Aquesta és una pregunta que segurament molts dels alumnes que hi havia dins la Sala de Graus s'han fet en algun moment al llarg de la conferència. Per què els alumnes de Periodisme Cultural han d'assistir a una xerrada sobre l'Agència Europa? No els hi interessaria més als alumnes especialitzats en Periodisme Polític?

...

Les germanes Gazzo arriben tard. Demanen disculpes a l'auditori i prenen lloc. Comença la conferència.

Les Gazzo parlen de l'Agència Europa, del seu funcionament, de la seva història i de les fonts de finançament. També parlen de quines qualitats hauria de tenir tot periodista que volgués treballar a l'Agència i cobrir l'actualitat europea; quines són les fonts d'informació més habituals dels periodistes i com s'organitzen en el marc de l'Agència.

Ha passat gairebé mitja conferència i continuo sense saber veure com puc relacionar l'Agència Europa amb l'assignatura de Periodisme Cultural.

...

Les germanes continuen parlant i, de sobte, fan un aclariment: "L'Agència és europea, i no pas nacional de cap Estat".

Estan parlant, potser, del naixement d'una identitat europea? D'una cultura europea?

Podem pensar que la creació de la Comissió Europea del Carbó i l'Acer (CECA), amb la qual va néixer l'Agència Europa, va ser el principi d'una cultura europea, els primers passos que es van fer per aconseguir que els habitants d'Europa assumissin una nova identitat, que a més de ser catalans, o francesos, o belgues, fóssin també europeus.

La identitat d'una persona va lligada a la seva cultura. Quan neix una identitat, neix també una nova cultura associada a ella. I l'Agència Europa, des de 1953, ha apostat per aquesta nova cultura.

...

Les germanes Gazzo han explicat que, durant els inicis de la CECA i altres institucions, feia falta una agència especialitzada que cobrís les seves informacions, ja que no n'hi havia cap, i també calia "un compromís cap a Europa". Feia falta creure que cobrir aquelles informacions era important perquè interessaven a persones europees.

Aquesta identitat i aquesta cultura europea, amb el pas dels anys, s'han anat refermant i ampliant, cada cop han calgut més periodistes per cobrir la cada cop major informació que les institucions europees produeixen. Ara ja hi ha portaveus de la UE que canalitzen la informació cap a l'Agència, es fan conferències i també rodes de premsa. Aquest progressiu augment d'atenció cap a la UE ens demostra que aquesta identitat europea prospera.

...

Marina i Lídia Gazzo també ens parlen dels lectors dels butlletins de l'Agència: "Tenim un públic lector molt interessat en el que passa a la UE, lectors de totes les nacionalitats". Així doncs, arreu del continent hi ha persones que creuen en aquesta nova identitat i que la senten com a seva.

...

Potser sí, doncs, que la conferència de les germanes Gazzo tenia alguna cosa a veure amb el periodisme cultural. Però potser també, si haguéssin centrat la seva xerrada en aquesta cultura europea, més enllà de limitar-se a mencionar-la, el seu auditori hauria trobat la conferència més interessant.

...

La porta de la Sala de Juntes s'obre i tots els estudiants que esperaven per a la conferència entren i es comencen a asseure. Al seu darrere, entra José María Perceval, moderador de la sessió, i els tres convidats: David Castillo, crític de l'Avui; Toni Vall, crític de cinema; i David Vidal, professor de Literatura i Periodisme de la universitat.

Abans de presentar la jornada, Perceval fa un recorregut per les seves peripècies en unes conferències de València. Acabat el preàmbul, dóna veu als convidats no sense abans afirmar que, per a ell, la cultura hauria d'estar en un oci renovat, "en la reorganització de l'oci". "Plantejo una opa de la cultura cap a l'oci", reafirma.

...

David Castillo pren la paraula i, enllaçant amb el discurs del moderador, explica com fa anys la secció de cultura dels diaris es va acabar fonent amb la d'espectacles. Ara, ens diu, s'està plantejant una macrosecció que inclogui també televisió. Castillo parla de què és cultura, de quina és la situació de la cultura en el periodisme i de quina hauria de ser la formació dels professionals que escriuen sobre cultura als diaris: periodistes o humanistes? El convidat acaba la seva intervenció amb una d'aquelles frases lapidants tant pròpies d'aquestes jornades: "Un escriptor pensa d'un crític literari el mateix que un fanal pensa d'un gos que va a pixar-se-li".

...

És el torn de David Vidal, professor de la UAB. Malgrat no expliqui res, la seva intervenció és decisiva: recorda que els assistents a la sessió esperaven que se'ls parlés de la crítica, cosa que no s'està fent. Vidal encarrila la jornada amb unes quantes preguntes: quina funció compleix avui la crítica? Quina diferència hi ha entre crítica acadèmica i crítica periodística? La crítica és només per divertir-nos o hi ha alguna cosa més? Una molt útil tocada de cresta.

Castillo reprèn la paraula per dir que, per a ell, la crítica compleix una funció bàsicament orientativa. I afegeix: "Avui en dia vivim en el periodisme de quadratín, on el que és important és quadrar. No crec que els continguts visquin un bon moment". Ni tampoc la crítica, sembla voler dir-nos.

...

I arriba el moment de Toni Vall, crític de cinema i únic ponent que centra la seva intervenció en el que s'esperava: la crítica.

"Jo faig crítica per passar-m'ho bé", comença dient Toni Vall, que continua citant als autors de Cahiers du cinema: "La crítica és una eina per millorar el cinema, i millorant el cinema es pot millorar la vida". "Potser és molt romàntic -reconeix-, però és la visió que trobo més estimulant".

Vall explica què cal per poder ser crític de cinema, i cita quatre requisits: el gust pel cinema, el disfrutar parlant-ne, haver vist moltes pel·lícules i saber escriure.

Vall es presenta com a seguidor fervorós d'una "crítica apassionada i convençuda, i no d'una crítica escèptica on només s'expliqui l'argument". Per ell és imprescindible que el lector sàpiga si a l'autor de l'article li ha agradat l'obra o no: "El crític ha de mullar-se, explicar què li ha passat i què ha sentit". Més endavant, Vall reblarà el clau dient: "Si se li ha de fotre una òstia [a una pel·lícula], se li fot, però amb un esperit constructiu i amb respecte".

El crític també parla de quina pot ser l'estructura d'una crítica i quins aspectes s'haurien de tocar per acabar desembocant en l'actitud que ha de prendre el periodista al fer una crítica: "Crec que s'ha d'ésser intens, la paraula és intens".

Vall tanca la seva intervenció destacant la gran llibertat que ofereix la crítica en comparació amb la resta de gèneres: "La crítica et dóna unes ales que altres gèneres no et dónen".

...

Tancades les intervencions dels convidats -i del moderador-, es passa la paraula als assistents. El públic parla de les possibilitats que ofereix Internet per democratitzar la crítica, suggerència que diria molesta bastant a Castillo. "Tot el que hi ha a Internet és pornografia", ofereix com a resposta.

Els assistents també parlen de la injerència d'anunciants en la crítica, i també de les imposicions de la mateixa empresa periodística, en tant que grup amb interessos en editorials o altres sectors, per exemple. Els convidats no ho no neguen pas, i Vall deixa anar una reflexió que em sembla interessant: "[Quan fem una crítica] s'ha de tenir present que estem parlant d'un producte comercial en el qual una empresa hi ha dipositat unes esperances comercials".

...

Acabada la intervenció del públic, es tanca la primera conferència del dia. La sala de juntes es buida i tothom es llença cap a una taula on hi ha cafès, infusions i aigües. "Cafè i pastes", resa el programa de les Jornades. Enguany, però, no hi ha pastes, ni tampoc croissanets de xocolata. Llàstima.

Quan falten cinc minuts per tres quarts d'onze del matí, les portes de la Sala de Graus de la facultat de Ciències de la Comunicació es tanquen.

Tate Cabré, periodista cultural, guionista i professora de la UAB inuagura una conferència que ja fa deu minuts que hauria d'haver començat: Revistes, l'alternativa cultural. Els participants són Robert-Juan Cantavella, cap de redacció de la ja desapareguda Lateral; Óscar Fontrodona, director de la també desapareguda Ajoblanco, i, en substitució del director de Quimera, Jordi Carrión, hi ha David Barba, col·laborador de la revista i d'El Viejo Topo.

..

Comença el debat. La Sala de Graus és bastant plena, sobretot si comparem les poques cadires buides que hi ha avui amb l'assistència mínima que hi va haver a la conferència d'història del jazz d'ahir a la tarda. El públic és jove, d'uns vint anys, i en la seva gran majoria estudiants de periodisme. L'ambient és distès i els ponents semblen tranquils i relaxats. "Si no fos per David Barba -bromeja Fontrodona- això semblaria un debat de necròfils".

Després de la presentació de Cabré pren la paraula Cantavella. És un noi jove de Castelló que va arribar a Barcelona per treballar en el periodisme cultural. No va estudiar periodisme, però afirma que el dia a dia en una redacció és la millor escola. Cantavella ens parla de la revista Lateral, i ens diu que es va fundar amb la intenció de tocar tots els temes, i de fer-ho amb un llenguatge que participés de transversalitat: "Lateral es proposava un llenguatge elevat, especialitzat, però no de caverna; volíem un equilibri entre complexitat i accessibilitat". Tot parlant de la revista, apareix el tema econòmic: "Lateral va desaparèixer perquè era una ruina econòmica". La majoria de col·laboradors i gent que hi escrivia no cobrava. Aquesta precarietat sembla que pròpia de les revistes culturals, però, feia -i fa- que la gent que hi anava a treballar i col·laborar ho fes perquè li interessava, perquè volia, diu Cantavella per tancar ja la seva exposició.

...

Tot seguit, Cabré introdueix la revista Ajoblanco -"un referent molt fort tant a nivell de continguts com de disseny", ens diu la moderadora- i també al seu exdirector, Óscar Fontrodona.

Fontrodona, vestit amb una camisa a ratlles i bru de pell, inicia una gran exposició, d'aquelles que emocionen i arrenquen reflexions: "Cultura i Espanya són paraules imcompatibles?" Les seves primeres paraules són seguides d'una definició plausible de cultura: "Potser cultura és un intent benintencionat d'anar contra la barbàrie, d'aturar-se i contestar la barbàrie".

Fontrodona continua amb una incansable defensa de les revistes culturals, explicant, repetint i reafirmant que són revistes per a tothom, per a totes aquelles persones que no s'acontenten amb el que els hi arriba pels mitjans, per a tots els qui tinguin set. L'exdirector agafa aire un moment, només per preguntar amb més força: Qui de vosaltres compra alguna revista cultural? El public calla, ningú aixeca la mà ni tan sols es mou. Ningú compra revistes culturals. La resposta -o l'absència d'aquesta- no sorprèn gens Fontrodona. Era el que s'esperava.

"Estem en un moment d'indiferència", sentencia el ponent. I afegeix irònicament: "Però les immobiliàries, que tant faciliten l'accés a la vivenda, segueixen. I les ETT, que tanta autonomia donen als joves amb els seus sous, segueixen també". Cert, penso. He vist de persones mobilitzar-se pel Barça-Madrid d'anit. Mils per la cursa de Fòrmula1 de fa tres setmanes. I per la cultura?

Però Fontrodona continua parlant sense aturador, sense perdre l'entusiasme, i explica com Ajoblanco va ser la primera revista on es va parlar d'ecologia, de drogues, de llibertat sexual... "Era una revista pionera", i afegeix: "Una revista cultural ha de donar a conèixer el món, ha d'obrir les persones a allò nou". I després d'una altra de les seves sentències, Fontrodona tanca afirmant que el futur del periodisme cultural és a Internet: "El paper és molt car".

...

Finalment arriba el torn al tercer ponent, David Barba, home d'extraordinària capacitat per disgregar-se. Barba opta per parlar del context en el que van aparèrixer Quimera i El Viejo Topo, així que ens introdueix en la situació de la cultura durant el franquisme -amb cantada de la lletra de l'himne espanyol inclosa-. El que explica és amè, però potser al públic esperava que parlés de Quimera.

Al final, Barba s'adona que el temps passa. "M'estic excedint, veritat", diu mentre consulta el rellotge del canell.

I amb aquesta frase arriba el torn de preguntes i comentaris del públic, torn del que naixeran dues reflexions importants. La primera, de Fontrodona, i la segona de Cantavella. Amb elles us deixo:

"Cal distingir entre un catàleg cultural i una revista cultural".

"Se suposa que tenim molta llibertat d'expressió, però realment no acaba d'ésser així. El que passa és que ara no passes pel talego, sinó que passes per caixa".

L’historiador, polític i advocat català va ser enterrat aquest dimecres 26 de març. El funeral de Benet es va celebrat al monestir de les Puel·les, a Barcelona, i el va oficiar Josep Maria Soler, abad de Montserrat. El dia anterior, dues mil persones van dir un últim adéu a Josep Benet a la seva capella ardent, instal·lada al Palau de la Generalitat. Entre aquestes persones, diferents polítics i personalitats com ara Jordi Pujol o Josep Montilla van destacar la feina i el compromís que l’historiador tenia amb Catalunya.

Benet va morir aquest durant la matinada d’aquest dimarts a l’Hospital General de Catalunya, a l’edat de 87 anys.

Josep Benet, nascut l’any 1920 a Cervera, fou una figura important durant la Guerra Civil i la posterior Dictadura. Després del conflicte, Benet va optar per quedar-se a Catalunya en lloc de marxar a l’exili, i al llarg d’anys va treballar d’advocat defensant persones i institucions que treballaven per a la democràcia.

El 1979 Benet es va incorporar al món de la política: va ser escollit senador per al Congrés dels Diputats a Madrid i diputat al Parlament de Catalunya.

El 1985 Benet va ser nomenat director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya i va publicar diverses obres que repassen i analitzen la història catalana del segle passat. Moltes d’elles tracten de la Guerra Civil, el franquisme i la lluita per una Catalunya autònoma.

El 1996 Benet va ser Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i l’any 2000 va rebre la Medalla d’Or de la Generalitat.

Enguany, la carpa de la Setmana se situarà a l'avinguda de la Catedral de Barcelona. En aquesta carpa els visitants podran veure totes les novetats del sector editorial en català.

Dins el marc de la Setmana, se celebraran diverses activitats, entre les que destaquen les activitats preparades per a la mainada, xerrades entre personatges del món editorial català (Sofà806), una gimcama arreu de diverses llibreries de Barcelona, un cicle de cinema a la biblioteca Xavier Benguerel i la lectura pública de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, en commemoració de l'any Rodoreda.

Bollywood és un espectacle de producció índia que ens explica una història de retrobament, amor i tradicions familiars. Toby Gough dirigeix la representació.

Al llarg de l'obra, s'ofereixen diàlegs, cançons i danses a l'espectador. Malgrat els diàlegs i les cançons són en hindú, unes pantalles mostren les traduccions corresponents al castellà i permeten seguir la història. No obstant, cal destacar que les cançons no són en directe.

L'espectacle, que compta amb més de 50 ballarins i actors, es pot veure al Teatre Tívoli de Barcelona fins el 23 de març.