En el passat , a vegades s’ha sorprès desitjant tenir 80 anys per tenir prompte el final. Potser perquè carregava a les espatlles més de 3 dècades de por, de pànic intrínsec, potser perquè carregava des del prompte nàixer amb una càrrega feixuga que no era seva. I n’estava cansada. Havia decidit renàixer en un altre però això no feia més que portar-li problemes i l’ancora la tenia massa aferrada a la cintura. Si haguera estat a la cama o al peu podria haver-se’n alliberada només amb una petita incisió quirúrgica però a la cintura, li anava a la vida. Poca cosa podia fer més que nedar i romandre quieta. La culpa era seva i calia pagar penyora.

Mal moment aquell per a trencar la corda, s’hauria ofegat atrapada pels seus propi cos inhàbil per nedar i inútil per a moure’s sense un mínim de sang. Tocava morir o lluitar per a la llibertat i el destí era obvi que no estava disposat a presentar-li cap illa enmig d’aquell salvatge oceà...si més no, no l’illa que ella esperava o necessitava.

Què havia de fer? Ara per ara només li venia el passat a la ment....

Vols seguir la hª? (Toca passat)

Seia a cobert de la quilla del vaixell barat a la sorra d’una platja eterna sense mar. No tenia prou esma per preguntar-se què collons feia un vaixell en mig del desert i li era ben igual si ara, si més no, li donava aixopluc. Estava assedegat, esquinçat per tot arreu i els peus mig cremats però aquella carta antiga, de no sap qui, algú que s’havia perdut en el mateix desert que ell, l’acostava a un altre ésser humà encara que fos de forma virtual i la desesperació nimbava. “Quina excursió” pensava...quin parany li havia parat...les circumstàncies.

Seguí llegint...(...)

Actulització pàgina Relats i altres contes. (nº 9)

Nova Pàgina amb:

* Propietari homeless o sensesostre´s owners.

* Apaga i fotem el camp...això és un monòleg?

* Relativisme o el conte de les formigues i el parquet (títol estúpid per a un monòleg estúpid)

Actualització de pàgina Monòlegs a dept. Central de Monòlegs II.