orquestra, si no per la concepció sonora i rítmica del fragment, que si no s'interpreta genialment pot arribar a ser un fragment odiós, i si no pregunteu-li al maac.

Després dels cavalls i les filles de Wotan, esperava el comiat de la Sieglinde, però no m'ha emocionat gaire. He esperat que la Watson s'adormís per escoltar amb fruïció el regal final. Dohmen i Thielemann, altre cop, com l'any passat, m'han deixat estabornit.

Imma va per tu

[audio http://ximo.files.wordpress.com/2008/07/final-3er-acte.mp3]

Permeteu-me que m'hagi saltat els Meistersinger per actualitzar-me. No els he pogut escoltar tots i entre Die Walküre i el Siegfried ja un dia que m'anirà de perles per parlar de la segona escridassada a la Katharina.

Si hi ha una cosa que manté encara el meu màxim interès per tornar a Bayreuth és veure una Tetralogia complerta en una setmana i si pot ser dirigida per Thielemann millor que millor.

La manera que té el director alemany de traduir el Ring em retorna als grans directors dels 50, que s'alternaven fins arribar a la gloria dels festivals del 1956, 57 i 58, on el Ring en mans de Knappertsbusch i amb el cantants més insignes que hom pugui trobar, es va fer com mai més s'ha fet fins ara, tenint en compte el material de que disposem, que és molt, però no tot.

Thielemann torna a emprar una manera germànica d'entendre l'anell, amb un so contundent i amb uns tempos pausats, que no lents, per esprémer de la fabulosa orquestra del festival i de l’acústica de la sala, tota la màgia i l'esperit de les velles essències. Les lectures més líriques, lleugeres i "assimilables" emprades per altres directors, queden enrere i malgrat no tenir les veus dels 50, retornem a una concepció èpica i majestuosa d'aquest monument operístic.

Aquest és el tercer any d'aquest Ring. El primer, com acostuma a passar, varen quedar dubtes en la direcció d'escena, resolts amb lloances unànimes per part de tota la crítica especialitzada, i amb retocs en alguns cantants rellevants con el Wotan de Albert Dohmen, que per sort repeteix aquest any. Del que no hi va haver dubtes des de el primer any, va ser de la magnífica direcció orquestral.

Cal saber que Thielemann te un enfrontament amb el seu veí de l'òpera de la ciutat de Berlín. Ell dirigeix la Deustche Opera i Barenboim la Stastsoper. Els dos models estètics son oposats i els polítics també. Thielemann representa un retorn a les essències i a la tradició, mentre que Barenboim sempre s'ha posicionat en un àmbit més obert, progressista i innovador. No cal dir que l'admiració que sento per Barenboim com a líder, més enllà de la seva fabulosa faceta de pianista i director supera en molt a la de Thielemann, però renoi, quan he escoltat al director alemany haig de rendir-me entusiasmat als resultats. El concert de Wagner al Palau de la Música, romandrà com quelcom de inoblidable. Tota la resta de coses m’interessa poc o gens, un cop aquell cap, aquells ulls i aquells braços deixen de dirigir, passo pàgina. Amb Barenboim això no passa, té tantes coses a oferir com a persona, amb els seus fantàstics projectes, que més enllà del gran director (el seu Ring m'encanta) queda molta més cosa de què parlar.

Així les coses, i sense poder anar a veure un Ring en directa, fins que els designis del Senyor, em tornin a afavorir amb un "aquest any si", m'he disposat a escoltar el pròleg. Haig de dir que una part l'he escoltada al cotxe, en directa, però a casa he començat des de el principi, fins acabar tot just fa una estoneta.

Thielemann m'ha agradat, però m'ha quedat una mica la sensació de que podíem demanar-li més. Sobretot en la primera hora. Després ja en la Verwandlungsmusik entre la segona escena i la baixada a can Mime, surt el gran Thielemann que no desapareixerà fins el últim acord de l'entrada magnífica del Déus a la torreta que s'han fet fer.

De les veus, com sempre hi ha de tot i jo crec que millorable. El millor sense cap gènere de dubte, Albert Dohmen, que tot i que m'ha semblat que estava una mica reservat (potser per commocionar-nos avui amb Die Walküre). De totes maneres és un Wotan amb tots els ets i uts. La veu clara i neta, si, i segurament hi haurà que s'estima més una veu més fosca, jo també, però si és majestàtic i es mostra digna i poderós, com ell, és un Wotan com cal.

Després ja sabem que a Das Rheinglod, la cosa és molt coral, però tothom té el seu moment de glòria.

Molt bé els dos gegants, Youn, que s'ha tornat un imprescindible del festival i jo me'n alegro i Köning, potser no amb tota la rotunditat necessària, però en qualsevol cas magnífics gegants.

Arnold Bezuyen és un tenor liric remarcable, però com a Loge m'ha deixat una mica la sensació quasi bé sempre en aquest rol. M'agradaria una veu de tenor heroic, però això sembla ser que ja no ho tornarem a sentir mai més. És un bon cantant, sense les tendències al histrionisme, que ja és molt.

L'Alberich de Shore no passa de corrent, quan aquest personatge t’ha de fastiguejar tant sols escoltant-lo, potser veient-lo la cosa canvia, però no m'acaba de impressionar.

El Mime de Gerald Siegel m'ha agradat, així com la Fricka de Michelle Breedt, un descobriment el d'aquesta cantant sud-africana que tan em va agradar com a Brangäne l'altre dia. Les altres senyores m'han deixat bastant estorat, fins hi tot m'ha semblat que les nenes del Rhin estaven massa xopes, no sé. Pel que fa a la Erda i el seu primer solo, no m'ha agradat el cant, la veu és bonica però no de contralt. Bé en els greus, però els aguts eren més crits que no pas notes precises i ben entonades.

El que m'ha semblat absolutament dantesc ha estat el Donner de Ralf Lukas. Ja ho sé que és un acudit fàcil, però "hasta luego Lukas".

Bé ara us deixaré el final, és clar, per predisposar-nos d'allò més per la gran jornada, la primera. Des de "Was gleicht, Wotan" que canta Loge fins a l’espatarrant estrena del piset, passant per les frases desastroses del tal Lukas, allò tan impactant de "He da! He da! He do!". És clar que immediatament apareix l'escolanet que canta el Froh, per tal de que quan Wotan diu allò de "Abendlich stralth der Sonne Auge" sapiguem qui és el propietari del tros, Thielemann of course.

[audio http://ximo.files.wordpress.com/2008/07/final.mp3]

No coneixia aquesta òpera d'Strauss: n'hi l'havia vista abans, si l'havia escoltada. Sí havia vist Ariadne auf Naxos i no mal predisposat, ja que aquesta m'havia agradat. La mica d'aprensió que tenia era fruit de les crítiques i comentaris que han anat apareixent des de la primera funció, sobretot les que tenien a veure amb la posada en escena, l'escenografia i l'actuació d'Eva Marton. Però anem a pams i no comencem a barrejar, que si no això es convertirà en un poti-poti.

Elektra és l'adaptació de la tragèdia clàssica de Sòfocles feta a través de l'adaptació que en féu Hugo von Hofmannsthal per al teatre. La història d'Electra és una història de violència, d'odi i desig de venjança: Electra viu al palau dels Atrides, la seva família, amb la seva germana Crisotemis, la seva mare Clitemnestra i el marit d'aquesta, Egist. Només té un desig, venjar la mort d'Agamèmnon, el seu pare, que va ser assassinat per Clitemnestra i Egist, i per això vaga pel palau, ferotge i mig embogida, esperant el retorn d'Orestes, el seu germà, perquè porti a terme la venjança. Però el que arriba és un missatger amb la notícia de la mort d'Orestes i Electra decideix portar a terme la venjança ella mateixa. El missatger és Orestes, però; descobreix la seva veritable identitat a Electra i porta a terme la venjança. Electra, alliberada i exultant de felicitat, es posa a ballar per celebrar-ho, però el seu cor no pot suportar l'esforç i la tensió i mor.

En la representació d'ahir, Deborah Polaski feia el paper d'Electra; Eva Marton el de Clitemnestra; Ann-Marie Backlund el de Crisotemis; Albert Dohmen el d'Orestes, i Graham Clark el d'Egist. Van cantar molt bé, sobretot em va sorprendre la força d'Ann-Marie Backlund, capaç de fer sentir la seva veu per sobre de l'orquestra. No recordava l'actuació de la Deborah Polaski a Götterdämmerung fa uns anys, però llavors sembla que em va entusiasmar força: ahir no em va desagradar, però en algun moment, no sé si per exigència del personatge, se'm va fer una mica desagradable sentir-la. Clark té un paper molt petit i Dohmen em va agradar molt, amb aquella seva veu profunda. I Eva Marton. D'Eva Marton se n'ha parlat molt aquests dies, i no pas sempre positivament: que si ja no té veu per segons quins papers, que si més que cantar recita i crida, que si gira que si tomba. Amb aquestes idees al cap, pensava que veuria una mala actuació d'una cantant que seria millor que es retirés de segons quins papers i suposo que això va fer que al final la sensació que tingués fos: doncs déu-n'hi do, per estar tan malament! La veritat és potser sí que en algun moment li faltava potència i que en algun moment parlava més que no pas cantava, però no va estar tan malament (de fet, n'he sentit cantar pitjor estant en plena forma...). És clar que no tinc cap punt de referència, perquè era la primera vegada que sentia cantar Eva Marton i no sé com ho feia abans...

L'altra qüestió era la posada en escena. En lloc del palau dels Atrides l'acció transcorre en una mena de camps de concentració o de presó, on les serventes del palau s'han convertit en guardianes de presó i infermeres. És una constant canviar l'època en què transcorren les òperes i traslladar-les al món contemporani, no sé si amb la idea de fer-les més properes al públic o amb la idea de demostrar que hi ha conflictes, valors i sentiments que són universals i que van més enllà d'èpoques i societats; això a vegades funciona i aporta noves lectures a les històries que es representen i a vegades no. I al meu parer aquesta és una d'aquestes últimes vegades: el missatge de la història d'Electra hauria estat igual de fort, de punyent, de dramàtic, de violent, si s'hagués mantingut l'acció en un palau de la Grècia antiga.

Sigui com sigui, afortunadament aquesta va ser una d'aquelles funcions en què cantants i músics aconsegueixen que puguis prescindir de la resta d'elements de la representació sense que això disminueixi ni una miqueta la intensitat del gaudiment.

I si algú vol veure Elektra i no vol comprar-se una entrada, la funció del proper dilluns es podrà veure en directe als cinemes Cinesa, pes 14 €: «Retransmissió en directe de l'òpera Elektra als cinemes Cinesa».

Per cert, sembla que el Liceu comença a prendre's seriosament els problemes que ocasionen els nombrosos i sorollosos atacs de tos que acompanyen habitualment les òperes. Al fullet que acompanya el programa de mà, en aquesta ocasió hi han afegit un parell de línies en negreta sobre la tos: «Els estossecs i altres sorolls poden desconcertar els intèrprets i molestar la resta del públic. Un mocador atenua la intensitat d'una simple tos». Ja veurem si això ajuda...

Enllaços relacionats:

Tercera representació de la Elektra al Liceu. Potser és el diumenge que he vist el teatre més ple en molt temps. Semblava que estaven totes les entrades exhaurides, però de veritat. No he vist un buit en tota la sala. Fa goig veure el teatre així.

Mateix repartiment del primer dia, amb la Crysothemis de la soprano sueca Ann-Marie Blacklund, en lloc de la prevista Melanie Diener que substituïa a la inicialment prevista Adrianne Pieczonka.

L’Elektra és una òpera de dones però cal un director d’orquestra que sigui capaç de portar-nos per tota aquesta trama de violència i venjança extremes, des dels impressionants acords inicials del tema d’Agamèmnon, en un estat d’absoluta tensió emocional que no deixarem fins al final, amb el crit desesperat de Chrysothemis cap a Orest. Sebastian Weigle ha tret tot el que pot treure, avui per avui, de l’orquestra del teatre. Quan al davant, l’orquestra compta amb un director amb ganes de treballar i treure partit dels musics, els resultats son notablement diferents i l’orquestra, sense ser res extraordinari, es transforma. Avui han fet coses notabilíssimes. D’acord que hi ha moments que sona excessivament forta, tot i tractar-se d’un dels Strauss més aclaparadors, però també han tocat pianíssim i amb una transparència sonora notable, amb detalls destacables d’instruments solistes i ressaltant de manera molt emotiva, els pocs moments de respir líric que conté la partitura. Weigle ha estat per a mi, el veritable triomfador, tot i així, cada vegada em preocupa més l’evolució de l’orquestra del teatre, és més, la no progressió. No hi han signes claríssims de millora i l’any vinent un altre canvi. Insisteixo, com he dit moltes vegades, que fins que no tinguem un director titular de veritat, que es passi unes llargues temporades de treball intens i continuïtat, tenint el seu centre d’operacions en el teatre, l’orquestra continuarà donant tombs. Ens cal que cada temporada anem assolint nivells més grans d’excel·lència orquestral i francament, no veig que aquesta sigui la tendència. Ja fa molts anys quan el mestre Muti va venir a dirigir les paupèrrimes forces del teatre en uns concerts memorables per donar suport al teatre destruït pel incendi, va declarar en una roda de premsa que, un teatre no és res si no disposa d’un cor i una orquestra de primer nivell. Ja ho sé que s’està treballant per que així sigui, però mentre que en el cor, el treball continuat i entusiasta del mestre Basso, sembla que estigui donant els primers fruits per tornar allà on érem abans del incendi, intueixo que amb l’orquestra no acabem d’encertar amb el director i el model. No cal que us digui que el nivell que té l’orquestra del Palau de les Arts, més enllà de les lluminàries directorials, està anys llum de la nostre. Fan falta diners?, doncs això és prioritari.

Tornant a l’Elektra haig de dir que la resta ha estat dintre d’una decebedora normalitat. Hom espera sortir d’una funció d’Elektra commogut i alterat, doncs no, ni una cosa ni l’altre.

Deborah Polaski va treballar de manera notabilíssima la seva tècnica vocal, desprès del seu desastrós debut a Bayreuth, on després de prendre’s una temporada sabàtica, va retornar amb una tècnica molt més acurada que li va permetre a partir d’aquell aprenentatge, assolir els papers més compromesos del repertori dramàtic. La senyora Polaski compta en el seu currículum amb sorprenents reptes, com interpretar la Didon i la Cassandra de Les Troyens de Berlioz al festival de Salzburg en una mateixa representació, a part de les seves conegudes Brünnhilde o Isolda. També l’Elektra ha estat un dels seus rols que més èxits li ha donat. En el moment actual de la seva carrera, la tècnica li permet encara, afrontar la zona aguda amb una solvència digníssima, tot i que sabem que el agut ha estat sempre, la seva part més dèbil i conflictiva, però sobretot sorprèn la facilitat que té per apianar una veu com la seva. Potser això fa que en molts moments escoltem una Elektra diferent al que estem acostumats, i tanta mitja veu i tants pianos acabem per treure-li la força que hom espera d’un rol com aquest i del que tenim tants referents memorables i referencials, en disc i al teatre. La seva interpretació no acabà d’entusiasmar tot i reconèixer-li l’esforç, però sobretot no m’ha arribat mai a emocionar. Digna si, molt digna, però a la Elektra cal demanar-li un punt de salvatgisme vocal i ella moltes vegades a quedat com una gata casolana.

El segon rol femení, malgrat que algunes dives no ho permeten és la Crysothemis, la germana bleda de l’Elektra, complement perfecte a les ànsies de venjança i l’únic i inútil referent d’esperança en la tragèdia. La Ann-Marie Backlund és una soprano lírica amb una veu més aviat opaca i un registre agut sorprenent. La veu no corre gaire, però en els moments que Strauss li demana fer-se sentir, ho ha fet amb potència, convicció i afinació acurada. Tot i així pensant en la Pieczonka, he enyorat el que podia haver estat.

Què el públic del Liceu ha d’estar agraït i molt, amb la senyora Eva Marton és una obvietat. Poques sopranos han connectat de manera tan clara i reeixida amb un teatre. Des d’aquell debut espectacular, ara fa 25 anys, amb una Leonora de La Forza del Destino pel record, fins la seva Kostelnička de la Jenůfa del 2005, han estat nits memorables de connexió i entrega en rols de la més gran dificultat i compromís. Just és que el teatre li doni l’oportunitat d’acomiadar-se, doncs això hauria de ser aquesta Klytämnestra, l’acomiadament d’una carrera gloriosa. L’estat vocal és perfectament descriptible i si a més a més, tenim en compte que ella no és una mezzo i la seva veu mai s’ha destacat per tenir un registre greu solvent, tot i fer repertori de soprano dramàtica, doncs ens trobem amb una prestació entre mig parlada i quasi cridada. D’acord que la intenció i el instint teatral roman allà, on sempre ha estat, i aquells cops de peu i desplantes escènics continuen sent marca de la casa, però a l’òpera s’ha de cantar. Quant molts diuen per justificar allò injustificable, que aquest és un rol per una acabada o una veu estripada, estant justificant les darreres intervencions de multitud de cantants il·lustres que agafen aquests rols per acabar els seus darrers jorns de glòria als teatres. Jo cada cop sóc menys mitòman. Si una cantant gloriosa encara pot defensar aquest rol amb veu i temperament, millor que millor, son rols de caràcter que agafen una força increïble, tal com ho demostren les interpretacions de les llegendàries Mödl, Varnay, Rysanek , Silja o tantes altres, però també les hi ha, que ja no poden ni fer aquests rols.

Avui la Marton m’ha fet una mica de llàstima. A la Jenůfa em va captivar com en ella era costum, avui ja no. Està bé que li vulguin fer un homenatge, ara bé, l’èxit de la funció no. Tampoc cal enredar-la d’aquesta manera, ella és intel·ligent i sap que això serà possiblement, el darrer que farà en aquest teatre.

Quan ha aparegut l’Orest hi ha obert la boca per dir “Ich muß hier warten”, m’he incorporat,, de la mateixa manera que ho vaig fer el dia del assaig general. Per fi una veu sana, potent, bonica, que traspassava la sala, una veu d’home. A l’Elektra, tanta veu de dona permanentment tendent al crit, acaba per trastocar l’oïda i quan escoltes la veu noble d’Orest, el cos es relaxa. Desprès tenim l’oportunitat d’escoltar un duo entre els dos germans, on Strauss ens regala els moments més lírics i emotius de la partitura. L’impressionant Albert Dohmen ha estat un veritable luxe, d’aquells que donen molt prestigi a les temporades d’un teatre. Fantàstic, llàstima ( o no) que apareix per acabar amb la Klytämnestra i així donar fi a aquesta tràgica venjança.

Graham Clark, tot estant en una fase terminal d’una dilatadíssima i brillant carrera, encara constitueix un altre luxe en qualsevol cartellone i si com aquest cas és per cantar el brevíssim rol d’Aegisth, encara més.

Les serventes, entre correctes i inaudibles. Els rols del preceptor d’Orest i el vell servent, però sobretot el del jove servent, vist els resultats, hagués valgut més la pena que haguessin estat cantats per gent del país, doncs Knut Skram i sobretot Charies Hens, no justificant pel seu rendiment, una contractació estrangera.

De la part escènica no en vull parlar, per pretensiosa, grollera, estèril, ridícula, gratuïta i amb aires d’intel·lectualitat desfasada. Ja vaig dir el que pensava en la crònica del assaig i no ha canviat res, ans el contrari, en una segona visió no té ni la capacitat d’irritar amb les estupideses mostrades. El senyor Guy Joosten ens amenaça amb una Salomé la propera temporada.

Una Elektra amb punts d’interès, és cert, però una Elektra esperada, molt esperada, que ha esdevingut una funció més.

Roman encara inalterable en la memòria, les funcions del any 1990 amb la Marton, dirigida per la Espert, en unes impactants representacions per la història.

En un cap de setmana tan violent, entre destrals i navalles, tacat per la sang de la venjança més salvatge del Sweney Todd i l’Elektra, em convé un respir, que sense cap mena de dubte em proporcionarà Vivaldi i la seva Atenaide. Us en parlaré aviat.

• més informació sobre l'Elektra: l'assaig general

Un dels moments més impactants de la meva història operística al Liceu son les representacions de l'Elektra de l'any 1990, on Eva Marton va signar una de les funcions més memorables de la seva història liceista, al costat d'un equip més que solvent amb Sue Patchell i Mignon Dunn, de digníssimes acompanyants i tot envoltat d'una direcció escènica de la Núria Espert amb un fabulós decorat d'Ezio Frigerio, que roman inalterable en cada recó de la meva memòria.

Potser aquest és el motiu pel qual aquestes noves funcions d'Elektra, l'imponent òpera de Richard Strauss, m'interessaven més que cap altre òpera programada aquesta temporada.
El cast inicial s'ha vist alterat amb el canvi de la Chrysothemis, inicialment previst per la luxosa Adrianne Pieczonka (sobre el paper un rol ideal pel cant de la soprano canadenca) i finalment a càrrec de la soprano nord americana Melanie Diener, que fa tres setmanes varen escoltar (o quasi) com la Tove dels Gurre-Lieder al auditori i que es presenta al Liceu. La resta continua sent l'espectacular cast previst, és a dir Deborah Polaski en un dels rols que més èxits ha obtingut en la seva ja dilatada carrera i el retorn d'Eva Marton al Liceu interpretant la Klytämmestra per primera vegada en la seva carrera i ja un indici que ens trobem en les acaballes d'una gloriosa trajectòria (25 anys del debut al Liceu). Els homes, molt menys rellevants musicalment parlant, encara que importantíssims en el desenvolupament de la tragèdia, han estat assignats al Wotan del moment, és a dir Albert Dohmen per l'Orest i a un dels comprimaris més gloriosos dels darrers anys, el britànic Grahan Clark per l'Aegist. Al capdavant de l'orquestra el titular Sebastian Weigle, en una obra de les que pot fer un èxit sonat i amanint tot l'entramat escènic el director Guy Joosten que es presenta amb aquesta coproducció amb La Monnaie de Brussel·les, al Liceu.
Amb tots aquests antecedents personals he anat al assaig general (6 de febrer) amb curiositat, ànsia, neguit i esperança.
El que hem vist i sentit ha estat un assaig, jo diria, per la sensació final, que ni tan sols general, però això és comprensible, a cap cantant se li exigeix que en un assaig general canti a ple rendiment i al començar la veu de la regidora del teatre ens ho recorda, no fos cas que algú és poses nerviós pel fet de que un cantant obvies les dificultats de la seva part.
La senyora Polaski ha passat per sobra del rol entre un xiuxiueig permanent i uns pianíssims que anirien força bé a la Giulietta de I Capuleti e i Montecchi de Bellini. En algun moment ha volgut provar la veu i el que m'ha arribat, més enllà d'un color encara bell, no m'ha agradat gaire, però hauré d'esperar a jutjar la tasca de tots els cantants en una funció. Ara bé ja us puc dir que Albert Dohmen ens ha impactat positivament a tots.
L'orquestra ha tingut moments esplèndids i altres que semblava desmotivada per la poca implicació dels cantants. En molts moments ha estat un gran poema simfònic i és clar sense les veus m'he fixat massa en detalls que m'agradaria que milloressin i sincerament crec que serà així. L'orquestra no em fa patir.
L'escena comença en un espai que podria ser el vestidor de les guardianes d'una presó o d'un camp de concentració. Espai reduït que ens mostra a les serventes vestint-se amb els uniformes que ens podrien situar en una contemporaneïtat indefinida, però en un ambient de repressió paramilitar. Suggeridor inici, tot i que força gratuït. La segona escena ens situarà en un únic espai que ja no canviarà fins al final. Un pati o un espai tancat per quatre murs amb detalls arquitectònics de múltiples èpoques, però que no ens acaba de situar i tant podria ser un patí de presó, com un escenari teatral o un magatzem. Una escala de fusta ens condueix al que suposem deu ser el Palau i una vestida de mecano tub, envolta les parets a mode de passarel·la, res a veure amb la darrera proposta del any 90, però com a punt de partida semblava que podria donar un joc que després ha quedat en el no res i en algun cas en la decebedora comprovació de les poques i inútils idees del senyor Joosten.
Sota el meu punt de vista l'Elektra té dos moments d'imprescindible creació teatral, la gran escena de la confrontació entre Elektra y Klytämnestra i la trobada entre els germans, Elektra i Orest. És veritat que la música de Strauss en l'entrada de Klytämnestra ja ens predisposa a una entrada teatralment molt potent i Joosten li regala a la Marton una escena digna del aplaudiment, tal i com es fa al MET quan apareix una diva de la casa, però potser perquè han vestit al personatge de Norma Desmond (Sunset Blvd. de Billy Wilder) o d'Adriana Lecouvreur a punt de cantar "Ecco respiro appena...Io son l'umile ancella", mai he presenciat una confrontació de dues ments pertorbades, a no sé que la ridícula gestualitat de la Polaski, que em recordava en molts moments a la Davis a What Ever Happened to Baby Jane?, hagués de ser suficient per aterrir-nos com aquestes dues dones deixades anar per la seva bogeria venjativa, ens hauria de provocar. No us vull parlar gaire del la llum i el para-sol que li posen a la Klytämnestra quan s'estira en el divan del Doctor Corbella. Us prometo que no m'hagués imaginat mai en una escena com aquesta, tants despropòsits.
L'altre escena, la del reconeixement entre els germans, que ha de commoure més enllà del que ens proposa Strauss amb la seva explícita partitura, Guy Joosten ha decidit atorgar a l'Elektra la personalitat de Maria Magdalena o de la Kundry, rentant els peus del germà i eixugant-li amb els cabells. L'iconografia religiosa remata el ridícul final, quan ens apareix (no us vull trencar el suposat encanteri del final) una visió bastant suí generis, de la Pietà de Michelangelo.
Superar el record de l'Espert era difícil, com ho serà esborrar el record de la Marton en l'Elektra, però amb aquesta "dramatúrgia" com està de moda anomenar els treballs dels directors d'escena, el que serà fàcil serà oblidar-la.
Molt pocs moments d'interès teatral i al final una sensació de que quan un assaig no va gaire bé, les funcions milloren molt. Ho espero.

La resposta a partir de dissabte 9, per bé que jo estaré a La Creació del Palau.

• Crónica de la funció del dia 17 de febrer