Massa vegades, en aquest bloc, m'he compromès a seguir un tema que després he deixar abandonat. . És el cas de dues taules rodones en què vaig participar i de les quals deia que n'informaria amb més detall. L'una, en el marc del Fòrum Social de Barcelona, sobre la situació al país Basc. L'altra, en el marc del Congrés sobre Convivència que es va fer a Lleida, sobre els Mitjans de Comunicació. 

Perquè, almenys, quedi constància d'allò que hi vaig dir, he decidit incorporar-ho a la secció de pàgines d'aquest bloc. Ho podeu trobar aquí i aquí. Si més no, que serveixi per conèixer una mica més què en penso dels temes que s'hi van debatre. Potser algun dia, amb més temps, faci una referència més detallada a la resta d'intervencions.

 Com vaig explicar, el periple per aconseguir-ho va començar el 14 d'abril –aniversari de la proclamació de la República–, en un acte col·lectiu convocat per l'organització lleidatana ANIM al bisbat de Lleida, on una quarantena de persones hi van entregar la seva petició d'apostasia. A aquells que no tenim el nostre domicili a Lleida, però, tot i haver estat batejats a la diòcesi de Lleida –i variant en això les normes que fins ara tenia la curioburocràcia–, ens van dir que ho havíem de presentar al lloc on tenim el domicili en l'actualitat. Ho vaig presentar, doncs, a les oficines de l'arquebisbat de Barcelona i, en un termini força breu –segons ens van dir els d'ANIM, l'església té deu dies per respondre–, he rebut l'escrit confirmant la meva "defecció".

El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans defineix defecció com  

f. [LC] Acció d’abandonar una persona o una causa a la qual hom està lligat per un pacte, un deure.

Però enlloc no diu com ens hem d'anomenar els apòstates que hem fet "defecció"; ¿serem "defectes", "defectors" o "desafectes"? No us ho sé dir. Potser el meu admirat doctor Joan Solà –per cert, fill de Bell-lloc d'Urgell, al Pla d'Urgell– o l'escriptor i enigmista Màrius Serra podrien dedicar un dels seus articles al suplement de Cultura del diari "Avui" a esclarir-ho. O, atès que podríem dir que entrem en l'àmbit de les terminologies especialitzades, les meves amigues del TERMCAT –Rosa Colomer, Glòria Fontova...–, m'hi podrien donar un cop de mà, com quan fèiem les fitxes lingüístiques per a la revista LA TERRA, d'Unió de Pagesos, ara ja fa molts anys.

De tota manera, què voleu que us digui, ja em va bé "apòstata". Tot i que sembla que, en el món de distingos a què tan afectes són els canonistes catolicoromans, hi ha diferències en els conceptes. Si no, llegiu aquesta comunicació del Pontifici Consell per als Textos Legislatius, o aquest article de Valentí Fàbrega, publicat a Església Plural. Després de fer-ho, què voleu que us digui, m'ha entrat més d'un dubte sobre si la meva "defecció" produirà al final l'efecte que hi he buscat: que m'hi donin de baixa d'una vegada i que no compti als efectes d'atribució de diners a la santa, catòlica i romana església. 

Espero que els companys i companyes d'ANIM vetllaran perquè així sigui. Una vegada més, he d'expressar el meu reconeixement a aquesta gent de Lleida per haver emprès la campanya. A veure si, una rere altra, a les nostres "defeccions" en segueixen més i més, per posar l'església catòlica en el seu lloc, ni més ni menys, en una societat que es mereix gaudir d'un laïcisme públic, real, fructífer i lliure, lluny dels privilegis de religió d'Estat que encara hi té avui aquesta religió.

D'altra banda, dimarts passat, 6 de maig, vaig participar, com a membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils, també a Lleida, en el taller pel Dret a la Informació, en el III Congrés de Convivència a la Ciutat. L'Ajuntament de Lleida es va comprometre a tenir en compte el que s'hi va dir, a l'hora de fer les propostes per a la Carta de Drets a la ciutat, que es debatrà a la tardor. Al taller sobre Dret a la Informació hi van participar també l'Enric Bastardes de la Federació de Sindicats de Periodistes, i la Dolors Comas, del Consell de l'Audiovisual de Catalunya. De moderador en feia el president del Col·legi de Periodistes a Lleida, Ramon Mesull. En un proper article, intentaré fer-ne una referència més detallada. L'endemà. en un seminari molt interessant –entre moltes altres experiències–, hi va exposar la seva l'exregidora del PSN a l'Ajuntament de Pamplona Ainoha Aznárez, una de les valentes dones basques/navarreses d'Ahotsak, que segueixen amb discreció i constància la seva lluita decidida per la pau.

"Deixeu tota esperança...". Sembla com si aquestes terribles paraules del Dante a la porta de l'infern planin en l'actualitat sobre el País Basc. L'encara ministre de l'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, augurava el 24 de març passat que el cicle de la violència serà llarg i ETA, amb la mort de l'exregidor socialista d'Arrasste i el manteniment dels atemptats, no fa sinó confirmar-ho. El seu darrer comunicat no deixa escletxes per l'esperança. Suposades filtracions d'informes de la guàrdia civil, publicades als mitjans, van també en la mateixa direcció. 

El manteniment dels sumaris i judicis contra independentistes bascos per defensar les seves idees amb mitjans pacífics o simplement per informar en llengua basca, com els dels 27 membres de les gestores pro amnistia –convocat per al 21 d'abril–, dels 41 dirigents i militants de Batasuna implicats en el sumari de les "herriko" tavernes, dels 22 electes de l'associació de municipis bascos Udalbiltza o dels 12 directius del diari basc "Egunkaria", no contribueix pas a recuperar les vies de pacificació. Les presons espanyoles es van omplint cada vegada més de bascos i basques fins a un nivell que, segons denuncien les organitzacions de defensa dels presos, supera els temps més durs del darrer franquisme, mentre perviu la tortura als centres de detenció.

Caldrà veure en què queden les maniobres d'apropament del PNB i el PSOE i en quines condicions es concreten després del debat d'investidura. Les anàlisis, interessades i majoritàries en els mitjans de comunicació, sobre les causes de la davallada electoral continuada del PNB em semblen molt esbiaixades, perquè no tenen en compte –com deia Miquel Sellarès en un article a Tribuna Catalana– els factors de política espanyola que han influït en les darreres legislatives–, i sobretot els elements de desgast intern dels partits del Govern basc, al marge de la proposta del lehendakari Ibarretxe: divisions en el PNB i EA, submissió del Govern basc a les imposicions de la legislació espanyola, utilització de l'ertzaintza en la repressió de l'independentisme d'esquerres, vacil·lacions constants en l'aplicació de la llei de partits i la seva utilització en benefici del mateix PNB –contradient en la pràctica les declaracions oficials contràries a les il·legalitzacions–, intents de recuperació del pacte PNB-PSE tot i la situació d'il·legalització d'una part de la societat basca, estratègia seguidista del PSE en les converses de pau –segons la versió que n'ha fet l'esquerra abertzale–, política erràtica de Nafarroa Bai després que el PSOE imposés al PSN el pacte per mantenir UPN al capdavant del govern navarrès... 

Si el PNB segueix en aquesta línia, és més que probable que el PSE acabi capitalitzant-ho en les properes autonòmiques a la comunitat basca –que Ibarretxe ja ha dit que avançarà a la propera tardor si no prospera la seva proposta de consulta– per fer girar la truita de la governabilitat. Els socialistes passarien així a esdevenir hegemònics –en vots a la comunitat autònoma basca i, si més no, en capacitat d'influència a la foral de Navarra– en les dues autonomies del País Basc del sud. La il·legalització de qualsevol formació política de l'independentisme d'esquerres basc al Regne d'Espanya –a diferència del que passa a la República Francesa– és un factor clau en aquest procés, perquè priva de representació parlamentària una part substancial del nacionalisme basc –l'independentisme d'esquerres–, i dóna un pes superior al real a la representació política de la resta de partits, entre ells els socialistes bascos.

És un dels efectes perversos de la llei, a més de l'antidemocràtica exclusió d'una part de la societat basca del dret a elegir i ser elegida. Arnaldo Otegi que, quan s'estava fraguant el no nat procés de pau va dir, en unes declaracions a la revista propera al sector basquista del PSN "Aldaketa" (del grup Cambio 16), i va repetir en altres ocasions, que preferia un País Basc sencer presidit per un socialista –referint-se a la hipotética unió de la comunitat autònoma basca i la foral de Navarra– que una Euskadi reduïda a tres províncies amb lehendakari nacionalista, deu contemplar atònit l'actual procés des de la presó.

Aquesta deriva basca cap a l'hegemonia socialista no deixa de ser a hores d'ara una premonició i no totes les cartes són sobre la taula. Caldrà veure sobretot quin dels sectors del PNB acaba prevalent al partit i quines concessions està disposat a fer Zapatero per aconseguir apropar-lo a les seves posicions. Cal tenir en compte, entre d'altres coses, l'actitud de l'influent sindicat ELA, proper al nacionalisme del PNB, contrari a fer concessions als socialistes que suposin reincidir en l'actual via estatutària a la manera de Catalunya. 

La llei de partits pesa com una llosa en la política basca, tant o més que el retorn d'ETA a les armes. De fet, un factor i altre es retroalimenten a l'hora d'acumular obstacles en la via d'una solució justa i democràtica del conflicte. Tot convida a la desesperança. Però mai des de la desesperança s'ha construiït res. Potser, tant el Govern espanyol com ETA, només busquen aconseguir aquest efecte: el cansament de la societat basca. Perquè, des del cansament, és més fàcil que prosperin resolucions polítiques al marge de la participació de la gent. 

De tota manera, segueix havent-hi signes d'activitat en defensa de la pau i, també, de recerca de la unitat entre els sobiranistes, per avançar en uns moments tan complicats. La celebració unitària de l'Aberri Eguna convocada pel Fòrum de Debat Nacional –sense el PNB, però– n'és un. La persistència de col·lectius favorables a recuperar el procés de pau, com les dones d'Ahotsak –on conviuen polítiques amenaçades per ETA, com les del PSE, i d'altres amenaçades de presó o ja empresonades, com les de Batasuna, amb dones del PNB, EA i EB–, un altre. I, com he recordat sovint des d'aquest espai, no són únics. Un factor d'esperança és també el paper que poden jugar encara els mediadors internacionals que, a diferència d'anteriors processos de pau, van tenir un paper important en el darrer. Estic convençut que un dia –espero que més aviat que tard– no ens trobarem ja a les portes d'aquest infern, i confio que se'ns obrin almenys les del purgatori, de difícil estada però que, en definitiva, són el pas necessari cap al cel de la pau.

Humbert Roma, periodista

Publicat a Tribuna Catalana, el 3 d'abril del 2008 

•  LA MATI FA SEIXANTA ANYS. Dimarts, 22 de gener, va fer els 60 anys la Mati Chiné Martínez, la meva dona (aviat complirem el 38è aniversari d'aquella cerimònia amb una dotzena de capellans que la premsa local de Fraga encara recorda com la "boda hippy"). Sopar, bufada d'espelmes i regals amb el Marc i la Nia, que porta un embaràs esplèndid. Divendres, una altra vegada celebració: ara  s'hi afegeix l'Aurora, acabada de venir de Lleida per felicitar la mare en directe. Després, sorpresa per la Mati: sopar en un restaurant amb amics de sempre. Sort que no hi havia periodistes, perquè el desplaçament de seients –la Mati volia estar amb tots alhora– va fer que de sobte s'agrupessin a una banda tots els metges i altres del ram sanitari. La resta de mortals, a l'altra. Els amics, els fills i la Nia, i jo mateix, en vam sortir molt contents. La Mati, no cal dir-ho, eufòrica. Seixanta anys semblen poc.

• VINT-I-CINQUÈ ANIVERSARI DE L'APPEC. Dijous, 24 de gener, a la Llotja de Mar, sopar commemoratiu del vint-i-cinquè aniversari de l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC). Sis dels set expresidents de l'associació –en Francesc de Dalmases ("ONGC") no hi va poder ser– vam lliurar les distincions als representants de les trenta-sis revistes que fa més de vint-i-cinc anys que són al mercat. Entre elles "La Terra", el mensual d'Unió de Pagesos que vaig dirigir divuit anys. Em saluda el seu director actual, el jove periodista Albert Garcia. Entre les revistes guardonades a les quals em toca donar la distinció hi ha "Catalunya", de la CGT. El seu representant saluda amb el puny els assistents, entre els quals hi ha el vicepresident de la Generalitat, Josep-Lluís Carod Rovira. Després, Roger Palà, que hi ha vingut amb els d'"Enderrock", m'explica que és un dels sindicalistes del transport que fa unes setmanes van protagonitzar la vaga als autobusos de Barcelona. Sopa al meu costat qui va ser presidenta de l'APPEC abans que jo, la Roser Bofill, de "Foc Nou", amb qui havíem compartit aula a l'escola de periodisme del CICF a finals dels anys seixanta del segle passat. Com no podia ser d'altre, surt a la conversa el malaguanyat Llorenç Gomis, el seu home, que va ser mestre dels dos a la mateixa escola. Li comento que, quan vaig donar classe a primer de Periodisme de l'Autònoma, sempre recomanava els llibres de periodisme del Llorenç, excel·lents per la seva claredat i senzillesa enfront d'autèntiques llaunes que passaven per obres d'alta acadèmia. Al davant, un altre expresident, Antoni Zabala (de "Guix") i l'exconseller en cap i actual president de l'Institut Ramon Llull, Josep Bargalló, que ha vingut a recollir un dels premis, a la presència de la cultura catalana a la Fira de Frankfurt 2007. Un parell que han dedicat molts anys a l'educació no podien sinó parlar de mestres i escoles. En Lluís Gendrau (d'"Enderrock"), l'actual president de l'APPEC remarca en el seu discurs que el nostre és un país (Països, si voleu) de revistes. La ja llarga trajectòria de l'Associació –que, com recordava un altre president, Manuel Sayrach ("Serra d'Or"), va començar amb 14 revistes fundadores, i ara en té 15o d'associades, de tots els Països Catalans– és una mostra de perseverança i tossuderia en la publicació de premsa en català. "De la resistència a l'excel·lència", com titula Joan Canela el seu reportatge sobre la història de l'APPEC a l'"Anuari de l'Espai Català de Comunicació" que ens van entregar després del sopar. Per mi, va ser una bona ocasió de recordar vells temps i retrobar antics col·laboradors: com ara, a banda el mateix Gendrau; Frederic Callís ("Ében") –creador imaginatiu i constant, més tossut que la mateixa APPEC, a qui hem d'agrair, en especial, l'esplendor de la Mostra de Revistes en català, ara SupermerCAT, i aviat el salt decisiu de l'associació al mercat digital–; Jaume Vinyals ("Catalunya Cristiana") –que va ser el tresorer en la nostra Junta, prudent i sòlid en els seus consells i decisions–; Enric Cervera ("Entreacte")... i l'actual president de l'Associació Catalana de la Premsa Comarcal, Estanis Alcover ("El Punt"). Parlo també amb excompanys i exalumnes de periodisme, com la Laia Altarriba –que cada any millora el producte estrella de la Nit de les Revistes: l'Anuari de l'Espai Català de Comunicació, dedicat enguany a "L'era digital", i la molt útil Guia de Mitjans de Comunicació en Català–, i la Gemma Pujol, cap de comunicació d'Unió de Pagesos. També parlem un moment amb qui va ser el meu darrer director-editor, Jaume Reixach ("El Triangle"), un exemple de perseverança en l'edició d'un setmanari en català, i el poeta Carles Duarte, un home assenyat i equànime, que va ser el menys sectari dels responsables de Comunicació dels governs del president Pujol amb què vaig haver de tractar, i que ara regeix amb excel·lència la Fundació Lluís Carulla i, amb ella, actualitza amb eficàcia la rica herència de l'Editorial Barcino. 

• EL PAÍS BASC AL FÒRUM SOCIAL CATALÀ. Divendres, 25 de gener, al vespre, projecció del documental "Auzia Auzi" (El judici, a judici), un al·legat demolidor sobre el macrojudici 18/98, en el marc del Fòrum Social Català, en una aula plena de gom a gom a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, que bullia d'activitats aquests dies. El periodista basc Mariano Ferrer, l'infatigable portaveu de la plataforma 18/98+, va explicar les irregularitats del procés, l'abast de la condemna i el significat del judici. El va qualificar d'"amenaça per a tota la societat espanyola, per la capacitat d'arbitrarietat del poder judicial en connivència amb el poder polític". Va agrair l'ajut que la plataforma ha trobat en els juristes de Catalunya, "un dels pocs territoris –va dir– on hem trobat suport", i va denunciar el silenci amb què els mitjans de comunicació han afrontat el judici. Un judici que, com va recordar, va ser precedit pel dels joves de Jarrai, Haika i Segi i al qual seguiran d'altres, com els del diari "Egunkaria", els electes bascos d'Udalbiltza, els membres de Gestoras pro Amnistía... L'advocat i membre de la Comissió de Defensa dels Drets Humans del Col·legi d'Advocats, Jaume Asens, que va ser un dels observadors internacionals en el judici, va explicar els nombrosos incidents i irregularitats –com la desaparició de documents– que els van portar a demanar la nul·litat de les actuacions d'"un dels judicis més llargs de la història". Va situar-lo en el marc de la "criminalització dels dissidents, que no poden expressar-se al carrer ni electoralment" i en el context de la victòria de la "justícia de temps de guerra". I va remarcar "la preocupant falta de reaccions davant la sentència. Mai s'havia arribat tan lluny –va dir–. Certs juristes de l'esquerra ho han assumit sense cap problema. El preocupant no és que ho defensi la dreta, sinó que arrossegui una part de l'esquerra". El dissabte, 26 de gener, participo –en una aula també plena i en el mateix context– en la taula rodona "Perspectives per un procés de pau al País Basc", organitzada per la campanya "Sí al procés de pau". Hi torna a ser Mariano Ferrer –dos periodistes jubilats, doncs–, i hi participen també la diputada del PSE i membre del col·lectiu de dones basques Ahotsak, Gemma Zabaleta, i l'advocada catalana Gemma Calvet. En una propera entrega del dietari espero dedicar una atenció més detallada a aquest segon acte, en què –tot i les grans dificultats actuals– tots vam expressar la necessitat de retornar com més aviat millor al camí del diàleg per aconseguir la pau en el conflicte al País Basc. (A la foto: Mariano Ferrer, Humbert Roma, Gemma Zabaleta i Gemma Calvet).